dissabte, 27 de gener del 2024

Antisemitisme Segle XXI per Xavi Diez a El Mirall

 


Aquests darrers dies he estat llegint la interessant biografia que l’escriptora Laure Adler va fer sobre Hannah Arendt. Personatge tan fascinant com controvertit, probablement una de les pensadores més rellevants del segle passat, tenia una relació complicada amb la seva identitat. Jueva alemanya de Konigsberg, fugitiva de l’Alemanya nazi, exiliada, perseguida, confinada en un camp francès, apàtrida, i finalment nord-americana, va dedicar bona part de la seva obra a reflexionar sobre dos grans temes: el mal i la identitat.

Certament, les accions del 7 d’octubre contra civils israelians, amb 1.200 morts, un quart de miler de segrestats, un ús planificat i propagandístic de la violència sexual, va ser percebut per la comunitat jueva, no pas com a un fet excepcional, sinó com a un progrom més de la llarga llista d’agressions i intents d’extermini. De fet, entre les víctimes, ben probablement podríem anar resseguint llargues històries familiars de progroms (és a dir, atacs planificats per part de civils amb el suport implícit o explícit de les autoritats a finals del XIX o principis del XX) a Europa Oriental, les lleis alemanyes de 1933, la Xoà, amb 6 milions d’assassinats, l’impossible retorn dels supervivents (a Polònia, Alemanya o Hongria, molts van ser assassinats o rebutjats els mesos posteriors a la fi de la segona guerra mundial) o les tres ocasions  (1948, 1967 i 1973) en què els exèrcits àrabs van intentar esborrar del mapa Israel i (en el millor dels casos) expulsar els jueus, com els 850.000 que van haver de fugir dels països àrabs des de la creació d’Israel el 1948 (una nakba paral·lela de la qual no en parla pràcticament ningú). I aquesta voluntat de matar jueus, els anys anteriors al 7 d’octubre, era recordada constantment en forma de sirenes pels centenars de coets llençats pràcticament a diari contra la població israeliana (on, per cert, viuen també prop de 2 milions d’àrabs, el 20% de la població)

Bonus Track. A Catalunya la situació resulta especialment galdosa. Som un país que tradicionalment ha comptat amb certes simpaties des d’Israel. No pas perquè els catalans haguem fet cap mèrit per merèixer-ho, sinó perquè Espanya diplomàticament ha estat sempre anti-israeliana. A diferència nostra, Jerusalem té memòria, i té molt present que Madrid no va extradir cap ni un dels milers de criminals de guerra nazi i que els Franco-Borbó han estat sempre al costat de l’antisemitisme àrab (fins a 1986 no s’hi van establir relacions diplomàtiques). Tanmateix, l’actitud dels actuals inquilins de la Generalitat és un exemple sobre com desaprofitar oportunitats, perquè ERC, amb les seves simpaties amb Palestina (que sempre han apostat per Espanya) està esforçant-se per esberlar les bones relacions amb Israel, ja sigui per prejudici, ja sigui per estupidesa, ja sigui (i això podria molt probable) per torpedinar el front diplomàtic independentista. 

Article sencer:  9 de gener de 2024, Xavi Diez a la Revista El Mirall

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.