© Imatge: Photo by Konstantin Evdokimov on Unsplash
And she wouldn't let me smoke: she said it wasn't clean. That's just the way with some people. They start forbidding things when they don't know anything about them. (Mark Twain, Huckleberry Finn)
Traducció: I no em deixava fumar: deia que no estava neta. Així és com passa amb algunes persones. Comencen a prohibir les coses quan no en saben res.
© Infografia i traducció: Manel Aljama
 |
| Foto Brett Jordan on Unsplash |
El final de juliol s’acosta i amb ell, alguna jubilació avançada o potser un acomiadament. En les oficines on només un o dos empleats tenen la “sort” de ser despatxats acostumen a viure la baralla pel repartiment de l’herència dels despatxats o jubilats. Així, en ordre de valor, com si es tractés d’un embargament, els més veterans i els salvats (també es pot fer un paral·lelisme amb el Gobierno de España i les crisis ministerials...), deia que els supervivents iniciaven una lluita fratricida pel monitor de 21 polzades, la cadira ergonòmica, les safates classificadores, la làmpada de sobretaula, l’andròmina aquella per reposar els peus, el pot dels bolígrafs, l’inútil saltamartí i la ventafocs de tots els objectes a heretar, però també cobejada grapadora. La grapadora pot ser l’espurna definitiva que cali foc a les enveges i rivalitats burocràtiques. Com una baralla de micos dins la gàbia del zoo.
© Manel Aljama (juliol de 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
© Imatge Photo by Brett Jordan on Unsplash
Castella va ser el primer gran imperi que va perdre les colònies
per no saber pactar, que és el que l'estat espanyol no ha sabut fer maiJosep Maria Ameda (Activista, Escriptor, Empresari...)
Entrevista Original: https://www.nuvol.com/llibres/josep-m-almeda-castella-no-sap-pactar-o-domina-o-perd-49592
Tot amb l’excusa que tenim pressa... Per no perdre temps. Perdre? Com deia José Luis Sanpedro, no perdem temps, perdem vida! Si mirem per exemple, la composició d’un paquet de galetes, trobareu que seria millor que es vengués en una farmàcia en comptes d’en uns queviures!
Encara guardo els vinils que com a molt canviava per uns altres o me’ls venia. Res a veure amb qui es descarrega una cançó (que ha pagat o no) i després d’escoltar els primers segons, l’esborra.. Ningú no ha fet saber que la connexió a Internet sí que la paga...
Al pas que anem, les bugaderies passaran a ser les noves botigues i fins i tot les oficines de correus amb aquest armariets grocs d’Amazon on recollir l’objecte adquirit des de la cel·la. Sí, cal adaptar-se a les circumstàncies, però el canvi que va suposar la impremta amb la difusió dels coneixements em sembla que res té a veure amb aquest progressiu confinament i aïllament de l’espècie humana.
© Manel Aljama (juliol, 2020)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologia
© Imatge Photo by Krzysztof Hepner on Unsplash
 |
| (c) Imatge publicada per Vilaweb |
L'incendi que crema el Cap de Creus és seriós i en el moment de redactar aquestes línies, encara no està controlat. Ahir, dissabte 17 de juliol, les autoritats franceses, preocupades per si l'incendi entrava en el seu territori, van oferir la seva ajuda. El "Gobierno de España" (sic) va rebutjar l'oferiment. D'entrada sembla un greuge més a Catalunya, del tot irracional. Ja sabem per la història que el sentit comú mai ha planat sobre els caps dels dirigents de la metròpoli que ens colonitza.
Però, a més d’odi irracional, té una part d’ineptitud, de malaptesa crònica. Recordo les paraules de filòsof Joan Arnau: “la corrupció és l’efecte, la causa, la ineptitud i la mala preparació dels dirigents espanyols”. Tot plegat, m’ha fet recordar un incendi en un tren que cobria la línia de RENFE entre Sabadell i Terrassa. Devia ser el 1988, però no estic segur. El tren incendiat es va quedar dins del túnel. El cap d’estació de Terrassa, va deduir que si una de les vies estava lliure, podien circular trens, així que va donar sortida a un altre tren. La fum i els tòxics no serien problema… No sé què se n’ha fet d’aquell cap d’estació, però segur que va pujar a director d’operacions o cap d’emergències! Vés a saber! Aquell dia, jo hi era a Terrassa, a l’estació.
Què es pot esperar d’un poble amb aquests dirigents? Què es pot esperar quan tapen un grafiti que diu “democràcia” amb la paraula “ESPAÑA”? Ben poca cosa, oi que sí?
© Manel Aljama, 18 de juliol de 2021 - 85è aniversari del cop d'estat contra la República.
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologia
Imatge: Publicada a Vilaweb
 |
| by Timo Wagner on Unsplash |
Una vegada, un dels companys de la concentració per protestar per la retirada de la pancarta per la llibertat dels presos polítics que la nova alcaldessa havia retirat, recordava una vella expressió castellana: “sosteneya e no enmendaya”.
L'expressió sembla tenir origen en els romanços. Per exemple, amb algun canvi es pot trobar en "Las mocedades del Cid" de Guillem de Castro (inicis del segle XVII) on podem llegir, referit a l'orgull i obstinació errada del noble que és el pare de Donya Jimena.
Esta opinión es honrada.
Procure siempre acertalla
el honrado y principal;
pero si la acierta mal,
defendella y no emmendalla.
Diu Cervantes Virtual: S'utilitza aquesta expressió del castellà antic, equivalent al que avui seria "sostenerla y no enmendarla", per referir-se a l'actitud de qui manté obstinadament els seus errors -per la raó que sigui, però generalment per orgull o per creure que corregir revelaria la seva malaptesa o posaria en dubte la seva capacitat- i tot a costa de causar dany o perjudici.
D’aquesta manera, l’expressió “sostenella y no enmendalla” crec que defineix molt bé l’actitud numantina i irracional (“antes la muerte”, “hasta el último hombre i la última peseta”) el seu tarannà.
© Manel Aljama, (agost 2019 - juliol 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
© Photo by Timo Wagner on Unsplash
 |
| Cinema Castellet - Perpinyà - Font: Wikipedia |
Ara que mirem la Catalunya del Nord, penso en com canvien les coses amb el temps. Les excursions que feien gent que ara té uns setanta o més, al cinema Castellet de Perpinyà per veure cinema prohibit a la dictadura-dura. Amb el temps, vam saber que a l'obra de Bertolucci hi va haver una violació i que el llibre va inspirar "Emmanuelle" és com si fos anònim, encara que Tusquets el publica sota el nom d'Emmanuelle Arsan.
© Text de Manel Aljama
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de cotinguts Digitals i formador de tecnologia
© Cartells de "Last Tango in Paris" i "Emmanuelle" publicats per filmaffinity
Minerva feia cinc minuts que era a la cabina. La nau per dins no impressionava tant. Semblava molt més còmoda que totes les altres que havia pilotat fins aleshores. Aquell vol era el premi a moltes hores d’esforç, no només amb els avions sinó amb els companys de treball. Feia pocs minuts que havia conegut qui seria el seu copilot. Es deia Marc i en cap moment s’havia tret les ulleres fosques.
El passatge ja s'havia acomodat i els dipòsits havien estat emplenats. La comandant demanà autorització per marxar. Amb els pedals de direcció menà la proa de l’avió cap a la pista d’enlairament. Al davant s’estenien dues llarguíssimes i brillants rengleres verdes que envoltaven la línia blanca del mig: “Sí, avui és un dia diferent i especial”, pensà.
La ruta no era gens complicada. L’informe meteorològic era bo. Un per un, va inspeccionar els indicadors. Tot en ordre. Va manar el Marc, amb la fredor d’un professional rigorós, que augmentés la potència dels motors. L’aparell va començar a rodar. Minerva sempre calculava mentalment les variables de l’enlairament, tot i l’ajut de l’ordinador de bord: “Necessitaré uns dos-cents cinquanta quilòmetres per hora amb un angle de quinze graus per sortir-ne d’aquí”, va deduir i es va donar per satisfeta amb l’exactitud comparable a la dels computadors. Les mans menudes de Minerva agafaven amb força el timó. La nau s’enlairà suaument sense que els viatgers s’adonessin del tot.
El Marc s’havia vist obligat a deixar l’exèrcit en suspendre l’examen d’ingrés per a oficials i després d’una sèrie d’incidents poc dignes. Tanmateix, amb la llicència militar no li resultà gens difícil trobar-ne un lloc en una línia comercial. Envejava la Minerva, pel seu perfil suau i refinat i per les seves delicades mans que s’aferraven el timó. Li semblava que el seient de pilot era massa gran per ella. No les perdia de vista, les mans.
El tren d’aterratge i els alerons es replegaren. Aviat, l’aparell arribaria a l’altitud suficient per poder activar el pilot automàtic, encarregat de controlar el vol fins a la destinació.
Tot d’una, l’aparell féu una forta baixada. Minerva va prémer una palanca que donà més força als motors per sortir-ne de la turbulència. En poc temps, l’avió va assolir l’altura de vol i va reduir la força dels motors.
El Marc estava convençut que el càrrec de comandant havia de ser per a ell. S’havia enginyat un pla per fer valer els seus mèrits. Havia arribat el moment.
Sense que Minerva se n’adonés, ficà la mà dins de la seva bossa i posà en marxa un lector de CD de butxaca. Així, els sensors de la nau s’alterarien i l’aparell canviaria de posició. Els controladors ho sabrien de seguida. Llavors intervindria ell com a salvador, com l’autèntic comandant. Per si de cas, també duia el seu mòbil connectat. Volia assegurar-se la jugada.
Tal com havia maquinat, l’altímetre començà a moure l’agulla. Llavors el pilot automàtic, en detectar la variació, inicià la maniobra correctora. “Sóc un geni”, cregué totalment convençut de les seves qualitats.
De cop i volta, Minerva desconnectà el pilot automàtic tot agafant el timó.
—Ep!, Què fas? —digué en Marc de manera insolent.
Minerva va voler fitar-lo, el vol, però, era el més prioritari.
—Sr. Garrido, cal que li recordi qui és el comandant de la nau? Per si no ho sap, no tinc per què donar-li cap explicació sobre les decisions que es prenen; ni vostè pot discutir les meves ordres —va dir amb rotunditat.
—Molt bé, molt bé! —rondinà en Marc.
—Aquesta no és la forma protocol·lària d’obeir les ordres d’un superior. Faré que consti al seu full de serveis, Sr. Garrido —afegí sense perdre de vista els controls.
El Marc restà en silenci en espera que la situació empitjorés. Per un moment va considerar la possibilitat de clavar-li un cop i estabornir-la. Després, ja tindria temps per pensar alguna excusa. Va rebutjar aquesta idea, el temps era serè i ningú no creuria la seva versió. “I ara, no sé a quin coi d’alçada volem!”, barrinà, “ens la fotrem i tot per culpa seva!”.
No gosà ni mirar per la finestra de copilot. Ell mai havia fet vols instrumentals. Tot amb simuladors. Començà a suar. Tornà a fixar-se com les delicades mans de Minerva mantenien amb fermesa aquell timó.
I va perdre l’esma: “I si s’ha tornat boja i es vol suïcidar?”, pensà en Marc que seguia amb les seves cabòries. Se li va encendre un llum:
—Senyora Comandant —amb tota correcció—; ¿no creu que volem massa alt?
Minerva respirà profundament abans de respondre. El nerviosisme del Marc augmentà encara més.
—L’altitud correcta és la que assenyala l’altímetre i és també la que llegeixen la resta dels indicadors. Els controladors ens haurien avisat davant de qualsevol alteració —respongué amb una mirada tan dura que en Marc no pogué suportar-la darrere de les seves Rayban d’imitació.
—Comandant, ¿no voldria potser contrastar amb terra la nostra posició? —tornà en Marc.
—Capità Garrido: Limiti’s a obeir les ordres que li dono.
El front d’en Marc regalimava. Es va treure les Rayban d’imitació. No perdia d’ull l’altímetre. Tampoc parava atenció a la conversa que Minerva havia encetat amb el control de terra. Durant una estona, la veu de Minerva i el brunzit dels motors van els únics sorolls dins la carlinga.
—Ens estavellarem! —Estava fet un garbuix, convençut que l’aparell volava ja per sobre del seu sostre i que aviat es quedarien sense oxigen. Tenia set i sentia una opressió al pit.
Duia la camisa xopa. Es descordà el nus de la corbata. Semblava aliè a tot el que succeïa al seu voltant.
—Capità Garrido, redueixi potència als motors —li ordenà la comandant Minerva.
Va ser necessari insistir-hi:
—Redueixi la potència dels motors!
No calgué un tercer cop. Ella mateixa agafà la palanca i abaixà la potència. Va aixecar els flaps per guanyar sustentació davant la pèrdua de força. A la cabina de passatgers no es va percebre res d’estrany fins que Minerva va moure el timó de profunditat per facilitat la baixada de l’aparell.
Els motors gairebé ja no se sentien. Els alerons es movien per facilitar el descens. Al Marc, però, li petaven les dents: El telèfon i el reproductor de discs compactes, aliens a tot, seguien funcionant de manera letal.
—És massa tard per tirar enrere! Ens estavellarem! —Deia en veu molt baixa en Marc que no era capaç de moure ni un dit.
El tren d’aterratge es va desplegar, tot produint un soroll fort i sec. El morro de l’aparell anava una mica en picat. El Marc, convençut que eren ben lluny de l’aeroport, tancà els ulls potser per no presenciar la tragèdia. Només se sentia lleu soroll dels motors.
El morro finalment s’aixecà i les rodes del darrere van fregar la pista. L’avió aterrà amb suavitat i el brogit dels aerofrens tornaren en Marc a la realitat. A la cabina de passatgers se sentia la gravació de benvinguda. Minerva menava l’aparell fins a l’aparcament on desconnectà els motors.
El Marc es va posar les ulleres de sol com si no res:
—Ostres, un vol mogudet i una mica anormal, ¿oi? —va dir mentre s’aixecava.
—L’únic anormal és vostè, Senyor Garrido. Ja m’havia informat abans que l’havien fet fora de l’exèrcit pel seu comportament i no pas per suspendre un examen que sempre es pot repetir.
El Marc no digué ni mitja paraula. Resta immòbil. Minerva afegí:
—És vostè un irresponsable. Creu que no havia vist què duia a la bossa? Faré que consti en el seu expedient!
—Faci el favor de baixar de la nau!
El Marc havia baixat amb la tripulació. Una furgoneta esperava per ella que s’havia quedat dins una bona estona. Havia passat el temps recordant quan de petita anava a fer volar estels amb els pares. Sempre havia somiat de volar. Ja era comandant d’aviació. Havia arribat a l’èxit.
Massa tard. Ja no podia compartir-lo amb ells.
Dins del bus que la transportava a la terminal es va adonar que tenia al davant quatre dies de festa i potser era una bona ocasió per conèixer quelcom interessant per compartir els bons moments.© Text Manel Aljama (2012)
© Photo by Andrés Dallimonti on Unsplash
Publicat al número 101 de la Revista La Tortuga Avui
