divendres, 31 de desembre del 2010

Diàleg d’un ciutadà amb un imbècil


CIUTADÀ: Voldríem tenir seleccions esportives pròpies.
IMBÈCIL: Lo siento caballero, eso es un privilegio reservado a los estados.
CIUTADÀ: Voldríem administrar els nostres aeroports.
IMBÈCIL: Lo siento caballero, eso es un privilegio reservado a los estados.
CIUTADÀ: Voldríem que els jutges coneguessin la llengua autòctona.
IMBÈCIL: Lo siento caballero, sólo están obligados a conocer la lengua del estado soberano.
CIUTADÀ: Voldríem administrar la justícia “local”.
IMBÈCIL: Lo siento caballero, eso es un privilegio reservado a los estados.
CIUTADÀ: Voldríem ser un estat
IMBÈCIL: Lo siento caballero, eso es un privilegio reservado a los estados...


(c) Manel Aljama (desembre 2010)

Nota de l'autor: Qualsevol coincidència amb la realitat és casual.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Pel davant i pel darrera


Quarta reposició de l'obra Pel davant i pel darrera: sense paraules...

Canvia una mica el guió, canvien els actors i queden només les rialles. Segueixen les rialles.
Només rialles!

© Manel Aljama (desembre 2010)

dilluns, 29 de novembre del 2010

Corasón loco...



Video: http://www.youtube.com/watch?v=kVge-sU9oCQ&feature=player_embedded


Res més adient pel entendre la patacada prevista i previsible del PSC: "corasón loco". I és que a Madrid no ens entenen. Si fa anys el Guerra es sorprenia quan Pujol guanyava per majoria, ara són altres que fan el mateix. I es no es poden mantenir dues patries i no estar "tocat de l'ala".


Corasón loco (per La Trinca)
No en puc treure l'entrellat,
"corason loco"
jo no sé qui t'ha enredat,
menjant-te el coco.
I és que no me'n sé avenir
com això no et fa patir, ni t'atabala,
És difícil esbrinar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar: Tocat de l'ala!.
Això ens passa als de per aquí
i als d'algunes altres zones
que mantenim dues pàtries
com qui manté dues dones.
Una pàtria és la parenta
que m'hi van casar per força
i no em deixa divorciar,
és una dona dolenta
que m'esbronca i m'estomaca
i que em parla en castellà.
L'altra pàtria és la fulana
perquè a mi em dóna la gana,
perquè ella em té el cor robat.
Tot i que algunes vegades
quan anaven tan mal dades
l'he estimada d'amagat.
Te'n faré cinc cèntims més,
que si molt no m'equivoco
encara no has entès res,
"corason loco". -bis-
Una pàtria em fiscalitza,
m'inspecciona, em fa la guitza
i em té el jornal controlat.
I com una sangonera
m'escorcolla la cartera
fins que em deixa ben pelat,
i ara surten manifestos
on expliquen quatre llestos
que ja m'estic excedint
i vomiten la parida
de que som jo i la querida
els qui l'estem oprimint.
Vet aquí el meu embolic,
"corason loco",
jo també fa temps que estic:
Trencant-m'hi el coco!.
Qui és el burro que et va dir
que a mi això no em fa patir
ni m'atabala?
Jo tampoc no veig gens clar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar:
Tocat de l'ala!.

© La Trinca



 
Audio: http://www.goear.com/listen/eb66d9a/corason-loco-la-trinca-la-trinca


Manel Aljama (novembre 2010)

dilluns, 22 de novembre del 2010

De 0 a 10: -10


Haurien d'existir vots negatius. No dono aquest any el meu vot a cap formació. CAP.
  • Mas: Potser ha aprés la lliçó. Espero que no caigui en el victimisme malaltís de Pujol i ho faci més bé. Guanyarà.
  • Montilla: Plega! Per fer mans i mànigues per mantenir la cadira. Va pactar contra natura donant-li interior als okupes i la resta als en principi “ independentistes”. Ha quedat ben retratat a Madrid. Allò de l'orgasme, és ciència ficció oi?
  • Saura: Mossos, bombers, limitació de velocitat, sort que se'n va. El seu succesor em recorda els ciclistes que no s'aturen als semàfors...
  • Carod Rovira: Impresentable, amb molt poca talla per ser home d'estat i aguantar les provocacions de Madrid. Un polític de taberna. Puigcercós...
  • Ciutadans: El nen que no van voler al PP. Que plegui
  • La candidata del PP: Impossible acontentar a Espanya i Catalunya. Que plegui
  • Laporta, el trepa o potser “el Berlusconi” català. Quina collonada i quin favor a fet al nacionalisme seriós. No l'han volgut a cap partit i ha creat el seu.  Que n'aprengui!
  • Carretero: Sembla honest i treballador però així no es fa res.
  • Nebrera: està marcada per ser del PP i haver-se empassat molts atacs a Catalunya. No cal que es tregui la tovallola...

Menció especial negativa per:

  • Pujol: Potser va fer massa país i va administrar poc país... Es va equivocar en no fer un compromís amb Espanya per després deixar-se recolzar pel PP. Es va queixar massa.
  • El tripartit: Per fer un estatut impossible per blindar unes lleis agafades amb pinces i que ara s'estan derogant.
  • El nou estatut: No sóc advocat ni llicenciat en dret però gràcies a que he fet oposicions conec la constitució i de lluny, amb l'estatut tens per ficar-hi cullerada. A més,  es deixa ben clar que una consulta com la dels sobiranistes no es pot fer a nivell territorial, és a dir, dins de la "consti".


On volen anar aquests candidats, gairebé tots fregant o passant la cincuentena i assessorant-se amb nens sense experiència? Així surten els videojocs “piñao piñao” matant independentistes...

© Manel Aljama (novembre 2010)

dijous, 18 de novembre del 2010

Els polítics són NI-NIS

Reproduexio una carta adreçada al Hble. President de la Generalitat de Catalunya i publicada en http://joanguellserra.blogspot.com/2010/11/carta-de-disculpa-al-president-montilla.html


CARTA DE DISCULPA AL PRESIDENT MONTILLA

Molt Honorable President Montilla,
M'he assabentat que ha destinat 20.000.000 d'euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s'impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s'han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m'agradaria demanar-li disculpes.
Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d'educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l'execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.
Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.
També vull aprofitar l'avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s'aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m'alleuja la consciència.
Té tot el meu suport per acabar d'eradicar valors com l'esforç, el sacrifici i l'excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi's amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d'atur juvenil: quins ignorants!!
Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l'esperança perquè a la nova generació que puja no l'haurà d'ajudar tant; s'estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.

Cordialment,
Joan Güell
03 novembre, 2010

P.D. Prego que disculpi el fet d'haver après a escriure sense faltes d'ortografia.


Tenia preparat quelcom semblant però un cop més m'han avançat :D   La propera entrada anirà dedicada a valorar el planter de personatges públics que tenim. Avanço la nota mitjana entre 0 i 10:  -10

dilluns, 1 de novembre del 2010

Tarradell any 2012


Aquest substantiu no vol dir “Taradell” mal escrit. No, és el nom de la futura ciutat que formaran Tarrasa i Sabadell. Ja hi som! el lector dirà -i si és de Terrassa més-, que hi ha una falta d'ortografia. És clar, el, nom no m'ho invento pas jo. És que això es decidirà a Madrid i és clar, des d'un “ministerio”. I ja se sap que quan el “funcionario del ministerio” decideix quelcom, això, va a missa (mai millor dit) i a més, sempre és constitucional. De fet Sabadell es deu molt als “ministerios” des que es s'annexionà part de Sant Pere de Terrassa i altres municipis al segle XIX.

¿Quan passarà això?
Començarà l'any que ve i culminarà durant el 2012. Tot començarà amb la desfeta del PSC en les eleccions del 28-N. Els barons catalanistes començaran a abandonar la nau deixant el partit a mans del PSOE. Després en les municipals rebran una altra cop i aquesta vegada canviaran de nom el partit. Però quan la cosa anirà més malament per a Catalunya serà a partir de les eleccions generals del 2012. La crisi econòmica agreujada més aquí que en qualsevol lloc farà que sigui possible un pacte PP-PSOE i que d'una vegada per totes es recuperin les competències autonòmiques. Així, TV-3 i “Ràdio Catalunya” deixaran d'emetre ja que “la programación en lenguas vernáculas de la televisíón estatal es suficienteara cubrir el acervo cultural español”.

Si fem un cop d'ull a la premsa del moment ens trobarem notícies com aquestes:
  • El deute del Barça és tan gran i difícil de determinar que s'ha anomenat una comissió gestora presidida per un jutge de Salamanca.
  • Laporta i altres independentistes s'han exiliat en un paradís fiscal.
  • Els partits independentistes encara no s'ha posat d'acord en les sigles de la nova formació pels propers comicis. CiU en vol formar part. 
  • Artur Mas farà de professor a la Universitat de Columbia i Jordi Pujol torna a la política.
  • El RACC ha estat obligat a fusionar-se amb el RACE ja que són tots dos “reials”.
  • La llengua vehicular tornarà a ser l'espanyol. El col·lectiu d'emigrants llatins recolza la mesura.
  • El Palau de la Música és ara “Palacio de la Musica Española de Cataluña”
  • La Sardana és ara un racó temàtic en el Museu d'Història de Catalunya.
  • Les restes romanes de Tarragona seran traslladades peça a peça a Salamanca on junt amb l'aqüeducte de Segòvia faran un parc temàtic, ho sento Olga!
No em feu gaire cas ja que es tracta d'un malson etílic i és molt difícil que pugui ser realitat algun dia... ??

© Manel Aljama (novembre 2010)

divendres, 29 d’octubre del 2010

Vull i te vull


Vull dormir en els teus braços
Descansar en els teus llavis i somiar en els teus ulls
Vull pensar en la teva ment
Entrar a la teva vida i viure en el teu cor
Vull aprendre de la teva bogeria
Ensenyar la meva demència i alegrar el teu somriure
Vull recitarte mil versos...

© Inés de Freitas

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Cercava sota les pedres


A la ràdio es sentia la veu de tabac d'un locutor que parlava en to seriós, circumspecte i dogmàtic. Aquests sons, però a ell no li arribaven. Perquè els notés havien de ser molt fins, extremadament aguts. Llavors era molt jove i es dedicava a córrer sense preocupar-se gaire pel soroll, i, ni tan sols per les ordres. El menjar sempre estava a punt. Jugar, dormir i poca cosa més. Era feliç. Què més volia! Si es portava malament es quedava sense jugar i sense sortir. D'allò més normal. Si hi havia estat obedient i fidel tot eren premis. Ara i adés podia jugar i respirar l'aire fresc i pur dels camps que encerclaven la casa.

Al seu voltant tot canviava encara que ell no ho percebia. Els uns i els altres, com en un espectacle de titelles gegant, anaven sortint de l'escena. Quan això succeïa, la resta d'habitants vestia de negre i es passava una nit en blanc. Però després tot tornava a ser com sempre, encara que amb un de menys. Feia el cort fort cada vegada que passava una cosa així. Sense gairebé saber com, havia reduït el ritme de la diversió però seguia tenint la mateixa gana que de petit. Però ell no reparava massa tot això. Era fidel a la seva rutina, com un esclau lligat a la quotidianitat i que per mandra o comoditat ni tan sols intenta trencar el fi i delicat fil que uneix les obligacions amb les satisfaccions. Amb la seva mirada buscava el contacte amb el seu entorn, però poques vegades tenia èxit. Com de naixement no podia parlar, el llenguatge dels gestos va ser sempre el seu mitjà de comunicació. A poc a poc els altres van anar desapareixent fins que un dia es quedà sol i marxà d'aquell lloc. Sense ningú que es fes càrrec la ballà magre vagant desorientat pels carrers. De tant en tant freqüentant la companyia ocasional d'altres com ell fins que un dia com per casualitat ensopegà amb la casa. Amb prou feines hi entrava llum i semblava completament deshabitada.

No sabia quant de temps havia passat des de llavors. No entenia res. Ja era bastant gran i se sentia cansat per poc que fos l'esforç. Fins hi tot una mica de pols li feia esternudar. Però es va posar a buscar i no va parar de donar voltes per tots els racons. No sabia per què però no parava de recórrer tots els passadissos i habitacions. Si hagués pogut hauria tornat a buscar sota les pedres. Al final, esgotat i sense resultat es sentí sol i abandonat i es va estirar a ploriquejar. La infància feliç amb la menjadora plena i les carícies estaven ja en un recòndit racó de la memòria, gairebé perdudes. Tenia els ulls humits i la visió era molt borrosa. Cregué veure com unes llums blanques que sortien de les parets. No tingué por. Remenà la cua i es deixà acaronar No va tenir forces per bordar d'alegria i deixà anar el seu darrer sospir.

Dedicat a en Tupi, el gos de la meva amiga Núria Casajuana. Els millors homenatges s'han de fer en vida i així he fet.


© Manel Aljama (octubre, 2010)
© Foto Marta Aljama (gener 2008), editada electrònicament.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Quina por!


Ja està aquí el 43è Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. Aquest any,homenatge a The shining (horrible doblatge en la seva estrena en 1980) .
Del 7 al 17 d'octubre de 2010.
Publicat amb anterioritat a Calaix de Sastre

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Només jazz (Concert d'Afro Blue al Griffin)


Amb el concert d'Afro Blue, el passat dijous 30 de setembre va arrencar la temporada de dijous de Jazz al veterà (més de 40 anys) i autèntic pub Griffin de Sabadell.  Hen d'estar contents de tenir un lloc que de manera continuada es dedica al Jazz en una ciutat on la cultura sembla ser un eufemisme.  Sense anar més lluny a Cerdanyola del Vallès tenen un festival internacional de Blues, i, és clar, estem a la vora de Terrassa, la capital del Jazz.


Van començar amb el seu clàssic i que els hi serveix de sintonia: Me siento Flex i van demostrar el que són: músics molt experimentats amb currículums de professor, dic de mestre. Van versionar de manera molt digna alguns temes de Michael Jackson. Entre el públic hi havia gent jove (menys de 30), quelcom encoratjador.  El grup porta 10 anys en la carretera i això també és encoratjador. Si en voleu saber més, aquesta és la seva web: Afro Blue


Diuen que el jazz només és per escoltar-lo en directe. Pot ser.  El cert és que al final d’aquest concert en tan entranyable lloc tothom surt content, carregat d’energia i amb un somriure al llavis i és que un bon concert de jazz pot ser molt més bo que qualsevol altra cosa.

© Text i Fotografies Manel Aljama (octubre 2010)

dimarts, 28 de setembre del 2010

Poema



 
Vaig haver de dir-te tendresa
Ja que això, li vas donar a la meva existència
Vas arribar a mi com un regal
Vares omplir els meus espais amb la teva presència

La nostra finestra que fa de porta a la lluna

I al sentir-te dir "t'estimo"
Cada nit és una nova melodia
La nostra finestra que fa de porta
I ens porta el sol al matí
Neix com una bella flor a la primavera


© Ines de Freitas.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Com en La Vida de Brian


(c) de Monty Phyton at Youtube (http://www.youtube.com/watch?v=gb_qHP7VaZE).

Per a mostra aquí una transcripció lliure i adaptada a l'any 2010 de l'era cristiana.

EXTERIOR Amfiteatre romà, per exemple el de Tarragona.
P. G (Pla general el circ, la càmera s'acosta)
Ara P.P. (primer pla canviant segons qui parla)
BRIAN:  Vosaltres sou de Solidaritat Catalana?
REG:  Solidaritat Catalana?  Nano! Nosaltres som de Reagrupament i no dels traïdors d'Esquerra o el malparit del Laporta que és... que és...!  
FRANCIS:  Imbècil.
REG: Això!
BRIAN:  Puc... puc unir-me a vosaltres?
REG:  No.  Ves a pastar fang!
BRIAN:  No en tinc ganes de vendre aquesta merda espanyola!  Odio els espanyols tant com qualsevol altre!
Tots els de Reagrupament:  Shhhh!  Shhhh!  Shhh!  Shh!  Shhhh!
JUDITH:  Estàs segur?
BRIAN:  Totalment!
REG:  Escolta.  Si de debò el que vols és unir-te a Reagrupament has de odiar més que els espanyols...
BRIAN: Ja els odio prou!
REG: Escolta, has d'odiar més que  els espanyols els de Solidaritat Catalana i els d'Esquerra...

I d'un film que tant m'agrada no podia menys que reproduir el guió original:
Escena  7 : Join the People's Front of Judea!
BRIAN:  Are you the Judean People's Front?
REG:  Fuck off!
BRIAN:  What?
REG:  Judean People's Front.  We're the People's Front of Judea!  Judean People's Front.  Cawk.
FRANCIS:  Wankers.
BRIAN:  Can I... join your group?
REG:  No.  Piss off.
BRIAN:  I didn't want to sell this stuff.  It's only a job.  I hate the Romans as much as anybody.
PEOPLE'S FRONT OF JUDEA:  Shhhh.  Shhhh.  Shhh.  Shh.  Shhhh.
REG:  Stumm.
JUDITH:  Are you sure?
BRIAN:  Oh, dead sure.  I hate the Romans already.
REG:  Listen.  If you really wanted to join the P.F.J., you'd have to really hate the Romans.
BRIAN:  I do!
REG:  Oh, yeah?  How much?
BRIAN:  A lot!
REG:  Right.  You're in.  Listen.  The only people we hate more than the Romans are the fucking Judean People's Front.
P.F.J.:  Yeah...
JUDITH:  Splitters.
P.F.J.:  Splitters...
FRANCIS:  And the Judean Popular People's Front.
P.F.J.:  Yeah.  Oh, yeah.  Splitters.  Splitters...
LORETTA:  And the People's Front of Judea.
P.F.J.:  Yeah.  Splitters.  Splitters...
REG:  What?
LORETTA:  The People's Front of Judea.  Splitters.
REG:  We're the People's Front of Judea!
LORETTA:  Oh.  I thought we were the Popular Front.
REG:  People's Front!  C-huh.
FRANCIS:  Whatever happened to the Popular Front, Reg?
REG:  He's over there.
P.F.J.:  Splitter!
GOLIATH:  [pant pant pant]  Ooh.  Ooh.  I-- I think I'm about to have a... cardiac arrest.  Ooh.  Ooh.
SPECTATOR:  Absolutely dreadful.  Hmm.
CROWD:  [cheering]
REG:  Yes, brother!  Ha ha.  What's your name?
BRIAN:  Brian.  Brian Cohen.
REG:  We may have a little job for you, Brian.

I és que la realitat supera sempre la ficció. Com deia el grup La Trinca en una cançó, els indis de tenen una retirada amb el poble català. Crec el Poble jueu de l'any 30 també.  O potser tot plegat això de l'independentisme s'ha quedat ja  com el famós camarot dels germans Marx...

Recopilat per Manel Aljama (setembre de 2010)

dimecres, 22 de setembre del 2010

Dia de la teta: La mamella catalana


M'ha arribat per email i en format de word.  Tenia preparat una altra dedicada als partits polítics catalans. Ho deixaré per demà o potser demà passat.

La teta catalana, un exemple de generositat

De mamelles n’hi ha de molts tipus: grans, petites, dures, tobes, flàcides, terses, suaus, aspres. Amb el mugró gran com un ou ferrat, o petit com un botó, relaxat o de punta.

Però si n’hi ha alguna que destaca pel seu caràcter acollidor, amable i generós és la teta catalana.

Prou ho saben els espanyols que des de fa més de 300 anys s’hi han estat alletant, que l’han espremut per treure-li tota la llet possible.

La teta catalana, la dida d’Espanya, que ha alletat a milions d’espanyols, sense repòs, incansable, inesgotable, generació rere generació.

Però la teta catalana està cansada. Ja no és aquella teta jove, innocent, jovial, sempre oberta a què tothom s’hi amorrés, sempre a punt per acollir qualsevol boca assedegada de nutrients.

Finalment la teta catalana s’ha vist el cul i no està disposada a continuar sent la font d’aliment d’aquells que durant tant de temps l’han maltractada, l’han insultada i l’han vexada.

Ara ja té molt clar que no vol que cap veí continuï aprofitant-se de l’esforç que li suposa haver de tenir el pit a punt cada dia, ple a vessar, perquè tothom qui vulgui s’hi amorri a plaer, sense donar-li ni tant sols les gràcies.

Per això, la teta catalana s’ha alçat, amb els mugrons enlaire, desafiant el cel, per cridar ben fort:

Adéu Espanya! Aneu a mamar-la a un altre lloc.


Consta publicada des del juliol en aquest lloc http://aneuacagar.blogspot.com/2010/07/dia-de-la-teta-la-mamella-catalana.html per Pere Llufa.

dimarts, 31 d’agost del 2010

¡Festa Major!

 



Ja és festa major
i com cada any,
els nostres gestors
ens han preparat:
aixecada de castells
aixecada de camisa
i baixada de pantalons.
Alegria, alegria
¡que és festa major!

Vaig anar a una web d'un organisme de l'Administració a descarregar els drets dels ciutadans i contribuents i em va sortir això:


A tots us desitjo molta calma en el nou curs...

© Manel Aljama (agost 2010)

dimecres, 18 d’agost del 2010

Les festes de Gràcia


Gràcia era una vila que va ser annexionada a Barcelona durant l'expansió del segle XIX. Les seves festes són un dels pocs elements d'identitat que encara hi queden. Les festes de Gràcia van revifar molt durant els vuitanta del segle passat. Havien proliferat els restaurants, les tasques i tota mena de locals de diversió. Sempre ha estat un lloc cosmopolita: argentins, grecs, libanesos, etc. Després amb la febre olímpica dels noranta l'ajuntament va conegelar les llicències d'apertura de bars. Ja en el segle XXI s'han fet famoses per la presència dels indesitjables de sempre: els qui no es poden representar ni a si mateixos i només s'expressen amb la violència. Any rere any havia entrat en una mena de decadència. Veïns, polítics i organitzacions es culpaven mútuament sense fer-ne res. Amb l'arribada de la crisi tot podia perillar però gràcies al bon seny de les parts i a que la festa ha estat declarada d'interès nacional i cultural, s'ha constituït una fundació que vetllarà pel bon funcionament. El resultat ha estat bo: millor qualitat de les decoracions, menys actuacions per carrer (no tots els habitants de Gràcia fan festa o estan de vacances. Els grups musical s'han quedat a les places. L'horari s'ha reduït concentrant més activitats en durant el dia. Els carrers ja no tenen molts barrils de cervesa. La cervesa es ven als bars.
Malgrat tota modernitat, Gràcia que als anys 80 tenia encara una vaqueria on podies comprar la llet, seguirà sent com un petit poble que no sembla Barcelona.

© Manel Aljama (agost 2010)

divendres, 13 d’agost del 2010

Gainsbourg, héroi i dolent



Hi ha qui diu que Serge Gainsbourg tan sols va ser un fatxenda o potser un macarró. Per a altres un geni, un compositor sense el qual bona part de la música francesa i contemporània no hauria estat igual.

D'origen jueu, lleig i borratxo. Una cosa més havia de tenir perquè les grans cantants i actrius se'l van endur al llit. Els excessos es paguen i va morir fa temps, però encara jove.

Només coneixia aquell "Je t'aime" que es va publicar a Espanya el 1977 (7 anys després). Més endavant, vaig veure que havia compost fins i tot, cançons per a Eurovisió.

El film sobre la vida de Serge Gaingsbourg m'ha semblat molt bé. Han trobat un actor que se li sembla com un bessó. El repartiment també està molt bé i al meu entendre la pel·lícula està lluny de ser un amable biopic. Tot el contrari, fa humà a el geni.

En aquest bloc es pot trobar més informació: http://www.gainsbourgfilm.com/

© Manel Aljama (setembre 2010). Publicat abans a Calaix de Sastre.
© Dibujo: http://www.gainsbourgfilm.com/

divendres, 23 de juliol del 2010

Any 2075

L'estança era ampla i molt lluminosa. Els finestrals eren tapats per cortinetes blanques que deixaven veure el net cel exterior. Es tractava de la setena planta del magnífic hotel Excelsior de Dubai. La totalitat de les noies no perdia detall del programa de televisió. Era un canal temàtic, d'aquests dedicats a la història. Era el seu temps lliure i hi tenien restriccions. Bé, donaven per fet que tot allò que podien accedir-hi no estava pas prohibit. Quan utilitzaven algun dels ordinadors dels que disposaven havien advertit que algunes direccions no eren accessibles o més ben dit d'una altra manera; estaven prohibides. Molts, des de fora, havien arribat a la conclusió que aquelles dones vivien en una presó de vori però la realitat era que estaven ben segures i a recer de qualsevol violència més enllà de la seva ben remunerada feina. Tot el que havien de fer era restar en aquella planta especialment adaptada del luxós hotel i sempre a disposició del seu patró. El contracte era ben senzill i amb poques clàusules. Si calien més l'Emir de Dubai les hi afegia i punt. Elles si més no ja havien fet el cor fort a canvi d'una important suma diners per un sol any d'estada enmig d'eunucs.

El documental mostrava unes imatges molt antigues, de gairebé un segle d'antiguitat on es veien milers de noies que en diverses i contaminades ciutats cremaven els sostenidors. Hi apareixien també innombrables banderes de color violat. Tot això deia la veu "en off", va succeïr el 1975, l'Any Internacional de la Dona. Les concubines de l'Emir estaven astorades i no es perdien cap detall. Es deia que era la manera com l'ONU pretenia obrir els drets fins llavors masculins al col·lectiu femení. De sobte, l'emissió s'interrompí. L'eunuc encarregat de l'harem havia desconnectat el televisor.

© Manel Aljama (juliol 2010)
© Il·lustració de Renoir: "Harem de Montmattre" (dones vestides d'algerianes)

diumenge, 18 de juliol del 2010

Anna Roig i l'ombre de ton chien a Sabadell



El divendres passat vam gaudir d'un concert excepcional, el d'Anna Roig i l'ombre de ton chien, tot dins del festival d'estiu de Sabadell, 30 nits, i sobretot, gràcies a l'encert de l'Alliance Française de Sabadell, per buscar música i propostes culturals veritablement valuoses i innovadores.

Anna Roig i l'ombre de ton chien començaren fent interpretacions de clàssics francòfons però que en el seu primer compacte estrena títols propis en català, francès i castellà. Tant la cantant com els músics demostren professionalitat i un gran domini de l'escena. Sovint grups d'aquest tipus cauen en el divisme del cantant. No és així. Aquí els músics són molt bons i donen el seu toc a cada peça. El so és natural, millor en directe que en estudi i, això sí, sense artificis i trucs d'altres èpoques que quedaven molt be al vinil però que eren molt complicats de reproduir en un concert.

Durant l'actuació ens van regalar perles de Brel o temes eurovisius com "Poupée de cire" de France Gall o "Comment te diré adieu" de Françoise Hardy. El seu èxit recent “Je t'aime” se'l van deixar pel bis final. Un cop acabat el repertori propi començaren a improvisar èxits en francès de sempre amb gran domini de l'escena. Cal afegir que cada tema era interpretat com si es tractés d'una dedicatòria personal al públic.

Tot això també ha estat possible amb l'esforç divulgatiu del programa de COMRàdio, el Boulevard de la cançó francesa que dirigeix i presenta Enric Cusí.  Si en voleu tenir línia directa amb aquest group el podeu trobar a la xarxa, MySpace i Facebook: http://www.myspace.com/annaroigilombredetonchien

© Text i fotografies Manel Aljama (juliol 2010)

dijous, 8 de juliol del 2010

Exposició Cultura - Cultures


Porto avui una exposició de 2008 que intentava demostrar com la història no és sempre com la descriuen els llibres. Aquella exposició, Cultura-Cultures, organitzada pel Museu d'Art de Sabadell ens feia reflexionar que d'Egipte ens ha vingut quelcom més que les piràmides i els jeroglífics. Així, sota el títol: Egipte entre el Sol i la Mitja Lluna, fent referència als respectius símbols religiosos, ens ensenyen com la manera de teixir i la vida diària a l'Egipte copte (cristià) era molt més semblant a la nostra del que ens volen ensenyar les pel·lícules de Hollywood.



© Manel Aljama (juliol 2010)
Il·lustració fullet exposició (Museu Cultura de Sabadell)

divendres, 2 de juliol del 2010

Vaig Conèixer en Dakh! de Glòria Marín


El llibre tracta d'una noia de Sabadell que estiueja a Sitges on té una amiga. A la tornada de vacances coneix un noi de color al seu institut. Aquest fet farà canviar les seves vides.

Es tracta d'un llibre innovador i alhora intel·ligent. Malgrat que potser no sigui la primera obra literària on apareixen els correus electrònics, es novetat que els diàlegs i els capítols tenen el format de “email”. És intel·ligent quan la seva temàtica i brevetat el fan fàcilment llegible per part de molts joves que es troben en l'edat d'abandonar la lectura voluntària.

Si s'ha de criticar alguna cosa és precisament això, la seva brevetat. Potser uns quants correus electrònics més no li sobren. Però com he dit abans aquesta simplicitat forma de les pròpies característiques del llibre, ser breu.

Si bé està enfocat a l'adolescent o aquell noi que acaba de començar l'ESO, es també molt indicat pels pares. Glòria Marín ens ensenya un fresc bastant fidel de la generació que ara té entre tretze i quinze anys, els més difícils de la llarga travessia de l'adolescència.

Per conèixer més d'aquesta autora sabadellenca podeu visitar la seva pàgina: http://gloriamarin.cat/

Manel Aljama (juliol 2010)

diumenge, 20 de juny del 2010

12 homes sense pietat




Tot un clàssic del teatre que qui més qui menys només ho ha pogut veure en la tele en blanc i negre.  El cinema sovint s'ha nodrit de grans èxits del teatre que convé tenir present:  La gata sobre la teulada de zenc, Qui té por de la Virgínia Wolf?, Un tramvia anomenat desig...

El proper diumenge acaben les representacions. Els actors que per amor a l'art i per tant al teatre estan tots excel·lents i professionals. Els mitjans sobris i modestos: El Teatre del Raval. I per què més? Si a la fi és com diu aquell bolero “la vida es puro teatro”, és a dir, tant real com la vida mateixa.

Manel Aljama (juny 2010)
Imatge: full informatiu de l'obra capturat electrònicament.

dilluns, 24 de maig del 2010

Llum de Taverna

Foto: cartell de l'espectacle
Espectacle de teatre produït per La Càmara Teatre de Rubí (entre bambolilnes)


Busques la teva vida
al país del paradís perdut.
Recorda les fronteres que has passat
i si un dia és el teu sant
amaga el teu nom, que no et trobin
(de Magada Papadaki, traduït per Mireia Miguel i Castejón)

He tingut el plaer d'assistir a una peça de teatre exquisida, d'aquestes que s'anomenen de petit format on lluny d'estridències i de recurs fàcil televisu he passat una bona estona. Espero i desitjo que les representacions es prodiguin. Els actors: Neus Lozano, Fran Rueda, Manu Fuster, Roser Tutusaus, Isabel Blasco, Mero Sans i Carme Jiménez et transporen fins una tarverna on, a través de la poesía de Segarra, Kavafis i Berta Serra, on amb la seva veu compartirem el seu petit paradís perdut. No marxareu però amb tristor. Tampoc serà una frivoliat. Serà d'alló més intimista. El discurs, el ritme, el piano, la senzillesa de l'escenografia, la tavernera i les seves cançons, et transportaran a el seu país petit perdut o no particular.


La veu de LLuís Llach, aqui no queda tan bé com la sensual i atractiva tavernaera d'aquest muntatge.  Ella sí que ens porta a La taverna del mar



També, amb poemes com aquest, ens fa volar, en el petit temps que dura l'espectacle.

Recorda, cos...

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

I el text original (en grec):

ΘΥΜΙΣΟΥ, ΣΩΜΑ...

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,
όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,
αλλά κ εκείνες τες επιθυμίες που για σένα
γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,
κ ετρέμανε μες στην φωνή — και κάποιο
τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.
Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,
μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες
εκείνες σαν να δόθηκες — πώς γυάλιζαν,
θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·
πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα. K.Π. Kαβάφης

Aqui podeu escoltar una versió no tan encertada com la del muntatge:


Un cop més, felicitats a tota le gent que fa teatre d'aquesta manera. Paga la pena i molt.

Recopilat per Manel Aljama (maig 2010)

dimecres, 21 d’abril del 2010

La darrera carta d' Alice


La velleta parlava mentre dormisquejava o potser que dormís mentre parlava. La néta romania immòbil. No estava molt segura del que acabava d'escoltar. La seva àvia s'havia expressat amb la veu baixa, mussitant. “Esperaré que es dormi per a sempre”, decidí la noia mentre s'asseia en una butaca. L'habitació era acollidora encara que sense luxes. La llum era tènue. Aquell casalot en Kent era modest, a pesar que amb les rendes obtingudes per la venda de la mansió londinenca i la subhasta del manuscrit, la dona podia haver adquirit quelcom una mica millor. Potser si no hagués perdut dos fills en la guerra s'hagués donat més luxes. Això era el que pensava la néta mentre vigilava si la octogenària encara respirava.

Quan va exhalar el seu últim hàlit l'hereva pujà a les golfes. Aixecà la tapa d'un bagul. Apartà alguns vestits i allà estava, una llauna metàl·lica que podria haver contingut galetes. La va obrir amb cura. Era el petit tresor que només ella coneixia de boca de la difunta. Allí estaven intactes les cartes no enviades de la seva àvia. Va sentir un calfred. Va poder més la curiositat. Acostà els seus dits tremolosos amb cura, tenia por que no anés a esguerrar aquella relíquia. Trià una fulla a l'atzar, la primera. Es va posar a llegir en veu baixa:

“Estimat Charles:
No sé com començar i tampoc on ets ara. Espero que et trobis bé. M'agradaria que poguessis llegir aquesta carta, però Déu, tu i jo sabem que això és impossible. Fa ja més de quaranta anys que no hem tornat a parlar. Però avui noto que aviat arribarà la meva hora. Sí, i tal vegada qui sap si ens tornarem a veure. A l'altre costat del mirall. Com tu vas escriure. Encara recordo la primera vegada. Era un mes d'abril... ho recordo amb claredat, però no és un record meu. És el que els meus pares em van explicar. Sí, va ser un dia 25 i de l'any 1856. Charles, tenia quatre anys! Jo només em recordo de la teva mirada captivadora. Dels teus llavis i del teu poder d'atracció. Fins llavors no havia més home en la meva vida que el meu pare. Tenia quatre anys, Charles. Ho sents Charles? Tan jove que era per descobrir l'amor! Bé jo no sabia tampoc llavors què era això de l'amor. Per què vas deixar d'escriure'm? Jo creia que m'estimaves. Però jo era molt jove. Era molt nena. No saps quant vaig odiar aquell maleït manuscrit. Jo era la teva fada, vas dir. Després em vaig casar. Saps? I vaig tenir tres fills i els vaig perdre a tots. Però sempre vaig seguir pensant en tu. Ara sento que és la meva hora i només puc dir-te, una cosa que tu vas saber des del principi.
Teva per sempre Alice Liddell”


La noia retornà el paper a la capsa. La va tancar i la va embolicar en un tros de tela. Baixà les escales i va decidir que el secret moriria amb ella.

© Manel Aljama (agost 2009)
Fotografia Alice Liddell per Charles Dogson (Lewis Carroll). Domini Públic

dimarts, 30 de març del 2010

Obeïm ordres

L'estança era molt petita, més aviat estreta. Hi havia poca  llum. Tan sols un llum articulat a sobre d'una taula metàl•lica que encarat, gairebé enlluernava l'individu que estava lligat a una cadira. Tenia el cap deixat caure sobre l'espatlla esquerra. Els seus ulls estaven tancats i els pòmuls li cremaven. Un fil de sang lliscava per l'entreoberta comissura dels llavis. No estava mort ja que s'escoltava un fatigós i esforçat alè. S’obrí una porta i entrà una mica més de llum. Van irrompre dos individus que descendiren els dos esglaons que s'elevaven sobre l'entrada del quart. Tancaren la porta.
—¡Caram! El nen vol fer nones! —digué el que va arribar primer a la vora del reu.
—¡Doncs li despertem! ¡I ara! —va dir el segon mentre propinava un cop de puny al plexe solar del torturat que es queixà i deixà anar una glopada de saliva sangonosa.
—Vols més? —el va interpel•lar tot just després de propinar-li el cop. No respongué. Però el degoteig començava a ser hemorràgia. El botxí feu un gest d'assestar-li un cop al cap però el primer li agafà el braç amb fermesa.
—¡Espera una mica! Encara ha de durar.
—¡Quin malparit! —va respondre però escridassant al martiritzat— Quina sort tens!
El seu company pujà la breu escala de dos esglaons i assolí la porta. Va sortir deixant-la entretancada amb l'habitació sumida en una foscor trencada únicament per la incandescència de la llum articulada. No trigà massa. Tornà amb una galleda metàl•lica plena d'aigua que brillava en la penombra.
—Té —digué al seu company perquè agafés la galleda—, li donarem un descans.
L'altre l’agafà amb les dues mans, va fer un pas cap a enrere i li llençà el contingut. L'home gairebé s'ofegà. Començà a tossir sense atrevir-se a obrir els ulls. Redreçar el seu cap. El portador de l'aigua baixà una mica el llum articulat potser perquè no s'encegués del tot.
—¡Vinga! Confessa d'una puta vegada! ¡Has begut oli! ¡Ho sabem tot!
—¡Vull veure el meu advocat! —va respondre amb veu entretallada el reclús.
—¿Per quin sets sous hem de fer això? ¿Perquè tinguis un judici just? Perquè paguis una multa? Per a ser més just? —respongué l'agressor—. Aquest no és el nostre estil. Ja estem cansats i ara apliquem les nostres pròpies regles i el nostre propi mètode. Has entès?
—Nosaltres —afegí el que semblava un comandament—, obeïm ordres. Se'ns ha dit que has comprat música en el "top-manta"; i a més tenim les proves. Des de la societat d'autors ens han dit que et donem una lliçó i que acabem amb tu. Què guanyem portant-te a la justícia? Respon?

© Manel Aljama (febrer 2009)

dilluns, 1 de març del 2010

Là, à gauche



Es va tocar la panxa només tancar la porta darrere seu. Últimament trobava els dinars de Brasserie Lipp una mica més pesats del normal. Era però obligatòria l'assistència. No fos que pensessin que s'havia tornat dissident. Ara havia d'agafar el metro i apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. Encara pul·lulaven en les seves oïdes les sirenes i els xiulets de la policia. Els batecs del seu cor a mil revolucions i aquell suau tacte de la pell de Suzanne. Mentre ells, amagats, es van lliurar a la diversió amorosa, els seus coreligionaris no van deixar cap llamborda sobre l'asfalt. Per fortuna les quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que del que dos joves podien fer o descobrir amb els seus cossos. "Potser el risc o la novetat li van excitar llavors" — pensava—, “o potser no li vaig agradar prou". Van trobar, un tombant, un “cul de sac” i una porta sense tancar. No dubtaren de perdre's i deixar als altres la revolució. No es van tornar a veure. Ell  reprengué les seves activitats contestatàries que ara eren una mica més clandestines. Caminava a poc a poc, sense ganes. En una paret encara es llegia la pintada que deia "Sous les pavés la plage" (sota les llambordes, la platja), però Gerard havia comprovat que sota les llambordes no hi havia aigua, tan sols sorra negra. I si baixava encara més, l'únic líquid era la brutícia del clavegueram. No podia treure's del cap el tacte dels pits de Suzanne, amb les seves mans empresonades sota el jersei. Ni tampoc els seus llavis carnosos i enrojolats, presa de l'excitació. A l'altre costat de la tàpia, crits, cops i ulular de sirenes. Els esbufecs de l'amor quedaven ofegats per la batalla. En una marquesina d'anuncis, al costat de l'estació del metro es podia llegir "Soyez réalistes, demandez l'impossible" (sigueu realistes, demaneu l'impossible). Pensà que li tornaria a demanar per sortir. Encara que no es posava al telèfon quan la trucava al de la feina o al de la residència d'estudiants on deia que dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia molt que no visitava el dormitori comunal.
En arribar al lloc de la cita al bell mig de turistes i gendarmes amables, va recollir el paquet amb els pamflets. Certament era el lloc més segur per a aquest tipus d'intercanvis. Tornà a la mansarda que feia les vegades de résistance (resistència) i comitè de direcció. Després del tancament de La Sorbonne no tenien on anar. Quan acabà l'encàrrec es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore.
—Allà, a l'esquerra —havia dit ella tot just localitzar la portella que donava al pati interior. El carreró no era gaire segur. Ell la va seguir com un aneguet i en la seva ment es tornà a repetir la  resta de la història.
I allà estava ell plantat i només posat en els seus pensaments i en l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a la mà tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en l'infinit i se submergia una altra vegada en els records.         

© Là à gauche (allà a l'esquerra) Manel Aljama (febrer 2010)
Fotografia d'autor desconegut trobada a Internet

dimarts, 23 de febrer del 2010

Sense Espriu des de fa 25 anys (No convé que diguem el nom...)

Com diu Joan Pere Viladecans en el seu article de El Periodico de Catalunya; en el moment de morir, ara fa 25 anys, el poeta, estava al cim més alt de la literatura catalana.  Molts polítics hi van fer costat, clar.  25 anys després, malgrat que estigui referenciat en el Canon Occidental (1995) de Harold Bloom, no es troba a les llibreries i tampoc és text de lectura en l'escanyament.

XXXVIII
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(La pell de Brau)

i es que aleshores, “Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi se salvés” (Les Hores).  Un grapat dels seus poemes van ser musicats fa temps per Ramon Muntaner i, al "meu", batxillerat sí que el vam estudiar. Preguntaré la meva filla si sap què es Sinera o Sepharad.   

© Manel Aljama (febrer 2010)
fotografia del Cementiri d'Arenys (sinera) trobada a Internet, autor desconegut

dissabte, 20 de febrer del 2010

Agraïment (Quelcom diferent)

Per als que els agradi escoltar ràdio i que a més sigui diferent us recomano el programa de COMRàdio, Boulevard (de la cançó francesa d'ahir, d'avui i de sempre). Fa anys que l'escolto i quan no puc, descarrego, o malament dit, “em baixo” el programa en format MP3. És un com un oasi alternatiu en un panorama amb tanta música en anglès.

El presenta Enric Cusí en directe tots els diumenges de 12 a 1 de la matinada. Aquesta és l'adreça web:

Aquest enllaç ha estat esborrat pel canvi sofert a COMRàdio, ara LaXarxa (2102)
http://www.comradio.com/flash/reproductor/reproductor.asp?kin_audio=33179
El nou enllaç és:


La presentació i propòsits es poden escoltar en: http://www.comradio.com/programes/programa.asp?id=45

Volia agrair la radiació de la meva última contribució a aquest bloc, Inventari d'un carrer, el passat dia 8 de febrer, amb aquest article i una cançó de Jean Ferrat que parla del pas del temps:


L'adreça del  video és: http://www.youtube.com/watch?v=4hQ6I8-yqmo

Vaig conèixer aquesta cançó gràcies a l'escriptora Olga Xirinacs de la qual soc lector dels seus llibres i del seu bloc. No assenyalo cap article en concret, seria injust. Us recomano que li pareu atenció al bloc: http://olgaxirinacs.blogspot.com/

© Manel Aljama (febrer 2010)