Basili, malgrat el gruixut pijama de
franel·la, va sentir el fred humit del llençol que cobria el
matalàs del seu llit. Es confirmava així, el vaticini de l'olor
acre que havia embriagat la seva pituïtària només feia uns segons.
A vuitanta-set anys, encara conservava en acceptable bon estat la
major part de les seves facultats. Li servia per sobreviure aquell
lloc, a mig camí entre una presó i un manicomi. La residència
ocupava un antic magatzem de productes d'alimentació que havia estat
reformat just per poder ser inaugurat com a psiquiàtric. Però, els
canvis polítics d'última hora els van fer optar per obrir un
geriàtric. D'aquesta manera, una presó moderna albergava més luxes
dins les seves instal·lacions que les austeres parets d'aquella
residència. A la planta baixa hi havia la recepció, les diferents
sales d'estar i el menjador. Els dos pisos superiors estaven
destinats a dormitoris.
El personal que hi treballava solia ser
gent insensible que de vegades tractava els ancians com si fossin
objectes sense vida, i d'altres, es comportava com si fossin
empestats sense remei. La directora rondava la cinquantena, de
faccions molt dures. Semblava que l'amabilitat no havia visitat mai
la seva cara. Quan parlava, la seva veu desprenia una barreja de
bilis i odi per tot i tots els que eren al seu voltant. A l'hora dels
àpats solia fer rondes per vigilar el servei i el compliment de les
ordres.
Tothom allà sabia que es batejava la
sopa que sobrava de la setmana anterior. Basili, també. Però,
aquella vegada no va voler fer veure que s’ho empassava com un
babau i va perdre el control:
—Aquesta sopa està aigualida! I a més
li falta sal! No hi ha qui se l'empassi! —va dir com desairat i en
veu alta perquè el sentís tothom.
—La sopa és bona i és la mateixa de
sempre! —va respondre amb duresa la directora que acabava d'entrar
al menjador. Es va dirigir cap a la resta dels entaulats:
—No us entretingueu! Ja sabeu que, si
hem de pagar hores extres al personal, cobrarem la diferència a les
seves famílies!
Ningú no es va atrevir a respondre.
Basili va contenir l'alè. La directora va finalitzar el discurs:
—Les queixes… Al llibre de
reclamacions!
Va marxar amb el mateix sigil amb què
havia entrat. El rítmic dringar de les culleres contra la ceràmica
dels plats, va tornar a ser el tediós fons musical fins que va
acabar el sopar. Se'n van anar a dormir en silenci rutinari.
Ja al llit, Basili es va començar a
penedir de les queixes. Es va obsessionar amb la idea del càstig que
amb seguretat rebria. El pitjor seria que el traslladessin a l'última
planta, la dels desnonats que esperen la mort com a únic remei per
al dolor i la incontinència. Potser el deixarien en mans d’una
cuidadora nova, d’aquelles que tenen tan poca experiència com
vocació. O potser, no li canviarien els llençols en uns quants
mesos…
Va tornar a la realitat. Va tornar a la
humitat i va sentir pànic. La seva esperança consistia a passar a
millor vida amb rapidesa i així alliberar-se d'aquell insuportable
tuf d’àcid úric que podia ser d'un altre. Estava convençut que
controlava del tot la bufeta i els esfínters. Acceptar el contrari
seria un indici que ja havia començat el tram final del camí, el
que no té cap enrere.
Basili s'aniria apagant a poc a poc fins
a morir de tristesa i sense arribar a saber mai que la directora, com
a càstig, havia fet vessar una falca d'orina al seu llit.
© Manel Aljama (abril 2013, octubre
2022)
©
Imatge
by Audrey
Hunt from Pixabay
Publicat al número 115 (desembre 2022) de la revista digital La Tortuga Avui