dimecres, 29 de maig de 2019

Quant de temps portem aquí?




Envoltats d’una foscor llefiscosa i flonja, on l’única llum sortia de partícules fosforescents que semblaven petites espurnes. Els sons quedaven atrapats dins d’aquella substància humida. Les paraules tritllejaven i amb prou feines es podien escatir.
—Haurem d’anar més lluny —digué un, amb un to ferm i alhora resignat.
—I abandonem aquest lloc?
—Sí, aquí ja no hi queden recursos. Fa temps que se'ns han acabat les provisions —va respondre la mateixa veu.
—D'acord —hi afegí una tercera veu que semblava estar una mica més allunyada—, però esperem fins que es pugui millorar la visibilitat.
Clarejava. Els tons van passar del negre més dens al blau fosc i tèrbol.
—Això està molt millor! Endavant! —va dir la veu que semblava estar al capdavant del grup.
El grup es va posar en marxa enmig de l’opacitat zarca. Intentaven caminar en fila índia, molt junts, per no desorientar-se. Feien passos, molt a poc a poc, per no trepitjar res que fos perillós. Alguns d’ells, ja tenien els ulls acostumats a la foscor i aquella claror els encegava encara més. No tenien cap manera eficaç per a calcular la distància recorreguda. Davant seu distingir com un enorme projectil metàl·lic i fosc. Amb dificultat, es van apropar fins gairebé tocar-lo. Quedaren meravellats, podien comprovar amb certa nitidesa tots els detalls. Es trobaven al davant del que va ser la seva nau, el submarí U-534 enfonsat en maig de 1945 al mar del Nord, poc abans de la caiguda de Berlin.
Van intentar apropar-se una mica més. Notaren com una mena de resistència, com aquella estranya energia que els va sacsejar quan van arribar a aquell lloc. Eren incapaços de fer qualsevol moviment, els membres no els obeïen.  Sentien com una pressió que venia per sobre dels seus caps.
—Atents! Quelcom ens pot caure a sobre! Estigueu atents! —va dir la veu de comandament amb tota l’energia que li quedava.
No es van moure. La pressió va canviar i en comptes de pes, van sentir com unes ondulacions, lleugeres de primer, més pesades després. Les ones invisibles van xocar amb la força que els paralitzava. La blavosa negror havia deixat pas a una llum entre tèrbola i somorta. Recordaren que això succeïa de tant en tant, però no tenien noció exacta ni de la periodicitat ni de la durada del fenomen.
A poc a poc, amb parsimònia, un objecte fosc i compacte es va fer visible. El podien abastar amb les mans. De dintre, en sortia un eixam de bombolles. Era de fusta i amb els contorns metàl·lics i fosforescents. L’objecte es va posar als peus. Era una caixa de fusta que els resultava familiar. Duia un altre nom i una data, l’any 2019.
-Quant de temps portem aquí? -es va sentir que algú va preguntar.

© Manel Aljama (abril 2019)
© Photo de Jeremy Bishop cedida per Unsplash
Publicat al núm 78 de la LaTortuga Avui  on podeu llegir o descarregar el pdf de la revista amb el meu conte "Quan de temps portem aquí?"   http://latortugaavui.com/images/stories/tortuga/revistes/078/2019.078%20La%20Tortuga%20Avui.pdf
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada