«Programming today is a race between software engineers striving to build bigger and better idiot-proof programs, and the Universe trying to produce bigger and better idiots. So far, the Universe is winning.» Rick Cook, The Wizardry Compiled (1989)
«Avui dia, la programació és una carrera entre els enginyers de
programari intentant construir programes més grans i millors a prova
d'idiotes, i l'univers intentant produir grans i millors idiotes. De
moment l'univers va guanyant». Rick Cook.
James Richard Cook (1944 - 13 de gener de 2022) va ser un autor
nord-americà de novel·les fantàstiques lleugeres. La seva escriptura
inclou molts acudits informàtics, i els gaudeixen millor els que tenen
formació en informàtica. Font: Wikiquote-Rick_Cook
Traduït i publicat per Manel Aljama (novembre, 2022) Escriptor, Editor, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
Mai no canviaria els meus increïbles
amics, la meva vida meravellosa, la meva estimada família, per menys
cabells blancs o per un ventre més pla. A mesura que he madurat, m'he tornat més amable i menys crítica amb mi mateixa. M'he anat convertint en el meu propi amic... No
tinc sentiment de culpabilitat en menjar unes galetes de més, o en fer
el llit quan vulgui, o comprant alguna cosa ximple que no necessito. Tinc dret a ser desordenada o extravagant. He
vist diversos amics i éssers estimats abandonar aquest món massa aviat,
abans que s'adonessin de la gran llibertat que aporta la vellesa. Qui em retreu, si em poso a llegir o jugar amb el meu ordinador fins a les quatre de la matinada i dormir fins al migdia? A qui molestarà que em quedi al llit o davant del televisor, tot el temps que vulgui? Ballaré al so d'aquells èxits meravellosos dels anys 70, 80 i 90, i si de pas m'entren ganes de plorar per un amor perdut, doncs ploro... Quan
vulgui, caminaré per la platja amb aquests pantalons curts, massa
ajustats per a un cos ja en declivi, i em submergiré a les onades amb
deixadesa, malgrat les mirades de commiseració d'altres de més joves i
dinàmics. Ells també envelliran. Sé que de vegades tinc descuits de memòria, però crec que, pel que fa a algunes coses de la vida el millor és oblidar-se'n. Recordo les coses importants. Per descomptat, al llarg dels anys, el meu cor s'ha trencat o fet miques més d'una vegada. Tot i això, els cors trencats ens procuren força, comprensió i compassió. Un cor que mai no ha patit és immaculat i estèril, i mai coneixerà l'alegria de ser imperfecte. Tinc
la sort d'haver viscut prou per tenir gris el que em queda de cabell i
per conservar el riure juvenil gravat per sempre als solcs profunds de
la meva cara. Molts mai van riure, molts van morir abans que els sortissin cabells blancs. A mesura que s'envelleix, és més fàcil ser positiu i independent. Importa menys el que pensin els altres. Jo ja no em qüestiono. M'he guanyat el dret a estar equivocada. Aleshores, responent a la teva pregunta, o si no has preguntat, a la teva estranyesa: M'agrada ser la persona en què m'he convertit. No
viuré per sempre, això ho sé, però mentre sigui aquí, no perdré el
temps lamentant el que hauria pogut ser i no va ser, i encara menys
preocupant-me pel que serà, perquè potser ni ho vegi. I quan en tingui ganes, menjaré postres a cada àpat. Ho captes? Que la nostra amistat mai es separi, perquè resideix al cor!
L’any 1391, uns 300 jueus que vivien al Call de Barcelona van ser assassinats o obligats a marxar de la ciutat. Acabava així la història d’una de les jueries més importants de la península.
Els jueus es van instal·lar de manera permanent al barri del call de Barcelona a partir del segle XI. Era l’Alta edat Mitjana. La població mundial rondava els 300 milions de persones. Les guerres entre musulmans i cristians van donar lloc a les croades. El feudalisme era el sistema polític, econòmic i social propi del període. Els nobles tenien un gran poder i eren propietaris de les terres i dels servs. Van aparèixer ordes religioses, com la del Císter, que reclamava una vida més austera. A Catalunya va destacar la figura de l’abat Oliva. En aquella època, es va inventar la brúixola i el sistema musical de solfeig. Artísticament, triomfava el romànic.
La presència jueva a Barcelona podria datar-se al segle I, quan els romans van expulsar el jueus de la terra d’Israel i alguns haurien vingut a viure Barcino, la colònia romana que va esdevenir Barcelona.
La primera prova de la presència jueva a Catalunya és l’anomenada làpida trilingüe de Tortosa, datada entre el segle III i el VI. Està gravada en hebreu, grec i llatí i formava part de la tomba d’una noia jueva del segle.
Els jueus es van instal·lar al call de Barcelona entre els segles XI i XIV. Hi van arribar per invitació dels comtes de Barcelona, que els veien com un col·lectiu útil a la seva causa i fidel a la corona. Dins el call, les autoritats municipals no hi tenien jurisdicció i depenia directament del rei. El rei proporcionava a la comunitat jueva protecció i un munt de privilegis. A canvi, els jueus pagaven tributs al rei. També tenien un rol diplomàtic i s’encarregaven de les negociacions amb regnes veïns.
Barcelona es va convertir en un dels indrets amb més jueus de la península. Sens dubte, aquí hi havia la comunitat més important dels regnes mediterranis. A Barcelona, van arribar a representar un 12% del total de la població. Dels 35.000 barcelonins, uns 4000 eren jueus. Van triar aquesta ciutat buscant un lloc on poder exercir les seves professions.
Els jueus eren una comunitat culta. Sabien llegir i escriure en hebreu, però també la seva llengua materna, el català! Els jueus eren molt estudiosos des de ben petits. Als 3 anys d’edat, quan fan el ritual equivalent a la comunió cristiana, han de llegir una pàgina de la Bíblia. A la pràctica significa que no hi ha nens jueus analfabets. Això contrasta amb el 90% d’analfabets entre la població cristiana de l’època. Les famílies sense recursos, enviaven als seus fills a estudiar a la sinagoga. Aquesta alta capacitació els permetia accedir a professions prestigioses i, alhora, els convertia en sospitosos als ulls dels cristians.
Barcelona va ser la llar de jueus il·lustres. També va ser la seu d’una escola jurídica i de dret molt important. La principal figura d’aquesta escola era Salomó ben Adret, banquer de professió i esdevingut rabí. Era deixeble del gran cabalista de Girona Moixé ben Nahman, anomenat també Nahmànides. L’obra de ben Adret encara s’estudia, avui, a les escoles talmúdiques.
La sinagoga era el temple religiós i el centre de la comunitat. S’hi estudiava, s’hi feien judicis, reunions i, evidentment, actes religiosos com la lectura de la Torah. Aquesta està reservada als sacerdots, a qui es reconeix pel seu cognom, Cohen. Si no n’hi ha cap de present, es crida un Levi. I després, a qualsevol altre.
Al carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call hi ha l’entrada tapiada de l’antiga sinagoga major. A més de la sinagoga major, al call de Barcelona hi havia altres sinagogues, com la dels Francesos, a la mateixa zona; la d’en Massot; i la sinagoga Xica o Poca, segurament situada als fonaments de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
Van ser cremats vius 65.500 jueus.
L’empremta jueva a la ciutat
A les parets de la plaça de Sant Iu, com a Montjuïc i altres indrets de la ciutat, hi ha pedres amb inscripcions en hebreu que pertànyen a l’època que els jueus van habitar el call de Barcelona.
Al carrer de Marlet hi ha una finca dels inicis del 1800. La placa de la façana, escrita en hebreu, es va trobar a l’interior de l’anterior edifici. L’original, conservada al museu d’història, és del 1260 aproximadament. És una dedicatòria a un rabí i important home de negocis de la comunitat de Barcelona.
Els fonaments d’una antiga casa jueva del segle XIV s’han convertit en el Centre d’Interpretació MUHBA del Call, que avui ens acosta a la vida de l’antiga jueria de la ciutat. Pertanyia a un comerciant anomenat Josep Bonjach.
La majoria d’espanyols descendeixen, en algun grau, de jueus. Entre els cognoms catalans n’hi ha un munt de jueus. Aquesta descendència desconeguda es deu a les conversions, tant les forçoses com les voluntàries.
Aquest cop és un vídeo oficial fet des d'un observatori a Hawaii. Els
mesos de gener i febrer s'han registrat un seguit de fenòmens estranys o
meravelles al cel. Alguns amb explicació convincents, altres, però, han
quedat en "estrany", mentre que les forces armades dels Estats Units o
el Canadà han abatut alguns d'aquests objectes. La NASA va canviar el
seu discurs tradicional respecte els UFO.
Avui dimecres, un nou pòdcast de Sons de Prop a
LaVeu.cat (La Veu de Montcada i Reixac). El programa d'avui el dedicarem a la festa i la gresca amb cançons d'aquelles amb doble sentit.
Els editors dels llibres infantils de Roald Dahl com ara "Matilda"
o "Charlie o la fàbrica de xocolata", han decidit canviar les paraules
que ells consideren inapropiades pels infants, com per exemple lletja,
calb o gras. Em pregunto, qui són ells per decidir què és i què no és
apropiat?
Alterar una creació literària. Gravíssim. Ho van
intentar amb les cigarretes de les pel·lícules clàssiques i ara, en nom
de no se sap ben bé què, es comet censura. No hi ha gaire diferència
entre fer això que fan els editors i el que ordenava els papa amb les
pintures i escultures del Vaticà durant la seva construcció.
És
un perill per a les llibertats individuals i bàsiques, alhora que un
atemptat contra una creació artística. Quin serà el següent pas: pintar
tots els nus femenins dels pintors flamencs perquè un xeic àrab se sent
molest? Si les paraules ofenen determinades sensibilitats, es fa un
pròleg o es revisa l'edat òptima per llegir-lo, però en cap cas és
acceptable tocar una coma. Si canvies les històries, canvies la història
i el futur.
Europa, els Estats
Units i moltes democràcies de tipus "occidental" han patit un retrocés
en el tema de drets individuals, sobretot des de l'atemptat de les
Torres Bessones de 2001 i en especial la darrera dècada i les mesures de
prevenció contra la pandèmia de 2020.
En el cas de la Unió Europea
tenim el tema de la lluita contra el dèficit públic, on hem pogut veure,
com els presidents i caps de govern elegits pels ciutadans mitjançant
el sufragi universal fan la política que indiquen uns funcionaris a sou
que ningú no ha triat i que serveixen els interessos de les grans
corporacions econòmiques. En els estats del sud, coneguts amb
l'apel·latiu de "PIGS" (Portugal Itàlia, Grècia i Espanya) han patit rescats molt dolorosos per als seus ciutadans.
En
el cas particular de l'estat espanyol, amb el dèficit públic i el deute
elevadíssims, hem vist com s'han creat impostos d'esquerra... impostos
temporals que persegueixen el finançament de despesa permanent. Resulta
una trampa, perquè d'aquesta manera no es reduirà el dèficit, sinó que
encara creixerà més. Ja fa anys que a l'estat espanyol el total
d'impostos recaptats és similar al de suècia o noruega, per tan sols
rebre una mica més que al Marroc.
Cal afegir que l'ingrés en la CEE no va eliminar impostos com el Dipòsit legal, Circulació entre altres.
Lleis d'altra època
Tot i la teòrica modernització, Espanya manté una
Llei Hipotecària digna d'altres èpoques. Aquesta llei, recordem, un cop
has perdut el pis o la casa, no liquida el deute amb la subhasta, de
manera quedes esclavitzat de per vida en cas que el preu de venda sigui
inferior al deute pendent.
A l'estat espanyol, han aparegut noves
lleis com la "llei Mordassa", la del màxim de diners en metàl·lic que
pots tenir al teu domicili, la d'animals domèstics, la del "només sí és
sí" (que rebaixa les penes per violació), la llei de sedició.
Des de finals de 2022
i ja a punt d'acabar febrer de 2023, el nombre de denúncies contra
l'Església catòlica portuguesa supera la xifra de cinc mil. Això, com se
sap i s'ha publicat als mitjans portuguesos, és la punta de l'iceberg
perquè molts casos no surten a la llum. Cal afegir que no tots els casos
són de pederàstia, hi ha també moltes violacions a homes i dones.
La diferència entre un llibre i una pel·lícula és que al llibre som els
protagonistes, sabent els seus pensaments i vivint-ho tot, mentre que a
la pel·lícula, som els espectadors d'una història que encara que ens
arriba al cor, no la vivim com si ho fugim llegit.
Avui dimecres, un nou pòdcast de Sons de Prop a LaVeu.cat (La Veu de Montcada i Reixac). El programa d'avui el dedicarem a l'amor, en totes les seves formes i colors.
Ada Colau s'enfronta a la tercera reelecció com alcaldessa de Barcelona. No pinta bé, la veritat. Ni tan sols els seus socis de legislatura li fan costat: el socialista Jaume Collboni ha fugit per cames, mentre que Manuel Valls fa temps que li va dir au revoir. Bé, a Colau, a Barcelona i a qualsevol vincle amb la capital de Catalunya. L'Ada està més sola que mai, tot i que fa com qui sent ploure. Que ensumo que no tinc aliats? Doncs tiro pel dret i signo decrets d'alcaldia ben polèmics, sense consens, ni debat, ni res semblant a la democràcia participativa i tal. Parlem, sí, de la ruptura de l'agermanament amb Tel-Aviv. Ordeno y mando. I punt.
L'Acadèmia
francesa ha fet un munt d'excepcions en les seves rígides regles
d'admissió i ha nomenat membre el premi Nobel i darrer representant viu
del boom llatinoamericà dels seixanta. Tot i que l'autor, amb grans
obres en la seva trajectòria, s'ha dedicat els darrers anys a viure de
la premsa del cor i de la política més ultraconservadora, criticada fins
i tot des del seu país d'origen: Perú. L'excusa del nomenament sembla
que ha estat la seva "relació" amb França. Penso que aquest nomenament,
ara, és més patètic que propagandístic. Si mereixia ser membre per la
seva obra, ho podien haver fet abans i no pas ara que es passeja com un
trist clown per televisions i auditoris.
A Sons de Prop evitem els temes que tothom coneix, però com ens va
passar en l'especial d'Itàlia, no seria just prescindir de les grans
veus i cançons que han fet de França una potència musical. I, amb un
programa d'una hora, no tindrem prou. Així que dedicarem aquest pòdcast a
la dècada prodigiosa, els seixanta.
El diari digital portuguès Noticiasaominuto es fa la pregunta: Terratrèmol de 7,8 a Portugal? La major part de Lisboa quedaria com Turquia.
L'enginyer
de l'Institut Superior Tècnic i especialista en construccions
antisísmiques ha assenyalat que les catàstrofes que provenen dels
terratrèmols "no tenen a veure amb el fet que els edificis no
resisteixin", sinó que "la construcció no és prou sòlida per resistir".
Tu'Bishvat és l'any nou dels arbres. En una terra com Israel, tant l'arbre com els seus fruits són molt importants. A més, els set fruits que produeix Israel, són un símbol cabalístic.
Pel que diuen alguns, el
divendres passat, la tropopausa (capa que separa la troposfera de
l'estratosfera) estava per sota de l'altura del Mount Washington (EuA)
que té uns 1917 metres. Dit d'una alta manera, el cim es va trobar a
l'estratosfera i va registrar temperatures de -78º
Va acariciar el gotet, d'aquests
destinats a contenir licors forts; el va tornar a omplir de whisky
d'una ampolla mig buida. L'estança, ennuvolada pel fum dels
cigarrets que, escatimats d'un en un als vigilants, havia aconseguit
introduir en el quart, com la beguda; que també havia entrat
d'amagat. No hi havia excessius luxes: un llit metàl·lic acoblat a
la paret, idèntic als que es fan servir als centres penitenciaris,
una tauleta de nit blanca amb una lleixa suficient per allotjar coses
de certa mida i que tenia dos calaixos en la base. Un senzill
escriptori, apropat a la paret que donava a la finestra que estava
guardada per una reixa que permetia el pas de la llum i l'aire quan
les seves fulles estaven obertes. Una cadira estava encaixada a
l'escriptori. Tot lluïa en blanc, una mica apagat o potser brut per
la il·luminació. Algunes postals, enganxades de manera dispersa en
la paret, trencant la uniformitat del color. La porta estava
embuatada en un to groc cru o pot ser que fos el color de la pell
sintètica envellida.
L’alcohol es dispersava per la seva
sang. Però, encara aconseguia mantenir el vas entre els dits i era
capaç d'omplir-lo sense vessar una gota. Feia un gran esforç per
contrarestar les tremolors que tenallaven el seu braç i l'ofec que
empresonava els seus pulmons. Els seus pensaments marxaven i tornaven
amb velocitat vertiginosa i li produïen una amalgama de sensacions
passades, presents i futures difícils de dilucidar. Cregué sentir
com una mena de remor, però ho va deixar córrer. Els seus veïns
eren molt respectuosos amb les regles del centre.
A poc a poc, la remor semblava cada
vegada més la tonada que d'alguna música familiar. Li semblava una
vella cançó coneguda, una d’aquelles melodies que es recorden per
haver-les sentit molts i molts cops i que després esdevé com un
record ancestral. Féu un altre glop més, potser el penúltim. El
licor s’esgotava i la música sonava cada cop més forta al seu
cap.
“how-ah-khan-ada-hy…
ah-uh nayah oh-wa oh-wa
shon-day oh-wa oh-wa
shon-day can-non non noha noha
ah-uh nayah oh-wa oh-wa
shon-day oh-wa oh-wa
shon-day yeha-noha noha”
I una veu, enmig del càntic, repetia una
vegada i una altra: "how-ah-khan, recorda de qui ets fill"...
"how-ah-khan, recorda de qui ets fill". Ja en el llindar de
la inconsciència i pot ser que de la seva mort, va entreveure un
llibre de l'escola on es llegia, "Howahkan, en sioux 'veu
misteriosa', fill descendent directe de Tananka Yotanka (Bou Assegut)
l'astut cap indi que va derrotar el general Custer.
El dia 2 de febrer se celebra arreu del món el Dia Mundial de la lectura
en veu alta. Enguany hi ha hagut alguna discrepància amb la data. El
dia 2, però és la data on hi ha més coincidències en actes al voltant de
la lectura en veu alta.
