Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances

 

Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances i no pas a les vostres pors

Nelson Mandela

Imatge: font Internet, sense identificar.

Sons de Prop, Especial Carnaval

---

Cançons amb doble i triple sentit... Disponible a MixCloud.
Dimecres a les 8 del vespre, Sons de Prop, música produïda a la Mediterrània. Sense repeticions ni estridències. 104.6 FM de Montcada Ràdio i sempre en la web https://www.montcadaradio.com/programs/sonsdeprop

#laculturaessegura

Quan va obrir els ulls, Catalunya encara hi era allà.

Postal d'ILC

Quan va obrir els ulls, els independentistes encara hi eren

El títol d’aquest bitllet, ho he agafat del microrelat més curt del món i crec que serveix per il·lustrar tant la conclusió, com el resum d’aquests tres anys inútils de: combatre amb la repressió, negar el procés, intentar minvar-lo amb arguments inútils, per part d’uns i de la divisió interna (que fa mala imatge fora del país),  de l’excés de por disfressada de prudència i d'innocència esperant un gest de qui al llarg de la història ha fet sempre el mateix i tenen poca cosa per oferir-nos, perquè fa més de 350 anys negant-se a negociar res(1). 

Conclusió

Ni Illa ha vençut; ni l’independentisme, ni tampoc els independentistes han desaparegut. Amb dos dits de front..., a l’estat li cal com a mínim seure a negociar. Una altra cosa és que tingui voluntat i o capacitat per entendre-ho i admetre-ho.

Segueixen menyspreant-nos o són pèssims jugadors de pòquer (d’escacs ja sabem des d’octubre de 2017 que no en saben… allò del colom que es caga en el tauler!)  Si jo fos a l’altre bàndol, hagués jugat les cartes de l’amnistia, dels permisos, d’oferir quatre preses de xocolata:  un hospital que mai es farà, reformar a fons el transport de rodalia (ara que el cotxe ho té molt més complicat a Can Colau)

Anàlisi del resultat

Cañada Real, Madrid - font Zarabanda.info

 

Tothom destaca el resultat obtingut per VOX. En alguna ocasió ja he dit (i no m’ho he inventat jo), que el populisme que practiquen PP, PSOE, Podemos i Cs no fa més que preparar el terreny al feixisme. No és nou: quina vestimenta duia el Borbó el 3-O? Posar un militar uniformat al capdavant de la lluita contra el virus…, visita de Sanches al Clínic amb un grapat de pistolers…, els hospitals de campanya per ensenyar la bandera bicolor! No recorden aquella Alemanya de finals del 20 i primers anys trenta amb els membres del partit nacionalsocialista uniformats donant engrunes als més pobres després de la Primera Guerra Mundial?

Així doncs, el fracàs escolar, el baix nivell de cultural, l’atur i la falta d'expectatives laborals, veure un dia sí i un altre també com es riuen d’ells, fan que s’acostin a la bandera i als suposats valors d’un passat idealitzat que no ha estat mai exorcitzat. A Catalunya hi ha dos pobles amb el 100% de vots per VOX.

La resta:

• La baixada de Cs ha beneficiat PSOE i VOX 
• La baixada de PP ha beneficiat VOX
• El paper del PDCAT… ha perjudicat a Junts 

Documentació
(1) Cuba Espanya 350 negant-se a negociar http://elmon.cat/politica/espanya-350-anys-perdent-territoris-negar-se-negociar
Cañada Real: http://zarabanda.info/la-canada-real-galiana-un-barrio-marginal-de-madrid-aun-mas-excluido-por-el-coronavirus/
https://es.wikipedia.org/wiki/Ca%C3%B1ada_Real_(Madrid)

Votem per la llibertat!

Molts, demà 14 de febrer encara dubten del seu vot. Jo el tinc clar, votaré una candidata que conec en persona. Hi un clar abans i un clar després de la seva arribada a la Institució de Lletres Catalanes. Però abans de seguir, fem un petit repàs a la situació.

1. Només un estat propi pot protegir  la cultura catalana com cal. Un breu repàs a la història per tenir clar que amb Espanya ni l’autonomia ni una república federal controlada pels de la “Meseta” pot garantir res.
2. Tenir un estat propi vol dir control de les institucions administratives del territori. No vol dir obligar ningú a renunciar a la seva cultura ni identitat. Les lleis donen drets i no les prohibicions.
3. Una llengua de 400 milions d’habitants no pot estar en perill a Catalunya. I ho reconeix amb cinisme un dels candidats que representa el colonitzador.
4. Ampliar la base per la independència no té cap sentit. La gent que viu i treballa a Catalunya i que vol preservar la pervivència de la cultura catalana ja està d’acord amb esdevenir un estat independent. Des de quan un divorci necessita l’aprovació de l’altra banda? 
5. L’estat propi és doncs un dret (1), com ho és la proclamació d’un estat amb el suport mínim. Si els estats són sovint governats per forces que no suposen ni el 10% de la població, com ha passat en altres situacions, amb un 48% ja es pot proclamar una DUI i en qualsevol cas, és digne de tenir en consideració per negociar. 
6. Espanya (ni abans Castella dels Habsburg) han negociat mai res. Des de la persecució de luterans, el conflicte de Flandes, l’anomenada “Armada Invencible”, Tractat del Pirineu, Gibraltar-Menorca, la Guerra de Cuba… 
7. D’altra banda no vull pertànyer a cap estat que empresona gent per les seves idees, com per exemple artistes o càrrecs que han estat elegits per sufragi universal.
8. Per la banda catalana s’ha perdut moltes oportunitats i s’han comès molts errors:  aparcar la Declaració d’Independència, anar els responsables pel propi peu als tribunals de l’estat opressor, obeir i acatar després del 21-D, obeir en la inhabilitació del president Torra… Fins i tot, alguna força política amb prestigi històric sembla que treballa a la contra i el seu discurs perd dia a dia credibilitat. 
9. Votaré  per la cultura, per l’única persona que ha fet tant en tan poc temps, una dona valenta, intel·ligent i brillant, amb arguments… però no ens enganyem, a partir de la cinquena posició, no miro més noms a la llista. Si aconseguim la república, tens tindrem de criticar i de dir-nos el nom del porc, mentrestant, si tot surt mal, serà per culpa d’aquells que van trencar la unitat i res han fet per restituir-la. 

(1) El dret a l'autodeterminació dels pobles està reconegut en la Declaració Universal dels Drets de l'Home. Espanya el va subscriure (veure BOE). Altra cosa és que considerin el poble català poble o simplement ciutadans o persones i no pas soldats.

 Manel Aljama, escriptor, comunicador i expert en noves tecnologies, 12 de febrer de 2021

Thérèse, Pigalle

Moulin Rouge, París © Paul Guillotel (Unsplash)

 

Hi havia massa neu. A Thérèse el lloc li semblava com un paisatge imperceptible. No li amoïnava. Potser, eren massa hiverns a sobre que li havien fet el cor fort. Des que tenia setze anys que treballava al carrer, sense cap més recer de la intempèrie que els portals foscos i allunyats de les cantonades i dels llocs de pas on es guanyava la vida. Aconseguia prou calés per pagar-se l’atrotinada mansarda a Montparnasse, un xic lluny dels carrers plens de dones que s’hi oferien i d'homes que només volien regatejar el preu.

Aquell dia, el fred era més intens que mai. Del cel queien unes fines agulles d'aigua. Thérèse hi anava sola. Feia temps que anava per lliure perquè no tenia cap arlot. L’últim protector que havia tingut, havia estat denunciat. Llavors, no va tenir por de fer-lo. Ell la va maleir i jurà que s’hi venjaria. Les cinc de la tarda eren a tocar i ja era ben bé fosc com si fos capvespre. S’hi acostaren dos homes d'aspecte indefinit.  Com un pressentiment, no es va esperar per veure què li volien. Sentí por o potser una barreja de fred i de paüra. Ells hi anaven més de pressa. Sentia el retruc de les seves sabates sobre les llambordes humides. Ella va accelerar els seus passos, sense que es notés gaire. No podia córrer, l'edat no perdona. Els homes, ja hi eren ben bé a tocar-la. Es notava que fugia. Va començar a nevar. Passaren de llarg. Es repenjà en la paret. El cor li anava a mil. Havia perdut l'esma, l'oremus i tot el que es pot perdre. Llavors, va recordar que les altres companyes li aconsellaven sovint que calia que es pagués una assegurança mèdica. També insistien que tenir un pinxo, no era pas una mala inversió. Totes sabien de crims esgarrifosos que cada cop eren més freqüents. Thérèse no volia esmerçar tots els estalvis que havia fet, suportant el fred a les cantonades en uns quants babaus de bata blanca i un malparit de merda amb una navalla, dos o tres tatuatges i unes quantes cicatrius al cos.

La pluja anava a més. S’havia quedat sense protecció. Del paraigua només quedaven les barnilles. El fort vent s’havia endut la tela. Thérèse deixà de pensar en el passat. Parà l'orella. Un cotxe s'apropava. Enrere, quedava el glatit del seu cor, quan s'exhibia per la vorera de qualsevol carrer de Pigalle. De quan passejava per Pigalle i dels dos homes que va pensar que la perseguien i van passar de llarg, havien passat anys, i no pas primaveres, sinó hiverns freds que la dugueren a fer cua davant del foc d'una olla escarbotada a l'entrada de Bois de Bolonge. En aquell lloc s’hi arreplegaven les pàries desterrades dels millors llocs, les drogaddictes i les estrangeres sense papers. El fred, l'intens fred li recordà un cop més aquell fred d'aquell darrer dia a Pigalle. Va ser el seu últim alè, fred i blanc. En el bosc on ningú coneix ningú, però tothom sap qui és qui, les dones taparen el seu cos amb una manta mentre l'ambulància era de camí.

 

© Manel Aljama (abril 2010 - revisat gener 2020)

© Image de Photo by Paul Guillotel on Unsplash

Publicat al número 96 de revista La Tortuga Avui 

Publicat dins d'aquest bloc al 2010 com "Pigalle".