dimecres, 14 d’agost de 2019

Presentació del llibre "Ho tornarem a fer" de Jordi Cuixart



Segueix en directe la presentació del llibre de Jordi Cuixart, 'Ho tornarem a fer'. Un llibre que crida a la desobediència civil, un crit a l’esperança i contra la resignació i la frustració. Perquè quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret.

diumenge, 11 d’agost de 2019

La calorada a ciutat



Es queixa al seu mur de Facebook l’activista literària i negrota Anna Maria Villalonga que no pot més amb la calor. Jo tampoc!  Si bé vivim en un clima mediterrani (bla bla), amb estius càlids i secs i en la meva memòria de la infància recordo estius tòrrids, la calorada dels darrers dies o mesos a les ciutats és insuportable.

Ens queixem i en certa manera, molts han volgut aquesta situació. Ens hem allunyat de la terra i els arbustos que ens mantenen la humitat i regulen les temperatures:

Ens fan places dures amb arbres molt prims, unes pinzellades de gespa i algun que altre arbust. A Sabadell, per exemple, en els darrers anys, a més de tallar arbres i no reposar els que morien, han fet una autèntica persecució de tot allò que tingués a veure amb “terra”. I no és nou. Recordo que entre les famílies de nouvinguts a Catalunya la màxima aspiració era tenir el pati cobert de ciment, sense terra. També, recordo la cara que va posar una d’aquetes senyores vingudes del sud quan una amiga de Texas que havia llogat una d’aquelles cases de planta baixa amb pati de ciment, havia demanat permís per trencar el ciment i plantar cactus. Sigui perquè hi ha qui es queixa de la sorra o que amb les arrels no pot passar la seva cadira de rodes, el que es fa és treure terra i deixar els arbres com si fossin pals filferro, de disseny.

L’altre factor és l’arquitectura més moderna. Ara toca aquest estil tan quadrat i impersonal, sense balcons o amb balcons despullats i sense plantes. Aïllats de l’exterior, però tirant aire calent als carrers amb els sistemes d’aire condicionat.

Fa calor, sí i els nostres representants públics no saben més que repartir grisor a tort i dret.

© Manel Aljama (agost de 2019)
© Fotografia "Places dures" Diari Ara.

divendres, 9 d’agost de 2019

Espanya no sap negociar



Penso  que la capacitat de negociació del que hom s’anomena Espanya, però que en realitat no deu tenir molt més que tres-cents anys. es va establir en temps dels ibers, quan els romans van assetjar Numància. Crec que no hi ha cap exemple al llarg dels segles que indiqui que aquell poble que va preferir llavors la mort, abans que la “Pax Romana”,  que ara sí que vol negociar. 


La història és llarga. D’exemples en tenim per donar i vendre. El rei Carles i els protestants,  els territoris de Flandes, les aliances amb els papes, la mentida de “La invencible”, la decadència sagnant que s’inicia després de la derrota amb Anglaterra i que arriba la punt d’inflexió del 1898 amb el Tractat de París on van enviar funcionaris de tercer nivell.  Pel mig, la independència de les colònies, la pèrdua de “temps” en plena revolució industrial,  l’aïllament durant la I Guerra Mundial o el bàndol equivocat amb la II.  Guinea i el Sàhara són dos bons exemples.


I ja en la Restauració Borbònica 2.0 (la de la “Constitución del 78”), Espanya entra en el Mercat Comú amb un acord humiliant: tancar la indústria siderúrgica, reduir la ramaderia... No, no va ser un bon acord, encara que el PSOE ho va vendre com una gran victòria democràtica.  Cal que el lector sàpiga que el Mercat Comú de llavors, res té a veure amb la Unió Europea Actual, però això és tema d’un altre article.


Equivocar-se en les estratègies no és únic dels espanyols, el que és únic és la incapacitat per rectificar, l’absència d’autocrítica. Els grans imperis com Grècia, Roma o fins i tot Anglaterra han tingut equivocacions durant la seva història però han reeixit com per exemple Anglaterra que en la Commonwealth manté un cert control de l’antic imperi.


La manca d’autocrítica o potser l’orgull sumat a la ignorància deu ser una característica que passa de generació en generació. Per exemple, els canaris nomenen despectivament com “godos” als espanyols. Indica el tarannà dels conqueridors de les illes.  I no és res de classes socials baixes. Al segle XIX, un Borbó moria en un duel per temes de faldilles. L’honor en aquest cas és un altre concepte molt lligat a “Ejpaña”.


Conclusió

Aquest document es va crear al setembre del 2018 i res ha canviat. Ara mateix, a l’agost de 2019 el partit guanyador de les eleccions repetides, no vol negociar ni amb qui l’ha de donar el vot per no haver de repetir les eleccions...

Manel Aljama (11 de setembre de 2018 – 8 d’agost de 2019)

dimecres, 7 d’agost de 2019

10 cites realistes sobre relacions


"Odio a les persones així, a les persones que heu de protegir mentre es mantenen fent-te mal. ”—Marlon James, A Brief History of Seven Killings.

"El més bonic del món que puguis fer per qualsevol persona,  és deixar-los ajudar-te ... No et sentis orgullós i dius que no el necessites ni el vols. Això és una bufetada al gat. Cosa que a la gent li agrada més al món és et dona alguna cosa i t’ha agradat i ho necessita. ”—John Steinbeck, Sweet Thursday

“Una càrrega com aquesta, herència”. —Vanessa Hua, A river of stars.

"La mentida més gran que mai has dit sobre l'amor és que t'allibera".
—Zadie Smith, On Beauty

Les relacions personals són l’important per a sempre més, i no aquesta vida exterior de telegrames i ràbia ”. —E.M. Forster, Howards End

“Va ser millor estar sol que quedar-se enganxat amb les persones que suposadament t'estimaven, però no ho podria fer ”. —Ottessa Moshfegh, My Year of Rest and Relaxation

“Per què les nostres ments es fixen en els tipus d’amor que no rebem en lloc dels tipus d’amor que som? ”—Lucy Tan, What we were promised

"Si no preneu la decisió d'estimar, cada dia és una cosa senzilla oblidar. ”—Hanna Jameson, The Last

"Està bé tenir cura d'ells, de la manera que és possible
desapareix dins de les necessitats d’algú ”. —Karen Thompson, Walker, The Dreamers

"Les persones t'odien quan saben quant voleu que us agradi".
—Jesse Andrews, Munmun


Traducció de Manel Aljama de l'article de BookRiot: 10 realistic literary quotes about relationship




dimecres, 31 de juliol de 2019

El Pati Maleït d'Ivo Andric




«–La meva estada als calabossos es va allargar sense jo tenir-ne culpa. Mentre patia pel pobre Camil i emp preocupava per ell, d’alguna manera pensava menys en mi mateix i en la meva desgràcia. Tanmateix, va arribar un moment que ja no podia deixar de pensar-hi. M’obligava a ser pacient, però la paciència se m’havia acabat.»

Informació de l'autor a Visat.cat: http://www.visat.cat/literatura-universal-catala/cat/autor/128/ivo-andri.html

divendres, 19 de juliol de 2019

No volen la veritat del 20-S - Prova rebutjada




ENCARA NO HAN FET SENTÈNCIA. AGOST?  UNITAT, FERMESA I DESOBEDIÈNCIA

Polítics, sindicats, entitats i milers de ciutadans també van fer crides a la mobilització el 20-S. No va ser només Jordi Cuixart. Però el Tribunal Suprem continua rebutjant les proves que demostren la noviolència i la transversalitat d'aquell dia.

Video de
Link: https://www.youtube.com/watch?v=rLHOYTsmd8A

dilluns, 15 de juliol de 2019

Esclaus de la tecnologia

VAX 11/750
VAX 11/750

Abans de començar i per no caure en un llenguatge farragós o desconegut faré cinc cèntims del vocabulari bàsic de tecnologia de la informació:
  • Maquinari: es refereix a la paraula anglesa “hardware” i vol dir, l’equip físic (l’ordinador)  o qualsevol dispositiu perifèric com ara: un ratolí, una impressora, etc.
  • Programari: es refereix a la paraula anglesa “software” que vol dir qualsevol programa, sigui de sistema operatiu o d’aplicació.
  • Sistema operatiu: es refereix al programari que arrenca i governa l’ordinador (gestiona discos, fitxers, etc.). Els sistemes operatius més coneguts són: Windows, MAC i Linux.
  • Controlador: en anglès “driver” i es refereix al programa que comunica un dispositiu concret (disc, ratolí, pantalla, impressora...) amb el sistema operatiu i la resta de programes d’aplicacions.
  • Firewall (tallafoc): programa o dispositiu destinat a defensar l’equip dels atacs o intents d’accés no desitjats. Treballa en coordinació amb el programari d’antivirus.
  • Entorn Gràfic: programa que es carrega a sobre del sistema operatiu i què de manera amigable intenta facilitar les tasques a l’usuari. Cada tasca ocupa una part de pantalla que s’anomena finestra.
Ara, podem seguir

Fem una mica d’història
PET de Commodore

Tot i que la informàtica va néixer al segle XIX, és durant las IIGM i la postguerra que agafa popularitat i les universitats primer, i els grans bancs després que adquireixen ordinadors per a la investigació o per potenciar el seu negoci. Cal tenir en compte que fins a finals del anys seixanta del segle XX, una companyia que comprava un ordinador, ho feia amb els enginyers i els programadors que el feien funcionar.

A finals dels anys setanta (1977) apareixen els miniordinadors com el VAX 11/750 que si fa no, fa era com tres frigorífics junts i el PET de Commodore que s’assemblava més al que després seria el PC de IBM.


Ens anem cap a l’any 1981, quan IBM va decidir entrar en el mercat d’informàtica domèstica. Fins llavors, era un terreny dominat per ordinadors de joguina on destacava el Commodore 64 i el ZX Spectrum.

Pantalla del CP/M
Llavors hi havia un sistema operatiu que destacava sobre tots els altres, es deia CP/M. Aquest sistema operatiu havia estat creat al 1975 i governava els petits ordinadors com l’Altair i el PET. IBM, que no tenia ni idea de com anava aquell mercat, va contactar una llavors petita empresa que es deia Microsoft perquè fes un sistema operatiu específic per al seu nou model d’ordinador, l’IBM-PC. IBM pagaria per aquest sistema i en seria propietària.





Però Microsoft no va fer exactament això, sinó que va escriure un sistema operatiu nou, inspirat en el CP/M. Aclariment: aquesta inspiració és similar a la que pot tenir un fabricant de cotxes amb un altre quan tots dos competeixen en fer, per exemple, un cotxe petit. El cotxe en tindrà un volant, 4 rodes, portes, motor...   o si voleu, quan un vol una casa concreta, en fa una foto i l’hi diu a l’arquitecte que en faci els plànols d’una de semblant.
 

Plantilla de Microsoft 1978

El més important de tot és que Microsoft no va vendre el sistema operatiu a IBM, sinó que va pactar el que ara és el model  de negoci imposat:  IBM adquiria una llicència d’ús per a cada unitat de sistema operatiu que instal·lava en el seu IBM-PC. Aquest sistema havia estat batejat com a IBM PC-DOS. Així, el gegant no pagava un sol cop a Microsoft, sinó per cada ordinador que en venia. Els d’IBM no ho van calcular i no es van adonar. Microsoft a més, es reservava la comercialització del mateix sistema amb un altre nom (MS-DOS) que es muntaria en els ordinadors que van aparèixer amb el nom de “compatibles” (amb IBM PC).  IBM va vendre a les grans empreses per la seva imatge de marca, però en el àmbit d’empresa petita i domèstic, els clònics amb MS-DOS es van fer un estàndard.  No oblidem el més important: ningú no comprava un ordinador amb un sistema operatiu propietari, sinó amb una llicència d’ús. El model es va estendre ràpidament a tot el programari.

El cas d’Apple
La història d’Apple és un cas diferent. Steve Jobs va copiar un sistema gràfic de les fotocopiadores de Xerox. L’ordinador era tècnicament millor que els PC-XT i altres models més avançats. Diguem que al 1984, ja anava per endavant en conceptes que Microsoft ni es plantejava.

El mercat de la informàtica personal es va desenvolupar plenament entre la segona meitat dels vuitanta  i finals dels noranta. Microsoft amb els clònics es va consolidar, IBM es va retirar perquè els seus intents de recuperar el mercat van ser inútils, tot i que va crear un nou sistema anomenat OS/2 que era més avançat que el que després seria Windows 95.

Els equips amb Microsoft s’utilitzaven bàsicament per a gestió d’empresa amb programari específic (comptabilitat, facturació...) o genèric (processador de text, full de càlcul). Els primers processadors de text, fulls de càlcul i bases de dades són dels primers vuitanta. En canvi el MAC era ideal per al disseny gràfic i l’edició de fotografia.

Microsoft va voler competir amb MAC i  va treure sense gaire èxit les versions 1 i 2 de Windows. Els requeriments del nou sistema eren molt alts per als ordinadors de l’època. 

Windows 95
Microsoft va donar el gran cop d’efecte amb la sortida al mercat de Windows 95. Amb Windows 3.11 havia fet un gran pas: la connexió d’ordinadors en xarxa amb un entorn gràfic. La interconnexió d’ordinadors ja existia abans de Windows 3.11, però sense entorn gràfic. Aviat, però, el nou Windows 95 va trobar una nova mancança: Internet.

Internet
La xarxa Internet va ser creada al anys seixanta amb la finalitat de garantir la interconnexió dels diferents centres militars i de coneixement als Estats Units. Va sortir de Berkeley, com el llenguatge de programació C o el sistema operatiu Unix.  Internet és el nom de la unió de les diferents xarxa locals en una de sola. El més important era el seu mecanisme de connexió: si un dels nodes estava fora de combat, la informació que havia de passar per aquell node, era enviada igualment per altres nodes. La idea era mantenir les comunicacions en cas de conflicte mentre hi haguessin dos nodes operatius.

Els navegadors
Els programes per a moure’s per Internet són europeus. Quan Internet va deixar de ser exclusivament militar, va quedar per a l’àmbit universitari per a més tard, passar al civil.

Ja hi havia uns quants navegadors al 1995: Mosaic (el pioner) i Netscape (tècnicament millor). Microsoft va corregir el defecte de Windows 95: va comprar el Mosaic (sí va comprar) i el va batejar com Internet Explorer (nom comprat també). I el va regalar com una actualització de Windows 95. Això va ser polèmic perquè perjudicava molt a Netscape, que era un producte comercial. Netscape es va enfonsar i Microsoft va gastar molts diners per assegurar-se encara més el domini del mercat de PC.

Linux
L’any 1991 i davant la dificultat de tenir sistemes operatius a baix cost per a poder disposar als centres d’educació, Linus Torvalds a Finlàndia va crear el Linux. Va utilitzar un sistema operatiu complet: l’Unix. Fem memòria: Windows al 91 podia servir per a un pc d’una empresa, però encara necessitava de programari de tercers per a interconnectar-se en xarxa. Aquest sistema, Linux, s’afegia al “software de lliure distribució”  (que no vol dir de franc).

Microsoft i amb ells, tot el mercat havien establert el model de llicència d’ús (no de propietat). Per exemple: compro una impressora que ja em diu que és per a Windows versió XX i que puc imprimir i punt. No puc modificar el controlador (recordeu que és la peça que comunica el sistema operatiu amb el perifèric) perquè llavors trenco l’acord de llicència (no sóc propietari). A més, Microsoft va pagar molts fabricants perquè fessin únicament “drivers” per a ells, així, arraconaven altres sistemes.

Però, pas a pas, Linux esdevingué una alternativa seriosa. No era cap empresa i alhora comptava amb milers i milers de desenvolupadors. De lliure distribució volia dir que qualsevol podia modificar el codi al seu gust, estava obligat a compartir amb la comunitat aquesta millora o modificació que en qualsevol cas no podia vendre, entre d’altres perquè no era de la seva propietat. Això no vol dir que no tingués dret a ser remunerat per la feina en concret. Amb Linux, amb el programari de lliure distribució tens el dret a cobrar per la feina, no per les còpies ni per les “llicències” que no existeixen. 

Microsoft no va poder aturar Linux. Aviat va tenir un entorn gràfic comparable a MAC (millor que Windows), funcionava en xarxa, era estable, no es penjava, no tenia virus i no tenia software de gestió. Però a la llarga el va tenir. Començant el segle XXI ja era una amenaça per a Windows. Linux havia substituït molts servidors d’Internet que fins llavors pagaven per Unix.  També, molts fabricants de perifèrics com impressores o monitors i també molts fabricants de programari, van començar a tenir en compte a Linux. En les seves pàgines de descàrrega es pot veure:  Windows, MAC i Linux.

Tot allò que vols saber i no vols preguntar

Un MAC és el millor equip? 
NO:  MAC és un equip de gamma alta. El més barat passa dels 1300€. Per comparar un MAC amb un PC, cal fer-ho contraposar un PC que sigui d’aquest preu. Encara guanya el MAC en homogeneïtat. Si és per preu, PC segueix guanyant. Raons: MAC és únic fabricant de sistema operatiu i maquinari. A diferència del PC que com hem vist que hi ha molts fabricants de maquinari.

Un sistema Windows és més barat que MAC? 
No. Tot el contrari, és més car a la llarga. D’una banda és més inestable, la qual cosa vol dir errades per a les quals l’actualització significa una pèrdua de productivitat. Cal afegir també les errades del programari específic. Sovint ens trobem que un programa falla per causa de Windows o a l’inrevés. Si hi afegim el maquinari, el còctel pot ser letal.  Un detall en el mercat de segona mà: es pot trobar un portàtil de gamma alta de Windows per sota dels 500€ mentre que un MAC vell conserva el seu preu amb el pas dels anys. 

Com he dit abans, Microsoft es va dedicar a pactar acords amb els fabricants de maquinari i components per què no fessin sinó productes per a Windows. Això, era un intent barroer de deixar fora del mercat als competidors, en especial a Linux. Microsoft havia tret Windows Server per a les empreses. Als domicilis i a moltes empreses ja manava des de Windows 95. El model era aquest: cada bit, cada tecla petjada en una llar, dóna un cèntim a Microsoft. Microsoft va comprar a baix preu algunes de les empreses que havia enfonsat amb les seves pràctiques mono polístiques. Mentre, el seu propietari, Bill Gates, es feia amb Còdex de Leicester de Da Vinci entre d’altres joies.

Linux és de fiar, qui el suporta? 
Un dels arguments de molts comerços d’informàtica és que darrera Linux no hi ha cap empresa. Ells tenen ordinadors que venen amb Windows ja instal·lat i els és còmode. Només fan d’empleats. Els de les botigues d’Apple, tenen molt més nivell. Darrera de Linux hi ha empreses: Red Hat, Canonicle (Ubuntu) en són empreses. La diferència és que no venen llicència sinó producte. I és de fiar. Si els servidors de correu fossin Windows, el col·lapse seria constant!

Linux és de franc?
Com he dit abans, no. És un sistema operatiu de lliure de distribució que et dóna dret a modificar-lo si saps i pots i t’obliga a posar a disposició de la comunitat la teva modificació. És una pràctica positiva que fomenta el creixement, l’aprenentatge i la innovació. Al davant, Microsoft o Apple són mons tancats. Res que no vulguin es pot tocar o canviar.

Linux és molt difícil?
Escriptori Linux Elementary OS


No. Sí que és cert que no sobra saber una mica els comandaments base. Però si no els sabem, tenim a l’abast centenars de milers de llocs que ens poden ajudar.  Linux s’ofereix en distribucions. Les distribucions són com els sabors. Hi ha distribucions per a productors musicals, per a fotògrafs, per a artistes, per a nostàlgics de Windows o de Mac, com es pot veure en la imatge: Distribució Linux amb escriptori calcat de MAC.  En Linux podem trobar els mateixos programes que en Windows o MAC amb excepcions, i per a les excepcions hi ha alternatives fins i tot, millor que els productes propietari. I si no ens agrada, ho podem canviar!

La paradoxa
La paradoxa

He estat usuari de Windows durant uns vint anys. El balanç ha estat decebedor, en especial els darrers anys amb Windows 10. El meu cas pot ser el cas de milers d’usuaris. De fet ho he contrastat amb youtubers que els ha passat el mateix que a mi. Penjades, menús que no vols i no es poden canviar, programes que no es deixen desactivar (i que no els vols). Ni el firewall de Windows, ni l’antivirus que hi ve carregat, es desactiven mai. Quan no és una penjada, és una actualització. Això és una altra. Amb Windows 10, tant se val que desactivis les actualitzacions, es fan igualment i el que és més greu, si no configures utilitza el teu equip per abastir els dels veïns!!! 

Una mostra més: vaig tenir el plaer de treballar amb un dels primers fuls de càlcul: Lotus 1-2-3 que molts joves ni han sentit parlar. Excel ha esdevingut una eina d’excel·lència (segons diuen) que fins i tot pot substituir programes de gestió (comptabilitat i facturació). Amb Lotus, era feixuc, parlo del 1992, però amb Excel, tot i les millores, segueix igual. No hem comptat el temps que dediquem a carregar amb dades que ja tenim aquests maleïts programes!  Si no em creieu, com tenim les dades del programa de gestió més car del món, el SAP? Doncs, el resultat és un full d’Excel!!!! 

Si deien que el programari feia fora la màquina d’escriure i el personal administratiu, únicament ha fet fora la màquina d’escriure! El personal per carregar dades als ordinadors és més necessari que mai. I no diguem de les còpies de seguretat, de la cura de les dades de tercers...

Si, també hi ha avantatges com el d’un escriptor que abans utilitzava màquina d’escriure i ara es mou pel manuscrit de forma àgil. Cal dir-lo.  Però no és el cas més representatiu!  Excel només supera en velocitat les  desenes de comptables amb calculadora...

Conclusió
Per tot això, no calia anar tant lluny! La tecnologia, tots els ginys que en aparença serveixen per ajudar-nos, sembla que s’han convertit en unes manilles que ens empresonen.  He estat usuari de Unix (Linux) abans que de Windows. Després de dos anys amb Windows 10 estic  ben cansat i, seguint les passes de molts com jo, amb certificacions oficials de Microsoft, fem el salt. Marxem de Windows. No ho trobarem a faltar. Si algú té dubtes, el puc ajudar i els meus honoraris no són ni de lluny els de mac. A més, faig d’entrenador (coach no està admès pel TERMCAT), no de consultor aprofitat. 

Manel Aljama, publicat al número 80 (juliol 2019) de la Revista La Tortuga Avui