El fred es colava per les escletxes que
tenia el vagó. Era tan intens que es podia gairebé tocar. Però el
jove professor Serebriakov no estava interessat a comprovar-ho de
manera empírica. Viatjava cap a Saratov. A Sant Petesburg les coses
s'havien posat una mica complicades per als que no eren totalment
afectes al nou règim. Potser havia triat aquell destí estepari
perquè allà encara residia Voinitzi, un familiar que els seus pares
anomenaven "el vell oncle Vània". No sabia gaire d'aquell
parent, ja que no s'haurien creuat més que unes quantes cartes.
Tenia entès que de jove havia estat escrivent i que, ja retirat,
tenia simpaties pels bolxevics.
Quan va baixar del tren no hi havia ningú
esperant a l'andana. El comboi va continuar la seva marxa enmig d'un
enorme núvol gris de vapor gelat que estava a punt de liquar-se. El
sol tenia el mateix to que la boira. Va sortir de la vella i
desmarxada estació que amenaçava ruïna i el va trobar allà,
vestit de forma descurada, amb un cigar clavat als seus llavis
ressecs i enarborant una ampolla de vodka. Es van saludar
efusivament. Serebriakov va agrair el glop i es va disculpar, perquè
havia de resoldre uns assumptes administratius, entre ells un lloc on
dormir i fer una visita a l'escola on tenia pensat ensenyar. Li van
assignar un luxós palauet d'aquells que havien estat expropiats a la
noblesa rural. L'estable al costat del seu domicili l'havien
convertit en l’escola popular de Saratov. No hauria de caminar molt
per anar a la feina. Oncle i nebot van quedar per fer el dinar.
Gràcies a la seva afició per la literatura es van fer amics. El
professor havia escrit un modest llibre de poesia de poc ressò en
aquells temps tan durs. Per contra el seu oncle portava escrivint
contes en secret. El nebot era admirador de Txékhov. L'ancià li va
ensenyar una de les seves històries i el nebot el va animar a
difondre-les perquè va creure que eren tant o més bones que el que
escrivia Gogol.
L’Oncle Vània dirigia una tertúlia
literària a les dependències del seu antic negoci. Allí acudia amb
regularitat un reduït grup compost de dones i d’algun comerciant
al qual es va unir el nebot.
—A mi, tant se me’n fot el que digui
Txékhov! —solia respondre el Vània cada cop que el jove recordava
les normes mínimes perquè un conte pogués ser llegit i comprès
per més gent.
—No és obligatori! Però, és semblant
a les regles de conducció dels automòbils. Què em dius si cadascú
circula per on li dóna la gana? Hi ha d'haver un mínim de lleis
—replicava Serebriakov.
—Doncs jo escric com vull, fins i tot
amb faltes! —sentenciava Voinitzi secundat per les riallades
etíliques de la resta d’homes, mentre feia equilibris perquè la
cendra del cigar no li caigués a la pitera. Les dones ho miraven amb
desaprovació i sentien pensa per aquell professor que s’escarrassava
en ensenyar quelcom més que regles a aquella banda d’embriacs.
Amb el temps Serebriakov es va integrar a
la comunitat i es va casar amb la filla del notari. Va deixar de
freqüentar les reunions i el Vània es va alegrar perquè així ell
podria tornar a controlar el col·loqui literari sense cap mena
d'oposició. Va morir Lenin i ell va retornar a Sant Petesburg,
deixant la seva dona al càrrec de l'escola. A la capital va publicar
el seu segon llibre.
Oncle i nebot van intercanviar
telegrames. El Vània volia que el mestre donés la seva opinió
sobre un dels seus contes, "La casa de l'estepa".
Serebriakov ho va trobar de gran qualitat, però una mica
inversemblant: “Oncle, el teu personatge és un fantasma que té
l'habilitat de suar i això confon els lectors!”, va escriure el
nebot. “Sua perquè jo vull!”, va respondre el Vània, irat i cec
d'aiguardent, en una altra missiva on a més intentava assenyalar
suposats errors en el llibre del nebot. El professor va respondre que
aquelles errades ja les havia corregit i que li estava agraït, però
que una frase en particular, estava ben redactada i era el tiet qui
s’equivocava.
—I tu com ho saps tot això?
—Oncle, no recorda que sóc professor?
A més, abans de fixar el text que escric, tinc per costum consultar
els manuals de gramàtica.
—Et creus un déu, perquè ets
professor! Em corregeixes tot i tu en canvia, no m'acceptes cap dels
meus suggeriments! Els pagesos haurien d'estar a les càtedres! Una
ovella té més coneixement que tu! —insistia furiós i envermellit
pel vodka—, et penediràs de la teva supèrbia! No necessito per
res la teva ajuda! Presentaré el meu nou llibre al Casal Popular i
has de venir. És obligatori, ets el mestre titular i és el lloc on
vam traslladar l’escola.
No hi va haver més correspondència.
Stalin va aconseguir el poder soviètic i
Serebriakov va abandonar la ciutat. Estava confós. Lamentava no
haver-se exiliat a París. Va tornar amb la seva dona. Va arribar
l'endemà que Vània fos encimbellat pels comunistes. En arribar a
casa ho va comprendre tot. Havien escorcollat tota la casa i li
havien requisat molts llibres. Havia deixat de ser el mestre titular.
El seu lloc l’ocupava un tertulià proper a l’oncle Vània. Era
tard, molt tard, ja que el parent havia denunciat el seu nebot que va
ser deportat a un gulag on va morir setmanes més tard víctima de la
tuberculosi.
©
Manel Aljama (octubre, 2022)
Escriptor,
Editor, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
© Photo by Ivan Lapyrin on Unsplash
Publicat al número 113 (octubre 2022) de la revista digital La Tortuga Avui
