dimecres, 11 de novembre de 2020

La mare l’estimava

The elephant man 1980 (c) Columbia EMI Warner

La primera vegada que el va veure va ser en aquella botiga bruta i desproveïda de Whitechapel. El doctor va haver de pagar les dotze lliures que li va demanar el llardós propietari de la criatura. La tarifa normal era “twopence”, però ell havia sortit tard de l’hospital i segons deia aquell home “l’espectacle s’havia acabat”.  El va fer passar a una cambra fosca i pudent que devia ser part de la rebotiga. El propietari va encendre una làmpada de querosè. Li va ordenar que es tragués el sac que li cobria el cap. Llavors, va veure la criatura asseguda en una cadira amb els braços sobre una petita taula. No es movia. Portava uns pantalons vells, però no tenia ni camisa ni sabates. El seu cap era molt gran, com una bossa enorme plena de pomes, amb molts bonys. El cap no tenia massa cabell i hi havia una altra bossa de pell bruna i bruta a la part posterior. Aquesta pell li queia  per sota del coll. No es podia veure molt bé un dels seus ulls, perquè també tenia molta pell rugosa que li queia per la cara. Una enorme dent vermella li sortia de la boca, sota el nas. Semblava una dent d’elefant. La boca i el nas eren com uns forats a la cara. Amb la seva cara no podia somriure ni semblar enfadada o trista,  perquè la pell no es podia moure. Pell morta, com la de la cara d’un elefant. Hi havia més bosses de pell grisa a la part frontal i posterior del cos de la criatura. Aquestes bosses arribaven a les cames. El braç dret era molt gran i també hi havia bosses de pell. La mà dreta era com el peu d’un home. En canvi, tant el braç com la mà esquerra, eren de pell fina. El doctor es va fixar en els dits de la mà esquerra que eren llargs i bonics, com els d’una jove. Quan el seu amo el va ordenar que s’aixequés, va poder veure que no podia caminar molt bé. Les seves cames eren grosses i tenia mal l’esquena. No aniria pas molt lluny sense l’ajuda d’un bastó.

El segon cop, va ser en aquell circ atrotinat on l’home repetia el ritual de l’espectacle. Es va treure el sac brut i pudent que cobria el seu cap. Alguns crits d'espant es barrejaren amb les riallades de la gentola que havia pagat els dos penics i mig que costava l’entrada. Ell sempre feia el cor fort i no deia ni mitja paraula. Era la seva feina. Malgrat la foscor, es podia percebre la deformació del crani, l'asimetria del cos i la seva pell martiritzada per erupcions, papil·lomes i tumoracions grisenques que ja havia observat a la botiga la primera vegada. Molts espectadors marxaven horroritzats abans d'acabar la funció. I els que es quedaven solien demanar que el cremessin a la foguera o si més no que el tanquessin al zoo.

Agafat per la mà ferma del doctor Treves, abandonà aquell fastigós espectacle. En la fugida deixaren enrere un bon grapat de nans, una nena que es feia passar per tortuga, una dona barbuda i el llardós i mancat d'escrúpols director del teatre. El cotxe de cavalls els va portar a la Societat de Patologia de Londres.  Allà davant de l'elit clínica de la ciutat  i sense l'arpillera va poder explicar la terrible història. Els assistents es van adonar de seguida que la seva manera de parlar era pròpia de gent culta i refinada i no pas la d’habitants dels suburbis. Va respondre amb detall i precisió a totes les preguntes. Fins i tot, hi afegí detalls literaris:

—La meva mare la van empènyer sota les potes d'un elefant quan estava embarassada. Encara que no vaig néixer deformat —els explicà. I afegí que les seves deformacions eren n realitat una col·lecció de turons i valls. Hi va afegir que després de la mort de la mare, la seva infantesa es tornà molt infeliç perquè ella sí que l'havia estimat de debò.

Alguns dels presents haurien posat la mà al foc per defensar que les deformacions d'aquell ésser haurien afectat també el seu cervell. Els va explicar que feia dos anys que, en una intervenció quirúrgica, li havien extirpat la llarga trompa que li creixia sota el nas i que li havia donat el famós sobrenom.

Es va adonar de les expressions de basarda d'algun dels facultatius. Volia marxar però l'amistat de Treves era molt més important i no volia fer-lo quedar malament.

—Sóc un home! —cridà en veu alta—,  em dic Joseph Merrick! Sóc un home! —va repetir. Tot seguit es va vestir i abandonà la sala davant la sorpresa dels presents.    

 

© Manel Aljama (octubre 2020)

© Imatge The elephant man 1980 - (c) Columbia EMI Warner

 

Cap comentari:

Publica un comentari