Minerva feia cinc minuts que era
a la cabina. La nau per dins no impressionava tant. Semblava molt més còmoda
que totes les altres que havia pilotat fins aleshores. Aquell vol era el premi
a moltes hores d’esforç, no només amb els avions sinó amb els companys de treball.
Feia pocs minuts que havia conegut qui seria el seu copilot. Es deia Marc i en
cap moment s’havia tret les ulleres fosques.
El passatge ja s'havia acomodat i els dipòsits
havien estat emplenats. La comandant demanà autorització per marxar. Amb els pedals
de direcció menà la proa de l’avió cap a la pista d’enlairament. Al davant
s’estenien dues llarguíssimes i brillants rengleres verdes que envoltaven la línia
blanca del mig: “Sí, avui és un dia diferent i especial”, pensà.
La ruta no era gens complicada. L’informe
meteorològic era bo. Un per un, va inspeccionar els indicadors. Tot en ordre.
Va manar el Marc, amb la fredor d’un professional rigorós, que augmentés la
potència dels motors. L’aparell va començar a rodar. Minerva sempre calculava
mentalment les variables de l’enlairament, tot i l’ajut de l’ordinador de bord:
“Necessitaré uns dos-cents cinquanta quilòmetres per hora amb un angle de
quinze graus per sortir-ne d’aquí”, va deduir i es va donar per satisfeta amb
l’exactitud comparable a la dels computadors.
Les mans menudes de Minerva agafaven amb força el timó. La nau s’enlairà
suaument sense que els viatgers s’adonessin del tot.
El Marc s’havia vist obligat a deixar
l’exèrcit en suspendre l’examen d’ingrés per a oficials i després d’una sèrie d’incidents
poc dignes. Tanmateix, amb la llicència militar no li resultà gens difícil
trobar-ne un lloc en una línia comercial. Envejava la Minerva, pel seu perfil suau
i refinat i per les seves delicades mans que s’aferraven el timó. Li semblava
que el seient de pilot era massa gran per ella. No les perdia de vista, les
mans.
El tren d’aterratge i els alerons es
replegaren. Aviat, l’aparell arribaria a l’altitud suficient per poder activar
el pilot automàtic, encarregat de controlar el vol fins a la destinació.
Tot d’una, l’aparell féu una forta
baixada. Minerva va prémer una palanca que donà més força als motors per sortir-ne
de la turbulència. En poc temps, l’avió va assolir l’altura de vol i va reduir la
força dels motors.
El Marc estava convençut que el càrrec
de comandant havia de ser per a ell. S’havia enginyat un pla per fer valer els
seus mèrits. Havia arribat el moment.
Sense que Minerva se n’adonés, ficà la
mà dins de la seva bossa i posà en marxa un lector de CD de butxaca. Així, els
sensors de la nau s’alterarien i l’aparell canviaria de posició. Els controladors
ho sabrien de seguida. Llavors intervindria ell com a salvador, com l’autèntic
comandant. Per si de cas, també duia el seu mòbil connectat. Volia assegurar-se
la jugada.
Tal com havia maquinat, l’altímetre
començà a moure l’agulla. Llavors el pilot automàtic, en detectar la
variació, inicià la maniobra correctora.
“Sóc un geni”, cregué totalment convençut de les seves qualitats.
De cop i volta, Minerva desconnectà el
pilot automàtic tot agafant el timó.
—Ep!, Què fas? —digué en Marc de
manera insolent.
Minerva va voler fitar-lo, el vol,
però, era el més prioritari.
—Sr. Garrido, cal que li recordi qui
és el comandant de la nau? Per si no ho
sap, no tinc per què donar-li cap explicació sobre les decisions que es prenen;
ni vostè pot discutir les meves ordres —va dir amb rotunditat.
—Molt bé, molt bé! —rondinà en Marc.
—Aquesta no és la forma protocol·lària
d’obeir les ordres d’un superior. Faré que consti al seu full de serveis, Sr.
Garrido —afegí sense perdre de vista els controls.
El Marc restà en silenci en espera que
la situació empitjorés. Per un moment va considerar la possibilitat de
clavar-li un cop i estabornir-la. Després, ja tindria temps per pensar alguna
excusa. Va rebutjar aquesta idea, el temps era serè i ningú no creuria la seva versió. “I ara, no sé a quin coi
d’alçada volem!”, barrinà, “ens la fotrem i tot per culpa seva!”.
No gosà ni mirar per la finestra de
copilot. Ell mai havia fet vols instrumentals. Tot amb simuladors. Començà a
suar. Tornà a fixar-se com les delicades mans de Minerva mantenien amb fermesa
aquell timó.
I va perdre l’esma: “I si s’ha tornat
boja i es vol suïcidar?”, pensà en Marc que seguia amb les seves cabòries. Se
li va encendre un llum:
—Senyora Comandant —amb tota correcció—;
¿no creu que volem massa alt?
Minerva respirà profundament abans de
respondre. El nerviosisme del Marc augmentà encara més.
—L’altitud correcta és la que
assenyala l’altímetre i és també la que llegeixen la resta dels indicadors. Els
controladors ens haurien avisat davant de qualsevol alteració —respongué amb
una mirada tan dura que en Marc no pogué suportar-la darrere de les seves Rayban
d’imitació.
—Comandant, ¿no voldria potser
contrastar amb terra la nostra posició? —tornà en Marc.
—Capità Garrido: Limiti’s a obeir les ordres que li dono.
El front d’en Marc regalimava. Es va
treure les Rayban d’imitació. No perdia d’ull l’altímetre. Tampoc parava
atenció a la conversa que Minerva havia encetat amb el control de terra. Durant
una estona, la veu de Minerva i el brunzit dels motors van els únics sorolls dins
la carlinga.
—Ens estavellarem! —Estava fet un garbuix, convençut que
l’aparell volava ja per sobre del seu sostre i que aviat es quedarien sense
oxigen. Tenia set i sentia una opressió al pit.
Duia la camisa xopa. Es descordà el
nus de la corbata. Semblava aliè a tot el que succeïa al seu voltant.
—Capità Garrido, redueixi potència als
motors —li ordenà la comandant Minerva.
Va ser necessari insistir-hi:
—Redueixi la potència dels motors!
No calgué un tercer cop. Ella mateixa
agafà la palanca i abaixà la potència. Va aixecar els flaps per guanyar
sustentació davant la pèrdua de força. A la cabina de passatgers no es va
percebre res d’estrany fins que Minerva va moure el timó de profunditat per
facilitat la baixada de l’aparell.
Els motors gairebé ja no se sentien. Els
alerons es movien per facilitar el descens. Al Marc, però, li petaven les dents:
El telèfon i el reproductor de discs compactes, aliens a tot, seguien
funcionant de manera letal.
—És massa tard per tirar enrere! Ens
estavellarem! —Deia en veu molt baixa en Marc que no era capaç de moure ni un
dit.
El tren d’aterratge es va desplegar,
tot produint un soroll fort i sec. El morro de l’aparell anava una mica en
picat. El Marc, convençut que eren ben
lluny de l’aeroport, tancà els ulls potser per no presenciar la tragèdia. Només
se sentia lleu soroll dels motors.
El morro finalment s’aixecà i les
rodes del darrere van fregar la pista. L’avió aterrà amb suavitat i el brogit dels
aerofrens tornaren en Marc a la realitat. A la cabina de passatgers se sentia
la gravació de benvinguda. Minerva menava l’aparell fins a l’aparcament on desconnectà
els motors.
El Marc es va posar les ulleres de sol
com si no res:
—Ostres, un vol mogudet i una mica
anormal, ¿oi? —va dir mentre s’aixecava.
—L’únic anormal és vostè, Senyor
Garrido. Ja m’havia informat abans que l’havien fet fora de l’exèrcit pel seu
comportament i no pas per suspendre un examen que sempre es pot repetir.
El Marc no digué ni mitja paraula.
Resta immòbil. Minerva afegí:
—És vostè un irresponsable. Creu que
no havia vist què duia a la bossa? Faré que consti en el seu expedient!
—Faci el favor de baixar de la nau!
El Marc havia baixat amb la
tripulació. Una furgoneta esperava per ella que s’havia quedat dins una bona
estona. Havia passat el temps recordant quan de petita anava a fer volar estels
amb els pares. Sempre havia somiat de volar. Ja era comandant d’aviació. Havia
arribat a l’èxit.
Massa tard. Ja no podia compartir-lo
amb ells.
Dins del bus que la transportava a la terminal es va adonar que tenia al
davant quatre dies de festa i potser era una bona ocasió per conèixer quelcom
interessant per compartir els bons moments. © Text Manel Aljama (2012)
© Photo by Andrés Dallimonti on Unsplash
Publicat al número 101 de la Revista La Tortuga Avui