dimecres, 16 d’octubre de 2019

Sons de Prop: Programa 32 (Segona temporada)





Pots escoltar l'audio del programa número 30 : https://www.montcadaradio.com/#!/programs/sonsdeprop/montcadaradio_podcast_2782
 
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 

Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

dilluns, 14 d’octubre de 2019

El valent i el temerari


CATALAN: En algunes xarxes socials han defensat el pinxo del paracaigudes: "ha estat un valent". Confonen valentia amb temeritat mancada de la més mínima intel·ligència.

ENGLISH: In some social networks they have defended the pimp of the parachute: it has been brave. They confuse bravery with fearlessness lacking in intelligence

El valent, té por i se n'enfronta. El temerari no és capaç de veure el perill ni les seves conseqüències.

#SpainIsAFascistState

dilluns, 7 d’octubre de 2019

La ràdio que es fa ara

La ràdio transmetia cultura i informava

Situació actual

La ràdio actual pateix audiència minvant i envellida amb professionals sense experiència i mal pagats. Ofereix graelles idèntiques i amb continguts irrellevants que tenen com a referent la televisió i el safareig. Són a més un exemple de mala educació i respecte tant per oïdors com per a convidats. Molts esports i poca música. Cultura escassa, en píndoles. 

Les graelles i la programació actual

Les emissores de ràdio tenen graelles gairebé idèntiques amb contingut ple de safareigs i banalitats. La mala educació envers l’oïdor és constant: parlen sense escoltar o tallen la intervenció de qui parla, i no em refereixo a una tertúlia política.
Un dia qualsevol en una emissora convencional: magazín matinal que comença a primera hora amb metralladora de notícies que es repeteixen com un carrousel, a seguir, tertúlia  política i resta de notícies i seccions fins el migdia que és el moment d’humor ximplet i resta de safareig. Migdia amb esports i alguna tertúlia. A la tarda, un altre magazín semblant al del matí, però amb un toc més personal, amb més humor (és a dir imitacions sovint barroeres i repetitives que tenen com a referents coses que surten per televisió). Quan acaba el magazín de tarda, més esports fins la nit que hi tertúlia i més esports. Els esports no hi falten, ni en els programes específics ni els butlletins informatius horaris. La matinada es deixa per repeticions o per magazins per a gent gran si es tracta d’una emissora pública.

Pel que fa a la radiofórmula, aquí tindríem les antigues emissores especialitzades, el panorama és igualment decebedor. Hi ha emissores dedicades a la música disco, la dels 80 i la de clàssics anomenats “de tota la vida”. Però són pures repeticions. Ho fan amb automatitzadors de ràdio amb la mínima presència humana. Amb un patró molt simple que fa que en algunes emissores es repeteixi el mateix tema cada hora.  Si té algun locutor, acostuma a ser un jove remunerat amb salari base que la única informació que facilita és la que troba a internet i com a molt al Viquipèdia.
No és només significa un retrocés cultural. És una pèrdua clara de llibertat.

Quan va començar aquesta situació?

Anunci de Catalunya Ràdio de 1932

La Llei de 1988 de televisions privades va equiparar les emissores de ràdio amb les televisions.  Va obrir a la porta dels mitjans de comunicació als inversors sense escrúpols. La llei a l’empara de “la llibertat” deixava els mitjans a mans de l’intrusisme sense un mínim d’ètica. En la memòria col·lectiva tenim aquella cadena que feia espectacle de fets luctuosos.

Fins llavors, les emissores d’OM (Ona Mitjana) eren anomenades “generalistes” i les de FM (Freqüència Modulada) eren emissores especialitzades en cultura i música temàtica. Totes dues freqüències rebien ingressos de la publicitat. Tot s’ha de dir, a la FM escoltàvem molta menys publicitat. Així, aquella ràdio dels seixanta, setanta i vuitanta, era ràdio de servei, que informava i divertia alhora.

Amb l’entrada del capital sense escrúpols es va produir la mort de la petita empresa. Les emissores eren simples “postes” de les cadenes amb seu a Madrid que passaven a controlar les emissores. Van arribar els acomiadaments massius i les emissores privades locals van desaparèixer.
Molts professionals van buscar refugi en les emissores municipals. Aquí, però, el panorama no era molt millor. Les emissores municipals eren sovint un altaveu del partit dominant al consistori. El cas de COM Ràdio de la Diputació de Barcelona és un exemple. Si bé, tenia bons professionals i era “de servei”, sovint era una font de propaganda del partit que ha dominat la diputació des de 1979. Al mateix temps i en aplicació de la llei, les emissores municipals, paguen al director, algun tècnic i res mes. La programació local es fa amb personal voluntari, sense remunerar.

I internet?

Aparell SANYO 1975-1979
No funciona entre la gent gran. La gent gran segueix fidel als aparells de ràdio tot i que tingui un telèfon intel·ligent.

És evident que es vol controlar tot. La televisió per ones hertzianes és ja digital a nivell europeu. La ràdio tal com la coneixem, aviat serà història i rebrem tot per Internet.

Manel Aljama (setembre de 2019)
Publicat al número 82 de la revista La Tortuga Avui



divendres, 4 d’octubre de 2019

Sons de Prop: programa 30 (segona temporada)





Pots escoltar l'audio del programa número 30 : https://www.montcadaradio.com/#!/programs/sonsdeprop/montcadaradio_podcast_2782
 
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 

Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Picaresca de les empreses de consultoria

Cartell d'Office Space (Trabajo Basura)


Avui escric d’un tema que de moment, succeeix com no, a l’estat espanyol. La picaresca de les empreses de consultoria i d’auditoria. Fins ara, el que sabíem, era que aquelles auditories encarregades i pagades per l’auditat, sempre deixaven bé al client. Ningú no es queixava ni es queixa encara.

La picaresca que dic és la de l’externalització (outsourcing) del serveis com la informàtica. Fins no fa gaire, la meva experiència en el sector tecnològic consistia en una mena d’externalització temporal: engegaves un projecte d’uns quants mesos i un cop acabat, tornaves a la teva empresa matriu. Un client requeria dels teus serveis per anar a treballar durant un temps determinat a les oficines d’un tercer. Això, des de fa uns quatre o cinc anys, no és ben bé així.

Després de la crisis del “totxo”, les grans empreses, les de l’IBEX35 van decidir una important reducció del capítol de sous i càrregues socials. Fer això amb temes com la neteja o els equips d’oficina és ben fàcil. Fa molts anys que funciona. Amb la consultoria en àrees crítiques del negoci és més complicat.

Per això munten una empresa de la qual en son socis majoritaris i l’altra part de l’accionariat poden ser inversors-voltors i algunes consultores que també seran proveïdors. Despatxa tots els treballadors de l’àrea que vol externalitzar, menys uns quants que seran els caps de la nova empresa de serveis. Amb aquesta empresa, que de fet no en té treballadors, comencen a demanar personal a les consultores i aquestes, en fan la selecció i contractació. Les consultores pagaran la nòmina del contractat que serà enviat a l’empresa fantasma. Per a cobrar el servei, en faran una factura amb IVA, sovint amb un import que triplica el que cobra l’empleat.

D’aquesta manera el client no inverteix ni un cèntim en personal i es desgrava l’IVA. On és la picaresca?  Ja és picaresca no voler pagar sous i assegurances i en canvi, pagar el triple per un servei de qualitat dubtosa. Les consultores, per complir amb el client contractaran el que sigui (ben barat) ja el “formaran” en el lloc de destí. Si el client es queixa, se l’envia de tornada i al carrer.

Aquest model significa un clar retrocés:
Pèrdua de poder adquisitiu en el sector per baixada de salaris. De fet, són un càrtel que pacta preus i salaris i que més d’un cop ha estat denunciat.
Pèrdua de drets laborals bàsics: representació, contractació legal, beneficis, antiguitat...  El treballador cedit és de fet un treballador de segona, amb menys drets que la resta. Sovint és identificat amb una cinta de color de la que penja la targeta identificativa. Són coneguts com “escapularis” i sí, són de dos colors. Un per als interns, i un altre pels “externs”.
Treball en males condicions laborals: treballa en unes oficines amb capacitat per a cinquanta on s’amunteguen sovint més de cent persones. Cinc o sis consultors en una mateixa taula. Lavabos, menjador i serveis de neteja que queden per sota en salubritat.
No es permet el teletreball de cap manera, perquè la consultora, com deixeble de veterà Monipodi, pot enganyar dient que posa “al servei del client” un equip de 7 persones quan amb prou feines en són dos.
Conseqüències a mig i llarg terme:
  • Pèrdua de talent que marxa a altres països on les condicions laborals del mateix otusourcing són molt millor i estan molt lluny del “truño” espanyol.
  • Retrocés generalitzat en la qualitat del servei que les consultores poden oferir. De consultores passen a “indústria càrnica”.

© Manel Aljama setembre de 2019
© Cartell Office Space, 20th Century Fox

dilluns, 30 de setembre de 2019

Sons de Prop: programa 29 (segona temporada)





Pots escoltar l'audio del programa número 29 : https://www.montcadaradio.com/#!/programs/sonsdeprop/montcadaradio_podcast_2751
 
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 

Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

dilluns, 23 de setembre de 2019

L’Edifici de Logic Control

Espai de coworking (font: Internet)

Introducció

El passat novembre, va obrir un supermercat de la cadena Consum en el que va ser la seu central de la firma de programari sabadellenca Logic Control. Els populistes diran que és mostra de la capacitat de creixement de la ciutat, que donarà feina i que també revifarà un eix com la Carretera de Prats. No hi ha pitjor mentida que la mitja veritat.

A la zona, ja hi ha un supermercat de la cadena Dia (ocupa el que va ser el Cinema Montecarlo) i ben a prop, un Mercat Municipal amb parades buides que l’ajuntament hauria de replantejar-se els requeriments per accedir-hi i el degà dels supermercats, el Condis.  També, encara resisteix molt comerç al voltant de la cruïlla Prats / Layret.

Cert que aquest supermercat dóna feina. Feina poc qualificada però. Logic Control i les empreses satèl·lits en donaven molta més feina: feina qualificada i feina no qualificada.  Què va passar?  L’empresa va plegar? NO. L’empres segueix viva...  A Sant Cugat.

Fem història

Sabadell ha estat molt coneguda pel tèxtil i pel metall. Fama tenien les seves bufandes de llana i famosa també la seves lluites com la Vaga del Metall de 1976. També és una ciutat molt comercial amb una rambla sense passeig central que ara és territori de franquícies i els comerços de tota la vida van plegant de manera irreversible.  L’agricultura, tot s’ha de dir, també ha estat important a la ciutat.

Quan el tèxtil i el metall van minvar, van sorgir les empreses d’informàtica. CCS era pionera amb la gestió amb Caixa de Sabadell. Va aparèixer Logic Control al 1971 amb un perfil de competidor de CCS però per a un segment més de pimes. L’aparició del IBM PC al 1981 va suposar l’aparició de la microinformàtica i Logic Control esdevingué la primera empresa a nivell de l’estat en tenir un llavors innovador “paquet de gestió empresarial”  I sense complexos, va aparèixer la Fira de la Informàtica de Sabadell i  L’Escola Universitària d’Informàtica va obrir seu Sabadell.  De tot això, només en queda l’Escola i petites, molt petites, empreses de serveis que es dediquen va vendre ratolins i ordinadors per a “gamers”.  Què ha passat? Si fem memòria ens trobem l’arribada del populisme al consistori. Obriren caixes, oficines immobiliàries i supermercats d’una cadena valenciana. Am l’empobriment cultural (això és matèria d’un altre escrit). la ciutat esdevingué un dormitori i no la gran Sabadell que havia estat entre 1986 i 1999.

La situació

Que no us enganyin: empreses de tecnologia que han nascut a la nostra ciutat segueixen en actiu a municipis com ara Sant Cugat, Terrassa, Barberà del Vallès, Barcelona o Cornellà. Aquestes empreses no necessiten més bona comunicació per transport públic, fàcil accessibilitat amb cotxe, bones comunicacions telemàtiques i un lloguer raonable. Un botó: al 1992 qui escriu treballava en una multinacional francesa amb seu de lloguer a París que no podia pagar una seu idèntica a Barcelona i va haver de triar un xalet a Esplugues de Llobregat que era molt més econòmic. Amb això us podeu fer una idea.

Tot plegat, aquesta inauguració em sembla un desaprofitament d’un espai que serviria per donar sortida a molts professionals que no poden pagar ni el lloguer d’un despatx. Són els que anomenem “coworkers”.  Barcelona, Sant Just i altres municipis van plens d’espais de treball compartit. Sabadell per contra, va molt mancada.  L’edifici que va ocupar Logic Control era ideal: auditori, instal·lació de bar, sales per a visites, espai compartit, recepció i aparcament.
Per tant, considero que és un pas enrere: Aquest professionals que no són pas informàtics però poden ser: dissenyadors, terapeutes, advocats, traductors, consultors, “community managers”, etc. i que només necessiten un centímetres de taula, un espai agradable, un endoll i una connexió per al “laptop”.  No vull deixar de que molts d’aquests professionals són també, consumidors de cultura. Si han d’anar fora a treballar i tornar a Sabadell a dormir, aviat sentiran l’atracció d’ofertes culturals més interessants fora la ciutat.

© Manel Aljama (setembre 2019)