Rodalia

Ve amb deu minuts de retard. La megafonia de l'estació s’ha tornat a quedar afònica. Cada dia el mateix! Amb aquesta companyia estatal sempre hi ha algun incident! L’Alfred, com cada matí, espera el tren de rodalia. Sempre que pot, dóna alguna moneda al pòtol viu a l’andana en companyia d’un gos tan desnerit que se li poden endevinar les costelles. Porta el seu llibre a la mà i fa uns anys, acostumava a embolicar-lo amb aquells periòdics de franc que li oferien a la porta de l'estació. Llavors, feia el batxillerat. Ara ha fet vint-i-sis i els estudis encara per acabar. És dur treballar i estudiar alhora. Pels seus rínxols desordenats i les seves ulleres rodones, sembla que cursa primer. Uns incipients cabells blancs delaten la seva veritable edat. El tren arriba i hi puja. Alguns hauran d’agafar el següent. Sembla que té la sort de cara perquè troba un seient a la plataforma, aquells que donen l'esquena als seients, però li permeten controlar les portes. Intenta calmar-se: "Així tindré una altra ocasió per veure-la".

A aquella hora del matí, regna el silenci forçat. Potser perquè hi hagi poc per dir i ningú o gairebé ningú no està disposat a escoltar. A la següent estació puja una jove. L’Alfred creu que no deu tenir més de vint-i-quatre. Porta el cabell castany, llarg i solt. Ulls clars, pell rosa i trets delicats. Du un vestit primaveral sense mànigues que, només entrar, dóna color i calor a l'insuls vagó de llums groguenques i ple de cares adustes. També va amb un llibre. Tot i això, el de l’Alfred és un temari d'oposicions al qual gairebé mai no para atenció. Triga a seure. Ha d'esperar fins que un passatger deixa el seient lliure. Gairebé sempre li toca al fons del vagó, el lloc més incòmode i on més es noten els sotracs. Obre el llibre i llegeix. Ell fa com que mira el seu temari. De tant en tant, la contempla, fins que ella alça la mirada. Aleshores, l’Alfred torna a mirar el seu temari. Es pregunta si és l'únic que fingeix llegir.

Els altaveus anuncien la següent parada. Algú s'aixeca amb la intenció de baixar del tren. Uns pocs passatgers miren el viatger com baixa. L'Alfred aprofita una vegada més per observar-la i fantasiejar: "ha de llegir a casa, canvia de novel·la cada dos dies". Després, torna la mirada cap al seu temari que ja ha obert. Al cap de poc, el tanca. És molt difícil concentrar-se. Es fixa que porta un penjoll amb nom. Aconsegueix distingir "Bella". Arriba a la conclusió que aquest nom és molt apropiat. L'Alfred passeja la mirada per un imaginari pont que uneix els dos llibres. No li treu l'ull de sobre. Bella segueix amb concentrada en el seu llibre. L'Alfred s'inventa mil històries sobre la vida, el passat o el futur. Gairebé totes acaben en dubte.

L'altaveu anuncia la seva estació. Toca baixar. Pensa: "Un dia aniré fins al final, fins on ella baixi". Ja a l'andana i sense mirar enrere decideix comprar el mateix llibre que ella: “Així pot ser que es fixi i puguem parlar”.

Quan l'Alfred surt a l'exterior torna a trobar, després d'uns mesos, la colla de pispes que fan de trilers i sempre aconsegueixen plomar més d'un pallús amb els tres gobelets i la boleta, i com sempre, un "agua!" fa que tots surtin cames ajudeu-me en diferents direccions.

Al vagó, Bella observa un jove que acaba de baixar i que ha estat mirant d’amagat durant tot el trajecte. “No deixa de mirar-me, però mai no gosa dir-me res. Un dia d'aquests em baixaré a la mateixa parada i el seguiré”

 

© Manel Aljama (gener de 2022)

Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo by Peter-Paul Moschik on Unsplash

Publicat al número 107 de la revista La Tortuga Avui