dimecres, 29 de desembre de 2021

La versió del ‘Conte de Nadal’ de Charles Dickens més rac1niana



Aquesta és una versió radiofònica lliure del ‘Conte de Nadal’ de Charles Dickens.

Adaptació original i guió: Marc Bala

Muntatge sonor: Salvador Coromina

Repartiment:

  • NUNÚ SCROOGE - Judit Martin
  • NARRADOR - Xavier Bundó
  • BOB DESGRAVA - Òscar Andreu
  • JEP CABESTANY, FANTASMA DEL PASSAT - Òscar Dalmau
  • FANTASMA DEL PRESENT - Marc Giró
  • VICENÇ MARTÍ, FANTASMA DEL FUTUR - Oriol Cruz
  • VEÏNS - Jordi Basté i Toni Clapés
  • PORTER DE LA FINCA – Joan Maria Pou
  • TIÓ – Aleix Parisé
  • ENTERRADORES – Agnès Marquès i Noemí Polls

I LES VEUS DE:

  • Xavi Rocamora
  • Mònica Usart
  • Núria Travessa
  • Albert Om

Compartit per RAC1

Més Dickens

dilluns, 27 de desembre de 2021

La llibertat és també la llibertat de no haver d'escriure... per Micky Beisenherz


Freiheit ist auch die Freiheit, nicht ohne unterlass über die freiheit schrieben zu müssen. Micky Beisenherz

La llibertat és també la llibertat de no haver d'escriure sobre la llibertat sense parar. Micky Beisenherz

Per saber més: Micky Beisenherz

(c) Imatge Internet


diumenge, 26 de desembre de 2021

Liberals, Conservatives, and Pride and Prejudice Part 2: Crash Course Li...




This is it! The final episode of CC Literature season 4 is a deeper look at Jane Austen's Pride and Prejudice. Today we'll explore the novel's take on materialism, and we'll talk about whether the novel has a liberal or conservative message. Which matters because people have interpreted the book in various ways. Oh, and we'll explore the balance between making choices based on personal happiness or what's best for one's family. And oh yeah, we'll talk more about terrible Lydia and her disgusting bonnet. 

Part I, see https://www.manelaljama.com/2020/03/pride-and-prejudice-part-1-crash-course.html

dissabte, 25 de desembre de 2021

L'HOME QUE PLANTAVA ARBRES - Pep Garcia al Teatre Romea


L'home que plantava arbres, amb Enric Llort i Carles Viarnès al Teatre Romea de BCN, amb motiu del dia mundial dels boscos 2019.

Vídeo de 51 minuts de durada

Link: https://www.youtube.com/watch?v=X4ZUGSx7KtQ

divendres, 24 de desembre de 2021

Secret de dona


Donava una ullada a manuals incunables abandonats en una de les llibreries especialitzades en llibres antics del bulevard de Saint Germain, un lloc on es barregen les flaires de paper vell amb tocs de fusta, també envellida i que formen un aroma únic. Les fulles que queien amb suavitat dels arbres banyaven les llambordes i l’ambient de la tardor que ja hi era a tocar.

En aquell establiment, no se sentia com un estrany, sinó tot el contrari, un distingit cavaller interessat per la cultura. Jove, ben plantat, solter i amb una bona renda, no perdia el temps fent veure que era ric com la resta de petimetres de la seva generació al París de finals del segle XIX. Allà la va trobar o més aviat cregué haver-la trobat. La dona dels seus somnis, alta, espigada i amb un cutis tan pàl·lid com el ros del seu cabell. Duia un vestit elegant i sobri, sense estridències. En aquell lloc, a la llibreria La Ville, a tan sols uns quants i vells volums de filosofia de distància d'ell. Ella abandonà de manera sobtada la llibreria, gairebé sense saludar l'encarregat. Ell va fer el mateix. Caminà rere dels seus passos. La va perdre de vista.

Passà una setmana terrible. I quan ja estava resignat a no tornar a veure-la mai més, coincidiren en el ball benèfic que organitzava l'ambaixador britànic els primers diumenges de mes. Creuaren les mirades. Es van reconèixer. Ell sospirà. Ella es va mostrar esquiva i inaccessible. Això, però, era normal en una dama d’aquella època. Encara així aconseguí dirigir-li la paraula i arrencar-li, amb cert menyspreu, una trobada per al divendres següent en un lloc molt discret.

La setmana li havia semblat eterna. Arribat el dia, es va presentar en el lloc convingut, però ella no va venir. Ella havia enviat un servent amb una nota. El jove no es va rendir i va seguir el lacai fins a casa seva. Trucà a porta. Ella el va fer passar i li demanà que no en fes preguntes. Va acceptar, però suplicà veure-la de nou. Aconseguí una nova cita en un cafè discret, si és que es podia qualificar així els establiments de la rue de Comartin, a prop de l'Òpera. Ell no es refiava del tot i va ordenar el seu servent que la seguís durant tot el dia. L'assistent el va informar que la seva estimada havia visitat un habitatge de lloguer de la rue de Saint Honoré, però que no li semblava un lloc ni molt menys de mala reputació. De tota manera, ell va arribar a la conclusió que ella ocultava un secret, un secret potser, terrible i cruel. Es turmentà pensant si ella era una d'aquestes dones de lloguer de luxe. Era un mar de dubtes. A la tarda quan es van veure no va poder contenir-se i va treure el tema. Ella es va enfadar en saber-se espiada. Va marxar plorant sense prendre res. Ell, però, continuà amb la incertesa.

Desenganyat, decidí marxar cap a Amèrica. Va estar uns dos mesos fora. A la tornada, penedit tornà a visitar-la, com per demanar perdó. Els criats li van donar la notícia. La senyora havia mort feia dos mesos, just abans que ell partís. Va entrar en una gran depressió, es negà a menjar i morí d'inanició. Li van lliurar un sobre tancat. Ple de llàgrimes es dirigí a les cases de lloguer de la rue de Saint Honoré. Va colpejar al timbre. Va sortir la majordoma a qui va preguntar facilitant la descripció de la dona. L’empleada li va explicar que solia venir des de feia mesos i li preguntà si ell era un familiar. Es va atrevir a respondre que era el seu promès. La terrible pregunta va tenir a la fi la resposta més cruel:

—Venia sola, es ficava hores i hores a l'habitació llegint. Pagava les seves factures amb puntualitat. Fa dos mesos que no la veig.

Trist i abatut va seure en un banc del parc i amb mans tremolenques va obrir el sobre. La nota deia:  “No trobo cap home que em valori com un ésser lliure, com una persona que mereix respecte per la seva intimitat i llibertat. No paga la pena viure”.

 

© Manel Aljama (maig de 2009 - revisat desembre 2021)

Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

Photo by Ryan Moreno on Unsplash

Altres versions

10-5-2009 https://www.manelaljama.com/2009/05/secret-de-dona.html 

12-6-2011 https://www.manelaljama.com/2011/06/secret-de-dona.html


dijous, 23 de desembre de 2021

L'amor és un poder que no pot tenir amos - Fabrizio de André


L'amore è un potere che non può avere padroni e nessuno può essere dominato, con l'amore non si sopravvive, si vive. - Fabrizio de André

L'amor és un poder que no pot tenir amos i ningú pot ser dominat, amb l'amor no es pot sobreviure, es viu
(c) Autor desconegut. Origen Internet

dimecres, 22 de desembre de 2021

La loteria de Nadal


Des de l'entrada de l'euro, veure un pallús sacsejant una ampolla de semisec content perquè l'ha tocat una quantia que sí, que era molt bona fa cinquanta anys, però que ara amb el nivell de preus, resulta ben poca cosa. Sense anar-hi més lluny, amb 1 € d'una de les noves loteries de diari, pot toca el mateix que amb un dècim de Nadal que costa 20 €.

Potser ara no tant, però, en altres èpoques en arribar aquestes dates podies ser assetjat pels venedors de les famoses paperetes. Podia ser pel carrer amb uns simpàtics nens que ho feien pel típic viatge de fi de curs o per aquell company de feina del que estàs fins al capdamunt i que ve amb la loteria de l'esplai de torn. És clar, calia comprar la loteria de l'empresa, no fos que toqués i tu quedessis com un idiota garrepa.

Així que encara persisteix, cada dia vint-i-dos de desembre aquelles veus "de pito" amb aquella cantarella que amb l'euro ja no se sent igual com les franquistes "cincuentamilllll peeeeseeeetaaas" i la veu la del NO-DO "se procede al extraer el quinto alambre...". Sí, encara persisteix des que un borbó va pensar (sic) "poden ser pobres tot l'any... els donarem un petit respir per Nadal".

D'aquesta manera, que et toqués "El Gordo" o "una de cartoze" com deia la cançó era l'esperança per molts assalariats durant el desenrotllisme franquista. Com veiem, el 2021, quaranta-sis anys després de la mort del dictador, és una altra mostra del franquisme residual que persisteix, com persisteix també el conegut "lo importante es tener salud" quan han vist que el premi ha anat a parar per exemple a una associació folklòrica d'un poble de difícil localització i així, a esperar l'any següent perquè tenen fe...

© Manel Aljama (desembre 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Imatge Bombo de loteria per Agustin Catalan para El Periodico

 

dimarts, 21 de desembre de 2021

#CanviemElJoc


Cada Nadal, les joguines tornen les nenes a la casella de sortida. Campanya de l'Associació 50a50 contra les joguines sexistes.

 

dilluns, 20 de desembre de 2021

Equilibri i creixement per Miche Serres

"Si vostè té un pa i jo tinc un euro, i vaig i li compro el pa; jo tindré un pa, i vostè un euro. Veurà que hi ha un equilibri en aquest intercanvi. O sigui que A té un euro i B té un pa, o a l'inrevés; B té un pa i A un euro. Aquest és, doncs, un equilibri perfecte. Però si vostè té un sonet de Verlaine, o el teorema de Pitàgores, i jo no tinc res, i vostè me'ls ensenya, al final d'aquest intercanvi jo tindré el sonet i el teorema, però vostè també els conservarà. En el primer cas, hi ha equilibri. Això és mercaderia. Al segon, hi ha creixement. Això és cultura."   -Michel Serres

Per saber més: Wikipedia

© Origen: Internet

© Imatge Briand Michel Serres à la librairie Dialogues à Brest, Finistère, le 30 octobre 2014

diumenge, 19 de desembre de 2021

#TrenquemElSilenciParlemCatalà


Hem de trencar el silenci. Sembla mentida, però hem de parlar el català, més que mai. A l'escola, a casa i al carrer, cada dia i amb tothom. Si no callem, la nostra llengua no callarà mai. Ajuda'ns a compartir aquest missatge per arribar a tothom!

Vídeo de 2021 de 1 minut de duració.

Link: https://www.youtube.com/watch?v=33vsyUq0m54

divendres, 17 de desembre de 2021

Espanya i els premis Nobel


Als llibres de text de l'EGB en el final de la primera versió de la dictadura parlaven dels premis Nobel espanyols i insistien molt en dos noms: Juan Ramón Jiménez i Severo Ochoa. Ometien que tots dos eren exiliats. Resultava estrany, perquè Franco havia dit a Hitler en Hendaia que "fora d'Espanya no hi havia espanyols!" Es veu que premiats sí que eren espanyols.

Ja en la segona etapa de la dictadura, el 1989 (el que anomeno com Restauració Monàrquica 2.0 per distingir-la de la primera), va rebre el Nobel l'escriptor Camilo José Cela. Molt curiós perquè tot i haver estat censor i delator al servei del règim, figurava a les llistes de candidats a ser afusellats en el cop d'estat del 23F. Un cop d'estat promogut per la mateixa institució. Quina forma tan estranya de tractar els intel·lectuals! Per cert, Cela no queia bé a molta gent, però escrivia molt bé (això també és una opinió particular).

És curiós com els mateixos que assassinen i foragiten la cultura i la ciència, malden després per portar (al preu que sigui) una sèrie d'intel·lectuals per blanquejar el règim. Així figures com Antoni Tàpies, Miró, Dalí, Josep Pla i una llarga nòmina van figurar en la llista de cultura espanyola. També es van permetre de luxes, com donar el premi Nadal a una dona i crec que van passar molts anys abans que una altra dona el guanyés. Això també mereix un altre article, perquè de la guanyadora Carmen Laforet mai més es va saber fins just abans de la seva mort. Curiós.

Per saber més

© Manel Aljama (desembre 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Nobel Peace Prize


dijous, 16 de desembre de 2021

La bombona de butà


No he sentit encara ni en Andorra ni en França cap camió de repartiment de gas butà amb el seu persistent i odiós clàxon. Allà encara es ven butà. Aquí, a la colònia, encara quaranta-sis anys després de la mort del dictador ens molesta els matins de dilluns, dimecres i divendres la botzina persistent del camió carregat de bombones. No és a totes les ciutats i fan una mena de servei portant el gas a pisos sense ascensor i amb gent gran. Però, aquest servei no ho és tant en el meu parer, perquè fan el seu negoci gràcies a una mancança social, heretada també del franquisme.

© Manel Aljama (desembre 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

(c) Tamorlan en wikipedia

dimarts, 14 de desembre de 2021

El lot de Nadal


 

Una altra de les herències del franquisme són els lots de Nadal que moltes empreses tenen costum de donar als treballadors en arribar les celebracions cristianes de Nadal. Com els sindicats i les pagues extres (sic), els lots també són matèria de convenis col·lectius, és a dir "drets adquirits"?

Puc explicar moltes anècdotes referides al lot, fins i tot els atacs d'enveja d'alguns professionals autònoms quan veien el veí pujar l'escala amb una enorme panera ben plena. Ells no podien gaudir del plaer. En el meu cas he gaudit de pocs lots, bé perquè l'empresa era moderna o estrangera i això no tenia sentit. No s'han perdut res i no cali enveja. He vist lots de treballadors de brigada d'obres plens de porqueries dolces, escumós semisec... és a dir molta quantitat i també lots de més "qualitat". He treballat en màrqueting i tenia a l'abast el catàleg de regals d'empresa i el preu de cost venia ser el mateix, perquè la qualitat si és autèntica, cal pagar-la. En els darrers anys es troba la paradoxa de gent que no menja determinats animals com el porc o directament no menja carn o que són abstemis i que rebin un "magnífic lot" amb vi de tanins indigestos, llonganisses amb excés de sal (per dissimular la mala qualitat de la carn) i res que sigui aprofitable. Tot plegat, com regalar bolígrafs de quatre colors, herència del franquisme, així que en comptes de "bones festes", els podem dir "Bones Pestes"! Fins a la següent que parlarem de la rifa... 

© Manel Aljama (desembre 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo by Paco Elvira (1970)

Més en l'etiqueta Franquisme Residual

dilluns, 13 de desembre de 2021

Ramon Muntaner - " Cançó de carrer "


Ramon Muntaner ens va deixar el passat dia 9 de desembre de 2021 i aquest vídeo, potser de 1974 o 1975 enregistrat a Prats de Lluçanés constitueix un document important. 

Lletra (en viasona.cat)

no vull ser com el pare,
cansat i sense fer renec o riallada,
treball embrutidor,
futbol cada diumenge,
el tuti al cul d'un bar,
tabac de vuit pessetes.
La televisió
que ofega la paraula;
i banys en un mar brut
quan vénen les vacances.
La mare un escarràs,
la plaça i la neteja.
I els meus germans petits,
escoles de mals mestres.
Quina buidor!
Potser només viuen de veres
els qui moren matant
al carrer o a la guerra.
Apòstols i cabdills:
llenceu el crit d'alarma!
Savis, tècnics, obrers
forceu les vostres màquines.
Genis de totes les arts
embelliu la croada.
Homes, dones, infants,
de tota llengua i raça
i els mísers i els vençuts
ramada innumerable.
espereu i engrossiu
el clam que ens agermana.
Encara hi som a temps,
encara, encara, encara.
Destruirem un món
estúpid i sense ànima.
Cavem els fonaments
d´una vida més alta  

Més de Ramon Muntaner en aquest bloc:  Les quatre banderes (Martí i Pol1), Decapitació II de Joan Oliver

Link del Video: https://www.youtube.com/watch?v=HM2Gn6cNdcI

dimecres, 1 de desembre de 2021

El suïcidi del procés


 

Van ser catòlics, van ser despòtics. La seva obligació era proclamar la república i mantenir-la com ho van fer altres països (Estònia, Letònia...).  

Es diu de tot: que si traïdors que si aprofitats que van fer bé o que van fer mal. Si bé van atendre la petició popular de realitzar un referèndum i també van acatar el resultat com van fer amb aquell simulacre de proclamació, el fet de recular i anar i sotmetre's als tribunals espanyols que les van enviar directes a la presó, uns i l'exili, els altres, no ha deixat de ser una reculada un "Jo no queria..." De fet, els que van anar a la presó van fer un judici tècnic i no pas polític. Ens ho havíem d'haver ensumat.

Quan jo votava, sabia les conseqüències que podia portar-me i no volia que cap altre pensés per mi ni per la meva família. Com si vull llençar-me des d'una terrassa. Era llavors i és la meva decisió individual que també era la d'altres que no va ser respectada. Llavors els escau dir-los cagats que van desaprofitar l'oportunitat potser única. Sí, els tribunals europeus els donaran la raó. No tinc cap dubte. I quina força tindrà llavors Europa davant d'una dictadura que s'enorgulleix de ser-ho i no passa res?  No oblidem que al gener tenim eleccions a Itàlia i l’abril i setembre, presidencials i parlamentàries a França. Al setembre van tenir eleccions federals a Alemanya que per cert sembla que ha esternudat.

El panorama és decebedor amb ERc fent de CiU 2.0, administrant engrunes d'autonomisme i acatant l'estat un dia sí i un altre també. TV3 i Catalunya ràdio reculant i cada cop més en castellà. Aviat, lluitaran per un 25% de català. Temps al temps. Alguns diran que exagero, de fet en un altre article comparant la situació actual amb la del Règim de Vichy ja m'ho van dir, però la prova que tinc raó és que els qui surten a defensar-se amb discurs oficial i de pas, intentar desacreditar o silenciar el missatger són precisament els criticats.

© Manel Aljama (novembre 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo by Element5 Digital on Unsplash

divendres, 26 de novembre de 2021

Les paradetes d'ornaments de Nadal a Sabadell


L'Ajuntament de Sabadell ha renovat les casetes del mercat d'ornaments de la festa cristiana de Nadal. Sembla que sigui una còpia d'aquells mercats de Centreeuropa, a més l'edifici de l'ajuntament s'ha convertit en un calendari d'advent. No m'agrada, no m'agraden els falsos decorats. Posats a copiar d'Alemanya, voldria que copiessin l'eficàcia, la transparència, l'honestedat, la democràcia, les llibertats, i el rigor i equitat en l'aplicació del pressupost municipal.

Tal com ho veig, aviat posaran un monument amb un tifa amb purpurina i no faltaran "palmeros" celebrant la genialitat del consistori de Sabadell.

© Manel Aljama (novembre 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo Manel Aljama http://manelaljama.cat/

dimecres, 24 de novembre de 2021

El dolor

Quan Klark va recuperar la consciència, amb prou feines podia moure dins del seu vestit d'astronauta. Girar la cara amb molt d'esforç. Volia comprovar si encara hi eren. Va respirar amb doble satisfacció: Ja se n'havien anat i a més, la seva respiració entretallada no entelava el casc.

La baralla va començar quan Louis, el copilot en aquella missió, va confessar l'aventura que havia tingut amb Lisa. Aquella batussa a bord no va ser una bona idea, va pensar. Però ja era una mica tard per posar-hi remei. La nau va haver de fer un aterratge forçós. Qui sap si les desavinences venien de molt abans, del dia en què contra tot pronòstic, el van nomenar comandant de la missió quan Louis era el més capacitat per ser comandant de la missió. Clark hi estava d’acord, però no va preguntar l'opinió als seus superiors.

Clark va mirar el tauler de control, s'havien descarregat les bateries de reserva, les que eren vitals per poder enlairar-se i sortir d'aquell maleït planeta. A més, bona part de l'instrumental estava inservible i Louis jeia mort fora de la nau. Per desgràcia la seva vàlvula d'oxigen va deixar de funcionar. Això va ser el que Clark va consignar a la bitàcola. Confiava que a la tornada creurien la seva versió.

Va tenir un moment de lucidesa, estava convençut que el malparit de Louis havia tingut millor sort que ell, perquè s'havia estalviat l'atac d'aquelles horribles i diminutes criatures grises amb un ull.

Encara seguia a terra, sense haver-se aixecat. L'intens dolor no havia marxat. Es va incorporar de mig cos amb l'ajuda dels braços. Es va recolzar contra un dels panells laterals, davant de l'escotilla que seguia oberta. Va mirar cap avall i va comprovar horroritzat que no tenia cames. Es va preguntar com aquells éssers havien pogut devorar els seus membres inferiors i suturar les ferides No ho entenia, el vestit pressuritzat seguia intacte.

L'oxigen se li estava acabant. Es va acordar de Lisa i va pensar que tots, fins a ella, li havien enganyat sempre.

© Manel Aljama (juliol 2010-desembre 2012-octubre 2021)

Publicat en castellà https://manelaljama.blogspot.com/2011/01/el-dolor.html i també en  el 104 de la revista miNatura http://minaturasoterrania-monelle.blogspot.com/2010/09/revista-digital-minatura-104.html

© Photo by Levi Stute on Unsplash