dimecres, 14 d’abril de 2021

Un mar de sorra

Photo by Artur Aldyrkhanov on Unsplash


 

2014, la trobada

El ferrocarril quan arriba a La Défense, va de gom a gom. Malika l'utilitza des de fa anys. Bruna, amb els ulls negres, nascuda al desert. Va venir a estudiar a París amb la beca d'una ONG. Mai mira la resta de passatgers.

Fa una excepció. Observa el hijab d'una viatgera. La mateixa pell i ulls que ella... Té la sensació d'haver-la vist abans. Malika visqué fins als quinze en un campament de refugiats, prop de Tindouf.

El comboi arriba al campus de Nanterre. Baixen. Malika fa el pas:

—Naima?

La dona gira i la mira amb sorpresa. S'atura quan veu que Malika s'ha plantat a l'andana. L'allau de viatgers desfila entre elles sense aturar-se.

—Sóc Malika, te'n recordes de mi? Tindouf?

Es posa en guàrdia. Els ulls miren al buit i després, es troben amb els de Malika. Els acluca per veure millor i somriu.

—Tu?

—Sí, Jo, te'n recordes? Les dunes! —insisteix Malika.

—Les dunes ...

Es fonen en una forta abraçada.

Les dunes, 1995

Dues nenes es disputen un estel. La gran, d’uns dotze, tira de la corda, mentre que la petita, de poc més de cinc, intenta agafar el giny. La suau brisa no permet el vol. El blau del cel i el groc de les dunes pinten una gran bandera que les envolta.

—Vull Jugar! —fa la petita.

—No fa vent!  Fem onades?

Deixen l’estel clavat a la sorra i remunten la duna. Un cop a dalt, rodolen per un tobogan imaginari, embolcallat amb núvols de pols i rialles. A baix, el vent s’enduu la sorra enganxada al seu cos.

El campament té una cinquantena de tendes que envolten l’únic pou d'aigua en quilòmetres. L’escola és l’únic edifici fet amb toves.

—Algun dia, veurem el mar? —pregunta sovint, Malika.

—Clar que sí. Vaig néixer al costat del mar —respon Naima.

—Segur que no t'ho inventes, això? La mare diu que fas mentides... —mira incrèdula.

—Ets molt petita. Algun dia veuràs que el que dic és veritat.

I, com cada nit, es retiren a les seves haimes.

Tindouf, entre 1997 i 1998

Malika fregava els deu i Naima era gairebé una dona. Feia temps que no jugaven juntes i la petita ho trobava a faltar. Un dia va anar a buscar-la. Després d’insistir, Naima cedí. Va ser com un fugaç retorn a la infància. Malika tornà amb els seus dubtes.

—La mare diu que no sortirem mai d'aquí.

Malika volia seguir, però Naima li va posar l'índex en els llavis.

—Guardaràs un secret?

—Sí —respongué la petita.

—No diguis a la teva mare res del que parlem. Aviat seràs  adolescent i voldràs tenir els teus secrets. Aquest serà el primer. Guarda’l i es complirà. M'ho promets?

Malika assentí amb el cap.

A la nit, Naima va haver d'anar al pou. De tornada, va passar al costat de la tenda de Malika. Escoltà una conversa. Algú preguntava per un “referèndum” i el cap del poblat responia:

—Depèn de les potències. Ens arriben menjar i medicines. Hem de tenir fe.

I va escoltar la mare de Malika:

—Heu de parlar amb Naima. Fica fantasies a la meva filla. Avui ha tornat a parlar-li del mar! Ja sabeu que la seva mare va morir en néixer i que el seu pare és un fugitiu. Si no voleu fer res, ja ho faré jo.

Va deixar la garrafa d'aigua i va sortir corrents. Volia fugir d'allà, però no sabia on anar.

Desig realitzat

L'abraçada s’interromp amb els ulls humits. S’observen, com qui es mira en un mirall. Malika es frega la galta i diu:

—Vaig veure el mar per primera vegada en una tele. Vaig guardar el secret. Però tu vas marxar. Em van dir que havies anat a un país que ens havia ajudat amb les cames del Tarik.

Naima vol parlar, però Malika no la deixa continuar.

—Creia que tot el que deies era fals. M'ho vas posar fàcil. Mai més et vaig tornar a veure.

—I em vas odiar —respon Naima.

—Potser sí, una mica —la mà de Malika agafa amb força el braç de Naima—. En arribar a París, ho vaig entendre tot.

—És molt difícil explicar què és el mar quan només tens pols i sorra del desert —fa  Naima.

Es fa un silenci. Com en una coreografia assajada, treuen els mòbils i s'intercanvien els telèfons i seguir el seu camí.

—Trigaràs molt a trucar-me? —pregunta Malika

—Depèn de la mesura de temps... —somriu. 

Fa un petó a l'aire i surt cap a la facultat on treballa. Malika la mira fins que la perd de vista en el bosc gris d'edificacions. Mira el rellotge. Un dia més, arribarà tard al centre de negocis on fa d'intèrpret. El secret s'havia complert.

 

Publicat al número 98 de la Revista La Tortuga Avui

© Manel Aljama (gener 07,  revisions juliol 2016, març 2021)
© imatge
Photo by Artur Aldyrkhanov on Unsplash 

 

divendres, 9 d’abril de 2021

El gegant amb peus de fang

Euro Photo by Tabrez Syed on Unsplash

 

Hi ha qui confon el Mercat Comú amb la Unió Europea. Res a veure si qui llegeix aquest article pensa que són el mateix. Doncs, no.  El Mercat Comú es va crear al final de la Segona Guerra Mundial amb la finalitat d’establir un capitalisme social per tal de frenar el creixent comunisme en bona part d’Europa. Era un mercat i en “comú”, només tenia la lliure circulació de productes agrícoles, és a dir sense cap aranzel.  I va funcionar força bé, tant que fins i tot Gran Bretanya s’hi va afegir el 1973.

La Unió Europea és una altra cosa. És un intent de fer els Estats Units d’Europa. Un invent de Delors, Khol i Felipe González. Un artifici. Unien els estats ignorant que Europa la formen pobles, nacions i regions que viuen per sota dels estats, molts d’ells creats entre els segles XVIII i XIX. Potser la X dels GAL va pensar que així solucionaria el problema regional de l’estat més artificial de tots: Espanya!  

Qui no recorda el nyap de la unió monetària?  L’únic estat que va guanyar va ser Alemanya amb el canvi 1:1. Res a dir, perquè ells eren solvents. Els altres van patir d'inflació i més d’un aprofitat que va apujar els preus canviant la coma de posició. Per exemple, un paquet d’higiènics femenins que costava unes 280 PTA. va passar a 2,80 €, això d’un dia per l’altre.  Parlo de l’estat espanyol, però també a França van patir, no tan fort, però ho van patir. Els ciutadans holandesos, sempre ells, es van adonar de l’ensarronada i van rebutjar la “Constitució Europea” que tant pregonava l’expert en economia Zapatero…

Els estats estan en crisi. Les regions després de gairebé dos segles, reclamen el seu dret a ser i Itàlia, Alemanya, França comencen a veure les esquerdes de tot plegat. Amb el Brexit i amb el cas català es veu molt clar que tot plegat era un gran nyap i que el Mercat Comú ja anava bé.

 

© Text: Manel Aljama, 7 d’abril de 2021
© Imatge: Photo by Tabrez Syed on Unsplash