Ve amb deu minuts de retard. La
megafonia de l'estació s’ha tornat a quedar afònica. Cada dia el mateix! Amb
aquesta companyia estatal sempre hi ha algun incident! L’Alfred, com cada matí,
espera el tren de rodalia. Sempre que pot, dóna alguna moneda al pòtol viu a
l’andana en companyia d’un gos tan desnerit que se li poden endevinar les
costelles. Porta el seu llibre a la mà i fa uns anys, acostumava a embolicar-lo
amb aquells periòdics de franc que li oferien a la porta de l'estació. Llavors,
feia el batxillerat. Ara ha fet vint-i-sis i els estudis encara per acabar. És
dur treballar i estudiar alhora. Pels seus rínxols desordenats i les seves
ulleres rodones, sembla que cursa primer. Uns incipients cabells blancs delaten
la seva veritable edat. El tren arriba i hi puja. Alguns hauran d’agafar el
següent. Sembla que té la sort de cara perquè troba un seient a la plataforma,
aquells que donen l'esquena als seients, però li permeten controlar les portes.
Intenta calmar-se: "Així tindré una altra ocasió per veure-la".
A aquella hora del
matí, regna el silenci forçat. Potser perquè hi hagi poc per dir i ningú o
gairebé ningú no està disposat a escoltar. A la següent estació puja una jove.
L’Alfred creu que no deu tenir més de vint-i-quatre. Porta el cabell castany,
llarg i solt. Ulls clars, pell rosa i trets delicats. Du un vestit primaveral
sense mànigues que, només entrar, dóna color i calor a l'insuls vagó de llums
groguenques i ple de cares adustes. També va amb un llibre. Tot i això, el de
l’Alfred és un temari d'oposicions al qual gairebé mai no para atenció. Triga a
seure. Ha d'esperar fins que un passatger deixa el seient lliure. Gairebé
sempre li toca al fons del vagó, el lloc més incòmode i on més es noten els
sotracs. Obre el llibre i llegeix. Ell fa com que mira el seu temari. De tant
en tant, la contempla, fins que ella alça la mirada. Aleshores, l’Alfred torna
a mirar el seu temari. Es pregunta si és l'únic que fingeix llegir.
Els altaveus anuncien
la següent parada. Algú s'aixeca amb la intenció de baixar del tren. Uns pocs
passatgers miren el viatger com baixa. L'Alfred aprofita una vegada més per
observar-la i fantasiejar: "ha de llegir a casa, canvia de novel·la cada
dos dies". Després, torna la mirada cap al seu temari que ja ha obert. Al
cap de poc, el tanca. És molt difícil concentrar-se. Es fixa que porta un
penjoll amb nom. Aconsegueix distingir "Bella". Arriba a la conclusió
que aquest nom és molt apropiat. L'Alfred passeja la mirada per un imaginari
pont que uneix els dos llibres. No li treu l'ull de sobre. Bella segueix amb
concentrada en el seu llibre. L'Alfred s'inventa mil històries sobre la vida,
el passat o el futur. Gairebé totes acaben en dubte.
L'altaveu anuncia la
seva estació. Toca baixar. Pensa: "Un dia aniré fins al final, fins on
ella baixi". Ja a l'andana i sense mirar enrere decideix comprar el mateix
llibre que ella: “Així pot ser que es fixi i puguem parlar”.
Quan l'Alfred surt a
l'exterior torna a trobar, després d'uns mesos, la colla de pispes que fan de
trilers i sempre aconsegueixen plomar més d'un pallús amb els tres gobelets i
la boleta, i com sempre, un "agua!" fa que tots surtin cames
ajudeu-me en diferents direccions.
Al vagó, Bella
observa un jove que acaba de baixar i que ha estat mirant d’amagat durant tot
el trajecte. “No deixa de mirar-me, però mai no gosa dir-me res. Un dia
d'aquests em baixaré a la mateixa parada i el seguiré”
© Manel Aljama (gener de 2022)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor
de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
© Photo by Peter-Paul Moschik on Unsplash
Publicat al número 107 de la revista La Tortuga Avui
