Amagat

 

© Imatge: de Mikhail Vasilyev on Unsplash

Darrere de les cortines, el nou conseller contempla com ha canviat tot des del temps que ell era estudiant.

EL DESPATX era espaiós, presidit per una gran taula de roure. Al costat de la taula hi havia una llibreria plena de volums enquadernats amb cuir i curosament agrupats per colors. Predominava el vermell i el verd fosc, a joc amb el sofà de pell que hi havia davant de l’escriptori i al costat de la porta. Les cortines impedien el pas de la llum del sol d’aquell matí de maig. L’home, abillat amb un vestit fosc fet a mida, confiava que des de fora semblés que allà no s’amagava ningú. S’havia aixecat de la butaca i s’havia acostat a la finestra.

Ho sabia, però, la gentada que s’hi havia aplegat al davant d’aquell fred edifici de formigó de dues plantes. Sabia que al despatx de dalt, s’amagava l’enemic que calia batre. Havien passat mesos, anys de por i de decisions autoritàries que ja no suportaven. Ells, de por ja no en tenien. Havien llegit que la por no existeix i que ni tan sols es pot mesurar.

El sol pujava a l’horitzó i es reflectia a les finestres. Dins, l’home amb la camisa xopa de suor, no parava de mirar el Rolex que semblava aturat. L’havien dit que en deu minuts arribarien. D’això, feia més de mitja hora. Ell no volia cap debat, ell, sí que tenia por. La va tenir quan era estudiant. Més tard, quan va ocupar un lloc de mestre i també quan va guanyar la plaça de catedràtic. Els moments que no patia por escènica eren quan rebia algun alt càrrec.

A fora, la cridòria dels manifestants era cada cop més forta. Distingia quan algun dels líders cridava una consigna que era rebuda pels brams de la resta de congregats. Es va tancar al lavabo. Es va emmirallar. El reflex era d’un home cansat, amb els cabells blancs i febles com fils. No havia pensat mai: ell, feia anys, havia estat com aquells joves de cabellera abundant i orelles amb pírcings. Va tornar a mirar l’hora en el Rolex que ja no recordava si havia estat un regal d’un ministre o tal vegada del darrer conseller d’Educació. Amb l’aigua de l’aixeta es va humitejar el clatell. No tenia forces per a sortir i tornar a fer una trucada.

El lavabo era molt més angoixant que el despatx. Va haver de sortir. Fent tentines, aconseguí arribar al telèfon. El llum de l’escriptori va caure a terra quan va agafar l’auricular. Després de tres intents, va encertar el número. A l’altra banda, el van tornar a demanar paciència. Assentí. Va seure. La cadira de director semblava còmoda. Mai s’havia fixat. Parà orella. No sentia res més que el brogit dels estudiants i una immensa por que li impedia moure un sol dit. Voldria, però, aixecar-se i obrir la finestra i dir el que pensava a tot aquell ramat de desgraciats. La por era més forta.

Creia sentir com una cantarella que l’era familiar. No n’estava segur, però deia com “Fora la policia de la universitat” o quelcom semblant que es repetia sense parar. Es va endormiscar.

Uns cops a la porta el van deixondir. Quan va obrir, va trobar un sergent del grup d’antiavalots de la policia que el va saludar. Li va dir que tingués més por, que els manifestants havien estat dissolts i que s’havien fet algunes detencions.

Quan van marxar, va respirar tranquil. Ja no sentia aquell neguit del passat, havia superat les seves pors.

Relat publicat també a la plataforma de mecenatge l’Aixeta.

© Manel Aljama (desembre, 2015)

© Imatge: de Mikhail Vasilyev on Unsplash