dijous, 19 de setembre de 2019

Cites de Madame Bobary, era una rata de biblioteca


"In Eugene Sue, she studied descriptions of furnishings; she read Balzac and George Sand, seeking in them the imagined satisfaction of her own desires.”
"A Eugene Sue, va estudiar les descripcions del mobiliari; Ella llegeix Balzac i George Sand, buscant en ells la satisfacció imaginada dels seus propis desitjos."

“It didn’t matter. She was not happy and never had been. Why was life so inadequate, why did the things she depended on turn immediately to dust?

"No importava. No era feliç i mai no ho havia estat. Per què? la vida tan insuficient, per què les coses de les que depenia es tornaven immediatament en pols?"

Fragment de  l'article de Book Riot: https://bookriot.com/2019/05/02/madame-bovary-quotes
(c) imatge, darrera adaptació al cinema de Madame Bobary

dimarts, 17 de setembre de 2019

Oda a Espanya per Joan Maragall



Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall, Oda a Espanya.

També pot interessar La vaca cega en aquest mateix bloc
Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticia/3759901/20100826/oda-espanya-adeu.html
© imarge Wilaweb
© Text cortesia de Visat: http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/fragments/54/19/mary-ann-newman.html

divendres, 13 de setembre de 2019

A la nostra imatge i semblant


Va començar a parlar i es va fer un silenci:
—Amb prou feines puc recordar quan va començar el meu neguit. Potser quan et vaig veure allà, enganxada a la paret, presonera d'un marc daurat. Enmig d’una boscúria, en companyia d’uns cavalls, però tenies una actitud hieràtica, freda i distant. Et vaig saludar però no vaig tenir cap resposta. La teva mirada semblava que volia veure alguna cosa potser llunyana. Els teus llavis volien parlar. Vam creuar les nostres mirades. Els teus ulls impertorbables em van hipnotitzar. Vaig quedar enamorat de la teva pell blavosa, il·luminada per la lluna, de la teva curta túnica blanca, mudada en fosfòric blau.
—No sé precisar la dimensió o l'abast del temps. Què és temps? Què és transcórrer? I aquí estic una altra vegada. Em sento capturat pel vermell purpuri dels teus llavis immòbils i trist, alhora, cada vegada que esguardo les teves cuixes malaltisses. Així, romanem quiets, immòbils, com frenant un incontenible desig. I jo, entre molts desitjos reprimits, conservo l'ànsia de ser el corser amb qui cavalques
—Però a casa no tinc res més per oferir-te que un vell i escantellat gerro buit, símbol d’erms i incomptables anys. No puc albirar cap a on vaig ni quin pot ser el meu destí.
—Segueixo, aquí, embadalit davant teu, baldat. Tu segueixes sense moure els teus llavis. Tan sols aquesta mirada mesmèrica que em té atrapat. Voldria que això que penso fos el nostre epitalami que pogués potser, arribar a escriure algun dia. Però és un somni.
—Sóc jo una entelèquia? ¿Existeixes tu més enllà dels meus pensaments? Has existit alguna vegada? No em dius res. Però una mica de tu em satisfaria. Almenys tastaria el sèver del teu desdeny. No sé quin és el meu límit, ni en quin moment caducaré. Tota la meva vida m'he lliurat amb delit a les tasques que em van ser encarregades. Però, ara em sento sense forces, pres i atrapat en aquest cos que no sé si és del tot meu; governat per uns records que potser algun dia van ser meus. Encisat per unes sensacions que mai abans no havia tingut. Mai, fins que aquell dissortat dia que et vaig trobar al museu. Llavors, va començar el meu neguit. Potser la paraula més encertada sigui una altra, però se m'ha enterbolit el cap.
—Quan em van posar en marxa, al laboratori aquell, em van assegurar que esdevindria un androide fred i calculador. Un robot fort, asèptic i insensible a la volubilitat i debilitats pròpies de l'ésser humà. Però ells em van crear, com si fossin déus, a la seva imatge i semblant. Sempre he tingut un dubte: Que sota d’aquesta pell d'aspecte humà hi ha una estructura de metall lluent i que dins no hi ha només cables i circuits, sinó el color vermellós de la carn humana. No m’havien dit que era totalment artificial, com la resta de la màquines? Tant me fa. Però això que sento... És meu? Ho he creat jo en la meva febril bogeria o m'ho van implantar? Caducaré o seré etern, impertorbable. O serà un somni que no s'acabarà mai...
Quan el ciborg expirar, els enginyers es van creuar les mirades. El silenci es va fer més tens. Mai abans un androide havia estat capaç de construir una encesa i romàntica declaració d'amor i molt menys, abans de ser desactivat. A petició dels forenses van fer un bolcat de la seva memòria. També van decidir visitar el museu per a indagar més sobre aquest tema.
© Manel Aljama, agost de 2019
© Imatge de Wikipedia modificada, “Creation of Adam” (cropped), edited.

Manel Aljama, publicat al número 81 (setembre 2019) de la Revista La Tortuga Avui

dimecres, 11 de setembre de 2019

Sóc independentista perquè


Sóc independentista perquè per molt merdosa que ens sortís la república catalana, sempre seria molt millor que qualsevol casa que pot o podrà oferir mai Espanya. És així de simple. No espero un paradís on flueixi la llet. Només un lloc emnys pudent i sense fatxes.

I'm a pro-independence party because the Catalan Republic is so frightening that it would always be much better than any home that Spain can or will never offer. It's that simple. I do not expect a paradise where milk flows. Only a smelly, smelly, site.


dilluns, 2 de setembre de 2019

Connectar punts



No teniu de vegades la sensació que tot està connectat, com relacionat?  Sempre he tingut aquesta sensació. Per exemple, el cas de persones que coneixes de manera fugaç en un moment donat i no els tornes a veure fins quinze o vint anys més tard. I és en aquesta segona trobada quan aquella persona esdevé important. Sembla que ha arribat el “moment”. També els fets, faig allò i agafo un camí que en condueix cap uns fets i la solució d’aquests fets em porten cap un altre entorn i manera de viure.

Potser sembla que faig un gra massa. No, ans al contrari.  Pel que fa als fets: Al 1977 vaig deixar el BUP per una sèrie de raons, la més important tenir diners per marxar ràpid de casa. Això em va servir per veure que el millor camí per marxar de casa amb garanties era precisament acabar el BUP i completar els estudis superiors.  Un altre fet, vaig triar una carrera tècnica d’una feina estressant. Vaig renunciar a les lletres que era el debò m’agradava. Un accident em va fer valorar la vida i el que és més important el que m’agradava fer de debò.
 

I les mostres poden ser inacabables. Si no hagués compartit una publicació d’una locutora de ràdio, no m’hagués entrevistat, si no m’hagués entrevistat, no m’hagués recordat que també m’agradava la ràdio. Sí, al 1980 quan Albert Malla (Cocodrilo Club) estava en Radio Club 25 de Terrassa, jo anava a posar discos els diumenge. El programa era “Discoteca Mágica”.  La diferència és que jo no em veia capaç de poder fer aquella feina, no tenia prou confiança en mi mateix. Havien de passar anys, molts anys.
 

Les connexions són interminables. Abans de decidir-me per Informàtica vaig visitar per una acadèmia de ràdio. No em veia capaç. Anys més tard, el director de l’acadèmia m’entrevistava en el seu programa nocturn… La gent del programa havia col·laborat amb una plataforma de dramàtics (antigues novel·les i serials radiofònics) on vaig acabar coneixent grandíssims professionals.
 

Quan vaig tornar al batxillerat vaig tenir una professora, l’Elisenda Vives que havia estat companya de “pupitre” d’una gran escriptora i bona amiga que coneixeria trenta-cinc anys més tard, la Maria Carme Roca.
 

Controlem la nostra vida. Donem un pas i ens anem en una direcció on gaudim i patim d’uns fets que segons com actuem, ens fan anar a un altre lloc, com diu la cançó de Suzi Quatro , d’aquí cap allà.
 

I no només els fets. També els dic jo, “anuncis”. Als nou o deu anys, col·leccionava segells. Vaig tenir un de l’Illa de Madeira. Anys més tard, una companya de feina va fer un viatge a Madeira i va ser molt pesada. I pocs anys més tard, coneixia l’amor de la meva vida que és precisament, de Madeira.

© Manel Aljama (agost de 2019)
© Imatge "Four geodesic points" Wikipedia