Vilaweb: tria de novetats

Vilaweb: Els editors fan una tria de novetats. El més interessant és que molts editors també trien un llibre de la competència. Això és fantàstic i un bon exemple de sana competitivitat.

Enllaça a la notícia: http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=6269188316825645477#draftposts
 

Manel Aljama (desembre 2011)

Presentació de Barcelona skyline de David Hall

El proppassat diumenge 18 vaig gaudir d'un vermut criminal, com els d'abans (vermut de bóta, patates fregides de xurreria, vi clandestí) a càrrec de la bona gent de la llibreria "Negra y Criminal" de la Barceloneta.   L'excusa era la presentació del llibre ganador de l'últim premi "Novela negra ciudad de Getafe". Els padrins de la presentació: Lorenzo Silva, secretari del jurat, Andreu Martín i l'autor, Albert Hall.

Tot plegat profitós. Les reflexions de l'escriptor nord-americà que feia uns anys que no treia res de nou, del secretari del jurat, que va reiterar que el concurs guanyava any rere any qualitat i a més seguia obert.  I sense faltar la lliçó d'Andreu Martín que ens va parlar de la novel·la negra contraposada a la novel·la fantàstica (aquesta de dragons i màgia), de la lògica, del positivisme filosòfic, i de la dificultat per fer fàcil el que és difícil.  Un bon vermut i una molt bona presentació.

Manel Aljama (desembre 2011)

Dides de Galícia

En la mateixa setmana de novembre he sentit parlar de dides i en concret de dides procedents de Galícia. Lluís Permanyer al presentar el seu llibre sobre la burgesia catalana en el programa de tarda de Catalunya Ràdio, "La tribu de Catalunya Ràdio". I una altra cop, en el vint-i-cinquè aniversari de la mort de l'escriptor Joan Oliver (Pere Quart) on es va fer referència al nombre de dides que va utlitzar, aproximadament vuit.

Ben curiós que segons diuen, la major part de les dides eren gallegues. Vés per on!

Manel Aljama (desembre 2011)

Massa salarial

Empresa amb la majora d'empleats cobrant SMI (salair mínim interprofessional) o com a molt 1000€, i qualsevol cas, amb consellers que gunayen més de 2.000.000 € l'any per assistir a 2 consells d'administració no poden dir "que la seva massa salarial és molt gran".  No ens deixem manipular.

(c) Manel Aljama (nov 2011)

Olga Xirinacs: "TRISTOR IMMENSA"

Últimamente estic publicant notícies del blog d'Olga Xirinacs. No tinc molts contes per penjar i per desgràcia les notícies son molt tristas i penso que faig ajundant a la seva difusió.

Una notícia molt molt trisa. Quan més convé apostar per l'educació es tanca una escola modèlica i que porta el nom d'una escriptora destacable.


Olga Xirinacs: "TRISTOR IMMENSA": 21-12-11 * “TRISTOR IMMENSA” Amb aquestes paraules començava la carta que vaig rebre ahir de la directora de l’Escola Olga Xirinacs...

Manel Aljama (desembre de 2011)

Olga Xirinacs: ¡ POBRES CONTISTES !

Us deixo un altre escrit de l'escriptora Olga Xirinacs , aquesta vegada dedicat als pobres  contistes!

Olga Xirinacs: ¡ POBRES CONTISTES !: 17-12-11 * ¡POBRES CONTISTES! * Ahir, dijous, una amiga i jo llegíem contes meus en una saleta de la Cooperativa Obrera. Contes m...

Manel Aljama (desembre 2011)

Endevinalla: Quin nom té?

Entitat financera on es llencen diners públics perquè han fet fallida (per mala gestió), mentre els consellers segueixen cobrant el seu sou de dos milions d'Euros  i al final es intervinguda per vendre-la a un banc per un preu simbòlic d'un Euro.

Temps: tic tac tic tac tic tac tic tac...

© Manel Aljama (desembre 2011)

Kavafis, el record

No sé si és perquè un mecanisme o un mètode em fa relacionar uns elements amb altres o per deformació professional.   El fet és que remenant discos vells (o endreçant), m'he trobat un doble de Lluís Llach, concert del Nou Camp al 1985, una versió modernitzada del seu Viatge a Itaca que alhora és una adaptació d'un poema de Kavafis. 

"Qui era Kavafis?"  Doncs en poques paraules, un poeta grec nascut a Alexandria el 1863  i mort en 1933. Des dels inicis es convertí en una icona de l'inconformisme, del rebuig dels convencionalisme, de l'heterosexualitat i de la moral cristiana.  I si algú pregunta per Lluís Llach respondria, per acabar amb bon humor i amb tots els respectes: "un que surt a Polònia..."

Podeu llegir els poemes de Kavafis en versió de Carles Riba:  http://www.lletres.net/pla/kavafis-ED.html

Tot el que trobat en català en audio i video és l'excel·lent adaptació de Lluís Llach.  En anglès existeix una versió per Sean Connery. M'he estimo més escoltar-lo i compartir-lo aquí en grec, en la seva llengua original. Podeu fer la prova de tancar els llus mentre escolteu el poema.

Itaca de Kavafis en Grec: http://youtu.be/JJe9_tkUpTM

Manel Aljama (desembre 2011)

Homenatge a Joan Oliver

Ja havia fet un homenatge en aquest mateix bloc:  http://elviatgerdeleslletres.blogspot.com/2011/07/corrandes-dexili-de-joan-oliver-pere.html

Just abans de finalitzar l'any i gairebé de puntetes, l'Ajuntament de Sabadell ha tingut a bé fer un homenatge pels 25 anys sense Joan Oliver (Pere Quart). Dins dels actes han organitzat una "exposició". El que m'he trobat és un grapat de llibres arreplegats, probablement a darrera hora i de forma manifestament improvisada. Haurè de revisar doncs l'a semàntica.NO!, per exposició jo entenc llibres, fotografies, objectes i material sonor i de video, accesibles a l'entrada de la biblioteca. Joan Oliver també va escriure teatre i prosa i va compartir exili amb Mercè Rodoreda. És clar, això s'oblida quan es visita molt la llotja del futbol. Molt malament senyors que ocupeu l'Ajuntament de Sabadell amb els vots del 10% de la ciutat.

L'acte més fort fins ara ha estat un taula col·loqui amb la participació recitant poemes i alguns altres escrits per part de la filla Silvia Oliver i el nebot, Ignasi Riera. Tots dos han estat molt bé. He tingut la sensació que el regidor de cultura era la primer cop que sentia parlar de Joan Oliver. És més, dubto que llegeixi quelcom més que els manuals que obtenenen en els cursets que fan als partits.

En el col.loqui van llençar un repte a l'Ajuntament:  "hi havia poca gent jove".  En tornar a casa vaig anar als meus prestatges i allà junt amb els llibres tinc els reculls del concurs de poesia i prosa que es feia a nivell d'instituts de la ciutat i en vida de l'autor (1981, 1982, 1983...).  La sensibilitat política i cultura llavors era una altra. També hi havia més imaginació i ganes.  No és questió de diners i la crisi no ha de ser excusa per fer un homenatge tan ronyós. L'acte central va ser el dia 2 de desembre i en el periòdic local no venia reflectit ni el dissabte 3 ni dimarts 6.

Si faig una simple recerca amb youtube ja em surten la tira d'entrades:

.
http://youtu.be/D2O2Ne9xx7w


Per cert, el concurs de relats d'humor que porta el nom de Pere Quart ha estat anys desert. Clar, si el que es fomenta des del consistori és només l'esport, ¡què volen!

© del text i fotografies Manel Aljama (desembre de 2011) Videos procedents de Youtube.

Olga Xirinacs: ¿COM VOLEU MORIR?

Olga Xirinacs: ¿COM VOLEU MORIR?: ¿COM VOLEU MORIR? * 11-12-11 * Un estudi recentíssim de la prestigiosa revista The Lancet, del 22-10-11, informa que l’índex de s...

Els set pecats capitals de l'escriptor per Dianna M. Marquès

Us deixo la traducció de l'excelent article de l'escriptora i il·lustradora  Dianna M Marquès

1. Luxúria: És probable que l'èxit et posi les coses fàcils amb alguns seguidors, tingues respecte per a  tu i pel teu públic i no deixis que la supèrbia s'aliï amb la luxuria o estaràs perdut.
   
2. Ira: Aprèn a controlar-la, hi haurà molta gent que dominada per l'enveja t'odiarà i segurament et criticarà, però és part d'aquest món, és impossible caure bé a tots. Així que somriu i centra't en la gent que mereix la teva veritable atenció.
3. Avarícia: Si deixes que et domini, perdràs la teva essència com a escriptor, no facis novel · les comercials, escriu el que la teva ànima i el teu cor et diuen.
   
4. Enveja: Molts dels teus companys escriptors publicaran abans que el tu i és possible que tinguin més talent, però és no és motiu perquè l'enveja et posseeixi, alegra't per ells. L'enveja és una pèrdua de temps. No creus?
5. Peresa: Dedica temps als teus seguidors, al cap ia la fi no ets ningú sense ells, que no et faci mandra parlar amb ells, contestar les seves emails i gaudir de la seva companyia, al meu entendre el millor de ser escriptor és parlar amb vosaltres; )
   
6. Supèrbia: És molt fàcil creure al cent per cent tot el que et diuen els seguidors, que ets bo, que la teva història és del millor, que ets simpàtic, guap @, etc. No deixis mai que això et domini del tot, mai abandonis la humilitat, és fàcil deixar-se lloar, però mai oblidis qui ets, com vas començar i recureda que tots som persones, la humilitat és una virtut.
7. Gula: No vulguis abastar més del que pots o explotaràs, dosifica el teu temps i prioritza els projectes, l'estrès no és bo 

Us deixo l'enllaç a l'article original: http://diannammarques.blogspot.com/2010/10/los-siete-pecados-capitales-del.html

Manel Aljama (desembre 2011)

Presentació de Cabaret Pompeya d'Andreu Martín

"... si ens aixequem d'hora. Demà, tot haurà acabat i tot serà com abans. "

Text del capítol 66 i llegit per Andreu Martín en la presentació del seu darrer llibre i premi Sant Joan 2011, "Cabaret Pomeya", editada per Edicions 62.   La frase "si ens aixequem d'hora" no va deixar el públic indiferent,  la lectura del tens capítol tampoc. Va ser una demostració digna d'un mestre.

El lloc triat, la llibreria "Negra y Criminal" del carrer La Sal núm 5, especialitzada en novel·la negra feia pensar que aquesta obra era això, cosa de delinqüents i detectius. Crec que és molt més que això, és també novel·la històrica. No l'he llegida encara, en el moment d'escriure aquest article. La meva intuicio em diu que cal llegir-la acompanyat d'una bona selecció de tangos i que assistirem a la història ben documentada de bona part del segle XX: des dels inicis de l'anarquisme fins el final del Franco.

Donat l'escenari i la sorpresa de la llibretera Montse Clavé he editat la fotografia donant-li un toc d'època. Si ho arribo a saber vinc de pistoler!

Ara, Andreu Martín amb el ritual d'ensenya la samarreta de la llibreria:

Manel Aljama (desembre 2011)

Olissipo*

Mentre espero el sopar penso en el temps quan Pessoa visitava aquest cafè. Fins i tot, agosaradament em pregunto si el seu esperit m'haurà encomanat alguna inspiració doncs he vingut tantes vegades que he perdut el compte.  No ho sé. Ni tampoc em posaré trist si no és així. Sempre m'han dit que Lisboa era ciutat trista. Potser. No, no, crec que no és cert. Té una llum especial, un aire diferent. El tòpic deia que era una país decadent i ple de "saudade". Una paraula que em van ensenyar que no tenia una traducció acurada fora de Lusitània. Bé, la "saudade" potser continua i Lusitània és ara una franquícia de cafeteria de menjar ràpid. Tant se val, sempre que puc vinc al barri antic i miro "las montras" de les "livrarias" i observo també la gent. Sí, encara avui ho sembla, això de la "saudade". Serà La crisi. Ha estat vexada, robada. Sense adonar-se'n han tornat a l'antic règim. Això, però no només a Olissipo, sinó a tot el món occidental.  

Malgrat la crisi, malgrat el rescat, encara té una llum especial i la cultura, ai, la cultura, dos viatges amb un mes de diferència i en tots dos he trobat dues fires de llibres en una estació moderna i cosmopolita...

Manel Aljama (novembre 2011)

Olissipo: nom romà donat a Lisboa

V Jornades d'Escriptors del Baix Llobregat

V Jornades d'Escriptors del Baix Llobregat.

El divendres 25 a la tarda amb un interessant i profitós taller anomenat “100 grams de novel·la històrica” i impartit per l’escriptor Javier de Pilar van començar les V Jornades d'Escriptors del Baix Llobregat a Sant Andreu de la Barca.

Pel dia següent, el dissabte 26 al matí sota el lema de “La novel·la històrica té futur?” vaig tenir el plaer d’assitir a unes ponéncies molt enriquidores. Molt bo per la selecció i per les aportacions i preguntes dels assistents.

Presentat per Javier de Pilar, escriptor resident en Sant Andreu de La Barca. La seva última novel·la “Generació Iglú 2012-2017”  i amb les següents ponències i ponents:

• Ficció i realitat, un joc d’equilibris per Andreu Gonález, recent guanyador del Premi Nestor Luján de Novel·la històrica amb "Bon cop de falç" i autor de diferents llibres sobre el Barça.
• Com es documenta una novel·la històrica per Carme J Huertas, escriptora de diversos llibres infantils i juvenils, l’últim “Tots els dilluns són dolents”.
• La construcció dels personatges per Maria del Carme Roca , escriptora amb més de quaranta obres ii guanyadora de nombrosos premis literaris. La seva última novel·la “Escollida pels déus”
• Sant Andreu de la barca, bon escenari per una novel·la històrica per Xose Lois Garcia (http://www.galegos.info/xose-lois-garcia-fernandez)  esriptor i antic arxiver de Sant Andreu de La Barca. Una font a tenir sempre en compte tan si l’escenari e Sant Andreu o no...

Contrast:  Vinc de Sabadell una ciutat molt més gran i rica però amb una diferència abismal. Amb 6 biblioteques (dues d’elles grans), tres grans llibreries amb més d’una seu (Llar del Llibre, Tècnica i Abacus), dos teatres municipals, un d'ells sense programació estable setmanal que ben podria anar directament a Las Vegas per la seva decoració i un llarg etcétera etcétera.  Bé, amb tot això, les activitats culturals relacionades exclusivament amb el llibre i promogudes pel consistori són aproximadament d’una o sis al mes. És a dir una per mes i biblioteca. Un balanç molt pobre tenint em compte la diferència pressupostària i la infraestructura existent.  Si no fos pels tallers i presentacions de la cafeteria Àgora (privat), FIAC (Escola d’idiomes), i un llarg etcétera d'entitats culturals no es podria omplir el fullet mensual en color d’activitats culturals de la ciutat.

 

Esperero i desitjo que el proper consistori estimi de debò la llengua i la cultura, i també la música i no només el futbol i fer-se fotos publicitàries amb instal·lacions acabades d’inaugurar.

Lloc: Sant Andreu de la Barca,  Teatre Núria Espert
Per estar informat: Bloc del Fòrum Cultural Gaspar de Preses

Manel Aljama (novembre 2011)
Foto Manel Aljama

El que s'ha de fer

Can Raspall necessitava algunes reparacions, però els propietaris feia temps que fugien d’estudi cada cop que el masover en parlava del tema.  Ara es preparava una tempesta i de les bones. La teulada no aguantaria. No podien esperar res però, la preocupació principal era una altra.
—Si l’amo no surt diputat, patirem —digué ell.
—Això ens ha dit el mossèn a la missa, ”cal que voteu pel vostre amo” —afegí un altre.
—A més, si no votem, igualment se sabrà en el recompte!
—És un malparit que ens manlleva la sang però si surt elegit l’hereu de Can Cortada encara serà pitjor, la ballarem magre...
—Sí, això és el que diu el mossèn, que aquell malparit es un mal cristià, un lliberal, d’aquells que se'n van amb dones de Barcelona i que l’amo és un home com cal.
— No és parli més, tothom sap que s’ha de fer.

© Manel Aljama (juliol 2011)
© Fotografia Manel Aljama (1985)

Cal tecné (i honestedat)

Aprofitant el meva vessant de tècnic utilitzaré el passat recent per confeccionar un programa que intenta explicar com hem arribat fins aquí:  empobrits i gairebé lligats de mans.

Objectiu: Unitat indissoluble d’Espanya
Assolit per la Constitució del 78 on s’estableix “cafè per a tothom”. De fet és una nova Restauració Monàrquica amb dos partits que mantenen la mateixa alternança en el poder..

Objectiu: Empobrir la població i reduir el seu nivell cultural per fer-los “consumidors dòcils”.
Assolit per: Primera etapa de  govern del PSOE (1982-1996) mitjançant:

• Fusions bancàries i tipus d'interès altíssim.
• Creació del contracte-escombraries i de les ETT.
• Promoció del “pelotazo” diner fàcil amb mínim esforç. Així desmoralitzem els estudiants.
• Reducció dels trams de retenció en IRPF (guanyant 30000 descompta com si guanyes 60000)
• Llei LOGSE:  Redueix el pensament crític (humanitats), desprestigia l’educació eliminant els exàmens i regalant el títol d’ESO.
• Televisions privades sense escrúpols ni control que emeten teleporqueria.

Objectiu: Endeutar la població per emprobrir-la encara més. Fer que els ajuntaments catalans funcionin igual que la resta de l’estat.
Assolit pels governs del PP (1996-2004) mitjançant:

• Llei del sòl (tota Espanya és edificable)
• Exempció del  IAE als autònoms. Afecta molt els ingressos dels municipis catalans i gens o poc llocs com Madrid.
• Els ajuntaments de tot l’Estat es financen amb el “totxo”.
• Sous baixos però facilitat per trobar un feina i somniar que tot anirà millor.
• Crèdits i hipoteques a dojo, sense gaire garanties. No es parla de deute sinó d’inversió.
• La idea treballar és millor que estudiar es posa en pràctica.
• Fer creure a les classes baixes que el seu pis de 40 metres els farà rics en poc temps.

 Objectiu: Eliminar la singularitat catalana (Caixes d’Estalvis, pimes i marques familiars). Començar els desmuntatge de l’estat del benestar.
Assolit per: Etapa PSOE (2004-2011)

• La llei del sol i els ingressos municipals es mantenen igual que ho va deixar el PP 
• Es potencia molt més l’economia de la construcció i deute i no pas la de R+D 
• Grans obres d’infraestructura sense estudi de mercat previ: AVE, aeroports, que endeuten les Caixes
• Tancament o venda de marques catalanes:  Panrico, Bimbo, Cacaolat

Només assenylar que Botín “el amigo de Zapatero” va començar a desfer-se de les oficines petites cap el 2005, molt abans que esclatés la bombolla.  Objectiu Complert? 

No crec en conspiracions però sí en Lampedusa (“que tot canvii perquè tot segueixi de la mateixa manera”). Per sortir de tot això calen tècnics i que a més siguin honestos. Falta gent que coneguí la veu grega “tecné”  que vindria a ser la unió d'habilitat (art) i pensament (logos).   Clar, els polítics no arriben aquí i això que diran que són de lletres. Si van eliminar el grec i altres humanitats!  Doncs que provin amb el francès:  “metier”. Cal “metier”.

© Manel Aljama (novembre 2011)

Solistes de l'OSV (quartet i sextet)

Un concert on podem apreciar la qualitat dels mestres de l'Orquestra Simfònica del Vallès en un dia senyalat: 11 de novembre de 2011. Peces de Mozart i del jove compositor turc Fazil Say.  Música selecta, al Teatre Principal de Sabadell i organitzat per les Joventuts Musicals de Sabadell.

© Manel Aljama (novembre 2011)  Publicat anteriormente a Calaix de Sastre
© Fotografía Manel Aljama (novembre 2011)

Vint anys sense Montserrat Roig

Ara, quan sembla que això de les lletres i les humanitats és cosa de boixos perquè no és rendible, em recordo quan hi era just el contrari, fins hi i tot una moda. Llavors, Montserrat Roig era el que es deia, una escriptora compromesa, una escriptora que escrivia en clau de dona. I en aquell temps això no era fàcil. No ho era por motius polítics, ara tampoc és fàcil i a més de motius polítics, econòmics...

Vaig descobrir-la a través dels articles d’aquell “El Periódico” al que he estat fidel un munt d’anys, fins que he descober que ja no era “el meu”.   Encara conservo retallats i una mica grocs, els artícles on llavors ja reflectia el que ara anomenem “violència de gènere”. En recordo un que parlava d’una trista cadena que començava en l’empresa, arribava a la dona  i acabava en el fill petit que donava puntades al gat...

Després “Ramona adéu”(1972), la vida de tres dones de tres èpoques diferents.  Tant si s’ha llegit “Les hores” com si no, el trobarà molt interessant.

Fragment de l'agulla daurada
Poema: Mort a Ravensbruck 

© Manel Aljama (novembre 2011)
Foto portada de les primeres edicions en butxaca (el Kangur)

Ara mateix de Martí i Pol

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Veu de Josep Maria Flotats.

Poema de Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol en la veu del sempre discutit i alhora gran actor, Josep Maria Flotats.
La lletra de la versió de LLuís Llach complerta està en: http://www.cancioneros.com/nc/1637/0/ara-mateix-miquel-marti-i-pol-lluis-llach

Manel Aljama (novembre 2011)

Carmina Burana

Cançons de Beuern per viure la vida sense fer mal a ningú.  Això és el que transmetien les cançons tradicionals del segle XII i XIII, recopilades i després arregladas pel músic.

Video complert (una hora) de Carmina Burana de Carl Orff.
Es pot baixar també des de: http://youtu.be/QEllLECo4OM

Manel Aljama (novembre 2011)

El guepard

Malauradament segueix sent veritat: "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi" (Si volem que tot segueixi com està, tot ha de canviar) de "El Guepard" de Tomasi di Lampedusa 

Manel Aljama (novembre 2011)

La caverna no para

Malgrat que no convé donar publicitat a aquesta gent de la caverna que un dia sí i un altre també, l'editorial de El Cafè de la República del 28-10-2011 cal escoltar-lo.


Aquest audio està disponible en aquest vincle:
http://www.catradio.cat/audio/578823/Editorial-(inici-programa)


La força dels "mitjans de la caverna" som nosaltres els que la donem. Llavors és fàcil de treure. Simplement no fem ni d'altaveu ni de repetidor dels seus insults. Endavant i via fora!

Manel Aljama (novembre de 2011)

Peces-Barba i el reconeixement de Catalunya com a nació

El comentari de Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució, sobre Catalunya -va deixar caure en un congrés a Cadis, de manera distesa i humorística, que a Espanya potser li hauria anat millor haver optat per quedar-se Portugal en lloc de Catalunya en les guerres del 1640- no pot ser bandejat com una simple anècdota perquè és simptomàtic d'un procés que ve de lluny. Sobretot constata el desacomplexament. Sobretot constata el desacomplexament d'un cert nacionalisme espnayol que amb moltes dosis de mala educació exhibeix sense embuts una falsa superioritat colonial. Peces-Barba no és el pitjor exponent d'aquesta espècie que els darrers anys ha fet cada vegada més abismal la distància emocional entre Catalunya i Espanya, però potser sí un dels més significatius. Tot plegat mostra el resorgir d'una visió tancada i mesetària de la història espanyola (en què Castella és l'únic protagonista important) per part de polítics i intel·lectuals que fins fa poc es veian obligats a dissimular en pro de consens en pro del consens constitucional. Peces-Barba -que se ha acabat disculpant sense ganes- marca una distància prepotent entre el que ell considera “nosaltres”, els superiors, i els “altres”, els “catalans” que van haver de sotmetre per les armes. Quan ho remeta amb referències al fet que per obligar els “altres”, els catalans, a quedar-se a Espanya se'ls ha hagut d'anar “bombardejant” de tant en tant, el to humorístic és doblement ofensiu i més que dubtós. Tot i això, les paraules de Peces-Barba tenen una part positiva: expliquen la història tal com va ser. Les tropes castellanes van sufocar la revolta catalana i la monarquia hispànica va entregar la Catalunya Nord a França. Sense voler-ho l'emèrit catedràtic ha reconegut que Catalunya és un subjecte històric amb tots els ets i els uts, com a mínim al mateix nivell que Portugal. Ara bé, Peces-Barba hauria d'explicar perquè nega a Catalunya la condició de nació, que sí li reconeix a Portugal. ¿O és que només Castellla pot decidir qui és nació o no?

Editorial del Diari ARA Editorial 29-10-2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Peces-Barba-aconseguir-eixamplar-distancies_0_581341910.html

© Foto Manel Aljama, Estelada onejant el 10 de desembre a Empúries, la primera ciutat de Catalunya malgrat els castellans.  Visita Guiada a Empúries amb el llibre Escollida pels déus de Maria Carme Roca.

Plataforma per la llengua

Ara més que mai necessitem de la inciativa ciutadana. Plataforma per la llengua és una entitat necessària:

http://www.plataforma-llengua.cat/

No parlaré mal de cap llengua, malgrat que un dia sí i un altre també, alguns es dediquin a ridiculitzar la nostra.   Tampoc donaré cap publicitat a qui fa acudits amb la història.  Com es feia a Egipte, esborro el seu nom. Que vagin fent, nosaltres també. Si ens derroten, i d'això en sabem molt, ens tornem a aixecar. 

"El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist."

(Lluís Llach)

Us convido, si no ho heu fet encara, a visitar la pàgina web o el seu lloc al facebook.

Manel Aljama (octubre 2011)

Desert d'amics de Jordi de Sant Jordi

Rescato aqui poesia del segle XIV. En la fotografia està l'original i en el text i l'audio la versió més moderna en la veu de Raimon:

Desert d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s'haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;

ara em content de ço que em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d'u qui al cor me destenta

e em fai tot jorn d'esperança partir:

com no vei res que ens avanç d'una espenta

en acunçar nostre deslliurament.

(Poema de Jordi de Sant Jordi adaptat per Raimon)

Audio: http://www.goear.com/listen/aae00b3/desert-damics-raimon-jordi-de-sant-jordi

Manel Aljama (octubre 2011)

Salvador Iborra, història repetida

El poeta valencià Salvador Iborra va ser assassinat el passat 29 de septiembre a la porta del seu domicili en Barcelona.

Frangment de "Els cossos oblidats" :

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,

aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el cristall i la boira dibuixada en la finestra,

l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,

el consol de saber que podíem haver estat feliços.

Aquest és i serà el seu blog:  http://salvadoriborra.blogspot.com/
El 18 de noviembre a les 19:00 en l'Espai Mallorca (Carrer del Carme 55, metro Liceu) es farà un homenatge:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3940347/20111019/lhomenatge-poeta-assassinat-salvador-iborra-fara-18-novembre-lespai-mallorca-barcelona.html

© Manel Aljama (octubre 2011)

Sobre el Nobel i el candidat català Jaume Cabré

El Nobel aquest any s'ha quedat a “casa seva”. Jaume Cabré sembla que és l'escriptor que més ven fora i dins de Catalunya. Sembla que també seria digne candidat a rebre aquest premi. No he llegit encara “Jo confesso”. Crec que surt un violí, sí, com el que va fer sortir Àngels Anglada a “El violí d'Auschwitz”. Àngels també feia maridatge de música i literatura. També hauria estat una bona candidata... Com Rodoreda, Martí i Pol i molts d'altres. Com podem ser pessimistes amb aquest patrimoni?

Manel Aljama (octubre 2011)

El Decameró de Boccaccio

Tant si no el coneixeu com si l'heu oblidat a "El Decameró" de Boccaccio trobareu més de picaresca, humor i erotisme fi i groller, un retrat molt actual (escrit al segle XIV).

El film de Passolini, encara que no reflecteix tots els contes, és també recomanable.

Edició en català i en butxaca: http://www.edicions62.cat/ca/llibre/el-decamero_10519.html

Jo el vaig llegir en castellà fa mooolts anys ;)  Pel que fa a la pel·lícula, la vaig veure en un d'aquells cinemes de "arte i ensayo".

© Manel Aljama (octubre 2011)

L'església russa vol prohibir Lolita

La que se'ns ve a sobre! Si a Rússia van així, aquí si obtenen majoria absoluta...

Us deixo les paraules d'un company de facebook, Pere garrofé: "Si prohibim per la nostra manera de pensar o per la nostra moral obres literàries o autors molts discutibles com a essers humans, on quedaria la literatura?, no hem de distingir entre ficció i realitat, entre ficció i apologia?"

Si fan això, el poble rus hauria de preguntar per la gent innocent condemnada i cremada a les fogueres per bruixeria o simplement per la seva llibertat de no creure.  Si la novel·la de Nabokov serveix d'exemple del que no ha de ser  i aquí sembla que volen amagar la pederàstia. Tot això no té res a veure amb "Cristià".

Enllaç a la notícia: http://www.ara.cat/cultura/Leglesia-prohibir-Nabokov-Garcia-Marquez_0_562743889.html 

© Manel Aljama (octubre 2011)
Fotograma de "Lolita" d'Stanley Kubrick. Font de la imatge: internet

Bancarrota

 
Bancarrota:
Segons el diccionari de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans) és sinònim de fallida. No ens aclareix ni l'origen ni el significat. Bé, una vegada en una visita escolar a un banc ens van explicar que fins a l'Edat Mitjana, els banquers operaven en un banc, a la plaça i que quan algú que no havia custodiat bé els dipòsits o que tenia tants deutes que no podia pagar, li trencaven el banc, en feien bancarrota. Això era una deshonra pel banquer perquè havia traït la confiança dels dipositaris i creditors...
Ara en canvi ens hem humanitzat, tots a corre cuita a abocar diners públics per tapar forats que no hem fet.

© Manel Aljama (octubre 2011)

Amb l'Euro l'hem cagat

Amb l'Euro l'hem cagat. Hem tolerat que la moneda d'1 € sigui equiparable a l'antiga de 100 PTA i així, quelcom tan comú com la pasta de dents (180 PTA), amb un petit canvi decimal sigui des de fa temps 1,80 € (gairebé unes 300 pessetes). Abans amb la pesseta, una pujada de 2 o 3 pessetes era rebuda amb un protesta, en canvi una pujada de 2 o 3 cèntims (el doble en pessetes) no en fem cas.

Arribarà Grècia a vendre el Partenó a un casino de Las Vegas? 

© Manel Aljama (octubre 2011)
Font fotografia Internet banquer en plena activitat lliure-canvista...

Apaguem el canal de Berlusconi

Res a dir. Un canal que maltracta els films barreixant-los amb publicitat i tallant els crèdits del final, que només emet programes de tafaneria morbosa... Tele 5 sempre ha estat contra la cultura i contra les bones pràctiques empresarials. Ara signen perquè només hi hagi una única llengua, peti qui peti. No ens ha de sorprendre doncs! 

© Manel Aljama (octubre de 1714 o potser de 2011)

Visió real i de futur

Transcripció al català del discurs d'Esteve Jobs del 2005:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3935658/20111006/discurs-steve-jobs-universitat-stanford.html

En particular destaco allò de la connexió de punts en passat no en futur. També m'ha cridat l'atenció una altra "perla":  "ningú vol morir, ni tan sols els que volen anar a al cel".

Publicat per Manel Aljama (octubre 2011)

Llibres a l'estil Dan Brown

Sovint es fica en el mateix prestatge novel·la històrica i aquest tipus de literatura. Crec que no és just. La novel·la històrica és una tipus de litearatura que guarda certa connexió amb la història i intenta tenir certa versemblança més o menys subjectiva. En tot cas, l'estil d'aquest autor és com molt més agosarat: si cal inventar algun fet, descobriment, estri, el que sigui, doncs s'inventa. Tot s'hi val doncs a la fi i la cap és literatura.

Característiques principals: 

• La línia del temps és com un acordió doncs s'estira o s'allarga a voluntat de l'escriptor. Això en un bon llibre costa de percebre però aquí, en aquest tipus de novel·la es nota molt. 
• Res de versemblança o fidelitat als fets: molta imaginació i de vegades delirant. Per exemple, si convé fer lluitar Napoleó contra Ramses II, doncs es fa i llestos!
• El pot llegir qualsevol: frases de sintaxi simple (subjecte + verb + predicat mínim), res de subordinades! A tot això, descripcions superficials a i justes.
• És a dir, el més semblant a un telefilm.

Voleu provar de fer una història a l’estil Dan Brown? Doncs visiteu aquest enllaç i seguiu les instruccions: http://probar.blogspot.com/  

Podeu obtenir un bon grapat d’arguments per escriure un llibre!

© Manel Aljama (setembre de 1714 o 2011)

Content i agraït

Estic content i agraït. Quatre anys sense poder coincidir. Una professora de catellà de primària, que ara ho és a la Universitat de Swansea (País de Gal·les). Al marge de que els meus contes siguin dolents i avorrits, per a mi signfica molt entregar-li el llibre. 


© Manel Aljama (setembre 1714 o potser 2011)

Riquesa del vocabulari català (collons)

Veieu com és de ric el vocabulari català amb la paraula "collons":



Si el video ha anat molt ràpid, aquí teniu la transcripció:

Si va acompanyada d'un numeral, té significats molt diferents.

• UN significa car: "val un colló"
• DOS significa valentia "té dos collons"
• TRES significa menyspreu "m'importa tres collons"

El verb canvia el significat:

• TENIR indica valentia: "aquell té collons", però amb admiració pot significar sorpresa: "té collons!", i amb afirmació significa enveja "quins collons que té!" 
• POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen "va posar els collons damunt de la taula!". 
• ESTAR també significa menyspreu "estàs molt de collons!"

El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase:

• El PRESENT indica molèstia o fàstic "No em toquis els collons!", 
• El REFLEXIU significa vagància "s'està tocant els collons!", 
• L'IMPERATIU significa sorpresa "toca't els collons!". 

Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:

• A expressa por "acollonit", 
• DES significa riure "descollonar-se", 
• UT indica perfecció i satisfacció "collonut"
• ASSOS indica indolència o abúlia "collonassos". 

 Les preposicions matisen l'expressió :

• DE significa quantitat "feia un fred de collons" o també èxit "va anar de collons", 
• PER significa voluntarietat "ho faré per collons!"; 
• FINS expressa el límit d'aguant "n'estic fins als collons!"; 
• AMB indica valor "és un home amb collons!"; 
• SENSE indica covardia "és un home sense collons". 

 El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat:

• El color VIOLETA significa fred "em van quedar els collons morats!"; 
• La FORMA significa cansament "tinc els collons quadrats"; 
• El DESGAST indica experiència "en tinc els collons pelats!"; 
• La MESURA expressa rancúnia o enfadament "en tinc els collons plens!". 

La mida i la posició són importants:

• La MIDA "els té ben grossos", 
• La POSICIÓ "els té ben posats". 

Però hi ha una mida màxima que no es pot superar "té uns collons com un toro!".
Si s'ultrapassa la mida màxima,aleshores indica vagància o feixuguesa "li pengen", "se'ls trepitja!".
I també existeix una mida mínima: "de colló de mico".

La interjecció significa sorpresa "collons!" o desengany i quan algú t'emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: "ets un torracollons!".

Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix  la voluntat "ho farem de collons!"
i d'aquí en surten les ordres "em surt dels collons!".

L'estat anímic queda molt ben reflectit. Així,

• el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, 
• l'EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!. 

Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: "Quina collonada!", i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: "recollons", quin sopar!.

Finalment, ja que heu tingut la paciència d'escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: "sou collonuts!"


Autor desconegut (circula per internet) 
Editat i arranjat per Manel Aljama (setembre 2011)

Esclaus

A la ciutat grega d'Emporion al segle III abans de la nostra era hi havia homes lliures, els que manaven i els esclaus. Els oficis com per exemple joier eren exercits per esclaus. No hem avançat pas tant. Un professional que ha perdut el seu habitatge i té el seu sou embargat, no és en certa manera un esclau? Sortir de l'esclavitud ha estat possible. A principis del segle XX la gent més pobre encara tenia possibilitats de fugir a un altre continent i refer la seva vida. Però, en un món globalitzat on un banc en té tentacles en qualsevol lloc i on tot està connectat, es pot fugir de la mateixa manera? És clar que no.

O fem creu i ratlla o això cada vegada anirà pitjor. Començo a llegir dades d’actuacions que se estan fent amb l'excusa de la crisi que ja van fracassar a la primera meitat del segle XX: retallades, dèficit zero, xenofòbia creixent... tot plegat es va acabar amb una guerra per si algú no ho recorda. Potser una mirada al passat en el llibre de Maria Carme Roca, "Escollida pels déus" (http://www.facebook.com/Escollidapelsdeus), ens serveixi per pensar-hi una mica. Si no l’heu llegit, us ho recomano.

He parlat d'homes, i les dones? Això, en un altre moment...

Foto: portada de "Escollida pels déus" de Maria Carme Roca, Columna

Independència difícil però possible.

Si els que pensen seriosament en la independència deixan de banda els seus "egos" i funcionen com un únic grup, el poble català no tindrà qui l'aturi.  En canvi, fent el ridícul amb tres, quatre i fins a cinc formacions separades, lluitant uns contra altres, no anirem molt lluny.

En la fotografia, l'estelada llueix el 10 de setembre en la primera ciutat de Catalunya, Emporion, la ciutat que van fundar els grecs. La visita a Empúries forma part de la 3a visita guiada Escollida pels déus de Maria Carme Roca.

I el mateix onze de setembre un discurs molt intel·ligent:



© Foto i text Manel Aljama (setembre 2011)

Així són i no canviaran

Una altre atac a la llengua, el poc que queda d’identitat d’una nació. Quins arguments calen contra una envestida d’aquesta magnitud?  Serveixen les paraules quan per exemple, t’insulten o et fiquen el dit a l’ull?

Els “hidalgos” (paraula que per sort no té un equivalent clar en català i la més propera és “noble” i no vull gastar-la) de la resta de l’estat ens necessiten.  A canvi, ens fan sentir dia a dia, des dels seus mitjans poderosos:   criticats, menystinguts, derrotats, trepitjats, etc. etc.  El tracte més vexatori possible. Per què ens tracteu com súbdits?   deia el encara  tinent-coronel, Macià.

Encaix amb Espanya?  I ara!  On és ara Maragall i el seu federalisme?   Per educació no dic què ha fet el seu expartit de tot això.  Penso que ja no hi queden vies, que ja no hi queden ponts i no pas per voluntat nostra, sinó d’ells. Música de Lluía Llach

Afegit a darrera hora: més 125000 valencians no tindran escola en valencià: http://www.vilaweb.cat/editorial/3925238/125953-alumnes-valencians-families-principat.html

© Manel Aljama (setembre de 2011 o potser de 1714)

Més agressions a la llengua

No tenen prou restablint a Franco com a "fill predilecte" o condecorant botxins (en Melilla han donat una medalla a un botxí de Puig Antich), o potser "ficant dits a l'ull..." o fent "embolica que fa fort", que ara a més, una agressió directa a la immersió lingüística avalada per institucions internacionals com un model vàlid d'ensenyament i convivència. 

La immersió lingüística és l'única esperança per la supervivència del català i la única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara acatem estarem firmant la sentència de mort a més de 1.000 anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa! Enganxa-ho al teu mur si tu tampoc acataràs la sentència del TSJC. 

(Text tret de facebook i portada de la propera modificació de la Constitució Espanyola)
Manel Aljama (setembre de 1714, m'equivocava! de 2011)

Per recordar que de moment encara som

Amb els veïns que tenim.
Manel Aljama en territoris ocupats des de 1714 (setembre 2011)

Olga Xirinacs: PER LA NENA MORTA - (I per tots els infants tortur...

Avui us deixo aquest text d'Olga Xirinacs que crec que paga la pena la seva difusió. Cal refleionar: on anem tos plegats. Heu de clicar en el vincle i així hi accedireu al blog d'Olga Xirinacs on està publicat el text.

Olga Xirinacs: PER LA NENA MORTA - (I per tots els infants tortur...: 23-6-11 * Em dic Serena i et porto flors, perquè tenies vuit anys i els teus pares t'han matat d'un cop al cap; també sé que t'han maltr...

Escollida pels déus de Maria Carme Roca

Feia temps que no llegia una novel·la com "Escollida pels déus" de Maria Carme Roca. M'agrada molt el gènere "negre", en especial el clàssic la de mitjan segle XX. Aquest gust tan especial sovint fa que deixi altres novel·les en un pila fins a un altre moment. Amb “Escollida pels déus” però tot ha estat diferent. Ha estat el màrqueting? Jo crec que no. Un ja té una edat o millor dit, uns llibres llegits i alguna intuïció en el moment de triar... Seria injust no recordar la meva professora de batxillerat, la Milagros, que va contribuir a que estimés encara més els llibres i, també a fer comentaris de text. I amb tanta retòrica estic deixant “Escollida pels déus” sense espai, ara hi vaig:

Dir que “Escollida pels déus” és una novel·la històrica és molt simplista i injust. S'ha de triar el gra de la palla, en especial si com a novel·la històrica ens volen colar qualsevol ficció televisiva nord-americana, redactada pèssimament i sense cap versemblança. Està molt ben escrita, és alhora una lliçó històrica i una ficció amb tot els elements per passar una bona estona. T'atrapen els personatges i les seves intrigues i vius les situacions. Això deu ser l'empatia, i si es produeix, és que l'escriptor ha fet una molt bona feina. Tot sembla que està calculat (ben treballat): el moment històric de'”Escollida pels déus”, la trama, els personatges, el vocabulari, els diàlegs i el llenguatge que empren. Tal com està redactada pot ser llegida per un públic ben heterogeni. I no cal saber grec, les anotacions i aclaracions que Maria Carme Roca deixa al llibre el converteixen en un manual pel que fa a Empúries grega. I el final, com les bones novel·les no deixa indiferent, deixa satisfet al lector d'haver arribat i d'haver esbrinat tots els fils argumentals que Maria Carme Roca ens ha teixit. Què més puc dir? Té de tot i està ben fet. I qui sóc jo per fer aquesta crítica tan amable? doncs un lector, un lector agraït.

Ruta guiada a Empúries amb "Escollida pels déus."

Més que una ruta va estar tota una classe d'història. L'ha autora si no m'erro ha estat professora i a les fotos de més abaix es percep i molt. Es va presentar amb notes i ben preparada. Un escriptor que fa això demostra que estima molt bé tot el que fa. És tot un plaer que un autor comparteixi un moment del seu temps amb els seus lectors. A més n'aprenguem coses noves que no figuren als manuals de tota la vida.

La "profa” em dedica el llibre

La "senyo" tot esperant que la canalla pari atenció...

Cap a classe, es fa tard...

El port d'Emporion en l'època de la novel·la

Una explicació convincent

El que queda de l’Àgora

Discrepàncies, debat constructiu

Asclepi...

Ressenyes:
Els llibres del celler: http://elsllibresdelceller.blogspot.com/2011/02/escollida-pels-deus-de-maria-carme-roca.html
La cultura no val res: http://www.laculturanovalres.com/una-novel%C2%B7la-de-les-que-fan-historia/

L'Illa dels llibres: http://www.illadelsllibres.com/index.php/2011/05/03/entrevista-maria-carme-roca-presenta-escollida-pels-deus/
El cafè de nit: http://elcafedenit.blogspot.com/2011/11/escollida-pels-deus.html?spref=fb
Biblioteca d'Arbúcies: http://biblioarbucies.blogspot.com/2012/01/escollida-pels-deus-de-maria-carme-roca.html
Nosaltres Llegim: http://www.nosaltresllegim.cat/2011/escollida-pels-deus/ 
Arraona Romana: http://arraonaromana.blogspot.com.es/2012/12/maria-carme-roca-ens-presenta-barcino-i.html
Columna: http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/escollida-pels-deus_12354.html

© "Escollida pels déus" Maria Carme Roca.
© portada del llibre, Columna Edicions
Text i resta de fotografies, Manel Aljama (juliol 2011)