Covadonga
Castillejo, als seus trenta-cinc anys podia considerar-se una dona
que havia aconseguit l'èxit en la vida. Era directora de FinanceMe,
una consultora de borsa on hi havia de lluitar cada dia amb molts
companys envejosos, autèntics taurons d'oficina.
Els
seus pares, bastant grans, vivien en una sumptuosa mansió al barri
de Pedralbes. Ella havia estudiat a les millors escoles i havia
acabat un postgrau als Estats Units.
Aquella
tarda havia anat a visitar els pares. Tenia un tema molt important
que compartir amb ells que s’havien assegut en un ampli sofà. La
broker, va agafar una butaca, just al davant de la parela.
—He
despatxat l'assistenta personal que em vau recomanar. Ja sé que us
ho havia d’haver dit abans, però no la suporto!
Els
pares no gosaren dir ni mitja paraula.
—Ficava
el nas en tot i m'ha robat! M'ha agafat el moneder que em vau regalar
quan vaig fer els divuit. El tenia guardat al calaix. Em vau dir que
era de confiança! Que la tractés com algú que és especial! —Els
pares es van mirar després d’escoltar aquella ràfega de retrets.
L’atac
seguia:
—He
fet una denúncia a la policia. Vull que rebi el càstig que mereix.
Que sigui un càstig exemplar. Que vagi a la presó si és necessari.
Qui s’ha cregut que és!
El
pare i després la mare van aixecar els ulls que tenien clavat a
terra i la van fitar, com estranyats.
—És
el que m'has ensenyat, oi papa? —va preguntar la filla amb un to
sever—, que els delictes no poden quedar amb impunitat i cal que
siguin castigats!
El
pare es va aixecar, però la mare el va aturar i li va dir que ja hi
anava ella. L’home tornà al sofà. La filla posà cara de
sorpresa.
—Ara
torna. És un moment. Suposo que no tindràs pressa...
Després
d’uns cinc minuts que a Covadonga li van semblar ben bé mitja
hora. «Sort que la borsa de Nova York ja havia tancat, perquè si no
la de calés que havia pogut perdre!», va pensar.
La
mare va aparèixer baixant les escales. Carregava amb molta cura el
que semblava dos vells àlbums de fotografies. La senyora els hi va
apropar.
—Té,
dóna una ullada, si tens alguna pregunta..., tens tot el dret de
fer-la.
La
filla va començar a passar els fulls de l’àlbum. De primer veia
una dona jove amb una criatura als braços. Hi va trobar moltes fotos
semblants, fetes amb el mateix patró. Va aixecar el cap per mirar
els dos vells que resignats, la contemplaven des del sofà. Ella, més
nerviosa, continuava passant fulls de fotos, sense mirar-los gaire,
però la seva expressió s’havia mudat per complet.
Quan
va acabar el primer llibre, se’ls va tornar a mirar.
—És
la teva mare, vull dir la teva mare biològica, com es diu ara —va
dir—, la teva autèntica mare.
Covadonga
va restar immòbil, sense res a dir. La mare va seguir amb les
explicacions.
—Jo
no podia tenir fills i la teva mare que llavors era soltera, es va
quedar embarassada. En aquella època era molt difícil tirar
endavant amb una criatura i sense un home al costat —Covadonga va
tancar els ulls—. Nosaltres la vam mantenir al nostre servei i ella
podia estar prop teu. La vam deixar marxar quan vas anar a estudiar a
fora. A més, ja pensava en la jubilació.
El
silenci tallava les respiracions. El pare va continuar:
—Per
això, quan vas tornar i vas començar en el despatx, vam pensar que
et podia ser d’utilitat una dona de confiança... i quina millor
persona que la teva autèntica mare.
Va
tornar el silenci.
—Si,
ja sé que t’ho havíem d’haver dit quan vas fer els divuit i
abans també! Però, et vèiem feliç, t’hem estimat i t’estimem!
Ja ens anava bé aquest tracte que vam fer —es va aturar i va
abaixar la veu—. T’ho havíem d’haver dit i no esperar el
testament on tot és per tu, però la teva mare que té casa seva, té
dret a una assignació mensual i a l’usdefruit d’aquesta casa
mentre visqui. Espero que ens sabràs perdonar.
© Manel Aljama (gener 2023)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies
© Photo by René Ranisch on Unsplash
També es publicarà al número 116 de la Revista La Tortuga Avui