Cicles

 

Tembleque, entrada sur Plaza Mayor per Malopez 21 a Wikipedia  

 

Els pobles petits sempre amaguen grans sopreses

El Poble

VIST DES DE LA FINESTRA de l’autocar, aquell poble blanc enmig de la planura semblava interessant i alhora misteriós. Viatjava en un autobús d’aquells que fa una ruta regular per diverses localitats de la província. Era l’únic mitjà per recórrer aquella zona i el fan servir, cada cop menys, els veïns per anar a mercat a vendre la seva producció o comprar el que els falta al seu mercat local. Va arribar al poble i es va aturar en la Plaça Major amb totes les cases del segle XVII emblanquinades i lluents. Calculo que aquell lloc no tindria més de mil habitants, potser ni la meitat. Vaig baixar del vehicle en companyia d’un grapat de turistes heterogeni. En posar els peus a terra, vaig tenir la impressió que devia ser el lloc ideal per fer desaparèixer l’estrès.

Necessitava visitar un lloc en particular, el cementiri. Sempre que viatjo sento la necessitat de visitar els cementiris de les poblacions que em trobo de camí. Tot va començar quan el meu pare em va convidar a visitar-los. Ell em va ensenyar a apreciar l’art amagat en tombes, capelles i panteons familiars, per petit que fos el cementiri, com era el cas d’aquell poblet perdut en la província de Toledo. El seu nom suggeria tremolor i era per l’orde del Temple a la qual va pertànyer, en concret als cavallers de Sant Joan de Jerusalem.

La nit de Tots Sants ja feia un parell de mesos que havia passat, però l’ajuntament mantenia les visites guiades al cementiri. M’hi vaig apuntar i els turistes, també. Vaig simpatitzar amb Boris, que em va dir que era d’Escòcia i que practicava la mateixa afició pels cementiris. Vam intercanviar telèfons i adreces de correu i electrònic, així com les nostres experiències en sepulcres per tota la geografia d’Europa. Aquella vegada, però era la primera que fèiem una visita nocturna.

El Cementiri

LA VISITA COMENÇAVA cap a les nou del vespre. Vam dedicar el dia a visitar el poble, començant per la Plaça Major i seguint per la Casa de las Torres, el Rollo de Justícia i l’església de l’Assumpció, datada al segle XVI. Vam descobrir que hi havia una estació de ferrocarril sense servei i vam acabar en un hostal vetust que ben segur hauria hostatjat al Quixot o potser a Cervantes, on vam fer un àpat d’aquells que es diuen inoblidables, amb bon vi i amb bona teca. Unes hores abans de la posta de sol s’havia aixecat una densa boira que va cobrir de gris el blanc dels carrers i les places de la vil·la fins a deixar-les del tot difuminades. Vam arribar al cementiri. Era molt més gran del que esperàvem. Hi havia dues parts ben diferenciades, la nova on les tombes més antigues tenien data del segle XIX i una altra on s’albirava que els enterraments eren molt més antics. Ens vam desviar cap a aquella zona. Moltes de les làpides estaven escantellades, amb les inscripcions molt desgastades, gairebé il·legibles. Les il·luminàvem amb la llanterna del mòbil per intentar llegir els noms que hi havia.

Tan absorts estàvem amb les tombes que no ens vam adonar que ja no se sentia la veu del guia, ni la de cap dels visitants. De sobte el silenci que ens embolcallava em va esglaiar del tot. Vaig aixecar la vista i vaig descobrir que al nostre voltant no hi havia ningú, ni tampoc es veia la llum del fanal que feia servir el guia. Vaig sacsejar Boris que estava inclinat observant la base d'una tomba que l'havia cridat l'atenció.

—Anem! —li vaig dir.

—Espera una mica!

Vam sentir els lladrucs llunyans d’uns gossos.

L’Hostal

L’ÚNICA LLUM que teníem era la dels nostres telèfons. La boira continuava difuminant-lo tot. No es veia amb claredat més enllà de mig metre. Els gossos se sentien més a prop i amb ells com el soroll de crits i renecs que fa una gentada.

De cop, la boira es va esvair i vam poder veure la llum de la lluna plena. Ens va estranyar molt, perquè la fase de la lluna quan vaig arribar al poble era nova i no pas plena! Per fi, Boris es va aixecar i va quedar davant meu. Vestia unes altres robes, molt més antigues. Em mirava amb els ulls oberts com taronges. Em vaig contemplar i les meves robes també havien canviat.

—Semblem a punt per anar a un ball de disfresses! —va dir.

—Sí, semblen d’una altra època!

Els gossos i la turba semblaven molt més a prop. També podíem albirar la claror produïda per les torxes que devien portar.

—Anem! —vaig insistir.

—Sí, per cap on? —va respondre, tan espantat com jo.

Tenia raó. On? Ell va mirar la pantalla del seu telèfon.

—No tinc cobertura!

Vaig fer el mateix i vaig descobrir que no tenia cobertura. El vaig mirar i feia cara de circumstàncies.

—Jo tampoc!

—Mira aquesta làpida —em va indicar Boris cap a la que feia poc havia intentat llegir.

Resultava ben estrany. Era una tomba d’una parella. Es podien mig llegir els noms de Fiona i de Henry. Em deia Fiona i el meu cognom era el mateix que el que es podia llegir en la inscripció de la làpida. Havia dit a Boris un altre nom. Abans que jo preguntés què tenia d’estrany allò, ell va dir:

—En realitat no em dic Boris, em dic Henry...

—Jo tampoc em dic Greta!

—Ho he copsat, et dius Fiona, segur!

Els gossos bordaven a les portes del cementiri, s’hi podia sentir amb claredat la cridòria de la gent i també es podia distingir la llum de les torxes amb què il·luminaven el camí. Henry no va esperar i em va agafar de la mà. Vam córrer cap a l’interior del cementiri. Vam trobar un panteó amb la porta de fusta trencada. No hi havia ni flors ni inscripcions.

—Vinga! Deu estar buit —va dir.

Vam baixar uns esglaons d’una escala molt estreta.

—Acota el cap, Fiona! En aquella època eren molt baixets!

Tenia raó. No hi havia cap taüt en aquell panteó. A la dreta vam albirar una petita porta de ferro. Henry va estirar la nansa i es va obrir sense problema. Sentíem els lladrucs.

—A dins! —va dir.

Era un passadís estret, però prou per caminar encara que fos amb el cap acotat. La porta tenia un baldó. Ell es va avançar i va travar la porta.

—Espero que això els detingui! Anem!

No vaig ser capaç de calcular quanta estona vam caminar ni de quina distància vam recórrer. Tan sols en movia l’impuls de fugir sense saber ben bé de què.

Una bafarada d’aire fred ens va fregar la cara. Vam enfocar amb la llum dels mòbils i era quelcom semblant a una porta. Vam accelerar les nostres passes fins a arribar al que suposaven que seria la sortida. Tots dos vam fer força amb les nostres mans.

—Espero que no tingui cap baldó per fora!

Vam tenir sort. No hi havia cap pestell o baldó que impedís l’obertura des de dins. Havíem aconseguir sortir fora del cementiri i havia lluna nova. Els telèfons tenien cobertura. Vam trigar una mica en orientar-nos i trobar el camí del poble. Després d’una bona estona caminant a la llum de les estrelles vam arribar a la Plaça Major. Tot estava a les fosques. L’única llum era la de la planta baixa del vell hostal.

—Entrem? —Vaig preguntar.

—No tenim més remei, però si vols, podem esperar fins que surti el sol!

 

Relat també publicat al número 149 (febrer 2026) de la revista La TORTUGA AVU i Ia la plataforma de mecenatge Patreon

 

© Manel Aljama (gener 2026)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

Contingut gratuït. Si vols que continuï creant-lo necessito la teva col·laboració.
Donació puntual a PayPal / Bizum i subscripcions des de 2 € a les plataformes l'Aixeta i Patreon

© Imatge Tembleque, entrada sur Plaza Mayor per Malopez 21 a Wikipedia