Vilaweb: Els editors fan una tria de novetats. El més interessant és que molts editors també trien un llibre de la competència. Això és fantàstic i un bon exemple de sana competitivitat.
El proppassat diumenge 18 vaig gaudir d'un vermut criminal, com els d'abans (vermut de bóta, patates fregides de xurreria, vi clandestí) a càrrec de la bona gent de la llibreria "Negra y Criminal" de la Barceloneta. L'excusa era la presentació del llibre ganador de l'últim premi "Novela negra ciudad de Getafe". Els padrins de la presentació: Lorenzo Silva, secretari del jurat, Andreu Martín i l'autor, Albert Hall.
Tot plegat profitós. Les reflexions de l'escriptor nord-americà que feia uns anys que no treia res de nou, del secretari del jurat, que va reiterar que el concurs guanyava any rere any qualitat i a més seguia obert. I sense faltar la lliçó d'Andreu Martín que ens va parlar de la novel·la negra contraposada a la novel·la fantàstica (aquesta de dragons i màgia), de la lògica, del positivisme filosòfic, i de la dificultat per fer fàcil el que és difícil. Un bon vermut i una molt bona presentació.
En la mateixa setmana de novembre he sentit parlar de dides i en concret de dides procedents de Galícia. Lluís Permanyer al presentar el seu llibre sobre la burgesia catalana en el programa de tarda de Catalunya Ràdio, "La tribu de Catalunya Ràdio". I una altra cop, en el vint-i-cinquè aniversari de la mort de l'escriptor Joan Oliver (Pere Quart) on es va fer referència al nombre de dides que va utlitzar, aproximadament vuit.
Ben curiós que segons diuen, la major part de les dides eren gallegues. Vés per on!
Empresa amb la majora d'empleats cobrant SMI (salair mínim interprofessional) o com a molt 1000€, i qualsevol cas, amb consellers que gunayen més de 2.000.000 € l'any per assistir a 2 consells d'administració no poden dir "que la seva massa salarial és molt gran". No ens deixem manipular.
Últimamente estic publicant notícies del blog d'Olga Xirinacs. No tinc molts contes per penjar i per desgràcia les notícies son molt tristas i penso que faig ajundant a la seva difusió.
Una notícia molt molt trisa. Quan més convé apostar per l'educació es tanca una escola modèlica i que porta el nom d'una escriptora destacable.
Olga Xirinacs: "TRISTOR IMMENSA": 21-12-11 * “TRISTOR IMMENSA” Amb aquestes paraules començava la carta que vaig rebre ahir de la directora de l’Escola Olga Xirinacs...
Us deixo un altre escrit de l'escriptora Olga Xirinacs , aquesta vegada dedicat als pobres contistes!
Olga Xirinacs: ¡ POBRES CONTISTES !: 17-12-11 * ¡POBRES CONTISTES! * Ahir, dijous, una amiga i jo llegíem contes meus en una saleta de la Cooperativa Obrera. Contes m...
Entitat financera on es llencen diners públics perquè han fet fallida (per mala gestió), mentre els consellers segueixen cobrant
el seu sou de dos milions d'Euros i al final es intervinguda per vendre-la a un banc per un preu simbòlic d'un Euro.
No sé si és perquè un mecanisme o un mètode em fa relacionar uns elements amb altres o per deformació professional. El fet és que remenant discos vells (o endreçant), m'he trobat un doble de Lluís Llach, concert del Nou Camp al 1985, una versió modernitzada del seu Viatge a Itaca que alhora és una adaptació d'un poema de Kavafis.
"Qui era Kavafis?" Doncs en poques paraules, un poeta grec nascut a Alexandria el 1863 i mort en 1933. Des dels
inicis es convertí en una icona de l'inconformisme, del rebuig dels
convencionalisme, de l'heterosexualitat i de la moral cristiana. I si algú pregunta per Lluís Llach respondria, per acabar amb bon humor i amb tots els respectes: "un que surt a Polònia..."
Tot el que trobat en català en audio i video és l'excel·lent adaptació de Lluís Llach. En anglès existeix una versió per Sean Connery. M'he estimo més escoltar-lo i compartir-lo aquí en grec, en la seva llengua original. Podeu fer la prova de tancar els llus mentre escolteu el poema.
Just abans de finalitzar l'any i gairebé de puntetes, l'Ajuntament de Sabadell ha tingut a bé fer un homenatge pels 25 anys sense Joan Oliver (Pere Quart). Dins dels actes han organitzat una "exposició". El que m'he trobat és un grapat de llibres arreplegats, probablement a darrera hora i de forma manifestament improvisada. Haurè de revisar doncs l'a semàntica.NO!, per exposició jo entenc llibres, fotografies, objectes i material sonor i de video, accesibles a l'entrada de la biblioteca. Joan Oliver també va escriure teatre i prosa i va compartir exili amb Mercè Rodoreda. És clar, això s'oblida quan es visita molt la llotja del futbol. Molt malament senyors que ocupeu l'Ajuntament de Sabadell amb els vots del 10% de la ciutat.
L'acte més fort fins ara ha estat un taula col·loqui amb la participació recitant poemes i alguns altres escrits per part de la filla Silvia Oliver i el nebot, Ignasi Riera. Tots dos han estat molt bé. He tingut la sensació que el regidor de cultura era la primer cop que sentia parlar de Joan Oliver. És més, dubto que llegeixi quelcom més que els manuals que obtenenen en els cursets que fan als partits.
En el col.loqui van llençar un repte a l'Ajuntament: "hi havia poca gent jove". En tornar a casa vaig anar als meus prestatges i allà junt amb els llibres tinc els reculls del concurs de poesia i prosa que es feia a nivell d'instituts de la ciutat i en vida de l'autor (1981, 1982, 1983...). La sensibilitat política i cultura llavors era una altra. També hi havia més imaginació i ganes. No és questió de diners i la crisi no ha de ser excusa per fer un homenatge tan ronyós. L'acte central va ser el dia 2 de desembre i en el periòdic local no venia reflectit ni el dissabte 3 ni dimarts 6.
Si faig una simple recerca amb youtube ja em surten la tira d'entrades:
Per cert, el concurs de relats d'humor que porta el nom de Pere Quart ha estat anys desert. Clar, si el que es fomenta des del consistori és només l'esport, ¡què volen!
Olga Xirinacs: ¿COM VOLEU MORIR?: ¿COM VOLEU MORIR? * 11-12-11 * Un estudi recentíssim de la prestigiosa revista The Lancet, del 22-10-11, informa que l’índex de s...
Us deixo la traducció de l'excelent article de l'escriptora i il·lustradora DiannaMMarquès
Luxúria:És probableque l'èxitetposilescosesfàcilsambalgunsseguidors, tingues respecte per a tui pel teu públic i nodeixis quela supèrbias'aliïamblaluxuriaoestaràsperdut.
Ira: Aprèn acontrolar-la,hi haurà moltagent quedominadaperl'envejat'odiaràiseguramentetcriticarà,peròéspartd'aquest món, ésimpossiblecaurebé a tots. Així quesomriuicentra'ten la gentque mereixla teva veritableatenció.
Avarícia:Sideixes queet domini, perdràsla teva essènciacom a escriptor, nofacisnovel · lescomercials, escriu el quela teva ànimai el teucoretdiuen.
Peresa:Dedicatempsals teusseguidors, al cap iala fi noetsningúsenseells, queno et facimandraparlarambells,contestar les sevesemails igaudirde la seva companyia, al meu entendre el millorde ser escriptorésparlarambvosaltres; )
Supèrbia:Ésmoltfàcilcreureal centper centtot el queetdiuen elsseguidors, que etsbo, que la teva històriaés del millor, que etssimpàtic, guap@, etc. Nodeixismai queaixòetdominidel tot, maiabandonisla humilitat, ésfàcildeixar-se lloar, peròmaioblidisquiets,comvas començarirecuredaque totssompersones, lahumilitatésuna virtut.
Gula: Novulguisabastarmésdel que potsoexplotaràs, dosificael teu tempsiprioritza elsprojectes, l'estrèsnoés bo
"... si ens aixequem d'hora. Demà, tot haurà acabat i tot serà com abans. "
Text del capítol 66 i llegit per Andreu Martín en la presentació del seu darrer llibre i premi Sant Joan 2011, "Cabaret Pomeya", editada per Edicions 62. La frase "si ens aixequem d'hora" no va deixar el públic indiferent, la lectura del tens capítol tampoc. Va ser una demostració digna d'un mestre.
El lloc triat, la llibreria "Negra y Criminal" del carrer La Sal núm 5, especialitzada en novel·la negra feia pensar que aquesta obra era això, cosa de delinqüents i detectius. Crec que és molt més que això, és també novel·la històrica. No l'he llegida encara, en el moment d'escriure aquest article. La meva intuicio em diu que cal llegir-la acompanyat d'una bona selecció de tangos i que assistirem a la història ben documentada de bona part del segle XX: des dels inicis de l'anarquisme fins el final del Franco.
Donat l'escenari i la sorpresa de la llibretera Montse Clavé he editat la fotografia donant-li un toc d'època. Si ho arribo a saber vinc de pistoler!
Ara, Andreu Martín amb el ritual d'ensenya la samarreta de la llibreria:
Mentre espero el sopar penso en el
temps quan Pessoa visitava aquest cafè. Fins i tot, agosaradament em
pregunto si el seu esperit m'haurà encomanat alguna inspiració doncs he vingut
tantes vegades que he perdut el compte. No ho sé. Ni
tampoc em posaré trist si no és així. Sempre m'han dit que Lisboa era ciutat
trista. Potser. No, no, crec que no és cert. Té una llum especial,
un aire diferent. El tòpic deia que era una país decadent i ple de "saudade".
Una paraula que em van ensenyar que no tenia una traducció acurada
fora de Lusitània. Bé, la "saudade" potser continua i Lusitània és ara
una franquícia de cafeteria de menjar ràpid. Tant se val, sempre que puc vinc al barri antic i miro
"las montras" de les "livrarias" i observo també
la gent. Sí, encara avui ho sembla, això de la "saudade". Serà La
crisi. Ha estat vexada, robada. Sense adonar-se'n han tornat a
l'antic règim. Això, però no només a Olissipo, sinó a tot el món
occidental.
Malgrat la crisi, malgrat el rescat,
encara té una llum especial i la cultura, ai, la cultura, dos viatges amb un mes de diferència i en tots dos he trobat dues fires de llibres en una estació moderna i cosmopolita...
El divendres 25 a la tarda amb un interessant i profitós taller anomenat “100 grams de novel·la històrica”
i impartit per l’escriptor Javier de Pilar van començar les V Jornades
d'Escriptors del Baix Llobregat a Sant Andreu de la Barca.
Pel dia següent, el dissabte 26 al matí sota el lema de “La novel·la històrica té futur?”
vaig tenir el plaer d’assitir a unes ponéncies molt enriquidores. Molt
bo per la selecció i per les aportacions i preguntes dels assistents.
Presentat per Javier de Pilar, escriptor resident en Sant Andreu de La Barca. La seva última novel·la “Generació Iglú 2012-2017” i amb les següents ponències i ponents:
Ficció i realitat, un joc d’equilibris per Andreu Gonález, recent guanyador del Premi Nestor Luján de Novel·la històrica amb "Bon cop de falç" i autor de diferents llibres sobre el Barça.
Com es documenta una novel·la històrica per Carme J Huertas, escriptora de diversos llibres infantils i juvenils, l’últim “Tots els dilluns són dolents”.
La construcció dels personatges per Maria del Carme Roca , escriptora amb més de quaranta obres ii guanyadora de nombrosos premis literaris. La seva última novel·la “Escollida pels déus”
Sant Andreu de la barca, bon escenari per una novel·la històrica
per Xose Lois Garcia
(http://www.galegos.info/xose-lois-garcia-fernandez) esriptor i antic
arxiver de Sant Andreu de La Barca. Una font a tenir sempre en compte
tan si l’escenari e Sant Andreu o no...
Contrast:
Vinc de Sabadell una ciutat molt més gran i rica però amb una
diferència abismal. Amb 6 biblioteques (dues d’elles grans), tres grans
llibreries amb més d’una seu (Llar del Llibre, Tècnica i Abacus), dos
teatres municipals, un d'ells sense programació estable setmanal que ben podria anar directament a Las Vegas per la seva
decoració i un llarg etcétera etcétera. Bé, amb tot això, les
activitats culturals relacionades exclusivament amb el llibre i
promogudes pel consistori són aproximadament d’una o sis al mes. És a dir una
per mes i biblioteca. Un balanç molt pobre tenint em compte la
diferència pressupostària i la infraestructura existent. Si no fos pels tallers i presentacions de la
cafeteria Àgora (privat), FIAC (Escola d’idiomes), i un llarg etcétera d'entitats culturals no es
podria omplir el fullet mensual en color d’activitats culturals de la ciutat.
Esperero
i desitjo que el proper consistori estimi de debò la llengua i la
cultura, i també la música i no només el futbol i fer-se fotos
publicitàries amb instal·lacions acabades d’inaugurar.
Can Raspall necessitava algunes reparacions, però els propietaris feia temps que fugien d’estudi cada cop que el masover en parlava del tema. Ara es preparava una tempesta i de les bones. La teulada no aguantaria. No podien esperar res però, la preocupació principal era una altra.
—Si l’amo no surt diputat, patirem —digué ell.
—Això ens ha dit el mossèn a la missa, ”cal que voteu pel vostre amo” —afegí un altre.
—A més, si no votem, igualment se sabrà en el recompte!
—És un malparit que ens manlleva la sang però si surt elegit l’hereu de Can Cortada encara serà pitjor, la ballarem magre...
—Sí, això és el que diu el mossèn, que aquell malparit es un mal cristià, un lliberal, d’aquells que se'n van amb dones de Barcelona i que l’amo és un home com cal.
— No és parli més, tothom sap que s’ha de fer.
Aprofitant el meva vessant de tècnic utilitzaré el passat recent per confeccionar un programa que intenta explicar com hem arribat fins aquí: empobrits i gairebé lligats de mans.
Objectiu: Unitat indissoluble d’Espanya Assolit per la Constitució del 78 on s’estableix “cafè per a tothom”. De fet és una nova Restauració Monàrquica amb dos partits que mantenen la mateixa alternança en el poder..
Objectiu: Empobrir la població i reduir el seu nivell cultural per fer-los “consumidors dòcils”. Assolit per: Primera etapa de govern del PSOE (1982-1996) mitjançant:
Fusions bancàries i tipus d'interès altíssim.
Creació del contracte-escombraries i de les ETT.
Promoció del “pelotazo” diner fàcil amb mínim esforç. Així desmoralitzem els estudiants.
Reducció dels trams de retenció en IRPF (guanyant 30000 descompta com si guanyes 60000)
Llei LOGSE: Redueix el pensament crític (humanitats), desprestigia l’educació eliminant els exàmens i regalant el títol d’ESO.
Televisions privades sense escrúpols ni control que emeten teleporqueria.
Objectiu: Endeutar la població per emprobrir-la encara més. Fer que els ajuntaments catalans funcionin igual que la resta de l’estat. Assolit pels governs del PP (1996-2004) mitjançant:
Llei del sòl (tota Espanya és edificable)
Exempció del IAE als autònoms. Afecta molt els ingressos dels municipis catalans i gens o poc llocs com Madrid.
Els ajuntaments de tot l’Estat es financen amb el “totxo”.
Sous baixos però facilitat per trobar un feina i somniar que tot anirà millor.
Crèdits i hipoteques a dojo, sense gaire garanties. No es parla de deute sinó d’inversió.
La idea treballar és millor que estudiar es posa en pràctica.
Fer creure a les classes baixes que el seu pis de 40 metres els farà rics en poc temps.
Objectiu: Eliminar la singularitat catalana (Caixes d’Estalvis, pimes i marques familiars). Començar els desmuntatge de l’estat del benestar. Assolit per: Etapa PSOE (2004-2011)
La llei del sol i els ingressos municipals es mantenen igual que ho va deixar el PP
Es potencia molt més l’economia de la construcció i deute i no pas la de R+D
Grans obres d’infraestructura sense estudi de mercat previ: AVE, aeroports, que endeuten les Caixes
Tancament o venda de marques catalanes: Panrico, Bimbo, Cacaolat
Només assenylar que Botín “el amigo de Zapatero” va començar a desfer-se de les oficines petites cap el 2005, molt abans que esclatés la bombolla. Objectiu Complert?
No crec en conspiracions però sí en Lampedusa (“que tot canvii perquè tot segueixi de la mateixa manera”). Per sortir de tot això calen tècnics i que a més siguin honestos. Falta gent que coneguí la veu grega “tecné” que vindria a ser la unió d'habilitat (art) i pensament (logos). Clar, els polítics no arriben aquí i això que diran que són de lletres. Si van eliminar el grec i altres humanitats! Doncs que provin amb el francès: “metier”. Cal “metier”.
Un concert on podem apreciar la qualitat dels mestres de l'Orquestra Simfònica del Vallès en un dia senyalat: 11 de novembre de 2011. Peces de Mozart i del jove compositor turc Fazil Say. Música selecta, al Teatre Principal de Sabadell i organitzat per les Joventuts Musicals de Sabadell.
Ara,
quan sembla que això de les lletres i les humanitats és cosa de boixos
perquè no és rendible, em recordo quan hi era just el contrari, fins hi i
tot una moda. Llavors, Montserrat Roig era el que es deia, una
escriptora compromesa, una escriptora que escrivia en clau de dona. I en
aquell temps això no era fàcil. No ho era por motius polítics, ara
tampoc és fàcil i a més de motius polítics, econòmics...
Vaig
descobrir-la a través dels articles d’aquell “El Periódico” al que he
estat fidel un munt d’anys, fins que he descober que ja no era “el meu”.
Encara conservo retallats i una mica grocs, els artícles on llavors
ja reflectia el que ara anomenem “violència de gènere”. En recordo un
que parlava d’una trista cadena que començava en l’empresa, arribava a
la dona i acabava en el fill petit que donava puntades al gat...
Després
“Ramona adéu”(1972), la vida de tres dones de tres èpoques diferents.
Tant si s’ha llegit “Les hores” com si no, el trobarà molt interessant.
Cançons de Beuern per viure la vida sense fer mal a ningú. Això és el que transmetien les cançons tradicionals del segle XII i XIII, recopilades i després arregladas pel músic.
Video complert (una hora) de Carmina Burana de Carl Orff.
Es pot baixar també des de: http://youtu.be/QEllLECo4OM
Malauradament segueix sent veritat:
"Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi"
(Si volem que tot segueixi com està, tot ha de canviar)
de "El Guepard" de Tomasi di Lampedusa
Malgrat que no convé donar publicitat a aquesta gent de la caverna que un dia sí i un altre també, l'editorial de El Cafè de la República del 28-10-2011 cal escoltar-lo.
La força dels "mitjans de la caverna" som nosaltres els que la donem. Llavors és fàcil de treure. Simplement no fem ni d'altaveu ni de repetidor dels seus insults. Endavant i via fora!
El comentari de Gregorio Peces-Barba,
un dels pares de la Constitució, sobre Catalunya -va deixar caure en
un congrés a Cadis, de manera distesa i humorística, que a Espanya
potser li hauria anat millor haver optat per quedar-se Portugal en
lloc de Catalunya en les guerres del 1640- no pot ser bandejat com
una simple anècdota perquè és simptomàtic d'un procés que ve de
lluny. Sobretot constata el desacomplexament. Sobretot constata el
desacomplexament d'un cert nacionalisme espnayol que amb moltes dosis
de mala educació exhibeix sense embuts una falsa superioritat
colonial. Peces-Barba no és el pitjor exponent d'aquesta espècie
que els darrers anys ha fet cada vegada més abismal la distància
emocional entre Catalunya i Espanya, però potser sí un dels més
significatius. Tot plegat mostra el resorgir d'una visió tancada i
mesetària de la història espanyola (en què Castella és l'únic
protagonista important) per part de polítics i intel·lectuals que
fins fa poc es veian obligats a dissimular en pro de consens en pro
del consens constitucional. Peces-Barba -que se ha acabat disculpant
sense ganes- marca una distància prepotent entre el que ell
considera “nosaltres”, els superiors, i els “altres”, els
“catalans” que van haver de sotmetre per les armes. Quan ho
remeta amb referències al fet que per obligar els “altres”, els
catalans, a quedar-se a Espanya se'ls ha hagut d'anar “bombardejant”
de tant en tant, el to humorístic és doblement ofensiu i més que
dubtós. Tot i això, les paraules de Peces-Barba tenen una part
positiva: expliquen la història tal com va ser. Les tropes
castellanes van sufocar la revolta catalana i la monarquia hispànica
va entregar la Catalunya Nord a França. Sense voler-ho l'emèrit
catedràtic ha reconegut que Catalunya és un subjecte històric amb
tots els ets i els uts, com a mínim al mateix nivell que Portugal.
Ara bé, Peces-Barba hauria d'explicar perquè nega a Catalunya la
condició de nació, que sí li reconeix a Portugal. ¿O és que
només Castellla pot decidir qui és nació o no?
No parlaré mal de cap llengua, malgrat que un dia sí i un altre també, alguns es dediquin a ridiculitzar la nostra. Tampoc donaré cap publicitat a qui fa acudits amb la història. Com es feia a Egipte, esborro el seu nom. Que vagin fent, nosaltres també. Si ens derroten, i d'això en sabem molt, ens tornem a aixecar.
"El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist."
(Lluís Llach)
Us convido, si no ho heu fet encara, a visitar la pàgina web o el seu lloc al facebook.
El Nobel aquest any s'ha quedat a “casa seva”. Jaume Cabré sembla que és l'escriptor que més ven fora i dins de Catalunya. Sembla que també seria digne candidat a rebre aquest premi. No he llegit encara “Jo confesso”. Crec que surt un violí, sí, com el que va fer sortir Àngels Anglada a “El violí d'Auschwitz”. Àngels també feia maridatge de música i literatura. També hauria estat una bona candidata... Com Rodoreda, Martí i Pol i molts d'altres. Com podem ser pessimistes amb aquest patrimoni?
Tant si no el coneixeu com si l'heu oblidat a "El Decameró" de Boccaccio trobareu més de picaresca, humor i erotisme fi i groller, un retrat molt actual (escrit al segle XIV).
El film de Passolini, encara que no reflecteix tots els contes, és també recomanable.
La que se'ns ve a sobre! Si a Rússia van així, aquí si obtenen majoria absoluta...
Us deixo les paraules d'un company de facebook, Pere garrofé: "Si prohibim per la nostra manera de pensar o per la
nostra moral obres literàries o autors molts discutibles com a essers
humans, on quedaria la literatura?, no hem de distingir entre ficció i
realitat, entre ficció i apologia?"
Si fan això, el poble rus hauria de preguntar per la gent innocent condemnada i cremada a les fogueres per bruixeria o simplement per la seva llibertat de no creure. Si la novel·la de Nabokov serveix d'exemple del que no ha de ser i aquí sembla que volen amagar la pederàstia. Tot això no té res a veure amb "Cristià".
Bancarrota:
Segons el diccionari de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans) és sinònim de fallida. No ens aclareix ni l'origen ni el significat. Bé, una vegada en una visita escolar a un banc ens van explicar que fins a l'Edat Mitjana, els banquers operaven en un banc, a la plaça i que quan algú que no havia custodiat bé els dipòsits o que tenia tants deutes que no podia pagar, li trencaven el banc, en feien bancarrota. Això era una deshonra pel banquer perquè havia traït la confiança dels dipositaris i creditors...
Ara en canvi ens hem humanitzat, tots a corre cuita a abocar diners públics per tapar forats que no hem fet.
Amb l'Euro l'hem cagat. Hem tolerat que la moneda d'1 € sigui equiparable a l'antiga de 100 PTA i així, quelcom tan comú com la pasta de dents (180 PTA), amb un petit canvi decimal sigui des de fa temps 1,80 € (gairebé unes 300 pessetes). Abans amb la pesseta, una pujada de 2 o 3 pessetes era rebuda amb un protesta, en canvi una pujada de 2 o 3 cèntims (el doble en pessetes) no en fem cas.
Arribarà Grècia a vendre el Partenó a un casino de Las Vegas?
Res a dir. Un canal que maltracta els films barreixant-los amb publicitat i tallant els crèdits del final, que només emet programes de tafaneria morbosa... Tele 5 sempre ha estat contra la cultura i contra les bones pràctiques empresarials. Ara signen perquè només hi hagi una única llengua, peti qui peti. No ens ha de sorprendre doncs!
En particular destaco allò de la connexió de punts en passat no en futur. També m'ha cridat l'atenció una altra "perla": "ningú vol morir, ni tan sols els que volen anar a al cel".
Sovint es fica en el mateix prestatge novel·la històrica i aquest tipus de literatura. Crec que no és just. La novel·la històrica és una tipus de litearatura que guarda certa connexió amb la història i intenta tenir certa versemblança més o menys subjectiva. En tot cas, l'estil d'aquest autor és com molt més agosarat: si cal inventar algun fet, descobriment, estri, el que sigui, doncs s'inventa. Tot s'hi val doncs a la fi i la cap és literatura.
Característiques principals:
La línia del temps és com un acordió doncs s'estira o s'allarga a voluntat de l'escriptor. Això en un bon llibre costa de percebre però aquí, en aquest tipus de novel·la es nota molt.
Res de versemblança o fidelitat als fets: molta imaginació i de vegades delirant. Per exemple, si convé fer lluitar Napoleó contra Ramses II, doncs es fa i llestos!
El pot llegir qualsevol: frases de sintaxi simple (subjecte + verb + predicat mínim), res de subordinades!
A tot això, descripcions superficials a i justes.
És a dir, el més semblant a un telefilm.
Voleu provar de fer una història a l’estil Dan Brown? Doncs visiteu aquest enllaç i seguiu les instruccions: http://probar.blogspot.com/
Podeu obtenir un bon grapat d’arguments per escriure un llibre!
Estic content i agraït. Quatre anys sense poder coincidir. Una professora de catellà de primària, que ara ho és a la Universitat de Swansea (País de Gal·les). Al marge de que els meus contes siguin dolents i avorrits, per a mi signfica molt entregar-li el llibre.
Veieu com és de ric el vocabulari català amb la paraula "collons":
Si el video ha anat molt ràpid, aquí teniu la transcripció:
Si va acompanyada d'un numeral, té significats molt diferents.
UN significa car: "val un colló"
DOS significa valentia "té dos collons"
TRES significa menyspreu "m'importa tres collons"
El verb canvia el significat:
TENIR indica valentia: "aquell té collons", però amb admiració pot significar sorpresa: "té collons!", i amb afirmació significa enveja "quins collons que té!"
POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen "va posar els
collons damunt de la taula!".
ESTAR també significa menyspreu "estàs molt de collons!"
El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase:
El PRESENT indica molèstia o fàstic "No em toquis els collons!",
El REFLEXIU significa vagància "s'està tocant els collons!",
L'IMPERATIU significa sorpresa "toca't els collons!".
Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:
A expressa por "acollonit",
DES significa riure "descollonar-se",
UT indica perfecció i satisfacció "collonut"
ASSOS indica indolència o abúlia "collonassos".
Les preposicions matisen l'expressió :
DE significa quantitat "feia un fred de collons" o també èxit "va
anar de collons",
PER significa voluntarietat "ho faré per collons!";
FINS expressa el límit d'aguant "n'estic fins als collons!";
AMB indica valor "és un home amb collons!";
SENSE indica covardia "és un home sense collons".
El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat:
El color VIOLETA significa fred "em van quedar els collons morats!";
La FORMA significa cansament "tinc els collons quadrats";
El DESGAST indica experiència "en tinc els collons pelats!";
La MESURA expressa rancúnia o enfadament "en tinc els collons plens!".
La mida i la posició són importants:
La MIDA "els té ben grossos",
La POSICIÓ "els té ben posats".
Però hi ha una mida màxima que no es pot superar "té uns collons com un toro!".
Si s'ultrapassa la mida màxima,aleshores indica vagància o feixuguesa "li pengen", "se'ls trepitja!".
I també existeix una mida mínima: "de colló de mico".
La interjecció significa sorpresa "collons!" o desengany
i quan algú t'emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: "ets un torracollons!".
Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi
resideix la voluntat"ho farem de collons!"
i d'aquí en surten les ordres "em surt dels collons!".
L'estat anímic queda molt ben reflectit. Així,
el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra,
l'EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.
Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: "Quina collonada!",
i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que
finalitzar un bon sopar, tot i dient: "recollons", quin sopar!.
Finalment, ja que heu tingut la paciència d'escoltar-me o de llegir-me,
permeteu-me acabar dient-vos: "sou collonuts!"
Autor desconegut (circula per internet) Editat i arranjat per Manel Aljama (setembre 2011)
A la ciutat grega d'Emporion al segle III abans de la nostra era hi havia homes lliures, els que manaven i els esclaus. Els oficis com per exemple joier eren exercits per esclaus. No hem avançat pas tant. Un professional que ha perdut el seu habitatge i té el seu sou embargat, no és en certa manera un esclau? Sortir de l'esclavitud ha estat possible. A principis del segle XX la gent més pobre encara tenia possibilitats de fugir a un altre continent i refer la seva vida. Però, en un món globalitzat on un banc en té tentacles en qualsevol lloc i on tot està connectat, es pot fugir de la mateixa manera? És clar que no.
O fem creu i ratlla o això cada vegada anirà pitjor. Començo a llegir dades d’actuacions que se estan fent amb l'excusa de la crisi que ja van fracassar a la primera meitat del segle XX: retallades, dèficit zero, xenofòbia creixent... tot plegat es va acabar amb una guerra per si algú no ho recorda. Potser una mirada al passat en el llibre de Maria Carme Roca, "Escollida pels déus" (http://www.facebook.com/Escollidapelsdeus), ens serveixi per pensar-hi una mica. Si no l’heu llegit, us ho recomano.
He parlat d'homes, i les dones? Això, en un altre moment...
Foto: portada de "Escollida pels déus" de Maria Carme Roca, Columna
Si els que pensen seriosament en la independència deixan de banda els seus "egos" i funcionen com un únic grup, el poble català no tindrà qui l'aturi. En canvi, fent el ridícul amb tres, quatre i fins a cinc formacions separades, lluitant uns contra altres, no anirem molt lluny.
En la fotografia, l'estelada llueix el 10 de setembre en la primera ciutat de Catalunya, Emporion, la ciutat que van fundar els grecs. La visita a Empúries forma part de la 3a visita guiada Escollida pels déus de Maria Carme Roca.
I el mateix onze de setembre un discurs molt intel·ligent:
Una altre atac a la llengua, el poc que queda d’identitat d’una nació. Quins arguments calen contra una envestida d’aquesta magnitud? Serveixen les paraules quan per exemple, t’insulten o et fiquen el dit a l’ull?
Els “hidalgos” (paraula que per sort no té un equivalent clar en català i la més propera és “noble” i no vull gastar-la) de la resta de l’estat ens necessiten. A canvi, ens fan sentir dia a dia, des dels seus mitjans poderosos: criticats, menystinguts, derrotats, trepitjats, etc. etc. El tracte més vexatori possible. Per què ens tracteu com súbdits? deia el encara tinent-coronel, Macià.
Encaix amb Espanya? I ara! On és ara Maragall i el seu federalisme? Per educació no dic què ha fet el seu expartit de tot això. Penso que ja no hi queden vies, que ja no hi queden ponts i no pas per voluntat nostra, sinó d’ells.
Música de Lluía Llach
No tenen prou restablint a Franco com a "fill predilecte" o condecorant botxins (en Melilla han donat una medalla a un botxí de Puig Antich), o potser "ficant dits a l'ull..." o fent "embolica que fa fort", que ara a més, una agressió directa a la immersió lingüística avalada per institucions internacionals com un model vàlid d'ensenyament i convivència.
La immersió lingüística és l'única esperança per la supervivència del català i la única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara acatem estarem firmant la sentència de mort a més de 1.000 anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!
Enganxa-ho al teu mur si tu tampoc acataràs la sentència del TSJC.
(Text tret de facebook i portada de la propera modificació de la Constitució Espanyola)
Manel Aljama (setembre de 1714, m'equivocava! de 2011)
Avui us deixo aquest text d'Olga Xirinacs que crec que paga la pena la seva difusió. Cal refleionar: on anem tos plegats. Heu de clicar en el vincle i així hi accedireu al blog d'Olga Xirinacs on està publicat el text.
Feia temps que no llegia una novel·la com "Escollida pels déus" de Maria Carme Roca. M'agrada molt el gènere "negre", en especial el clàssic la de mitjan segle XX. Aquest gust tan especial sovint fa que deixi altres novel·les en un pila fins a un altre moment. Amb “Escollida pels déus” però tot ha estat diferent. Ha estat el màrqueting? Jo crec que no. Un ja té una edat o millor dit, uns llibres llegits i alguna intuïció en el moment de triar... Seria injust no recordar la meva professora de batxillerat, la Milagros, que va contribuir a que estimés encara més els llibres i, també a fer comentaris de text. I amb tanta retòrica estic deixant “Escollida pels déus” sense espai, ara hi vaig:
Dir que “Escollida pels déus” és una novel·la històrica és molt simplista i injust. S'ha de triar el gra de la palla, en especial si com a novel·la històrica ens volen colar qualsevol ficció televisiva nord-americana, redactada pèssimament i sense cap versemblança. Està molt ben escrita, és alhora una lliçó històrica i una ficció amb tot els elements per passar una bona estona. T'atrapen els personatges i les seves intrigues i vius les situacions. Això deu ser l'empatia, i si es produeix, és que l'escriptor ha fet una molt bona feina. Tot sembla que està calculat (ben treballat): el moment històric de'”Escollida pels déus”, la trama, els personatges, el vocabulari, els diàlegs i el llenguatge que empren. Tal com està redactada pot ser llegida per un públic ben heterogeni. I no cal saber grec, les anotacions i aclaracions que Maria Carme Roca deixa al llibre el converteixen en un manual pel que fa a Empúries grega. I el final, com les bones novel·les no deixa indiferent, deixa satisfet al lector d'haver arribat i d'haver esbrinat tots els fils argumentals que Maria Carme Roca ens ha teixit. Què més puc dir? Té de tot i està ben fet. I qui sóc jo per fer aquesta crítica tan amable? doncs un lector, un lector agraït.
Ruta guiada a Empúries amb "Escollida pels déus."
Més que una ruta va estar tota una classe d'història. L'ha autora si no m'erro ha estat professora i a les fotos de més abaix es percep i molt. Es va presentar amb notes i ben preparada. Un escriptor que fa això demostra que estima molt bé tot el que fa. És tot un plaer que un autor comparteixi un moment del seu temps amb els seus lectors. A més n'aprenguem coses noves que no figuren als manuals de tota la vida.
La "profa” em dedica el llibre
La "senyo" tot esperant que la canalla pari atenció...