dimecres, 31 de gener del 2024

Sons de Prop a La Veu de Montcada i Reixac - Pòdcasts disponibles

 


 

El pròxim dimecres 7 de febrer, tindrem nou episodi de de Sons de Prop a @laveudemontcada (La Veu de Montcada i Reixac). Podem escoltar o descarregar, qualsevol dels programes anteriors des de l'enllaç:  https://laveu.cat/podcast/sons-de-prop/sons-de-prop/.

Tota la temporada 2022-2023 de Sons de Prop està disponible al pòdcast de @laveudemontcadaireixac (La Veu de Montcada i Reixac). El podeu escoltar o descarregar des de laveu.cat (La Veu de Montcada i Reixac) i la plataforma ivooxhttps://www.ivoox.com/pt/podcast-sons-prop_sq_f11767289_1.html

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Imatge https://lexica.art/prompt/a751ee2b-8425-489f-86e8-915cb9ab98c5

dimarts, 30 de gener del 2024

Peces de vida 02 - La Pluma 22 heretada

 


 

He sentit en un vídeo especialitzat que Lettera 32 era la versió econòmica de la Lettera 22. En una altra font especalitzada: la Pluma 22 és el nom amb què es comercialitzava la Lettera 22, més ben feta que la Lettera 32.

Segons les webs enciclopèdiques en màquines d'escriure: Cormac McCarthy, Ian McEwan, James Purdy, Philiph Roth, Helen Thomas, Barbara Walters, Martin Amis, William Buckley, Francis Ford Coppola, Günter Grass, James Herriot, Sylvia Plath i Leonard Cohen ha tingut durant tota la seva vida literària o en alguna època aquest model, la Lettera 32.

El llibre que surt a la foto: "" de  D.B. Olsen, pseudònim de Dolores Hitchens, "The ticking heart" de 1940 

La Lettera 32 de Cormac McCarthy: http://www.olivetianos.es/MacCarthy.htm

Més informació sobre el model de màquina: https://contractart.biz/ca/museo/hispano-olivetti-pluma-22/

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Photo by Manel Aljama, col·lecció particular

Clarissa Braga | Bluebird | Charles Bukowski


Bluebird

There's a bluebird in my heart that
Wants to get out but I'm too tough for him
I say, stay in there, I'm not going
To let anybody see you
There's a bluebird in my heart that
Wants to get out
But I pour whiskey on him and inhale
Cigarette smoke
And the whores and the bartenders
And the grocery clerks never know that
He's in there
There's a bluebird in my heart that
Wants to get out but I'm too tough for him
I say, Stay down, do you want to mess
Me up? You want to screw up the
Works? You want to blow my book sales in
Europe? There's a bluebird in my heart that
Wants to get out
But I'm too clever, I only let him out
At night sometimes when everybody's asleep
I say, I know that you're there
So don't be sad
Then I put him back
But he's singing a little
In there, I haven't quite let him die
And we sleep together like that
With our secret pact
And it's nice enough to make a man
Weep, but I don't weep, do
You?

Charles Bukowski

Vídeo de 2014 de 1.50 minutos

Link: https://www.youtube.com/watch?v=L2BxiXpPF_A

dilluns, 29 de gener del 2024

L’Enigma Peruggia

 

© Foto Rue des Archives, publicada a National Geographic

I

EL BRIGADIER Gerard Poupardin, cap dels guardians del Museu del Louvre somreia satisfet i feliç per la resolució del cas. L’acompanyava el prefecte Louis Lepine que també semblava satisfet. El mateix aspecte d’aprovació mostrava el Secretari d’Estat de Cultura, així com la resta de convidats que s’havien apuntat al final exitós del cas. No era per a menys! Després de gairebé quatre mesos de recerca nacional i internacional, escorcolls i detencions com la del poeta Guillaume Apollinaire o l’interrogatori fet al pintor Picasso, tothom tenia alguna cosa a amagar. El primer de tots, el prefecte, tant ell com els seus agents van suposar que el quadre de Mona Lisa havia estat pintat en tela i que devia estar amagat dins del museu quan en realitat es tractava d’una pintura sobre fusta que el lladre havia embolicat en un guardapols. Li seguia Poupardin, que va menysprear l’avís del pintor i copista autoritzat Louis Béroud, després que aquest hagués comprovat que el personal de neteja no havia agafat l’obra ni tampoc estava sent «retratada» en altra sala per algun fotògraf.

Tothom elogiava i afalagava el senyor Lepine. Se l'equiparava amb un heroi nacional per haver tornat la Mona Llisa intacta i per haver detingut Vincenzo Peruggia, l'autor del robatori. En realitat havia estat la policia italiana després de la denúncia que havia fet l'antiquari de Florència, Alfredo Geri quan Peruggia que no havia revelat el seu autèntic nom li havia ofert el quadre com un acte de venjança patriòtica.

El Saló Carré del museu, dedicat a la pintura italiana del segle XVI, havia reobert. Estava engalanat amb cintes dels colors de la bandera de la République. Aliè a tot l’enrenou, el president de la Troisième République, Armand Fallières esperava obtenir un bon rèdit d’aquell assumpte d’estat que s’havia resolt gràcies a la col·laboració italiana quan encara no existia la Interpol.

Els operaris de neteja també havien estat convidats a la festa que sens dubte seria una bona ocasió de canviar el vin rouge de les borratxeres diàries pel xampany de burgesia. Hom tenia la impressió que la totalitat de la Gendarmerie National havia vingut al museu. Faltava poc per descórrer la cortina que tapava de tan sols setanta-set per cinquanta-cinc centímetres que portat de corcoll tanta gent. La tensió per l’arribada del moment es notava en les faccions i la cara d’inquietud d’alguns dels assistents.

II

LES EXCLAMACIONS del públic van passar a crits per esdevenir rialles del personal de neteja i convidats de les classes populars. El quadre no hi era quan la cortina va descobrir el buit. La mirada inquisidora del President de la República cap al Secretari d’Estat que alhora va mirar el prefecte que al mateix temps fità el guardià Poupardin.

Quina broma és aquesta? —va exclamar el president.

Lepine va donar ordres que els espectadors, els de les classes més populars, passessin tots a una altra sala del museu on quedarien confinats, sense poder sortir mentre es resolia el nou contratemps. Així es va fer i van sortir escortats per l’exèrcit de gendarmes, mentre a la sala Carré esclatava una acalorada discussió plena de retrets i d’insults que a poc a poc es va anar calmant i també dividint en dos grups. D’una banda, el President de la República i el seu Secretari d’Estat de Cultura, d’altra el director del museu amb el prefecte de París i el cap de guardians del Museu, Gerard Poupardin.

III

DESPRÉS d’una hora llarga, es va donar ordre que el públic podia tornar a la sala. Es va descórrer de nou la cortina i tothom va contemplar el cèlebre quadre pintat per Leonardo da Vinci entre 1503 i 1506 sobre una taula d’àlber blanc. Es van sentir de nou el soroll dels taps de les ampolles de xampany. Un dels periodistes es va atansar a l’heroi Lepine i mentre obria la seva llibreta, va deixar anar.

Sóc Gaston Placard, de Le Monde. Puc fer-li algunes preguntes?

Endavant, però que siguin breus.

Monsieur Lepine, com sap vostè que el detingut no és el fanàtic italià i pintor de parets que diu ser, sinó un home de palla al servei d'un falsificador de renom? Què feia un home com ell en poder d'una llista amb els set més importants compradors d'obres d'art robades?

L’interpel·lat va arrufar les celles. Aquell reporter semblava ben informat o tal vegada que tenia el cap ple rumors infundats. El redactor va continuar amb la ràfega de preguntes.

Com pot demostrar que en tot aquest temps algun falsificador no va poder fer més d’una còpia de l’original i que és precisament el que ens han tornat d’Itàlia, una falsificació junt amb el desgraciat de Peruggia?

El prefecte es va prendre uns instants per pensar la resposta.

I com pot provar tot això que em pregunta, senyor Placard? No és més que una col·lecció de rumors infundats. Jo potser, no pugui provar amb total exactitud el meu argument contra un empleat com Peruggia que va estar denunciat per un italià honrat, però vostè Gaston, tampoc pot demostrar els seus. No m'amargui la festa si us plau. Agafi una copa de xampany i brindem pel nou any 1912.

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Foto Rue des Archives, publicada a National Geographic

També publicat al número 127 de la revista La Tortuga AVUI i l'Aixeta

dissabte, 27 de gener del 2024

Antisemitisme Segle XXI per Xavi Diez a El Mirall

 


Aquests darrers dies he estat llegint la interessant biografia que l’escriptora Laure Adler va fer sobre Hannah Arendt. Personatge tan fascinant com controvertit, probablement una de les pensadores més rellevants del segle passat, tenia una relació complicada amb la seva identitat. Jueva alemanya de Konigsberg, fugitiva de l’Alemanya nazi, exiliada, perseguida, confinada en un camp francès, apàtrida, i finalment nord-americana, va dedicar bona part de la seva obra a reflexionar sobre dos grans temes: el mal i la identitat.

Certament, les accions del 7 d’octubre contra civils israelians, amb 1.200 morts, un quart de miler de segrestats, un ús planificat i propagandístic de la violència sexual, va ser percebut per la comunitat jueva, no pas com a un fet excepcional, sinó com a un progrom més de la llarga llista d’agressions i intents d’extermini. De fet, entre les víctimes, ben probablement podríem anar resseguint llargues històries familiars de progroms (és a dir, atacs planificats per part de civils amb el suport implícit o explícit de les autoritats a finals del XIX o principis del XX) a Europa Oriental, les lleis alemanyes de 1933, la Xoà, amb 6 milions d’assassinats, l’impossible retorn dels supervivents (a Polònia, Alemanya o Hongria, molts van ser assassinats o rebutjats els mesos posteriors a la fi de la segona guerra mundial) o les tres ocasions  (1948, 1967 i 1973) en què els exèrcits àrabs van intentar esborrar del mapa Israel i (en el millor dels casos) expulsar els jueus, com els 850.000 que van haver de fugir dels països àrabs des de la creació d’Israel el 1948 (una nakba paral·lela de la qual no en parla pràcticament ningú). I aquesta voluntat de matar jueus, els anys anteriors al 7 d’octubre, era recordada constantment en forma de sirenes pels centenars de coets llençats pràcticament a diari contra la població israeliana (on, per cert, viuen també prop de 2 milions d’àrabs, el 20% de la població)

Bonus Track. A Catalunya la situació resulta especialment galdosa. Som un país que tradicionalment ha comptat amb certes simpaties des d’Israel. No pas perquè els catalans haguem fet cap mèrit per merèixer-ho, sinó perquè Espanya diplomàticament ha estat sempre anti-israeliana. A diferència nostra, Jerusalem té memòria, i té molt present que Madrid no va extradir cap ni un dels milers de criminals de guerra nazi i que els Franco-Borbó han estat sempre al costat de l’antisemitisme àrab (fins a 1986 no s’hi van establir relacions diplomàtiques). Tanmateix, l’actitud dels actuals inquilins de la Generalitat és un exemple sobre com desaprofitar oportunitats, perquè ERC, amb les seves simpaties amb Palestina (que sempre han apostat per Espanya) està esforçant-se per esberlar les bones relacions amb Israel, ja sigui per prejudici, ja sigui per estupidesa, ja sigui (i això podria molt probable) per torpedinar el front diplomàtic independentista. 

Article sencer:  9 de gener de 2024, Xavi Diez a la Revista El Mirall

divendres, 26 de gener del 2024

Els socialisme i el comunisme contra les llibertats

 


 

El socialisme és molt bo per aquells que ho són i a més, ho controlen tot: les institucions i els ciutadans. Per aquesta gent, mai faltarà de res i el socialisme serà "bo".

I és que el socialisme i el comunisme són dogmàtics i oposats a les llibertats: la llibertat individual (que se sacrifica vers el "col·lectiu"), la d'empresa, la de la propietat privada, la d'empresa, la dels diners que pots tenir a casa... Tot es regula. Recordo aquella frase de George Orwell en Animal Farm de 1945 (traduït com "Rebel·lió a la granja"): "Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que altres".

El comunisme, el falangisme i el catolicisme més carca i també hi afegim els radicals islàmics comparteixen molt, en idees i en dogmes. Ho regulen TOT perquè no pugui haver-hi lliure comerç. I a més, parlen del que no practiquen.

Més sobre el tema

I els comunistes es van fer franquistes, El poder del populisme, Cristianisme vs Comunisme

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Photo by Maximilian Scheffler on Unsplash

dimecres, 24 de gener del 2024

FocusWriter: processador de textos diàfan

 


 

Troballa! Un fons diàfan i si vols, el soroll d'una màquina d'escriure. El coneixia i no em feia pes. Ara el sorollet m'ha fet recordar les velles màquines!

Tot i que tinc Microsoft 365 (l'Office), faig servir LibreOffice Writer. Per escriure i editar, el Writer és el millor (vaig començar amb WordStar el 1984, sé de què parlo. Si algú dubta, administracions públiques en Alemanya i França, també el fan servir). Hi ha programari específic per a escriptors, però necessiten una corba d'aprenentatge i canviar la mentalitat dels Microsoft/LibreOffice/Google Docs. En faig formació. 

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

©  Manel Aljama a partir de FocusWriter i un text de Gabriel García Márquez

Sons de Prop a La Veu de Montcada i Reixac - Especial Hivern

 


 

Avui, un nou episodi del pòdcast de Sons de Prop a @laveudemontcada (La Veu de Montcada i Reixac) que dediquem a l'hivern, la pluja, el vent i la neu. Podem escoltar o descarregar, qualsevol dels programes anteriors des de l'enllaç:  https://laveu.cat/podcast/sons-de-prop/sons-de-prop/.

Tota la temporada 2022-2023 de Sons de Prop està disponible al pòdcast de @laveudemontcadaireixac (La Veu de Montcada i Reixac). El podeu escoltar o descarregar des de laveu.cat (La Veu de Montcada i Reixac) i la plataforma ivooxhttps://www.ivoox.com/pt/podcast-sons-prop_sq_f11767289_1.html

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Imatge https://lexica.art/prompt/7bd75b05-ebe2-4939-8c84-571c58536a17

dimarts, 23 de gener del 2024

Peces de vida 01 - La vella Olivetti

 


La vella Olivetti Lettera 25 que encara conservo! 

La foto és de 1986!

 

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Photo by Manel Aljama, col·lecció particular

 

Those who smile are not always happy... by Jane Austen

 

Those who smile are not always happy...
There are tears in the heart that do not reach the eyes - Jane Austen

Els que somriuen no sempre són feliços... Hi ha llàgrimes al cor que no arriben als ulls - Jane Austen

Traduït per Manel Aljama (gener  2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies   

© Infografia Manel Aljama, a partir de Photo by Paolo Chiabrando on Unsplash

 

Alice Caymmi | Do Desejo | Hilda Hilst


Poemas de Hilda Hilst https://oficinapalimpsestus.com.br/hilda-hilst/

i https://vermelho.org.br/prosa-poesia-arte/hilda-hilst-do-desejo-3/ 

Vídeo de 2014 de 6 minuts

Link: https://www.youtube.com/watch?v=Za_Jw-XdFbM

dilluns, 22 de gener del 2024

Et mato - ets mort

 

 

Manel Aljama "El meu mur" - Photo by RetroSupply on Unsplash
Photo by RetroSupply on Unsplash

No és meu: quan algú amb arma de foc t'amenaça i et diu "dóna'm el que tens" i l'hi dónes. 

JA ETS MORT.

Si li dius "NO", ho tens malament, però guanyes temps perquè has sembrat el dubte en qui porta la pistola. Qualsevol que faci arts marcials: aikido, judo, kungfu, defensa personal, negociació amb lladres i segrestadors, sabrà que és una gran veritat. Els nostres han abaixat la guàrdia a la primera, i ho van fer molt abans de l'1-O. Voldria equivocar-me, tal com ha anat tot, és el que penso.

També Cansat del folk, Qüestió de diners, Ens han traït

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

©  Photo by RetroSupply on Unsplash

divendres, 19 de gener del 2024

Contra l’oligopoli musical per Cesk Freixas a Núvol

 


 

El mercat de la música en viu a casa nostra està dominat per quatre empreses que ho controlen absolutament tot: management artístic, discogràfica, comunicació, publicitat, espais mediàtics, programació, sales de concerts, festes majors, drets d’autor...

Ja fa més d’una dècada que s’ha anat instaurant una política cultural de festivals, en comunió amb el context de rapidesa, d’acumulació i d’instantaneïtat que vivim... 

Si a una proposta musical que té un caixet de 20.000€ li demanes una rebaixa de 500€, segurament té marge per a poder-la fer. Si a una proposta musical que té un caixet de 1.500€ li demanes una rebaixa de 500€, segurament poden passar tres coses: o bé que aquella proposta musical haurà de prescindir d’algun dels seus treballadors; o bé que aquella proposta musical pagarà pitjor als seus treballadors; o bé que aquella proposta musical no podrà fer el concert. Cap de les tres opcions és bona.

Article complet a Núvol (El Digital de la Cultura): https://www.nuvol.com/musica/contra-oligopoli-musical-362720

© Text de Cesk Freixas Cançó d'autor i poesia | Director de l'Aixeta

© Foto Núvol

dijous, 18 de gener del 2024

Mariana Milani | O Elogio da Dialética | Bertolt Brecht


Elogio da dialética

A injustiça avança hoje a passo firme;
Os tiranos fazem planos para dez mil anos.
O poder apregoa: as coisas continuarão a ser como são
Nenhuma voz além da dos que mandam
E em todos os mercados proclama a exploração;
isto é apenas o meu começo.

Mas entre os oprimidos muitos há que agora dizem
Aquilo que nós queremos nunca mais o alcançaremos.

Quem ainda está vivo não diga: nunca
O que é seguro não é seguro
As coisas não continuarão a ser como são
Depois de falarem os dominantes
Falarão os dominados
Quem pois ousa dizer: nunca
De quem depende que a opressão prossiga? De nós
De quem depende que ela acabe? Também de nós
O que é esmagado que se levante!
O que está perdido, lute!
O que sabe ao que se chegou, que há aí que o retenha
E nunca será: ainda hoje
Porque os vencidos de hoje são os vencedores de amanhã.

 

Vídeo de 2014 de 1.22 minutos

Link: https://www.youtube.com/watch?v=TqwqTNjbJjc

dimecres, 17 de gener del 2024

Sons de Prop a La Veu de Montcada i Reixac - Tots els pòdcasts

 

El pròxim dimecres 24 de gener, tindrem un nou episodi del pòdcast de Sons de Prop a @laveudemontcada (La Veu de Montcada i Reixac). Podem escoltar o descarregar, qualsevol dels programes anteriors des de l'enllaç:  https://laveu.cat/podcast/sons-de-prop/sons-de-prop/.

Tota la temporada 2022-2023 de Sons de Prop està disponible al pòdcast de @laveudemontcadaireixac (La Veu de Montcada i Reixac). El podeu escoltar o descarregar des de laveu.cat (La Veu de Montcada i Reixac) i la plataforma ivooxhttps://www.ivoox.com/pt/podcast-sons-prop_sq_f11767289_1.html

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Imatge https://lexica.art/prompt/a751ee2b-8425-489f-86e8-915cb9ab98c5

 

dimarts, 16 de gener del 2024

Never tell all you know by Agatha Christie

 


 

Never tell all you know -not even to the person you know best - Agatha Christie in "The Secret Adversary

No diguis mai tot el que saps, ni tan sols a la persona que millor coneixes, Agatha Christie a "L'adversari secret"

Traduït per Manel Aljama (gener  2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

 

dilluns, 15 de gener del 2024

Isto é o sabor do passado por Lídia Jorge

 


Carminha Rosa semierguida na cama de ferro, de quatro pernas, penso quel chá de erva-cidreira. Un caldo quente e cheiroso, que lhe empurrasse a queimadura bucho para o fundo das vísceras. E lhe adoçasse a lingua. E dispôs-se a sair da cama. No entanto, com um pé no tapete do chão, Carminha Rosa percebeu que a indisposição não lhe vinha do estômago, mas de qualquer outra miudeza localizada na borda do coração. Ou mesmo dentro. Dentro do motor. Pensou. Era no meio da caixa do corpo. Apertado como por tenaz em brasa, ou sapatada de ferradura. Isto é o sabor do passado. Disse. Isto é uma espécie de lembrança de coisa vivida noutros tempos. É alguém a chamar-me. Não é azia, nem merece erva-cidreira. Isto é alguém a chamar-me de santa. Santa Maria Goreti, rainha da pureza e escrava do pecado alheio. 

Publicat també al grup de Facebook Prosa e Poesia Portuguesa

© O dia dos prodígios, Lídia Jorge

© Photo by Claudia Love on Unsplash

divendres, 12 de gener del 2024

Sant Jordi comença poc abans de Nadal

 


Sant Jordi és com un circ on els mediàtics que no són escriptors tot l'any, apareixen puntuals amb el seu plec de fulls disposat a signar.

Es queixa l'autor i alhora propietari d'una modesta editorial a les xarxes socials que quan intenta planificar la ruta de Sant Jordi de 2024, pot constatar que al món del llibre hi ha classe alta, mitjana, baixa i la resta que són el grup d'editorials independents que publiquen una desena de llibres per any.

Què li puc dir? A mi m'han maltractat algunes llibreries: per mi respondre un correu o missatge de WhatsApp, encara que sigui per dir-te no, és molt elemental. He treballat molts anys en una multinacional de la distribució i mai de la vida se'ns acudiria deixar de respondre un client o un proveïdor.

El Sant Jordi de 2023, any tercer després de la Pandèmia. 

Recuperat de l'ominós 2020 que va tallar pel mig la promoció de "La Soledat del Llebrer", del buit dels anys 2021 i 2022. La recuperació ha vingut de la mà de "El que no és per tu, deixa'l córrer". Així que no m'hi puc queixar! Vaig anar a Barcelona a signar algun exemplar de "Futur imperfecte" A Sabadell vaig anar a la tarda, on vaig trobar més gent maleducada que es veu de lluny que mai no entra en una llibreria, però estic per sobre de tot això i continuo fent la meva feina. Els discursos grandiosos o les queixes dels altres no interfereixen la meva activitat i poso en pràctica sempre. Continuo amb la meva feina. Els resultats es veuen al final i fins ara, no m'he equivocat.

I de tots els problemes que afloren tant en literatura catalana com en la castellana, que són els mateixos Molt queixar-se, però no canvien res. I repetir passats 365 dies: Llibres de mediàtics, de polítics, cada mes d'abril és el mateix. Sant Jordi segueix la tradició: famosos de televisió, esportistes, algun polític i algun escriptor perquè no es noti gaire.

Mes: Etiqueta Sant Jordi i El mateix cada any, Sant Jordi amb llibres de 700 pàgines, Sant Jordi,

© Manel Aljama (abril 2023)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies 

© Imatge: Fondevilla

dijous, 11 de gener del 2024

Les agències literàries locals

 


 

Parlem d'agències literàries espanyoles

La funció d'una agència literària hauria de ser tan senzilla, efectiva i pràctica com la que fa la representació d'un futbolista. Qui representa un jugador "sap" com juga i intueix el recorregut que pot tenir, mentre que un representant literari només es mou per les xifres de venda del darrer llibre de l'autor. En el cas de les agències literàries locals es limiten a fomentar els autors més coneguts i que, per tant, venen de manera fàcil (sense cap esforç), sovint sense tenir ni idea de com escriu o quina projecció pot tenir.

Parlo del futbol, perquè els d'aquest negoci que no esport arrisquen quan els "cazatalentos" van a mirar nois que destaquen entre els de la seva edat, però que només es pont intuir l'evolució que tindran aquestes "promeses". En el cas de la literatura, no existeix que jo sàpiga el risc de buscar autors en les noves xarxes com Wattpad, Sweek o Commaful. Em refereixo a buscar-los abans que publiquin pel seu compte.

Al final, escriure una novel·la és com escriure amb el propòsit mínim que el lector empatitzi i gaudeixi amb el que llegeix. Sacsejar el lector. Això fan els llibres que fan bones preguntes, en comptes d'intentar cobrir-nos amb respostes.

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

© Imatge generada amb IA https://lexica.art/prompt/0c54bd49-66aa-4ab2-b097-e2b77dc05f5f

És tan sols una novel·la

 


En el món de l'escriptura he donat tant que ja no em queda gairebé res.

Diu algun editor especialitzat en novel·la negra i també alguns acòlits que es creuen els guardians de la puresa de la novel·la negra que no pertany aquest gènere qualsevol obra que tingui un crim i una investigació. Alguns arriben fins al punt de dir que Agatha Christie o Camilla Läckberg tampoc no són novel·la negra! Això últim deu ser més enveja de la xifra de vendes que no pas de l'obra literària. També hi ha hagut, algú, aquest amb moltes obres a les espatlles que ha escrit molt durament contra autors que han venut una trilogia i han guanyat el Planeta. L'enveja, un cop més no deixa gaudir el que té aquest "crític" que és escriptor, editor amb editorial pròpia i director d'una altra col·lecció (també negra) en una altra editorial i que encara es queixa. Visca la imparcialitat!

Jutge sobirà és el públic que decideix comprar una o una altra. I això de "negre", fins i tot fa riure, com si les novel·les o les creacions literàries tinguessin un sol color! A més, els membres d'aquests "comitè" (per anomenar-lo d'alguna manera) format per autors i editors, remenen les cireres de tots els festivals de novel·la negra del principat (obro parèntesi: Lluís Llach de fons: "El meu país és tan petit"). Ja vaig proposar en una ocasió que podien estalviar despeses si viatgessin tots junts en un autocar, com una "troupe" de circ, els sortiria molt més barat.

Tant m'és el que diguin aquests que es veu que han anat a col·legi religiós ("de pago") i després han entrat en el món editorial a pontificar. El mateix que han fet altres en la política: "Jo sóc el dogma, si no t'agrada no ets membre del nostre club!". La veritat és que no deixen de ser un petit grup mafiós, una mena de càrtel de fires i festivals de novel·la negra catalana. Si us plau, que no diguin que fomenten la lectura o que fan país, tot dient què és novel·la negra i què no és, novel·la negra. Tan sols és una novel·la!

També: Tiana Negra..., Final d'una etapa

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Photo by Sofia Sforza on Unsplash

 

dimecres, 10 de gener del 2024

Sons de Prop a la Veu de Montcada i Reixac - Cantautors (II)

 

 

Avui,primer pòdcast de l'any 2024, dedicat per segon cop a cantautors: Sons de Prop a @laveudemontcada (La Veu de Montcada i Reixac). Podem escoltar o descarregar, qualsevol dels programes anteriors des de l'enllaç:  https://laveu.cat/podcast/sons-de-prop/sons-de-prop/.

Tota la temporada 2022-2023 de Sons de Prop està disponible al pòdcast de @laveudemontcadaireixac (La Veu de Montcada i Reixac). El podeu escoltar o descarregar des de laveu.cat (La Veu de Montcada i Reixac) i la plataforma ivooxhttps://www.ivoox.com/pt/podcast-sons-prop_sq_f11767289_1.html

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Photo by Maximilian Hofer on Unsplash

dimarts, 9 de gener del 2024

Mariana Lordêlo | Bienal | Zeca Baleiro


Bienal 

Cançó de Zé Ramalho

Desmaterializando a obra de arte do fim do milênioFaço um quadro com moléculas de hidrogênioFios de pentelho de um velho armênioCuspe de mosca, pão dormido, asa de barata torta
Meu conceito parece, à primeira vista,Um barrococó figurativo neo-expressionistaCom pitadas de arte nouveau pós-surrealistacalcado da revalorização da natureza morta
Minha mãe certa vez disse-me um dia,Vendo minha obra exposta na galeria,""Meu filho, isso é mais estranho que o cu da jiaE muito mais feio que um hipopótamo insone""
Pra entender um trabalho tão modernoÉ preciso ler o segundo caderno,Calcular o produto bruto interno,Multiplicar pelo valor das contas de água, luz e telefone,Rodopiando na fúria do ciclone,Reinvento o céu e o inferno
Minha mãe não entendeu o subtextoDa arte desmaterializada no presente contextoReciclando o lixo lá do cestoChego a um resultado estético bacana
Com a graça de Deus e BasquiatNova York, me espere que eu vou jáPicharei com dendê de vatapáUma psicodélica baiana
Misturarei anáguas de viúvaCom tampinhas de pepsi e fanta uvaUm penico com água da última chuva,Ampolas de injeção de penicilina
Desmaterializando a matériaCom a arte pulsando na artériaBoto fogo no gelo da SibériaFaço até cair neve em TeresinaCom o clarão do raio da silibrinaDesintegro o poder da bactéria
Com o clarão do raio da silibrinaDesintegro o poder da bactéria
 
Compositors: Jose De Ribamar Coelho Santos
Lletra de Bienal © Universal Music Publishing Group
 

Font: https://g.co/kgs/AzU39h

Video de 2014 de 2 minuts

Link: https://www.youtube.com/watch?v=tQOhV5vYI0c

dilluns, 8 de gener del 2024

Coses que passen des del 7-O per Pilar Rahola a El Nacional.cat

 


És evident que l'Iran i els grups gihadistes palestins volien la guerra, la volien per desestabilitzar la regió, per evitar els acords d’Abraham amb Aràbia Saudita i per reactivar l’islamisme radical arreu del món.

La primera cosa que ha passat des que hi va haver el terrorífic pogrom de Hamàs el 7 d’octubre és que ha provocat allò que volia aconseguir: una guerra. I com tota guerra, cruel i terrible. Hamàs —i el seu aliat estratègic, Iran— sabien perfectament que, després d’enviar 3.000 terroristes a poblacions israelianes, massacrar famílies senceres, violar dones i també nois de la manera més atroç, trossejar cossos, torturar persones de totes condicions, degollar nadons i segrestar més de 200 persones, Israel entraria a Gaza. Primer, perquè no pot abandonar les persones segrestades, algunes d’elles criatures i, segon, perquè ha de destruir completament la imponent estructura bèl·lica de Hamàs. És evident que l'Iran i els grups gihadistes palestins volien la guerra, la volien per desestabilitzar la regió, per evitar els acords d’Abraham amb Aràbia Saudita i per reactivar l’islamisme radical arreu del món

Michel Houellebecq al periodista Tamar Sebok del diari Yedioth Ahronoth: “estava segur que fins i tot els pitjors esquerranosos, els que donen suport sense reserves als palestins i sempre critiquen Israel, no donarien suport al que ha passat. Ha passat el contrari”.

La tercera cosa és l’entrega absoluta dels mitjans de comunicació al relat que ofereixen els grups terroristes palestins de la guerra. En aquesta guerra, el periodisme destrueix el seu codi deontològic: no es comproven les dades i es donen per bones les xifres de víctimes que Hamàs ofereix...

S’ha creat un pensament censor i criminalitzador que envia als inferns a qualsevol heretge que gosi qüestionar i/o desmentir les veritats absolutes que s’han imposat sobre el conflicte.

Article sencer https://www.elnacional.cat/ca/opinio/coses-passen-7-o-pilar-rahola_1142803_102.html

Més: Indesitjable frivolitat, Conflicte Israel-Palestina per Dennis Prager (5 minuts), Wokisme i Jihadisme: un matrimoni fet a l'infern a Israelnoticias.com, Antisemitisme: judeofòbia, negacionisme i antisionisme per Carles Grima a El Nacional.cat, La sort d'occident en mans d'IsraelBarcelona Pro-Palestina o el Berlin Nazi?, Història comuna amb Israel, La Pura veritat, què volen els Palestins? Desmuntant mentides, L'esquerra Woke i Israel,
i l'etiqueta Jueus,  

Mitjana anual de llibres llegits per habitant a cada país

 


Mitjana anual de llibres llegits per habitant a cada país

Res de nou: França, Canadà, Estats Units al capdavant. Sorpresa pels Estats Units? Per mi no, als instituts, si vols jugar a l'equip de futbol, has d'aprovar literatura i els presentadors de televisió porten llibres
Els països més empobrits a la cua: Argentina, Colòmbia, Veneçuela i Brasil
Portugal per sobre d'Espanya.

Afegit Interpretatiu: països protestants (o que no són de cultura romana catòlica) sempre van endavant perquè la seva essència és "tu ho has de llegir per tu mateix i tu ets responsable del que fas" i "no hi ha cap intermediari entre el déu (si existeix) i tu, tu ets l'intermediari" Això a les monarquies catòliques els va horroritzar, al segle XV i encara seguim. Sí, França és catòlica, però a finals del segle XVIII va tallar caps i va empresonar capellans que no eren republicans!!!! I té una separació de poders i gasta 500 € en cultura per habitant i any davant dels 150 de Portugal o els miserables 29 € de Catalunya...

Notícia relacionada la premsa del règim (LV, VilaWeb, Avui, El Nacional, TV3, RAC1...) es felicita que Catalunya és consumidora de jocs d'ordinador! Consumidora! Però no havia de ser creadora? No havia d'haver format enginyers? És clar, els enginyers els trobes als Estats Units, a la Gran Bretanya, a França, al Canadà, al Japó i fins i tot a Rússia! Oi que sí, que està tot relacionat?

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

© Imatge Lectupedia

dissabte, 6 de gener del 2024

Tobor, el robot

© Photo by Marius Haakestad on Unsplash


ERA DIA D’OBRIR ELS REGALS i tot just havien acabat de treure papers, cartons i motllures de porexpan d’un gran paquet. Tobor es va quedar una estona fitant el contingut del regal, escorcollant-lo amb la mirada.

No es mou, no fa res! —digué Tobor el robot als seus propietaris que també eren els seus pares. S'havia posat trist en comprovar que el fill que l’havien obsequiat per jugar ni tan sols parlava.

És molt millor així —respongué el pare—, és perquè no et faci mal —va afegir després d'una breu pausa per prendre aire i per pensar què més podia dir-li.

Els pares havien fet l'impossible perquè Tobor, el seu fill adoptiu tingués el millor regal d'aniversari. El robot, com tots els nens i robots de la mateixa edat demanaven la lluna, influenciats per tot el que s'anunciava per televisió. Però, el que més havia reclamat i amb més insistència era tenir un germanet per jugar a ser com papà.

Tobor va ser creat als laboratoris d'enginyeria electrònica on treballen els pares. Ells també necessitaven tenir un nen de debò, com els altres humans, però en aquella època disposar d’un permís per tenir un nen de debò era un privilegi a l’abast de molt pocs. El van programar amb el joc d’instruccions més complet que amb el pas dels anys li permetria desenvolupar la seva pròpia base de coneixement, és a dir que aprengués per si mateix. Van procurar en tot moment que l’aprenentatge de Tobor fos el més semblant possible al d'un ésser humà. Tobor, però, tenia un biaix de fantasia i parava més atenció als serials i dibuixos animats que als coneixements pràctics de la telescola. Va construir la seva personalitat a base de personatges de ficció.

Tot semblava «normal» fins que un dia, quan devia tenir sis anys i mancava poc temps per fer els set, va demanar el germanet.

T’hauràs d’esperar fins a Nadal. Els germanets no venen fins a Nadal! —li van respondre.

Nadal queda molt lluny..., més lluny que el meu aniversari! —es va queixar.

No tenia una altra que esperar Nadal.

Tampoc era una tasca tan fàcil. Els laboratoris fabricaven «fills» artificials, però per res havien tingut en compte un robot que fes les funcions de germà. Ningú no ho havia previst i ni molt menys, havia invertit temps a programar-lo. Tampoc no podien demanar un altre per causa de les restriccions ambientals. Els pares es trobaven davant d’un bon atzucac. Havien fet una promesa que amb tota probabilitat no podrien complir...

El temps passava i no veien la manera d’atendre aquell desig del seu fill. Fins a un dia que la mare va veure la llum quan passava per davant d’una botiga de joguines d’un centre comercial.

Estàs segur que això és el que vol? —va preguntar una vegada més el pare.

Seguríssima! —va respondre—, ho anuncien per la tele, llavors serà com bufar i fer ampolles. Si no li agrada, només n'hi ha prou amb dir-li que en comptes d’un germanet, és el seu fill i ja està. Tot resolt!

Va arribar per fi el dia de Nadal. Tobor el robot tornà a somriure. Tenia al davant una capsa embolicada amb un llacet i una nota que deia el seu nom. El robot estripava l’embolcall amb el desig de descobrir com seria el seu germanet! Aleshores, els pares es van veure obligats a dir-li que hi havia hagut un canvi. Tobor es va quedar pensatiu i va dir:

No pot ser el meu fill. Aquest fill que m'heu portat porta escrit "Playmobil" i jo no tinc aquesta marca!

© Manel Aljama, revisat desembre 2023
Escriptor, Editor, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo by Marius Haakestad on Unsplash

També publicat al número 126 de la revista La Tortuga AVUI i l'Aixeta

divendres, 5 de gener del 2024

Ni reis ni mags (actualitzat)

 

 

Quan arriba el mes de gener a l'estat espanyol es fan cavalcades dels anomenats, «Reyes Magos» que en català pateix una traducció literal: «Reis Mags» i no «Mags d'Orient» com apunten algunes altres fonts. Tot i que a Portugal en mengen un «Bolo Rei» similar al tortell o «roscón», no en celebren la festa. Com tampoc la celebren a França o a Itàlia, països amb força practicants catòlics.

Cal tenir en compte que tan sols l'evangeli de Mateu (recordem que van ser escrits en grec i no abans del segle IV de l'Era Comuna), en parla, però no diu ni noms, ni quants eren, ni procedència exacta. El text original en grec diu μάγοι ("magoi") que no significa ni "rei", ni "mag", sinó "home savi". L'escriptor de l'evangeli de Mateu pensava amb tota probabilitat en els astrònoms babilonis, científics que tenien fama de savis i de posseir gran fortuna encara en aquella època. Recordem que la traducció anglesa, més propera als protestants, en parla de "the three wise men", els tres savis i no pas els tres mags. Per què tres? Una resposta poc fiable es pot trobar en el nombre de regals: or, encens i mirra. Mirra? Això era per embalsamar cadàvers! Bon regal per a nens! Una altra resposta és en la presència màgica del número 3 que com el 7, el 8 i el 40 es repeteixen molt en els textos antics.

En aquest sentit, Armand Puig (Armand Puig i Tàrrech, prevere de l'arxidiòcesi de Tarragona i administrador parroquial de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona) diu: «Cal ser precisos: Mateu no parla de reis, sinó de "savis", i els personatges remeten a un món de coneixements astrals característics tant del saber hel·lenístic com de l'oriental.»

Referències:
Què us han portat els reis? (article d'aquest bloc de la sèrie Franquisme Residual),

Sàpiens Van existir realment els Reis d’Orient?

Els Reis d’Orient (Viquipèdia) 

Article publicat el gener de 2023 https://www.manelaljama.com/2023/01/ni-reis-ni-mags.html

© Manel Aljama (gener 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

© Imatge: Basílica de Sant'Apollinare Nuovo a Ravenna, Itàlia: Els Reis Mags" (anomenats Baltasar, Melcior i Gaspar). Detall de: "Maria i el Nen, envoltats d'àngels", mosaic d'un taller italo-bizantí de Ravennate, acabat dins 526 dC per l'anomenat "Mestre de Sant'Apollinare" a Wikipedia.

© Photo Ravenna by Tango7174 a Wikipedia

dijous, 4 de gener del 2024

Audiolivro - "O Tesouro" de Eça de Queiroz (Português Europeu - Portugal)


"O Tesouro" de Eça de Queiroz (Eça de Queirós, na grafia moderna) foi publicado originalmente em 1894 na "Gazeta de Notícias". Eça de Queiroz (1845-1900) é um dos mais importantes escritores portugueses. 

Testo

O TESOIRO

I

Os três irmãos de Medranhos, Rui, Guannes e Rostabal, eram então, em todo o Reino das Astúrias, os fidalgos mais famintos e os mais remendados.

Nos Paços de Medranhos, a que o vento da serra levára vidraça e telha, passavam êles as tardes dêsse inverno, engelhados nos seus pelotes de camelão, batendo as solas rotas sôbre as lages da cozinha, diante da vasta lareira negra, onde desde muito não estalava lume, nem fervia a panela de ferro. Ao escurecer devoravam uma côdea de pão negro, esfregada com alho. Depois, sem candeia, através do pátio, fendendo a neve, iam dormir à estrebaria, para aproveitar o calor das três éguas lazarentas que, esfaimadas como êles, roíam{124} as traves da mangedoura. E a miséria tornára êstes senhores mais bravios que lôbos.

Ora, na primavera, por uma silenciosa manhã de domingo, andando todos três na mata de Roquelanes a espiar pègadas de caça e a apanhar tortulhos entre os robles, emquanto as três éguas pastavam a relva nova de abril,—os irmãos de Medranhos encontraram, por trás de uma moita de espinheiros, numa cova de rocha, um vélho cofre de ferro. Como se o resguardasse uma tôrre segura, conservava as suas três chaves nas suas três fechaduras. Sôbre a tampa, mal decifrável através da ferrugem, corria um dístico em letras árabes. E dentro, até às bordas, estava cheio de dobrões de oiro!

No terror e esplendor da emoção, os três senhores ficaram mais lívidos do que círios. Depois, mergulhando furiosamente as mãos no oiro, estalaram a rir, num riso de tam larga rajada, que as fôlhas tenras dos olmos, em roda, tremiam... E de novo recuaram, bruscamente se encararam, com os olhos a flamejar, numa desconfiança tam desabrida que Guannes e Rostabal apalpavam nos cintos os cabos das grandes facas. Então Rui, que era gordo e ruivo, e o mais avisado, ergueu os braços, como um árbitro, e começou por decidir que o tesoiro, ou viesse de Deus ou do demónio, pertencia aos três, e entre êles se{125} repartiria, rígidamente, pesando-se o oiro em balanças. ¿Mas como poderiam carregar para Medranhos, para os cimos da serra, aquele cofre tam cheio? Nem convinha que saíssem da mata com o seu bem, antes de cerrar a escuridão. Por isso êle entendia que o mano Guannes, como mais leve, devia trotar para a vila vizinha de Retortilho, levando já oiro na bolsinha, a comprar três alforges de coiro, três maquias de cevada, três empadões de carne, e três botelhas de vinho. Vinho e carne eram para êles, que não comiam desde a véspera: a cevada era para as éguas. E assim refeitos, senhores e cavalgaduras, ensacariam o oiro nos alforges, e subiriam para Medranhos, sob a segurança da noite sem lua.

—Bem tramado!—gritou Rostabal, homem mais alto que um pinheiro, de longa guedelha, e com uma barba que lhe caía desde os olhos raiados de sangue até à fivela do cinturão.

Mas Guannes não se arredava do cofre, enrugado, desconfiado, puxando entre os dedos a pele negra do seu pescoço de grou. Por fim, brutalmente:

—Manos! O cofre tem três chaves... Eu quero fechar a minha fechadura e levar a minha chave!

—Tambêm eu quero a minha, mil raios!—rugiu logo Rostabal.{126}

Rui sorriu. De-certo, de-certo! A cada dono do oiro cabia uma das chaves que o guardavam. E cada um em silêncio, agachado ante o cofre, cerrou a sua fechadura com fôrça. Imediatamente Guannes, desanuviado, saltou na égua, meteu pela vereda de olmos, a caminho de Retortilho, atirando aos ramos a sua cantiga costumada e dolente:

          Olé! olé!
Sale la crus de la iglesia,
Vestida de negro luto...

II

Na clareira, em frente à moita que encobria o tesoiro (e que os três tinham desbastado a cutiladas) um fio de água, brotando entre rochas, caía sôbre uma vasta lage escavada, onde fazia como um tanque, claro e quieto, antes de se escoar para as relvas altas. E ao lado, na sombra de uma faia, jazia um vélho pilar de granito, tombado e musgoso. Ali vieram sentar-se Rui e Rostabal, com os seus tremendos espadões entre os joelhos. As duas éguas tosavam a boa erva pintalgada de papoulas e botões de oiro. Pela ramaria{127} andava um melro a assobiar. Um cheiro errante de violetas adoçava o ar luminoso. E Rostabal, olhando o sol, bocejava com fome.

Então Rui, que tirára o sombrero e lhe cofiava as vélhas plumas rôxas, começou a considerar, na sua fala avisada e mansa, que Guannes, nessa manhã, não quisera descer com êles à mata de Roquelanes. E assim era a sorte ruim! Pois que se Guannes tivesse quedado em Medranhos, só êles dois teriam descoberto o cofre, e só entre êles dois se dividiria o oiro! Grande pena! Tanto mais que a parte de Guannes seria em breve dissipada, com rufiões, aos dados, pelas tavernas.

—Ah! Rostabal, Rostabal! Se Guannes, passando aqui sòzinho, tivesse achado êste oiro, não dividia comnosco, Rostabal!

O outro rosnou surdamente e com furor, dando um puxão às barbas negras:

—Não, mil raios! Guannes é sôfrego... Quando o ano passado, se te lembras, ganhou os cem ducados ao espadeiro de Fresno, nem me quis emprestar três para eu comprar um gibão novo!

—Vês tu?—gritou Rui, resplandecendo.

Ambos se tinham erguido do pilar de granito, como levados pela mesma idea, que os deslumbrava. E, através das suas largas passadas, as ervas altas silvavam.

—E para quê?—prosseguia Rui,—¿Para{128} que lhe serve todo o oiro que nos leva? ¿Tu não o ouves, de noite, como tosse? Ao redor da palha em que dorme, todo o chão está negro do sangue que escarra! Não dura até às outras neves, Rostabal! Mas até lá terá dissipado os bons dobrões que deviam ser nossos, para levantarmos a nossa casa, e para tu teres ginetes, e armas, e trajes nobres, e o teu terço de solarengos, como compete, a quem é, como tu, o mais vélho dos de Medranhos...

—Pois que morra, e morra hoje!—bradou Rostabal.

—Queres?

Vivamente, Rui agarrára o braço do irmão e apontava para a vereda de olmos, por onde Guannes partira cantando:

—Logo adiante, ao fim do trilho, há um sítio bom, nos silvados. E hás-de ser tu, Rostabal, que és o mais forte e o mais destro. Um golpe de ponta pelas costas. E é justiça de Deus que sejas tu, que muitas vezes, nas tavernas, sem pudor, Guannes te tratava de cerdo e de torpe, por não saberes a letra nem os numeros.

—Malvado!

—Vem!

Foram. Ambos se emboscaram por trás dum silvado, que dominava o atalho, estreito e pedregoso como um leito de torrente. Rostabal assolapado na vala, tinha já a espada{129} nua. Um vento leve arripiou na encosta as fôlhas dos álamos—e sentiram o repique leve dos sinos de Retortilho. Rui, coçando a barba, calculava as horas pelo sol, que já se inclinava para as serras. Um bando de córvos passou sôbre êles, grasnando. E Rostabal, que lhes seguira o vôo, recomeçou a bocejar, com fome, pensando nos empadões e no vinho que o outro trazia nos alforges.

Emfim! Àlerta! Era, na vereda, a cantiga dolente e rouca, atirada aos ramos:

          Olé! olé!
Sale la crus de la iglesia
Toda vestida de negro...

Rui murmurou:—«Na ilharga! Mal que passe!» O chouto da égua bateu o cascalho, uma pluma num sombrero vermelhejou por sôbre a ponta das silvas.

Rostabal rompeu de entre a sarça por uma brecha, atirou o braço, a longa espada;—e toda a lâmina se embebeu molemente na ilharga de Guannes, quando ao rumor, bruscamente, êle se virára na sela. Com um surdo arranco, tombou de lado, sôbre as pedras. Já Rui se arremessava aos freios da égua:—Rostabal, caíndo sôbre Guannes, que arquejava, de novo lhe mergulhou a espada, agarrada pela fôlha como um punhal, no peito e na garganta.{130}

—A chave!—gritou Rui.

E arrancada a chave do cofre ao seio do morto, ambos largaram pela vereda—Rostabal adiante, fugindo, com a pluma do sombrero quebrada e torta, a espada ainda nua entalada sob o braço, todo encolhido, arripiado com o sabor de sangue que lhe espirrára para a bôca; Rui, atrás, puxando desesperadamente os freios da égua, que, de patas fincadas no chão pedregoso, arreganhando a longa dentuça amarela, não queria deixar o seu amo assim estirado, abandonado, ao comprido das sebes.

Teve de lhe espicaçar as ancas lazarentas com a ponta da espada:—e foi correndo sôbre ela, de lâmina alta, como se perseguisse um mouro, que desembocou na clareira onde o sol já não doirava as fôlhas. Rostabal arremessára para a relva o sombrero e a espada; e debruçado sôbre a lage escavada em tanque, de mangas arregaçadas, lavava, ruidosamente, a face e as barbas.

A égua, quieta, recomeçou a pastar, carregada com os alforges novos que Guannes comprára em Retortilho. Do mais largo, abarrotado, surdiam dois gargalos de garrafas. Então, Rui tirou, lentamente, do cinto, a sua larga navalha. Sem um rumor na relva espessa, deslizou até Rostabal, que resfolgava, com as longas barbas pingando. E, serenamente, como se pregasse uma estaca num{131} canteiro, enterrou a fôlha toda no largo dorso dobrado, certeira sôbre o coração.

Rostabal caíu sôbre o tanque, sem um gemido, com a face na água, os longos cabelos flutuando na água. A sua vélha escarcela de coiro ficára entalada sob a côxa. Para tirar de dentro a terceira chave do cofre, Rui solevou o corpo—e um sangue mais grosso jorrou, escorreu pela borda do tanque, fumegando.

III

Agora eram dêle, só dêle, as três chaves do cofre!... E Rui, alargando os braços, respirou deliciosamente. Mal a noite descesse, com o oiro metido nos alforges, guiando a fila das éguas pelos trilhos da serra, subiria a Medranhos e enterraria na adega o seu tesoiro! E quando ali na fonte, e alêm rente aos silvados, só restassem, sob as neves de dezembro, alguns ossos sem nome, êle seria o magnífico senhor de Medranhos, e na capela nova do solar renascido, mandaria dizer missas ricas pelos seus dois irmãos mortos... Mortos, como? Como devem morrer os de Medranhos—a pelejar contra o Turco!

Abriu as três fechaduras, apanhou um punhado{132} de dobrões, que fez retinir sôbre as pedras. Que puro oiro, de fino quilate! E era o seu oiro! Depois foi examinar a capacidade dos alforges—e encontrando as duas garrafas de vinho, e um gordo capão assado, sentiu uma imensa fome. Desde a véspera só comera uma lasca de peixe sêco. E há quanto tempo não provava capão!

Com que delícia se sentou na relva, com as pernas abertas, e entre elas, a ave loura, que rescendia, e o vinho côr de ámbar! Ah! Guannes fôra bom mordomo—nem esquecera azeitonas. ¿Mas, porque trouxera êle, para três convivas, só duas garrafas? Rasgou uma asa do capão: devorava a grandes dentadas. A tarde descia, pensativa e doce, com nuvemsinhas côr de rosa. Para alêm, na vereda, um bando de corvos grasnava. As éguas fartas dormitavam, com o focinho pendido. E a fonte cantava, lavando o morto.

Rui ergueu à luz a garrafa de vinho. Com aquela côr vélha e quente, não teria custado menos de três maravedis. E pondo o gargalo à bôca, bebeu em sorvos lentos, que lhe faziam ondular o pescoço peludo. Oh vinho bemdito, que tam prontamente aquecia o sangue! Atirou a garrafa vazia—destapou outra. Mas, como era avisado, não bebeu, porque a jornada para a serra, com o tesoiro, requeria firmeza e acêrto. Estendido sôbre o{133} cotovelo, descansando, pensava em Medranhos coberto de telha nova, nas altas chamas da lareira por noites de neve, e o seu leito com brocados, onde teria sempre mulheres.

De repente, tomado de uma ansiedade, teve pressa de carregar os alforges. Já, entre os troncos, a sombra se adensava. Puxou uma das éguas para junto do cofre, ergueu a tampa, tomou um punhado de oiro... Mas oscilou, largando os dobrões que retilintaram no chão, e levou as duas mãos aflitas ao peito. ¿Que é, D. Rui? Raios de Deus! era um lume, um lume vivo, que se lhe acendera dentro, lhe subia até às guelas. Já rasgára o gibão, atirava os passos incertos, e, a arquejar, com a língua pendente, limpava as grossas bagas de um suor horrendo que o regelava como neve. Oh Virgem Mãe! Outra vez o lume, mais forte, que alastrava, o roía! Gritou:

—Socorro! Alguêm! Guannes! Rostabal!

Os seus braços torcidos batiam o ar desesperadamente. E a chama dentro galgava—sentia os ossos a estalarem como as traves duma casa em fogo.

Cambaleou até à fonte para apagar aquela labareda, tropeçou sôbre Rostabal; e foi com o joelho fincado no morto, arranhando a rocha, que êle, entre uivos, procurava o fio de água, que recebia sôbre os olhos, pelos cabelos.{134} Mas a água mais o queimava, como se fôsse um metal derretido. Recuou, caíu para cima da relva que arrancava aos punhados, e que mordia, mordendo os dedos, para lhe sugar a frescura. Ainda se ergueu, com uma baba densa a escorrer-lhe nas barbas: e de repente, esbogalhando pavorosamente os olhos, berrou, como se compreendesse emfim a traição, todo o horror:

—É veneno!

Oh! D. Rui, o avisado, era veneno! Porque Guannes, apenas chegára a Retortilho, mesmo antes de comprar os alforges, correra cantando a uma viela, por detrás da catedral, a comprar ao vélho droguista judeu o veneno que, misturado ao vinho, o tornaria a êle, a êle sómente, dono de todo o tesoiro.

Anoiteceu. Dois corvos de entre o bando que grasnava, alêm nos silvados, já tinham pousado sôbre o corpo de Guannes. A fonte, cantando, lavava o outro morto. Meio enterrada na erva negra, toda a face de Rui se tornára negra. Uma estrelinha tremeluzia no céu.

O tesoiro ainda lá está, na mata de Roquelanes.{135}

Fonte: https://www.gutenberg.org/files/31347/31347-h/31347-h.htm

Vídeo de 2021 de 16 minutos

Link: https://www.youtube.com/watch?v=1DLZyvAIomA