dilluns, 30 de setembre del 2019

Sons de Prop: programa 29 (segona temporada)





Pots escoltar l'audio del programa número 29 : https://www.montcadaradio.com/#!/programs/sonsdeprop/montcadaradio_podcast_2751
 
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 
  • Els dimecres de 2/4 de 8 a 9 de la nit
  • Els dissabtes a 2/4 d'12 del matí   
  • Per Internet on pots també descarregar-lo en http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop 


Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

NOTA: Montcada Ràdio va tancar les emisions en FM i streaming el 31 de desembre de 2022. Els continguts van continuar publicant-se dins de laVeu.cat https://laveu.cat/ 

dilluns, 23 de setembre del 2019

L’Edifici de Logic Control

Espai de coworking (font: Internet)

Introducció

El passat novembre, va obrir un supermercat de la cadena Consum en el que va ser la seu central de la firma de programari sabadellenca Logic Control. Els populistes diran que és mostra de la capacitat de creixement de la ciutat, que donarà feina i que també revifarà un eix com la Carretera de Prats. No hi ha pitjor mentida que la mitja veritat.

A la zona, ja hi ha un supermercat de la cadena Dia (ocupa el que va ser el Cinema Montecarlo) i ben a prop, un Mercat Municipal amb parades buides que l’ajuntament hauria de replantejar-se els requeriments per accedir-hi i el degà dels supermercats, el Condis.  També, encara resisteix molt comerç al voltant de la cruïlla Prats / Layret.

Cert que aquest supermercat dóna feina. Feina poc qualificada però. Logic Control i les empreses satèl·lits en donaven molta més feina: feina qualificada i feina no qualificada.  Què va passar?  L’empresa va plegar? NO. L’empres segueix viva...  A Sant Cugat.

Fem història

Sabadell ha estat molt coneguda pel tèxtil i pel metall. Fama tenien les seves bufandes de llana i famosa també la seves lluites com la Vaga del Metall de 1976. També és una ciutat molt comercial amb una rambla sense passeig central que ara és territori de franquícies i els comerços de tota la vida van plegant de manera irreversible.  L’agricultura, tot s’ha de dir, també ha estat important a la ciutat.

Quan el tèxtil i el metall van minvar, van sorgir les empreses d’informàtica. CCS era pionera amb la gestió amb Caixa de Sabadell. Va aparèixer Logic Control al 1971 amb un perfil de competidor de CCS però per a un segment més de pimes. L’aparició del IBM PC al 1981 va suposar l’aparició de la microinformàtica i Logic Control esdevingué la primera empresa a nivell de l’estat en tenir un llavors innovador “paquet de gestió empresarial”  I sense complexos, va aparèixer la Fira de la Informàtica de Sabadell i  L’Escola Universitària d’Informàtica va obrir seu Sabadell.  De tot això, només en queda l’Escola i petites, molt petites, empreses de serveis que es dediquen va vendre ratolins i ordinadors per a “gamers”.  Què ha passat? Si fem memòria ens trobem l’arribada del populisme al consistori. Obriren caixes, oficines immobiliàries i supermercats d’una cadena valenciana. Am l’empobriment cultural (això és matèria d’un altre escrit). la ciutat esdevingué un dormitori i no la gran Sabadell que havia estat entre 1986 i 1999.

La situació

Que no us enganyin: empreses de tecnologia que han nascut a la nostra ciutat segueixen en actiu a municipis com ara Sant Cugat, Terrassa, Barberà del Vallès, Barcelona o Cornellà. Aquestes empreses no necessiten més bona comunicació per transport públic, fàcil accessibilitat amb cotxe, bones comunicacions telemàtiques i un lloguer raonable. Un botó: al 1992 qui escriu treballava en una multinacional francesa amb seu de lloguer a París que no podia pagar una seu idèntica a Barcelona i va haver de triar un xalet a Esplugues de Llobregat que era molt més econòmic. Amb això us podeu fer una idea.

Tot plegat, aquesta inauguració em sembla un desaprofitament d’un espai que serviria per donar sortida a molts professionals que no poden pagar ni el lloguer d’un despatx. Són els que anomenem “coworkers”.  Barcelona, Sant Just i altres municipis van plens d’espais de treball compartit. Sabadell per contra, va molt mancada.  L’edifici que va ocupar Logic Control era ideal: auditori, instal·lació de bar, sales per a visites, espai compartit, recepció i aparcament.
Per tant, considero que és un pas enrere: Aquest professionals que no són pas informàtics però poden ser: dissenyadors, terapeutes, advocats, traductors, consultors, “community managers”, etc. i que només necessiten un centímetres de taula, un espai agradable, un endoll i una connexió per al “laptop”.  No vull deixar de que molts d’aquests professionals són també, consumidors de cultura. Si han d’anar fora a treballar i tornar a Sabadell a dormir, aviat sentiran l’atracció d’ofertes culturals més interessants fora la ciutat.

© Manel Aljama (setembre 2019)

diumenge, 22 de setembre del 2019

Sons de Prop: programa 28 (Segona temporada)




Comencem la segona temporada de Sons de Prop. 

Pots escoltar l'audio del programa número 28 : https://www.montcadaradio.com/#!/programs/sonsdeprop/montcadaradio_podcast_2734
 
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 
  • Els dimecres de 2/4 de 8 a 9 de la nit
  • Els dissabtes a 2/4 d'12 del matí   
  • Per Internet on pots també descarregar-lo en http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop 


Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

NOTA: Montcada Ràdio va tancar les emisions en FM i streaming el 31 de desembre de 2022. Els continguts van continuar publicant-se dins de laVeu.cat https://laveu.cat/ 

dijous, 19 de setembre del 2019

Cites de Madame Bobary, era una rata de biblioteca


"In Eugene Sue, she studied descriptions of furnishings; she read Balzac and George Sand, seeking in them the imagined satisfaction of her own desires.”
"A Eugene Sue, va estudiar les descripcions del mobiliari; Ella llegeix Balzac i George Sand, buscant en ells la satisfacció imaginada dels seus propis desitjos."

“It didn’t matter. She was not happy and never had been. Why was life so inadequate, why did the things she depended on turn immediately to dust?

"No importava. No era feliç i mai no ho havia estat. Per què? la vida tan insuficient, per què les coses de les que depenia es tornaven immediatament en pols?"

Fragment de  l'article de Book Riot: https://bookriot.com/2019/05/02/madame-bovary-quotes
(c) imatge, darrera adaptació al cinema de Madame Bobary

dimarts, 17 de setembre del 2019

Oda a Espanya per Joan Maragall



Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall, Oda a Espanya.

També pot interessar La vaca cega en aquest mateix bloc
Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticia/3759901/20100826/oda-espanya-adeu.html
© imarge Wilaweb
© Text cortesia de Visat: http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/fragments/54/19/mary-ann-newman.html

divendres, 13 de setembre del 2019

A la nostra imatge i semblant


Va començar a parlar i es va fer un silenci:
—Amb prou feines puc recordar quan va començar el meu neguit. Potser quan et vaig veure allà, enganxada a la paret, presonera d'un marc daurat. Enmig d’una boscúria, en companyia d’uns cavalls, però tenies una actitud hieràtica, freda i distant. Et vaig saludar però no vaig tenir cap resposta. La teva mirada semblava que volia veure alguna cosa potser llunyana. Els teus llavis volien parlar. Vam creuar les nostres mirades. Els teus ulls impertorbables em van hipnotitzar. Vaig quedar enamorat de la teva pell blavosa, il·luminada per la lluna, de la teva curta túnica blanca, mudada en fosfòric blau.
—No sé precisar la dimensió o l'abast del temps. Què és temps? Què és transcórrer? I aquí estic una altra vegada. Em sento capturat pel vermell purpuri dels teus llavis immòbils i trist, alhora, cada vegada que esguardo les teves cuixes malaltisses. Així, romanem quiets, immòbils, com frenant un incontenible desig. I jo, entre molts desitjos reprimits, conservo l'ànsia de ser el corser amb qui cavalques
—Però a casa no tinc res més per oferir-te que un vell i escantellat gerro buit, símbol d’erms i incomptables anys. No puc albirar cap a on vaig ni quin pot ser el meu destí.
—Segueixo, aquí, embadalit davant teu, baldat. Tu segueixes sense moure els teus llavis. Tan sols aquesta mirada mesmèrica que em té atrapat. Voldria que això que penso fos el nostre epitalami que pogués potser, arribar a escriure algun dia. Però és un somni.
—Sóc jo una entelèquia? ¿Existeixes tu més enllà dels meus pensaments? Has existit alguna vegada? No em dius res. Però una mica de tu em satisfaria. Almenys tastaria el sèver del teu desdeny. No sé quin és el meu límit, ni en quin moment caducaré. Tota la meva vida m'he lliurat amb delit a les tasques que em van ser encarregades. Però, ara em sento sense forces, pres i atrapat en aquest cos que no sé si és del tot meu; governat per uns records que potser algun dia van ser meus. Encisat per unes sensacions que mai abans no havia tingut. Mai, fins que aquell dissortat dia que et vaig trobar al museu. Llavors, va començar el meu neguit. Potser la paraula més encertada sigui una altra, però se m'ha enterbolit el cap.
—Quan em van posar en marxa, al laboratori aquell, em van assegurar que esdevindria un androide fred i calculador. Un robot fort, asèptic i insensible a la volubilitat i debilitats pròpies de l'ésser humà. Però ells em van crear, com si fossin déus, a la seva imatge i semblant. Sempre he tingut un dubte: Que sota d’aquesta pell d'aspecte humà hi ha una estructura de metall lluent i que dins no hi ha només cables i circuits, sinó el color vermellós de la carn humana. No m’havien dit que era totalment artificial, com la resta de la màquines? Tant me fa. Però això que sento... És meu? Ho he creat jo en la meva febril bogeria o m'ho van implantar? Caducaré o seré etern, impertorbable. O serà un somni que no s'acabarà mai...
Quan el ciborg expirar, els enginyers es van creuar les mirades. El silenci es va fer més tens. Mai abans un androide havia estat capaç de construir una encesa i romàntica declaració d'amor i molt menys, abans de ser desactivat. A petició dels forenses van fer un bolcat de la seva memòria. També van decidir visitar el museu per a indagar més sobre aquest tema.
© Manel Aljama, agost de 2019
© Imatge de Wikipedia modificada, “Creation of Adam” (cropped), edited.

Manel Aljama, publicat al número 81 (setembre 2019) de la Revista La Tortuga Avui

dimecres, 11 de setembre del 2019

Sóc independentista perquè


Sóc independentista perquè per molt merdosa que ens sortís la república catalana, sempre seria molt millor que qualsevol casa que pot o podrà oferir mai Espanya. És així de simple. No espero un paradís on flueixi la llet. Només un lloc emnys pudent i sense fatxes.

I'm a pro-independence party because the Catalan Republic is so frightening that it would always be much better than any home that Spain can or will never offer. It's that simple. I do not expect a paradise where milk flows. Only a smelly, smelly, site.


dilluns, 2 de setembre del 2019

Connectar punts



No teniu de vegades la sensació que tot està connectat, com relacionat?  Sempre he tingut aquesta sensació. Per exemple, el cas de persones que coneixes de manera fugaç en un moment donat i no els tornes a veure fins quinze o vint anys més tard. I és en aquesta segona trobada quan aquella persona esdevé important. Sembla que ha arribat el “moment”. També els fets, faig allò i agafo un camí que en condueix cap uns fets i la solució d’aquests fets em porten cap un altre entorn i manera de viure.

Potser sembla que faig un gra massa. No, ans al contrari.  Pel que fa als fets: Al 1977 vaig deixar el BUP per una sèrie de raons, la més important tenir diners per marxar ràpid de casa. Això em va servir per veure que el millor camí per marxar de casa amb garanties era precisament acabar el BUP i completar els estudis superiors.  Un altre fet, vaig triar una carrera tècnica d’una feina estressant. Vaig renunciar a les lletres que era el debò m’agradava. Un accident em va fer valorar la vida i el que és més important el que m’agradava fer de debò.
 

I les mostres poden ser inacabables. Si no hagués compartit una publicació d’una locutora de ràdio, no m’hagués entrevistat, si no m’hagués entrevistat, no m’hagués recordat que també m’agradava la ràdio. Sí, al 1980 quan Albert Malla (Cocodrilo Club) estava en Radio Club 25 de Terrassa, jo anava a posar discos els diumenge. El programa era “Discoteca Mágica”.  La diferència és que jo no em veia capaç de poder fer aquella feina, no tenia prou confiança en mi mateix. Havien de passar anys, molts anys.
 

Les connexions són interminables. Abans de decidir-me per Informàtica vaig visitar per una acadèmia de ràdio. No em veia capaç. Anys més tard, el director de l’acadèmia m’entrevistava en el seu programa nocturn… La gent del programa havia col·laborat amb una plataforma de dramàtics (antigues novel·les i serials radiofònics) on vaig acabar coneixent grandíssims professionals.
 

Quan vaig tornar al batxillerat vaig tenir una professora, l’Elisenda Vives que havia estat companya de “pupitre” d’una gran escriptora i bona amiga que coneixeria trenta-cinc anys més tard, la Maria Carme Roca.
 

Controlem la nostra vida. Donem un pas i ens anem en una direcció on gaudim i patim d’uns fets que segons com actuem, ens fan anar a un altre lloc, com diu la cançó de Suzi Quatro , d’aquí cap allà.
 

I no només els fets. També els dic jo, “anuncis”. Als nou o deu anys, col·leccionava segells. Vaig tenir un de l’Illa de Madeira. Anys més tard, una companya de feina va fer un viatge a Madeira i va ser molt pesada. I pocs anys més tard, coneixia l’amor de la meva vida que és precisament, de Madeira.

© Manel Aljama (agost de 2019)
© Imatge "Four geodesic points" Wikipedia