Va arribar de matinada a Mercury, brut i extenuat. La
suor havia enganxat a la roba gairebé tota la sorra del desert. S’havia
arrossegat pel voral de la Mercury Hwy. D’aquella manera, a més de passar
desapercebut, podia conservar el sentit de l’orientació. El vent de ponent és
l'amo i senyor de la part baixa de Nevada. Velles llegendes diuen que aquell
vent, quan gira del sud, és capaç de tornar boig a qualsevol. Ell, però, mai va
fer cas d’aquelles tafaneries d’indis espaordits.
Els carrers estaven deserts. Un eixam de matolls feia via
ajudat per la ventada. I les va veure. La “Star
Spangled Banner” i la confederada onejaven al ritme que marcava el torb.
Sens dubte l’edifici era l’oficina del xèrif. Es va acostar fins a la
finestra, escortat per un exèrcit d’esbarzers. Va veure el vell xèrif que
dormia com una soca.
Era una oficina petita, com tocava per una ciutat de prop
de deu mil habitants. Dues taules, una porta al fons que segur duia a les
cel·les i els lavabos. A la paret darrera els escriptoris, penjava un quadre
del president amb dues banderes més que feien companyia a una làmina
descolorida de George Washington, i a sota, en un plafó de suro, uns cartells
amb els delinqüents més perillosos i un altre amb fotos de nois joves que sens
dubte devien ser trinxeraires en pràctiques. En un racó, una crosseta amb
dues armilles penjades i un cinturó amb pistolera. Això sí, tenien ordinadors.
L’home va copejar la finestra amb la mà, amb brevetat i
sense gaire força. El policia devia estar dormint la mona. Va haver d’insistir. Va
picar més fort i els nusos, amb el fred, es van queixar de valent. Per un
moment li va semblar que era ell qui rebia els cops. Ni cas.
Va pensar que, a més de buidaampolles, devia ser sord. Com
una tàpia. Repetí els cops fins que els artells es van tornar blaus, com la tinta.
El dormilega per fi, va obrir els ulls. Els va aclucar. Li devia molestar la
llum del despatx i amb prou feines distingia qui era el que gosava tustar els
vidres de la finestra. Abans d’aixecar-se, va donar una llambregada a la perxa
on tenia el cinturó amb la pistola dins la pistolera. Va estossegar un
parrell de vegades. No en tenia prou i va gargamellejar. Es va aixecar i
es va posar el cinturó.
Fità el nou vingut amb ulls escrutadors. El vidre i la
foscor de fora, amb prou feines deixava veure detalls del foraster. El xèrif va
obrir la porta. Se'l va mirar de cap a peus. Tenia al davant un foraster que
anava suat i brut. No es podia distingir amb certesa el color de la roba. Era
més alt que ell, segurament passava del metre setanta, amb cabell gris que un
dia havia estat ros i uns ulls blaus que miraven com un animal sempre disposat
a fugir. Al seu costat, el policia contrastava amb el nou vingut: molt gras per
la vida regalada i els excessos de bacó i cervesa a la taverna del davant de la
comissaria. Encara conservava un floc de cabell que arrencava del seu front i
li arribava al darrere, com si fos un antic indi cherokee. Els ulls del xèrif
havien perdut el color feia molt de temps. Ara eren de sorra com la que cobria
l'inesperat visitant.
Va gargamellejar de nou. Va escopir a terra. El visitant
continuava palplantat a l'entrada. Ni es va immutar. El xèrif va tornar a mirar
els ulls del foraster. Aquest cop l'home semblava haver vist la padrina. Es va
fer un silenci on cap dels dos homes va dir ni mitja paraula. El xèrif va
imposar, però la seva grassa autoritat. Va portar la mà a la pistolera:
—Fill, si no anessis tan brut i esparracat, pensaria que
véns a dormir una borratxera o potser t’has escapat de la presó.
I no el va deixar respondre.
—Les lleis d'aquest poble ho manen. Hauràs de dormir en
el calabós.
—No sóc un pròfug. Només busco aixopluc i poder fer una
denúncia —va dir l’home amb certa dificultat.
L’agent va mirar amb desconfiança i l'altre, amb estupor.
Però es va decidir a entrar. El vent fort
amb torbonades era insuportable. I aquella comissaria feia olor de suor i a
tabac. El Xèrif va telefonar al seu ajudant. El nouvingut va començar a
explicar la seva història, mentre el xèrif veient que aquell home era inofensiu
es va posar a escalfar el cafè...
Aquest relat és el primer
capítol de la novel·la Darrere la porta. Publicat en el número 109 de la Revista La Tortuga Avui Si vols saber-ne més, posa’t en
contacte amb l’autor.
© Manel Aljama (març 2022)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de
Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
© Photo by Endri Killo on Unsplash
.png "Sílvia Jané - L'últim escrivent")
.png)
