Merda amb purpurina
Cinc-cents
noranta anys! He arribat fins aquí; però no sé si arribaré gaire
més lluny. Aquests darrers dies amb la calor i l'excés de llum
solar, han estat molt complicats per sortir de nit a la recerca de
menjar... El menjar! Aquest és un altre tema. Només trobo jovenets
que sobreviuen a base de pizza, hamburgueses, begudes gasoses
ensucrades i altres porqueries! És com si mengessin merda embolicada
de purpurina. Posats, podrien endrapar l’hamburguesa amb el
porexpan i els gots de plàstic. Segur que no deuen notar la
diferència! La seva sang sense consistència és pitjor que
pixarelles aigualides. Em fa venir arcades cada cop que els mossego,
però no tinc més remei!
A
sobre, ara que és estiu, de seguida surt el sol i em cal fugir
rabent cap a la meva cripta. Però el camí de tornada no és fàcil
no... He de tenir cura, no sigui que em vegi un captaire embriac o
potser, un drogoaddicte. Ben segur me'ls trobaré palplantats al
cementiri quan torni a sortir unes hores més tard! I ara! Els meus
quefers són privats. No sóc cap personatge d'aquells que es diuen
"famosos" perquè surten en la televisió. En el meu cas no
he de patir ni pels vigilants ni per les càmeres de seguretat…,
com sabeu, sóc transparent i no surto ni en fotos ni en miralls.
Em
deixava un altre perill: els patinets. No saps mai per on et poden
venir i atropellar-te. Els que munten aquells aparells infernals no
respecten res i sovint van sense casc i sense cap element reflectant
que permeti identificar-los amb temps. Semblen kamikazes.
Us
he de dir que evito transformar-me en un rat-penat perquè no
m'agafin els d'algun restaurant xinès i l'endemà sigui part del seu
menú. Al seu país tampoc ho podria fer..., sembla que també ens
persegueixen. Segons diuen, transmetem no sé quina malaltia. Si
miressin tot el que es mengen ells! Tampoc no puc anar pel bosc, com
abans. Ja no en queden caputxetes que duguin un cistell a la seva
àvia. I si en queda alguna, porta un mòbil i sap defensa personal!
Els vampirs ja no fem por. La gent té més por al rebut de la llum i
de la hipoteca que a la mossegada d'un ésser fantàstic.
Lampedusa
es va equivocar amb el seu Il Gattopardo. La noblesa, els de sang
blava no són pas guepards extingits, sinó llangardaixos de sang
freda que segueixen on han estat sempre perquè d'antuvi han capgirat
tot a favor seu, no com nosaltres, els éssers imaginats de la
literatura romàntica que ja no fem por. Si no us ho creieu, mireu
com d'anorèxiques queden totes les dones que no són de sang blava i
que es casen per esdevenir reines? No sembla sospitós? Aquests de la
reialesa sí que fan por! Fins a una pròxima ocasió que he d'anar a
descansar!
©
Manel Aljama (agost, 2022)
Escriptor,
Editor, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
©
Photo by Sander
Sammy on Unsplash
Publicat al número 112 (setembre 2022) de la revista digital La Tortuga Avui
