Charles Byron, enginyer de robòtica de Babbage Corporation
va aconseguir, després de molts esforços i dificultats, tirar endavant el
projecte més important de la seva vida. A més de lluitar contra el departament
financer i el consell d’administració, va haver de fer front a l’enveja dels
caps dels altres departaments, erms d’idees útils, àvids, però, de grimpar dins
l’estructura de l’empresa. L’economia als inicis dels segle XXII no era massa
bona.
En la seva construcció va emprar peces estàndard i de
rebuig. No va utilitzar el millor processador disponible. L’única cosa que va
demanar va ser que tingués la major quantitat de memòria i uns “buffers”
proporcional a aquesta memòria. El va revestir amb pell blanca i al cap l’hi
van posar faccions caucàsiques, malgrat que els blancs occidentals ja eren
unaminoria minoritària en aquell mar
d’ulls ametllats i pell pàl·lida. Els africans purs, feia anys que havien
desaparegut. Li va posar per nom Lovelace, el cognom d’Ada, la seva parella.
Després de les protestes internacionals per les execucions del 27 de
setembre de 1975 i de l'acte d'adhesió (amb entrepà pagat), el dictador
desapareix de l'escena.
El dimarts 21 d'octubre de 1975, aviat farà 48 anys, la premsa publica que Franco pateix una afecció gripal.
Ho podeu llegir a "La Soledat del Llebrer" Permi Ferran Canyameres. @Pagès Editors
Per adquirir: #comparteixocultura #LaSoledatdelLlebrerManelAljama
Tota la temporada 2022-2023 de Sons de Prop està disponible al pòdcast de @laveudemontcadaireixac (La
Veu de Montcada i Reixac). El podeu escoltar o descarregar des de laveu.cat (La Veu de Montcada i Reixac) i la plataforma ivoox: https://www.ivoox.com/pt/podcast-sons-prop_sq_f11767289_1.html
Tota la temporada 2022-2023 de Sons de Prop està disponible al pòdcast de @laveudemontcadaireixac (La
Veu de Montcada i Reixac). El podeu escoltar o descarregar des de laveu.cat (La Veu de Montcada i Reixac) i la plataforma ivoox: https://www.ivoox.com/pt/podcast-sons-prop_sq_f11767289_1.html
Nas nossas ruas, ao anoitecer, Há tal soturnidade, há tal melancolia, Que as sombras, o bulício, o Tejo, a maresia Despertam-me um desejo absurdo de sofrer.
O céu parece baixo e de neblina, O gás extravasado enjoa-me, perturba; E os edifícios, com as chaminés, e a turba Toldam-se duma cor monótona e londrina.
Batem carros de aluguer, ao fundo, Levando à via-férrea os que se vão. Felizes! Ocorrem-me em revista, exposições, países: Madrid, Paris, Berlim, S. Petersburgo, o mundo!
Semelham-se a gaiolas, com viveiros, As edificações somente emadeiradas: Como morcegos, ao cair das badaladas, Saltam de viga em viga os mestres carpinteiros.
Voltam os calafates, aos magotes, De jaquetão ao ombro, enfarruscados, secos; Embrenho-me, a cismar, por boqueirões, por becos, Ou erro pelos cais a que se atracam botes.
E evoco, então, as crónicas navais: Mouros, baixéis, heróis, tudo ressuscitado! Luta Camões no Sul, salvando um livro a nado! Singram soberbas naus que eu não verei jamais!
E o fim da tarde inspira-me; e incomoda! De um couraçado inglês vogam os escaleres; E em terra num tinir de louças e talheres Flamejam, ao jantar alguns hotéis da moda.
Num trem de praça arengam dois dentistas; Um trôpego arlequim braceja numas andas; Os querubins do lar flutuam nas varandas; Às portas, em cabelo, enfadam-se os lojistas!
Vazam-se os arsenais e as oficinas; Reluz, viscoso, o rio, apressam-se as obreiras; E num cardume negro, hercúleas, galhofeiras, Correndo com firmeza, assomam as varinas.
Vêm sacudindo as ancas opulentas! Seus troncos varonis recordam-me pilastras; E algumas, à cabeça, embalam nas canastras Os filhos que depois naufragam nas tormentas.
Descalças! Nas descargas de carvão, Desde manhã à noite, a bordo das fragatas; E apinham-se num bairro aonde miam gatas, E o peixe podre gera os focos de infecção!
En una conversa d'un grup de Whatsapp una senyora molt amable em diu "No entenc d'art, no m'agrada aquest dibuix el vaigdesproporcionat, ..."en resposta al quadre "Gran nu reclinat" (1935), de Matisse que he compartit.
Responc:
L'ésser humà és desproporcionat, vull dir que la simetria no és
perfecta: tothom, sigui home o dona té un peu, un pit, un ull, una
orella, una cama... o un xic més gran o petit, o més llarg o més curt...
És normal.
L'art com a expressió humana i de cultura. No pertany
a ningú i pertany a tothom. Si parlem de pintura, hi ha qui no aprecia
els quadres pintats d'ençà del segle XIX i vol aquells quadres de
Velázquez que semblen fotos. En canvi, hi ha qui pensa el contrari, els
retrats de pintors com el Greco o Velázquez són retrats, no són
expressions individuals i lliures de l'artista. Hi ha per tots els
gustos!
Durant els dies foscos de la Inquisició espanyola, els jueus que van romandre a Espanya després de l'expulsió, van amagar la seva identitat jueva. No hi havia més sinagogues, ni yeshivot, ni shofar. Aquesta és la història d'un jueu convers Don Fernando Aguilar que va enganyar l'aristocràcia espanyola i va fer sonar el shofar als jueus de Barcelona.