La sopa

 

Basili, malgrat el gruixut pijama de franel·la, va sentir el fred humit del llençol que cobria el matalàs del seu llit. Es confirmava així, el vaticini de l'olor acre que havia embriagat la seva pituïtària només feia uns segons. A vuitanta-set anys, encara conservava en acceptable bon estat la major part de les seves facultats. Li servia per sobreviure aquell lloc, a mig camí entre una presó i un manicomi. La residència ocupava un antic magatzem de productes d'alimentació que havia estat reformat just per poder ser inaugurat com a psiquiàtric. Però, els canvis polítics d'última hora els van fer optar per obrir un geriàtric. D'aquesta manera, una presó moderna albergava més luxes dins les seves instal·lacions que les austeres parets d'aquella residència. A la planta baixa hi havia la recepció, les diferents sales d'estar i el menjador. Els dos pisos superiors estaven destinats a dormitoris.

El personal que hi treballava solia ser gent insensible que de vegades tractava els ancians com si fossin objectes sense vida, i d'altres, es comportava com si fossin empestats sense remei. La directora rondava la cinquantena, de faccions molt dures. Semblava que l'amabilitat no havia visitat mai la seva cara. Quan parlava, la seva veu desprenia una barreja de bilis i odi per tot i tots els que eren al seu voltant. A l'hora dels àpats solia fer rondes per vigilar el servei i el compliment de les ordres.

Tothom allà sabia que es batejava la sopa que sobrava de la setmana anterior. Basili, també. Però, aquella vegada no va voler fer veure que s’ho empassava com un babau i va perdre el control:

—Aquesta sopa està aigualida! I a més li falta sal! No hi ha qui se l'empassi! —va dir com desairat i en veu alta perquè el sentís tothom.

—La sopa és bona i és la mateixa de sempre! —va respondre amb duresa la directora que acabava d'entrar al menjador. Es va dirigir cap a la resta dels entaulats:

—No us entretingueu! Ja sabeu que, si hem de pagar hores extres al personal, cobrarem la diferència a les seves famílies!

Ningú no es va atrevir a respondre. Basili va contenir l'alè. La directora va finalitzar el discurs:

—Les queixes… Al llibre de reclamacions!

Va marxar amb el mateix sigil amb què havia entrat. El rítmic dringar de les culleres contra la ceràmica dels plats, va tornar a ser el tediós fons musical fins que va acabar el sopar. Se'n van anar a dormir en silenci rutinari.

Ja al llit, Basili es va començar a penedir de les queixes. Es va obsessionar amb la idea del càstig que amb seguretat rebria. El pitjor seria que el traslladessin a l'última planta, la dels desnonats que esperen la mort com a únic remei per al dolor i la incontinència. Potser el deixarien en mans d’una cuidadora nova, d’aquelles que tenen tan poca experiència com vocació. O potser, no li canviarien els llençols en uns quants mesos…

Va tornar a la realitat. Va tornar a la humitat i va sentir pànic. La seva esperança consistia a passar a millor vida amb rapidesa i així alliberar-se d'aquell insuportable tuf d’àcid úric que podia ser d'un altre. Estava convençut que controlava del tot la bufeta i els esfínters. Acceptar el contrari seria un indici que ja havia començat el tram final del camí, el que no té cap enrere.

Basili s'aniria apagant a poc a poc fins a morir de tristesa i sense arribar a saber mai que la directora, com a càstig, havia fet vessar una falca d'orina al seu llit.

© Manel Aljama (abril 2013, octubre 2022)

© Imatge by Audrey Hunt from Pixabay

Publicat al número 115 (desembre 2022) de la revista digital La Tortuga Avui