diumenge, 2 de desembre de 2018

Més fals que un duro sevillano



Trobo la ciutat molt més bruta i decadent que quan la vaig visitar allà al 2007 i ancorada en el mateix període de temps que l’Espanya negra .Tots els països endarrerits fan el mateix per dissimular el seu l’endarreriment: promouen el consum de tota mena de ginys electrònics per fer veure que es tracta d’una societat avançada. Res més lluny. El telèfon mòbil és la tele de Franco. I costruir gratacels i centres comercials no fan més que amagar la veritable bellesa d’una ciutat no és ser més modern. 

En Sevilla és on he trobat la barreja més tòxica de feixisme i religió: imatges de verges i sants amb la bandera d’Espanya, fins i tot, rosaris amb la bicolor. Que no en faltin!  No tinc constància d’haver vist verges de Fàtima amb la de Portugal o figuretes de Lourdes amb la tricolor. No.
I posats a parlar de religió, què podem dir de la ciutat de la Setmana Santa, de la ciutat on un espectacle carrincló és considerat exemple d’art i de fe. Personalment opino que el més semblant a la fe és per a una persona, entrar paraplègic en un centre de rehabilitació i sortir-ne amb ganes de viure. Fuetejar-se, emborratxar-se i carregar a les espatlles durant una nit una imatge barroca (o grotesca) i de malt gust, no és fe.

I arribem al punt de la meva visita: impartir un curs de la tecnologia de virtualització que encara em dóna diners. Porto més de setze anys donant cursos d’aquest tipus. No n’hi havia vist res semblant: malbaratament de tecnologia punta i dels diners de l’erari amb què han comprat l’equipament.  Tot ha anat així: una acadèmia de Madrid em contacta per fer el curs. La infraestructura tecnològica la subministra un amic. Sembla perfecte. Però, el lloc és Sevilla i en unes aules que depenen de “La Junta”. Apareixen una tira de fuet d’intermediaris, comissionistes. Sospito que dins de l’aula, també n’hi havia de comissionistes que s’han dedicar a posar pals a les rodes en el desenvolupament normal i avorrit d’un simple curs. 

Res més trist que la pervivència de la dita “Més fals que un duro sevillano”.  Què farem, tot segueix igual a la Cova de Monipodio.

© text i il·lustració Manel Aljama desembre de 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada