dilluns, 9 d’abril del 2012

Là, à gauche

Es va tocar la panxa només tancar la porta darrere seu. Últimament trobava els dinars de Brasserie Lipp difícils de pair. Era però obligatòria l'assistència, perquè no pensessin que s'havia tornat un dissident. Havia d'agafar el metro i apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. Encara romanien a les seves oïdes les sirenes i els xiulets de la policia. I al cervell, l'ai al cor i aquell suau tacte de la pell de la Suzanne, mentre, amagats, fonien els seus cossos i a l'altra banda de la tàpia els companys no deixaven cap llamborda sobre l'asfalt.
   Per sort les quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que el que els dos joves feien amb els cossos. "Potser el risc o la novetat la van excitar”  —barrinava fet un mar de dubtes—, “o potser no li vaig agradar prou" —rumiava obsessionat.  Aquell dia van trobar, un tombant que donava accés a un “cul de sac” amb una porta sense tancar. No dubtaren de perdre's i deixar als altres la revolució.
   No es van tornar a veure. Ell  reprengué les seves activitats contestatàries que ara eren una mica més clandestines.
   Caminava a poc a poc, sense esma. En una paret encara es podia llegir una pintada que deia "Sous les pavés la plage" (sota les llambordes, la platja), però Gerard havia comprovat que sota les llambordes tan sols hi havia sorra negra. I si baixava encara més, l'únic que trobaria era la brutícia del clavegueram. No podia treure's del cap el palp dels pits de la Suzanne, amb les seves mans empresonades sota el jersei. Ni tampoc els seus llavis molsuts, enrojolats i tremolosos pel desig o tal vegada la por.  A l'altre costat del mur, crits, cops i un molest ulular de sirenes. El panteix de l'amor quedava ofegat per la fressa de la batalla.
   En un plafó d'anuncis, al costat de l'estació del metro llegia "Soyez réalistes, demandez l'impossible" (sigueu realistes, demaneu l'impossible). Pensà que li tornaria a demanar per sortir. Encara que no es posava al telèfon quan la trucava a la feina o a la residència d'estudiants on deia que hi dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia molt que no visitava el dormitori comunal.
   En arribar al lloc de la cita, al bell mig de turistes i gendarmes armats i amb ulls desconfiats, va recollir el paquet amb els pamflets. Certament era el lloc més segur per a aquest tipus d'intercanvis. Tornà a la mansarda que feia de comitè de direcció. Després del tancament temporal de La Sorbonne, no tenien lloc on poder anar.
   En acabat l'encàrrec es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore. Només records.
   —Allà, a l'esquerra —havia dit ella tot just localitzar la portella que donava al pati interior. El carreró no era gaire segur. Ell, dòcil, la va seguir com un aneguet.
   Lluitava contra l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a l'altra mà tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura de la Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en l'infinit i es submergia una altra vegada en els records.

© Manel Aljama (nova versió abril 2012)
© Foto Cartier Bresson (orig. Internet)
Publicat anteriorment en aquest mateix bloc al març de 2010

2 comentaris:

  1. Sempre es pot pensar que arribarà una nova primavera, i el protagonista ben segur que tornarà a veure la noia que s'estimava més l'amor que la guerra o la revolució. ¿No és l'amor, també, una revolució?
    Escriure i reescriure és la vida, Manel. Com la mar, que sempre recomença, que deia Paul Valéry. Endavant, doncs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, gràcies pel teucomentari, sí, tens raó l'amor és una revolució. Vull seguir reescrivint, doncs!

      Elimina

Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.