divendres, 15 de maig de 2020

Els últims

(c) Oliver Hale, Unsplash

Els homes i les dones que esperaven en aquella sala d’embarcament portaven més de tres dies sense menjar. Sort en tenien de l’aigua que rajava d’una d’aquelles fonts instal·lades a les acaballes del segle anterior. Es podia considerar «potable». Havien arribat sense equipatge, amb la roba posada i el seu crèdit universal al límit. La meitat dels monitors no funcionava i bona part de la resta no oferia cap informació rellevant. Alguns, no havien canviat el seu programa de pluja de punts grisos infinits i un rètol que deia «NO SIGNAL» hi apareixia de tant en tant. Cada mitja hora se sentia pels altaveus una veu mecànica que recordava els consells d’autoprotecció per evitar el contagi de certes malalties que havien aparegut mesos abans.

Si no fos per la gent, es podria dir que aquella sala havia estat fora de servei durant uns quants lustres. Molts d’aquells bancs de plàstic taronja estaven trencats. Les papereres plenes de brutícia i el terra estava pintat amb taques de begudes gasoses que s’havien ennegrit amb el pas del temps.

Les nits eren fosques, encara que a l'escassa llum de les estrelles s’hi afegia de tant en tant una pluja de bòlids que es desfragmenta en un grapat d’aeròlits. Aquell espectacle divertia als pocs nens que havien sobreviscut. La canalla ignorava la història que amagava aquell fenomen que es repetia un dia si i un altre també. Havien passat ja dos anys dels terribles esdeveniments que cap adult gosava parlar davant dels més menuts.

S’amuntegaven davant de la finestra que de forma rutinària s’obria cada matí a les nou en punt. I cada dia passava el mateix. Mai no havia una resposta clara: Que si la manca de combustible, que si les condicions atmosfèriques, que si la disponibilitat de tripulació, que si els permisos... Els passatgers tornaven als seus seients capcots i decebuts fins el dia següent.

De sobte, un terrabastall va interrompre aquella monotonia. Moguts per instint, alguns adults van córrer a tapar els ulls dels nens. Les parelles van discutir i els nens es van resistir fins desfer-se de les mans. Van fer preguntes. Els adults es van mirar sense obrir boca.

Els petits, però, han lligat caps i han esbrinat que el soroll ha estat provocat per una d’aquelles pedres que deixen una estela de foc fins que desapareixen. Marxa la llum de la sala i tot queda a les fosques. Uns equips d'emergència fent sonar les sirenes es dirigeixen cap una mena de foc que s’intueix en la pista. Quan torna la llum, pels altaveus anuncien que el darrer bòlid que s’ha estavellat ha deixat inutilitzada la única pista que quedava en funcionament. No hi ha previsió per restablir el servei.

Els darrers homes blancs que queden a la Terra veuen cada cop més difícil marxar cap a Mart. Dos anys abans, un meteorit havia impactat amb la Lluna i l’havia convertida en un roc que es va allunyar de la Terra. Les restes de la deflagració eren encara capturades per l’atmosfera terrestre. Des de llavors, s’havia perdut també el contacte amb la colònia de Mart. perquè bona part de les antenes de comunicació estaven en el satèl·lit destruït.

© Manel Aljama (abril 2020)
© Imatge Oliver Hale, Unsplash
Publicat al núm 88 (maig de 2020) de La Tortuga Avui

Cap comentari:

Publica un comentari