La meitat de la revolució per Maria Aurèlia Capmany

Paraules que Maria Aurèlia Capmany posa en boca de Robespierre: "La revolució social no s'ha acabat encra, Xima! I aquell que fa només la meitat de la revolució cava la seva pròpia tomba"

Ironies del temps: La casa de las Mantas

Qui ho diria!  Que del carrer de Jonqueres, a tocar de la Caixa, anys més tard veient fotos de P. Aragonés amb el cap del banc monàrquic seria un trist i lleig paral·lelisme.

Mucho más que un libro: Entrevistem a Manel Aljama

A La llar del Llibre, de Sabadell, amb Josep Maria Francino.

Manel Aljama neix a Sabadell al 1963. És escriptor, comunicador i activista per la lectura. Abans, havia treballat d’informàtic especialitzat en sistemes de virtualització. Ha publicat una desena d’antologies de relats. Va guanyar el Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Badalona i aquest 2019 ha guanyat el Premi Ferran Canyameres de Novel·la amb La soledat del llebrer, publicada a la col·lecció “Lo marraco Negre”, de Pagès editors. Col·labora en la revista d’humanitats La Tortuga Avui de Caldes de Montbui.  Gestiona diversos portals digitals dedicats al llibre. Membre actiu de clubs de lectura de Barberà del Vallès i Sabadell.  Des de 2018, condueix el programa de música mediterrània Sons de Prop, a Montcada Ràdio. El podeu conèixer més a fons a la seva web: http://manelaljama.cat/

Parla’ns dels teus referents literaris…
Quan parles dels teus referents literaris sempre comets injustícies perquè et deixes algú. Vaig començar amb els còmics de “Mortadelo” que llavors es deien “tebeos”. M’agradava tot el que feia Ibañez i en canvi  no m’agradaven gens ni mica Zipi i Zape. De la infància el primer llibre “meu” va ser “El club de los siete secretos” i un que em va impactar “Primera memoria” d’Ana Maria Matute. Van seguir “El lazarillo”, “La Isla del tesoro”, etc. D’adolescent Kafka, Hesse, Cela, Asimov, , Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Txékhov  i Pedrolo.  Vaig començar a fer contes esperonat pels que havia llegit de Benedetti que molts coneixen per la poesia. Hammett, Chandler, Steinbeck, Carson McCullers, Tom Sharpe… la llista és molt llarga.

LLegir la resta a Mucho Más que un Libro

La Soledat del Llebrer, Premi Ferran Canyameres de Novel·la Policíaca publicat per Pagès Editors

#comparteixocultura
#LaSoledatdelLlebrerManelAljama

Dues històries d’informàtica

Nerd Photo by Marília Castelli on Unsplash

Som en 1996, a Clayton una petita ciutat de Carolina del Nord, als Estats Units. Allà ens trobem amb Bill. Té disset anys i està a punt d’acabar la “High School”. Ha avançat feina i ha aconseguit acabar un programa informàtic capaç de gestionar l’hivernacle de la petita població. Té assegurat la matrícula d’honor. Els encarregats de l’hivernacle estan encantats amb aquell innovador sistema que ha desenvolupat en veí del poble. El professor de tecnologia ha animat el noi a fer una versió reduïda per a computadores personals. L’ha encoratjat perquè faci la distribució a través d’una BBS (“Bulletin Board Service”), un lloc que es pot accedir amb mòdem i es pot compartir arxius i programes. Aconsellat pel profe, ha posat un preu simbòlic de 30 dòlars dins de la modalitat de “shareware” (programari compartit). Ha estat tot un èxit. En un mes ha tingut més de 1000 descàrregues i té acumulats uns vint-i-vuit mil dòlars. Abans d’anar a la universitat ja ha pogut engegar la seva pròpia empresa que ven el mateix programa i una versió millorada per la qual cobra una mica més. Abans de l’any ja ha contractat personal.

Pirtata Photo by Philipp Lansing on Unsplash

El mateix any 1996 a València (País Valencià), barri de Mislata. Z (no sabem el nom) passa el dia jugant amb l’ordinador. No és que porti malament els estudis, és que no els porta. Ell ho sap tot. Només destaca en l’assignatura de tecnologia, però no gaire: només el just per rebentar la protecció dels jocs que distribueix entre els seus amics. Fa uns dies, el pare l’ha demanat si pot aconseguir un programa per gestionar jardins i hivernacles. Que sigui “barat”, perquè, segons diu, no és molt important, no cal fer moltes coses en un negoci petit. Z localitza en la BBS el programa i el descarrega. Veu que té un període de prova de trenta dies, passat aquest temps, el programa deixarà de funcionar si no es compra una llicència de 4900 pessetes. Fa una ganyota de desaprovació. Després de dues nits davant l’ordinador i amb l’ajuda d’uns amics “guiris”, aconsegueix trobar la línia de codi que protegeix el programa. Està molt ben fet i necessita instal·lar el programa amb la protecció i una desprotecció que els amics li han regalat. No caldrà doncs, pagar pel programa. El pare el felicita. Creu que té un geni de la tecnologia fins que un matí, el pare es troba que s’ha quedat sense connexió d’Internet. Truca al servei i s’assabenta de la causa: l’han tallat perquè des del seu ordinador s’han realitzat atacs contra les pàgines de diversos bancs. Emprenyat decideix canviar de proveïdor. Però abans de tenir-lo llest, a l’ordinador hi apareixen missatges en anglès que impedeixen treballar. El porta al servei tècnic, el cost total del servei s’acosta a les cinquanta mil pessetes, deu vegades més que el programa de gestió de jardineria. Al setembre, Z no ha començat la universitat perquè no va passar el curs. Va aconseguir una feina millor en un hipermercat. D’amagat del pare, segueix trencant jocs per repartir entre els clients.

Diferències

A Clayton són protestants. A València catòlic romans. En cap lloc són gaire practicants, però els protestants han après un codi ètic del bé i del mal, de respecte per la feina que fan els altres, al mestre, a la cultura i un llarg etcètera. En un barri marginal, sense referents, és difícil ser quelcom més la paparra que descrivia Patrick Süskind en “El Perfum”. La paparra dorm esperant l’oportunitat, no crea, destrueix.

A més, cal afegir els sistemes educatius existents. Minven la capacitat d’iniciativa, no persegueixen la creativitat, sinó l’obediència.

Amb aquest article he intentat donar resposta a la pregunta “Per què no hi ha programari propi a l’estat espanyol?”. Dit d’una altra manera perquè aquí ja no es fan programes, com abans?  A Catalunya hi havia aquest tipus d’indústria, als vuitanta i fins el 2004. Les companyies van ser adquirides per grup multinacionals que van eliminar la petita i feble competència.


© Text Manel Aljama

© Nerd Photo byMarília Castelli on Unsplash

© Pirtata Photo by Philipp Lansing on Unsplash