dilluns, 31 d’octubre del 2011

Peces-Barba i el reconeixement de Catalunya com a nació



El comentari de Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució, sobre Catalunya -va deixar caure en un congrés a Cadis, de manera distesa i humorística, que a Espanya potser li hauria anat millor haver optat per quedar-se Portugal en lloc de Catalunya en les guerres del 1640- no pot ser bandejat com una simple anècdota perquè és simptomàtic d'un procés que ve de lluny. Sobretot constata el desacomplexament. Sobretot constata el desacomplexament d'un cert nacionalisme espnayol que amb moltes dosis de mala educació exhibeix sense embuts una falsa superioritat colonial. Peces-Barba no és el pitjor exponent d'aquesta espècie que els darrers anys ha fet cada vegada més abismal la distància emocional entre Catalunya i Espanya, però potser sí un dels més significatius. Tot plegat mostra el resorgir d'una visió tancada i mesetària de la història espanyola (en què Castella és l'únic protagonista important) per part de polítics i intel·lectuals que fins fa poc es veian obligats a dissimular en pro de consens en pro del consens constitucional. Peces-Barba -que se ha acabat disculpant sense ganes- marca una distància prepotent entre el que ell considera “nosaltres”, els superiors, i els “altres”, els “catalans” que van haver de sotmetre per les armes. Quan ho remeta amb referències al fet que per obligar els “altres”, els catalans, a quedar-se a Espanya se'ls ha hagut d'anar “bombardejant” de tant en tant, el to humorístic és doblement ofensiu i més que dubtós. Tot i això, les paraules de Peces-Barba tenen una part positiva: expliquen la història tal com va ser. Les tropes castellanes van sufocar la revolta catalana i la monarquia hispànica va entregar la Catalunya Nord a França. Sense voler-ho l'emèrit catedràtic ha reconegut que Catalunya és un subjecte històric amb tots els ets i els uts, com a mínim al mateix nivell que Portugal. Ara bé, Peces-Barba hauria d'explicar perquè nega a Catalunya la condició de nació, que sí li reconeix a Portugal. ¿O és que només Castellla pot decidir qui és nació o no?

© Foto Manel Aljama, Estelada onejant el 10 de desembre a Empúries, la primera ciutat de Catalunya malgrat els castellans.  Visita Guiada a Empúries amb el llibre Escollida pels déus de Maria Carme Roca.

2 comentaris:

  1. Jo penso que és una cosa ben bona que reconeguin en públic el que en privat ja saben encara que no ho volguin admetre, doncs no els interessa, esclar... Per molt que llegeixin piosmores i companyia, la història és la que és i arriba el dia en que la veritat -encara que hagi estat tacada per la falsedat de les conveniències del colonitzador- surt a relluir lliure de disfresses imposades. Per tant, jo no em sento ni tan sols dolguda per allò dels bombardejos amb que ens amenacen, queden ben retratats... ells duen l'imperialisme aferrat als gens... a nosaltres -n'hi deu haver encara que dubtin?- no ens queda altre camí que no sia el de la llibertat... aviam si els polítics catalans s'alcen dels seus escons i comencem a refer la nació.
    Gràcies!

    ResponElimina
  2. Violant, estic totalment d'acord amb el que dius jo només sóc partidari de no donar publicitat de franc i alhora empipar-nos perquè això els agrada. Ja sabem com pensen. Ells però no menysprean que cada vegada l'indepentisme tingui més seguidors.

    ResponElimina

Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.