dissabte, 30 d’abril de 2022

L'últim escrivent de Sílva Jané

L'Últim Escrivent - Sílvia Jané

Fitxa

L'últim escrivent - Editorial Trípode, 2019 224 pàgines

La sinopsi diu: En plena febre preolímpica, en Jordi és l'últim escrivent que queda a la ciutat. Tot i que ha estudiat belles arts, treballa rellogat en una cabina rònega als Jardins Fleming del Raval. Escriu per a la poca gent analfabeta que encara queda i, sobretot, omple tota mena d'instàncies oficials i paperassa dels nouvinguts. Un dia comença a rebre unes misterioses cartes d'una tal Sara, verdulaire de la Boqueria el 1903, en les quals explica l'admiració que sent per l'òpera i el tenor Giralt, cantant del Liceu. En Jordi queda fascinat pel que la noia va relatant sobre la ciutat de l'època: reviurem el naixement del Paral·lel, la novetat de la plaça de Catalunya, les reunions dels artistes modernistes, la misèria dels trinxeraires, els nous invents... Però aviat es comença a fer moltes preguntes: com rep les cartes si no veu ningú? Qui és la Sara? Què vol?

M'ha semblat molt ben treballat i molt ben documentat de manera que revivim aquella primavera-estiu de 1991 i alhora, a través de les cartes, els fets del passat (o potser en paral·lel) de 1903. Amb personatges versemblants, els contemporanis i els del 1903. A més d'escrita amb ofici, ha estat escrita amb el cor que sovint és més important. El Jordi, la Xirgu, la Gemma i la Sara poden qualsevol de nosaltres: mentre el llegia era fàcil canviar-me de personatge, vull dir, empatitzar fins i tot amb uns i amb altres. 

L'Autora

Sílvia Jané, nascuda a Barcelona el 1968, ha treballat en temes d'informació i cultura a l'Ajuntament de la ciutat. Interessada en la història de Barcelona, la fotografia i les xarxes socials, també ha col·laborat en diverses revistes i ho fa habitualment a Ràdio Tordera. L'últim escrivent és la seva segona novel·la, després de Les esquerdes del silenci. 

Web de Sílvia Jané: https://silviajane.com/

Tastet

Lectura de Jesús Tibau https://www.youtube.com/watch?v=XAhn6Go8zgw




divendres, 29 d’abril de 2022

Una interpretació de la Història en funció de dues tradicions bíbliques

 


Jordi Salat presenta el seu llibre DOTZE i analitzarà el poder fàctic de les monarquies bíbliques al llarg de la història d’Europa, amb un interès especial en la història de Catalunya, Occitània o els regnes de la Corona d'Aragó. Una visió heterodoxa de la Història del control polític d'Europa en funció de dues tradicions culturals bíbliques relacionades amb la Maledicció de Noé. 

Sobre aquest aspecte recolza el seu pensament fent referència el passatge de la Bíblia que diu: “El Temple de Salomó es construeix en el segle X a.C. per a substituir el Tabernacle que durant segles, des de l’Èxode, es venia utilitzant com a lloc de culte a Jahveh o Jehovah”. Salomó va substituir el culte a Jahveh per un altre culte. Aquesta és la qüestió: quin culte va instaurar o restaurar. 

Jordi Salat (1949). Després d’uns anys llegint llibres d’hinduisme, budisme i taoisme va entendre els relats bíblics amb un criteri diferent del que li havien ensenyat a l’escola i ara es considera un cristià hel·lenista i heterodox. Des de fa uns quants anys n’ha deixat constància del seu pensament en el seu Blog Vernacle. Ara, després de més de cinquanta anys de reflexionar-hi, s’ha decidit a deixar-ne testimoni en aquest llibre que ha titulat DOTZE. Jordi Salat també és autor del llibre “Les quatre columnes catalanes”, editat el 2005, actualment exhaurit. En prepara una segona edició revisada i ampliada. 

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes: DOTZE

La Gota Catalana:  https://lagotacatalana.wordpress.com/

Vídeo de 2022 de 1 hora i 34 minuts

Link:  https://www.youtube.com/watch?v=fgZQcw_8Bhk

dijous, 28 d’abril de 2022

Sense ficció. Avi, et trauré d'aquí!. Versió sencera!!!!


Comparteixo el documental promogut des de fa uns anys per l'escriptor i professor de literatura, Joan Pinyol Colom. Joan Pinyol Colom és autor dels llibres Avi, et trauré d'aquí!, dels de contes Balancí d'onades, Avinguda Capri, Ningú ve fet a mida, Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, Inquieta nit i altres contes, Micromèxics, Pilota de set, Glops, Planeta Lluç i En Ventilat i l'Espantall i de les novel·les Stòitxkov i Sofia, Dorotea i la joia gegantina, Fi de curs a Bucarest, Ningú no mor i El mar de les ombres.

Documental "Avi et trauré d'aquí", emès al programa sense ficció el 19/3/2013  https://www.youtube.com/watch?v=U8x2p8sBV0o compartit en un canal Youtube sense monenització

Llibre "Avi et trauré d'aquí" publicat per Saldonar: https://www.saldonar.com/llibre/avi-et-traure-daqui.

Perfil de Joan Pinyol Colom a Twitter @joanpinyolcolomhttps://twitter.com/joanpinyolcolom  

Post relacionat: https://www.manelaljama.com/2022/04/la-forca-de-la-televisio-compartit-per.htm

dimecres, 27 d’abril de 2022

Iom-ha-Xoà

 


El Iom ha-Xoà (hebreu: יום השואה, /jom haʃoˈʔa/) o Dia de record de la Catàstrofe (l'Holocaust) és el dia en què es recorda a Israel, des de 1959 mitjançant una llei de la Kenésset, la memòria de les víctimes de l'Holocaust. És un dia en el qual no es treballa i les banderes s'hissen a mitja asta.

Al principi es va pensar que el dia escollit hauria de ser l'aniversari de l'alçament del Gueto de Varsòvia, però per motius religiosos es va decidir que fóra un altre dia (font Vikquipèdia).

© Publicat per Manel Aljama (abril de 2022)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Imatge collage de llibres de per Manel Aljama

dimarts, 26 d’abril de 2022

"La força de la Televisió" compartit per l'escriptor Joan Pinyol

 

 

Comparteixo aquesta carta de Laura Colom, mare de l'escriptor i professor de literatura, Joan Pinyol Colom que m'ha fet arribar per les xarxes.  Joan Pinyol Colom és autor dels llibres Avi, et trauré d’aquí!, dels de contes Balancí d’onades, Avinguda Capri, Ningú ve fet a mida, Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, Inquieta nit i altres contes, Micromèxics, Pilota de set, Glops, Planeta Lluç i En Ventilat i l’Espantall i de les novel·les Stòitxkov i Sofia, Dorotea i la joia gegantina, Fi de curs a Bucarest, Ningú no mor i El mar de les ombres.

Avui la meva mare, de 91 anys, ha penjat això a les xarxes. Us ho vull compartir.

Moltes vegades el mòbil em pregunta en què penso O em demana que expliqui una història, i sempre pensi que no sé per què m'ho diu. Doncs avui en tinc ganes. Aquest sant Jordi m'han regalat al llibre del Toni Cruanyes "La vall de la llum". He estat contenta, tinc ganes de llegir-lo i a la contraportada, veig que recorda la vida del seu avi. Mira, de seguida he pensat que el meu fill fa catorze anys que recorda el seu avi, el meu pare Joan, i lluita per treure'l del Valle de los Caídos, i també ha escrit un llibre que en parla.

No ho dic perquè el llibre del Cruanyes hagi estat premiat. Millor per a ell. Només em pregunto què diria el Toni Cruanyes si el seu avi fos al Valle de los Caídos?, Alguna vegada he dit al Joan que el seu llibre és una mica polític i  als polítics no els deu agradar que els ho diguis, que cap govern no ha sigut capaç de fer res.  Però no et preocupis Joan. Ja estem acostumats a esperar, saps que tens el suport de la família i de tots els teus bons amics, perquè puguis complir la teva promesa.

Una abraçada!!!!

Laura Colom

Més informació

Documental "Avi et trauré d'aquí" https://www.youtube.com/watch?v=U8x2p8sBV0o

Llibre "Avi et trauré d'aquí" publicat per Saldonar: https://www.saldonar.com/llibre/avi-et-traure-daqui.

Perfil de Joan Pinyol Colom a Twitter @joanpinyolcolomhttps://twitter.com/joanpinyolcolom 

dilluns, 25 d’abril de 2022

Sant Jordi, el mateix de cada any

 

Sant Jordi i la pluja

Un amic historiador, activista cultural i escriptor plantejava el diumenge al seu mur de Facebook, l'endemà de Sant Jordi que allò no fomentava la lectura i que era el mateix circ de cada any, que cal replantejar-la o morirà d'èxit i avorriment.

Penso que té tota la raó i li vaig respondre que aquesta actitud de les editorials i grans llibreries és la que fan els que no tenen idees i no volen arriscar, però que s'enfonsen a poc a poc. I feia la comparació de com seria la seva estratègia aplicada a altres sectors econòmics. En la meva opinió s'enfonsarien com les botigues de queviures al final de la Unió Soviètica, amb els prestatges buits. I és que concentrar més de la meitat de la teva producció anual en un parell de dies de primavera on també saps que pot ploure, no és un acte de fe, és temerari i suïcida.

El dissabte a més, van tenir pluja i calamarsa. No som pas a començament del segle XX. Que plouria el dia de Sant Jordi es sabia amb fiabilitat del 90% des de feia més d'una setmana. Tinc estació meteorològica i encerto les meves modestíssimes previsions amb una efectivitat del 89%. Ho sabien. Ajuntaments com el de Caldes o el Girona van preveure llocs alternatius. Barcelona no. Algunes editorials petites i llibreries de barri, de les que fomenten la lectura van patir els efectes amb pèrdues que poden significar la seva desaparició.

Queda clar que s'ha repetit l'esquema imposat fa anys. Com una cursa o una competició on els mitjans proclamen el guanyador o guanyadors i si s'escau, el perdedor, aquell que tenia moltes expectatives, però els compradors (no dic lectors), l'han abandonat per una altra novetat de darrera hora. Com passava quan treballava en un distribuïdor informàtic, hi havia fires que havies d'anar per força i si no anaves, fomentaves els rumors... Res a veure amb la cultura. En pocs anys, morirà d'èxit perquè qui remena les cireres en el sector no té llibres a casa.

Més: Un altre Sant Jordi amb llibres de més de 700 pàgines

Pèrdues per les editorials Llibres del Delicte, Raig Verd i la llibreria la Carbonera entre altres
 
© Manel Aljama (abril 2022)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies 

© Imatge: Fondevilla

divendres, 22 d’abril de 2022

Signatures Sant Jordi 2022

 


Signatures de Manel Aljama, matí i tarda.


 

Futur Imperfecte, Premi Ciutat de Badalona de Novel·la Juvenil publicat per AnimaLlibres  

La Soledat del Llebrer, Premi Ferran Canyameres de Novel·la Policíaca publicat per Pagès Editors

#comparteixocultura #LaSoledatdelLlebrerManelAljama #FuturImperfecteManelAljama 

 

Óbidos proposa submergir-se en la literatura i els viatges durant quatre dies

 


Des de dijous i fins diumenge, Óbidos (Portugal), tornarà a obrir les seves portes a un esdeveniment literari, aquest cop vinculat al viatge. Després de dos anys d'interregne, a causa de la pandèmia, Latitudes - Literatura e Viajantes torna amb la quarta edició.

Durant quatre dies, Óbidos ofereix als visitants la possibilitat de participar en tallers de fotografia, lectura, dibuix i literatura, assistir a exposicions de pintura i dibuix i adquirir llibres en una fira solidària.

Article:
Óbidos propõe mergulhar na literatura e viagens ao longo de quatro dias

dijous, 21 d’abril de 2022

Decreten que la mascareta ja no és obligatòria

 


Des del dia 20 d'abril ja no és obligatòria la mascareta en els interiors.

Els indocumentats, inútils, incompetents i ignorants que primer van negar la gravetat i el risc real de la pandèmia (a 15 hores de vol des de la Xina), després van muntar un circ amb un militar mentre donaven ordres contradictòries, només per deixar clar que "aquí mano jo", que van fer el ridícul amb la importació de mascaretes (els adjudicataris no estaven homologats, ni tampoc sabien com va això de la documentació per fer una importació!), que van estar tota l'estona amb "un pasito palante i otro para atrás", que van acumular el dubtós mèrit de "Spain dades poc fiables", haurien fet bé de dimitir i dedicar-se a fer curses de braus o xarangues de carnaval. Que ni per això serveixen. Això sí, els tornarien a votar.

Article relacionat:  Ni màscara ni tampoc distància, La fiabilitat de les vacunes,

© Manel Aljama (abril 2022)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies 

© Photo by Claudio Schwarz on Unsplash

dimecres, 20 d’abril de 2022

Un altre Sant Jordi amb llibres de 700 pàgines

 


 

Diu un escriptor i editor d'editorial independent (i petita): "Hi ha llistats de signatures de Sant Jordi que sembla un All Stars en comptes d'una llista d'escriptors. De fet, hi ha de tot menys escriptors, en aquestes llistes." I no li falta raó perquè és el mateix des de fa uns anys.

Sens dubte regalar roses i comprar llibres va ser una idea enginyosa. La prova que ha estat imitada i copiada des del Japó fins a Eslovènia. Però les bones idees també es poden pervertir. No pas pels escriptors de debò, els que intenten dignificar la professió, sinó per tot un seguit de gent que ja es guanya la vida diguem-ne d'una altra manera, que sovint per no dir sempre, no llegeix, però que puntual al dia 23 d'abril, té taula i plec de fulls enquadernat per signar i dedicar als seus seguidors de ràdio i televisió. Un cop més, puntualitzaré el dret de tothom a escriure i publicar el que vulgui, etc.

Si mirem altres sectors industrials, trobarem que fan promoció que intenten obrir-se pas entre els competidors, etc. Aquí sembla que no els pertoca això de fer promoció, es busca un autor que sigui conegut i la gent ja vindrà a comprar el llibre... I el fet que això es repeteixi any rere any és la prova que el sector s'ha estancat.

El llibre i el fet d'escriure'l no tenen prestigi en aquesta societat. I no és culpa de la televisió ni dels ordinadors ni dels telèfons amb Internet. És culpa d'una societat inculta i adormida que es conforma com any rere any es rebaixen les exigències del sistema educatiu fins a donar títols amb suspensos, es fan fora futurs lectors i en definitiva es fomenta el "yo haría lo mismo", "dar un pelotazo" entre altes.

No em creieu? Anys enrere hi havia qui comprava llibres pel gruix i el color del llom. Aquesta societat és inculta i adormida des de fa segles, des que va fer costat a l'església de Roma en comptes de tornar-se luterana. Gasten diners en viatges a Finlàndia o Noruega –sense ni parlar anglès– per esbrinar com s'ho fan allà quan és tan simple com llegir des de petits, per si mateixos un llibre comú en occident: "La Bíblia", mentre que al Sud es declaren catòlics i no van ni a missa i quan van es conformen amb la lectura i interpretació de l'intermediari vestit amb sotana. També es conformen amb les pel·lícules doblades, però aquest és un altre tema. Encara no? "Nuestro español bosteza..." deia Machado.

Fa massa anys que sembla un circ. Les cues de gent perquè algun personatge de la faràndula els signi el llibre em recorden la disputa dels clients per un croissant industrial i cafè de termos de les presentacions tecnològiques que feia anys quan treballava en tecnologia. He començat parlant d'editorials i què voleu? Si fan en un dia o dos la meitat dels beneficis de tot l'any. És només cosa de llibres? Noo, la música, el teatre, les arts no tenen consideració ni valor. Aplaudiran algun jovenent que canta, però miraran de tenir la seva música sense pagar i si van a un concert, serà perquè l'ajuntament paga la festa... Pagar per la cultura no cal, perquè la cultura no té valor en aquestes terres. Un altre dia parlaré de la ciència i la investigació!

© Manel Aljama (abril 2022)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies 

© Foto de Dario Fernandez Ruz de Pexels

 

dimarts, 19 d’abril de 2022

Virus per a vacunes, Vacunes per a Virus

 


La guerra convencional no servia... per eliminar gent de manera eficient i neta. Una guerra bacteriològica sembla la millor manera.  Qui ho havia pensat, no comptava amb el factor globalització que permet saltar d'una banda a l'altra del planeta en menys de vint-i-quatre hores.

Futur Imperfecte, Premi Ciutat de Badalona de Novel·la Juvenil publicat per AnimaLlibres  #comparteixocultura  #FuturImperfecteManelAljama

dilluns, 18 d’abril de 2022

El bon americà

Va arribar de matinada a Mercury, brut i extenuat. La suor havia enganxat a la roba gairebé tota la sorra del desert. S’havia arrossegat pel voral de la Mercury Hwy. D’aquella manera, a més de passar desapercebut, podia conservar el sentit de l’orientació. El vent de ponent és l'amo i senyor de la part baixa de Nevada. Velles llegendes diuen que aquell vent, quan gira del sud, és capaç de tornar boig a qualsevol. Ell, però, mai va fer cas d’aquelles tafaneries d’indis espaordits.

Els carrers estaven deserts. Un eixam de matolls feia via ajudat per la ventada. I les va veure. La “Star Spangled Banner” i la confederada onejaven al ritme que marcava el torb. Sens dubte l’edifici era l’oficina del xèrif. Es va acostar fins a la finestra, escortat per un exèrcit d’esbarzers. Va veure el vell xèrif que dormia com una soca.

Era una oficina petita, com tocava per una ciutat de prop de deu mil habitants. Dues taules, una porta al fons que segur duia a les cel·les i els lavabos. A la paret darrera els escriptoris, penjava un quadre del president amb dues banderes més que feien companyia a una làmina descolorida de George Washington, i a sota, en un plafó de suro, uns cartells amb els delinqüents més perillosos i un altre amb fotos de nois joves que sens dubte devien ser trinxeraires en pràctiques. En un racó, una crosseta amb dues armilles penjades i un cinturó amb pistolera. Això sí, tenien ordinadors.

L’home va copejar la finestra amb la mà, amb brevetat i sense gaire força. El policia devia estar dormint la mona. Va haver d’insistir. Va picar més fort i els nusos, amb el fred, es van queixar de valent. Per un moment li va semblar que era ell qui rebia els cops. Ni cas.

Va pensar que, a més de buidaampolles, devia ser sord. Com una tàpia. Repetí els cops fins que els artells es van tornar blaus, com la tinta. El dormilega per fi, va obrir els ulls. Els va aclucar. Li devia molestar la llum del despatx i amb prou feines distingia qui era el que gosava tustar els vidres de la finestra. Abans d’aixecar-se, va donar una llambregada a la perxa on tenia el cinturó amb la pistola dins la pistolera. Va estossegar un parrell de vegades. No en tenia prou i va gargamellejar. Es va aixecar i es va posar el cinturó.

Fità el nou vingut amb ulls escrutadors. El vidre i la foscor de fora, amb prou feines deixava veure detalls del foraster. El xèrif va obrir la porta. Se'l va mirar de cap a peus. Tenia al davant un foraster que anava suat i brut. No es podia distingir amb certesa el color de la roba. Era més alt que ell, segurament passava del metre setanta, amb cabell gris que un dia havia estat ros i uns ulls blaus que miraven com un animal sempre disposat a fugir. Al seu costat, el policia contrastava amb el nou vingut: molt gras per la vida regalada i els excessos de bacó i cervesa a la taverna del davant de la comissaria. Encara conservava un floc de cabell que arrencava del seu front i li arribava al darrere, com si fos un antic indi cherokee. Els ulls del xèrif havien perdut el color feia molt de temps. Ara eren de sorra com la que cobria l'inesperat visitant.

Va gargamellejar de nou. Va escopir a terra. El visitant continuava palplantat a l'entrada. Ni es va immutar. El xèrif va tornar a mirar els ulls del foraster. Aquest cop l'home semblava haver vist la padrina. Es va fer un silenci on cap dels dos homes va dir ni mitja paraula. El xèrif va imposar, però la seva grassa autoritat. Va portar la mà a la pistolera:

—Fill, si no anessis tan brut i esparracat, pensaria que véns a dormir una borratxera o potser t’has escapat de la presó.

I no el va deixar respondre.

—Les lleis d'aquest poble ho manen. Hauràs de dormir en el calabós.

—No sóc un pròfug. Només busco aixopluc i poder fer una denúncia —va dir l’home amb certa dificultat.

L’agent va mirar amb desconfiança i l'altre, amb estupor. Però es va decidir a  entrar. El vent fort amb torbonades era insuportable. I aquella comissaria feia olor de suor i a tabac. El Xèrif va telefonar al seu ajudant. El nouvingut va començar a explicar la seva història, mentre el xèrif veient que aquell home era inofensiu es va posar a escalfar el cafè...

Aquest relat és el primer capítol de la novel·la Darrere la porta. Publicat en el número 109 de la Revista La Tortuga Avui  Si vols saber-ne més, posa’t en contacte amb l’autor.

© Manel Aljama (març 2022)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

©  Photo by Endri Killo on Unsplash