divendres, 19 d’octubre de 2018

Conferència Occitània, Catalunya i Europa per Jordi Salat




Conferència: Què és Occitània: geografia, història, personatges,  llengua, temes culturals, simbolisme de la bandera, relacions amb Catalunya i Europa. Occitània, bressol d’un ideal d’Europa?

A càrrec de Jordi Salat, Coordinador Cercle d’Iniciatives Occitano-Catalanes (CIOC)

Lloc: Amics de la UNESCO de Barcelona

Dia: 4 d'octubre de 2018

Més informació per a la resta de conferències dels Amics de la UNESCO de Barcelona: http://www.amicsunescobcn.cat/events/cicle-de-conferencies-occitania-catalunya-i-europa/

#vernaclisme

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Comença la temporada de Sons de Prop



Avui comença  a Montcada Ràdio, 104.6 de la FM i també per Internet en http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop 
on pots escoltar o descarregar el programa

Sos de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Els dimecres de 2/4 de 8 a 9 del vespre i repetició dissabte a les 11.30 del matí.

Link http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

dimarts, 16 d’octubre de 2018

UN ANY


El post d'ahir, pot servir: "Espanya no és homologable", l'article amb què inicio la meva col·laobració a la revista La Tortuga Avui.  De fet, d'aquest article, ja en tinc una segona versió, fins i tot, puc fer un llibre!

No sé dir-ho d'una altra manera:
Un sol CV dels empresonats i exiliats val per tots els del govern de l'estat i jutges i fiscals sota sospita.

És una aberració tenir persones innocents a la presó, cantants condemnats, paiasos i actors encausats, càrrec electes exiliats. El final d'Espanya no pot ser més esperpèntic.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Espanya no és homologable




Com dic al títol, Espanya no és homologable amb cap democràcia moderna i ni molt menys amb cap estat de dret. Dir això, pot semblar fort, però amb presos polítics, càrrecs electes exiliats, cantants condemnats, artistes prohibits i multats, violadors en llibertat, etc. queda ben clar que tot això, com diu Jordi Domingo de Querellants per a la República, és “un gra en el cul d’Europa”

I Europa? Abans de seguir, cal que fem una diferència entre l’Antic Mercat Comú i la Unió Europea que van parir Delors, Kohl i Felipe Gonzalez.  El primer, era una invent que permetia la lliure circulació de mercaderies amb polítiques socials per a frenar el comunisme. Per contra, aquesta Unió Europea és un gran nyap burocràtic on han volgut copiar el model americà, sense tenir en compte que la “vella Europa” està formada per nacions, molt més antigues que els estats i amb cultures i personalitats pròpies, diferenciades de la dels estats.

En cap cas, però, a Europa es persegueix la gent per delictes com el de sedició i rebel·lió. No oblidem que a la Constitució, la pena de mort té una esmena (o un pedaç): “salvo lo que dispongan las leyes militares para tiempos de guerra”. Sí, és una constitució justeta per a poder formalitzar l’ingrés al Mercat Comú:  majoria d’edat, partits, sindicats i associacions, pena de mort “abolida”. Llestos, ja és un estat membre!

I així, van quedar pendents de reformar l’administració pública i la justícia. Sí, han posat ordinadors, en sóc testimoni, però no han canviat els procediments i no han suprimit la burocràcia. Les autonomies no han esborrat les “Delegaciones Ministeriales”.  El model autonòmic de “Café para todos” no ha significat més que un increment de la despesa pública i molta menys eficàcia, és a dir, menys diners d’impostos que es retornen al ciutadà. Hi ha regions, on una franja d’entre el 51% a 61% dels que treballen, ho fan a l’administració i no vull dir que siguin ni mestres ni infermers.

Tampoc no van canviar la Llei Hipotecària. I això sí que no s’homologa ni amb països del tercer món. També ens cal omplir sol·licituds i facilitar dades als que les tenen, per a rebre drets i prestacions, com ara una pensió, quan als països avançats, fa molts anys que no cal fer-lo. No es diu control, es diu eficàcia administrativa.

No parlaré de l’època gloriosa de la construcció, però un cop d’ull a les obres públiques a mig acabar, els aeroports fantasmes, les estacions d’alta velocitat en llocs insospitats, les rotondes ornamentades amb obres de dubtós gust i les autopistes deficitàries, ens fan constatar que seguim a l’any 1870, com a moment més proper.  1870 va ser l’any que Jules Verne publicà “De la Terra a la Lluna” on dedicava un paràgraf a Espanya i la ciència.  Els espanyols que manen, ignoren que són els cotxes els que porten les carreteres i no a l’inrevés.

Tampoc no és homologable ni democràtic, que un càrrec electe, com J.A. Aznar, es negui a rebre a un altre càrrec electe, com per exemple Ibarretxe. Els votants, l’oposició ho va permetre. No passava res. I l’era Zapatero?  El mateix. Si bé, va aprovar lleis com la del matrimoni de parelles de fet, va obviar la memòria històrica i en temes com la Llei Antitabac o la TDT (televisió digital terrestre), va ser molt “espanyol”, un cop més. Fem memòria: a Europa es va decidir fer fora el tabac dels establiments comercials. De fet a molts llocs, això ja era així i des de feia anys. El nyap va ser fer creure als propietaris de bars que podien fer dues zones amb una senzilla reforma del local, quan això a Europa ja no estava homologat. I pel que fa a la TDT, van autoritzar tants canals de TDT que van ocupar una banda de freqüències destinada a la 4G...  I ho sabien. I es va haver de rectificar per “homologar”.

País de contrastos on es publiquen més títols que Alemanya i en canvi, es llegeix menys que a Ruanda. Espanya és el país d’Europa on el diari més difós és El Marca! i entre els deu primers periòdics en difusió diària, n’hi ha quatre que són esportius. La premsa esportiva és un “fet diferencial” espanyol. Si bé, a Anglaterra, per exemple, existeix premsa “popular” com The Sun o The Guardian, aquest diaris, són generalistes i mantenen columnes d’opinió i articles de cultura. Ben diferent dels diaris espanyols que només parlen d’esport o de futbol durant els set dies de la setmana.

Deixem de banda els espectacles violents i els toros. Aviat, els prohibiran per imposició europea i no per la gestió dels governants espanyols. Que vinguin de fora a resoldre temes interns, és una altra constant d’Espanya. 

Aviat, els títols universitaris d’Espanya no es podran homologar, com ja passa amb els de la República Dominicana o Veneçuela. També deixo de banda la norma que obliga a determinat tipus d’empresa a passar primer per Madrid, abans d’establir-se al territori on volen fer la seva activitat.

I en què es pot homologar Espanya?  Els telèfons mòbils. Com els països amb pobresa cultural on manquen pensadors i qui llegeix, llegeix traduccions, creuen que copiant la tecnologia més moderna com la telefonia mòbil (en temps del dictador era la televisió) és suficient per a estar a l’altura dels països rics amb més alts nivells de benestar.

Manel Aljama
Escriptor, Comunicador, Promotor de lectura i Formador de Noves Tecnologies.

Publicat al número 71 (octubre 2018) de la revista La Tortuga Avui

divendres, 12 d’octubre de 2018

Conferència La llengua occitana, llengua natural d’Occitània, valoració social i actualitat


Tenia una imatge de la situació de la llengua occitana massa optimista. La situació de l’occità és crítica, per no dir, que és de fet una llengua que no evoluciona. Llengua de prestigi fa segles, la que amb tota probabilitat va transmetre la poesia i les arts per llocs que ara coneixem com Portugal o Catalunya ha esdevingut gràcies a la repressió francesa en una llengua en vies d`extinció.

Malgrat que l’occità es pot escoltar en algunes línies del metro de Tolosa, aprendre a les calandretes i disposar d’alguna ràdio per Internet com Ràdio País, al carrer no se sent parlar ni un bri d’occità.

Pel que fa a repressió, França ha fet una feina tristament eficaç contra el que ells anomenen patuès. Si la repressió espanyola i francesa són equiparables en intensitat, no ho són en eficàcia pel que fa al cas català. No han pogut. On està la diferència? Com tot, penso, després d’haver escoltat la conferència, la diferència està en l’actitud dels parlants.

A més, hi ha una gran diferència entre el que França ofereix i Espanya manlleva. A França el seu sistema educatiu és modèlic, a Espanya, ja es veu el prestigi i els resultats...  Res és irreversible, tot marxa i tot torna. Hi ha espècies animals que es creien desaparegudes i sortosament en trobem exemplars. Amb la llengua, mentre hi hagi un parlant, tenim esperances.

Tornant amb l’actitud, trobo que els parlants de l’occità estan massa acomodats esperant la subvenció governamental i massa allunyats de l’actitud que va crear entitats com Òmnium Cultural a Catalunya en plena època franquista. Falta crec, voluntat i actitud. Calen premis de literatura i de cançó, jocs florals, etc, si volen una Renaixença de l’occità.


Conferència La llengua occitana, llengua natural d’Occitània, valoració social i actualitat.
Per Efrén Beltrán Roncal
Dia 11 d’octubre de 2018 a Amics de la UNESCO.
Dins del Cicle de conferències "Occitània, Catalunya i Europa" amb Jordi Salat, Efrén Beltrán Roncal
http://www.amicsunescobcn.cat/events/cicle-de-conferencies-occitania-catalunya-i-europa/