dimecres, 25 de novembre de 2020

L'intelligence - Jean Piaget


 

L'intelligence, ça n'est pas ce que l'on sait mais ce que l'on fait quand on ne sait pas
(Jean Piaget)

La intel·ligència no és el que coneixes, sinó el que fas quan no ho saps.

dilluns, 23 de novembre de 2020

Dir que les biblioteques no són necessàries


Dir que que les biblioteques no són necessàries perquè tenim Internet és el mateix que dir que que els professors de matemàtiques no són necessaris perquè tenim calculadores.

(c) Compartit a les Xarxes per Biblioteca Pública de Beja Jóse Saramago

divendres, 20 de novembre de 2020

Quaranta-cinc anys de La segona Restauració - La Soledat del Llebrer


Avui fa 45 anys que van anunciar la mort del dictador. Com hem vist en aquest malson de la monarquia parlamentària, ho tenien tot "atado y bien atado", no, no sense la colaboració de dos exiliats que van costat a aquell president de "Puedo prometer y prometo". La "Transició" va ser en realitat la "Segona rendició" del progresisme en l'estat.

45 anys després tot segueix igual. La gent vota... L'Opus Dei (els va posar Franco per substituir militars) dominen les empreses IBEX-35, el CSIC i més del 50% de l'educació... Surten les veritats de les tortures a Euzkadi, les de les detencions del 1992. Amb el Sahara van cobrar (com amb Guinea) i el problema segueix. No cal dir res més. Franco ha estat el borbó més eficaç.

Ho podeu llegir a La Soledat del Llebrer,, Premi Ferran Canyameres de Novel·la Policíaca publicat per Pagès Editors

#comparteixocultura

#LaSoledatdelLlebrerManelAljama

 

dimecres, 18 de novembre de 2020

1975-2020 Atrapats en el temps? - La Soledat del Llebrer


Mirant la premsa, tinc la sensació de viura aquella pel·lícula del dia de la Marmota...  Sahara, llengües regionals, llengua vehicular, monarquia...

Ho podeu llegir a La Soledat del Llebrer,, Premi Ferran Canyameres de Novel·la Policíaca publicat per Pagès Editors

#comparteixocultura

#LaSoledatdelLlebrerManelAljama

 

dimarts, 17 de novembre de 2020

1975 Titulars i notícies molt treballades- La Soledat del Llebrer

 


No el salvava (quedava clar que ja era des de feia dies) ni un braç momificat. 

Ho podeu llegir a La Soledat del Llebrer,, Premi Ferran Canyameres de Novel·la Policíaca publicat per Pagès Editors

#comparteixocultura

#LaSoledatdelLlebrerManelAljama

 

dilluns, 16 de novembre de 2020

Cita de Vent Roig de Raymond Chandler


 

Aquella nit bufava un vent del desert. Era un Santa Ana d’aquells tan xafogosos que baixen de les muntanyes pel congost, t’esvaloten els cabells i et fan posar la pell de gallina i els nervis de punta. En nits com aquella, qualsevol festa regada amb alcohol acaba en baralla; les dones més submises ressegueixen amb el dit el tall del trinxant mentre estudien el coll dels seus marits...

Text de Vent Roig de Raymond Chandler, Edicions 62, traducció de Lluís Delgado y Rosa Maria Borràs.

divendres, 13 de novembre de 2020

El món que ve

Medical face mask on the ground by Claudio Schwarz - Unsplash

 

Què li passa a l’esquerra espanyola constitucionalista?

El govern espanyol més esquerrà de la història sorprèn. Aproven una miserable Llei de la Memòria Històrica i callen davant la immunitat de l’anomenat “rei emèrit”, voten a favor de  l’augment del pressupost de la Casa Reial. No passa res, són d’esquerres! Temps enrere, Manuela Carmena va negar que hi hagués presos polítics en Espanya. Ara mateix, aquesta senyora diu que no li esgarrifaria si els seus néts es fan de VOX.

Conclusió: Que no us enganyin. Hi ha una dita alemanya que explica que quan en una taula hi ha deu persones i una d’elles és nazi, si els altres el toleren, a la taula hi ha onze nazis.

 

Donald Trump

Menyspreat, masclista, racista, oportunista… en una paraula populista. Però ha tingut més 68 milions de vots. La gran diferència entre els Estats Units i Espanya està en l’eficàcia, en l’eficiència. Trump haurà estat un malparit que ha construït murs fronterers, però ha defensat els interessos d’una part d’americans i els membres del seu govern han estat bons professionals. Malgrat les crítiques al president, els professionals han fet bona feina: ha baixat l’atur, han tingut creixement econòmic. Com deia, bona part de la gent queda satisfeta “amb la feina”.

Gran diferència amb Ñ: Expresidents com Clinton, Obama, Carter tornen a guanyar-se les garrofes quan deixen de ser-lo. No tenen una “porta giratòria” per cobrar per res en una empresa del sistema  “constitumonàrquic” heretat de Franco.

I no ho dic jo, ho reconeix fins i tot l’Antoni Bassas (ARA): Si Trump pot merdejar amb el recompte, és perquè Trump ha fet la seva feina i Biden no: ha guanyat a Florida, ha guanyat a Ohio

 

Itàlia

Mentre aquí, a Catalunya, colònia d’Espanya circulen vinyetes humorístiques que parlen del “Milagro italiano”. Bé, no és tal miracle, Han contractat més metges i personal sanitari, això és tot.

 

Tórtores

Veig les tórtores que vénen a menjar al balcó. Es queden. No marxen espantades com abans quan surto o omplir l’estoig d’ous que reciclo com menjadora. Són com nens. Nosaltres tenim cultura. Hem fet civilització amb una cara i una creu. Hem creat la cultura bona i dolenta. Hem acabat fent una societat de consum que esclavitza els animals i alguns se senten orgullosos. Les tórtores, però, només tenen sentiments, els sentiments que pot tenir un nen. 

 

© Manel Aljama (11/11/2020)
© Imatege Medical Face Mask on the ground by Claudio Schwarz | @purzlbaum 

 

dimecres, 11 de novembre de 2020

La mare l’estimava

The elephant man 1980 (c) Columbia EMI Warner

La primera vegada que el va veure va ser en aquella botiga bruta i desproveïda de Whitechapel. El doctor va haver de pagar les dotze lliures que li va demanar el llardós propietari de la criatura. La tarifa normal era “twopence”, però ell havia sortit tard de l’hospital i segons deia aquell home “l’espectacle s’havia acabat”.  El va fer passar a una cambra fosca i pudent que devia ser part de la rebotiga. El propietari va encendre una làmpada de querosè. Li va ordenar que es tragués el sac que li cobria el cap. Llavors, va veure la criatura asseguda en una cadira amb els braços sobre una petita taula. No es movia. Portava uns pantalons vells, però no tenia ni camisa ni sabates. El seu cap era molt gran, com una bossa enorme plena de pomes, amb molts bonys. El cap no tenia massa cabell i hi havia una altra bossa de pell bruna i bruta a la part posterior. Aquesta pell li queia  per sota del coll. No es podia veure molt bé un dels seus ulls, perquè també tenia molta pell rugosa que li queia per la cara. Una enorme dent vermella li sortia de la boca, sota el nas. Semblava una dent d’elefant. La boca i el nas eren com uns forats a la cara. Amb la seva cara no podia somriure ni semblar enfadada o trista,  perquè la pell no es podia moure. Pell morta, com la de la cara d’un elefant. Hi havia més bosses de pell grisa a la part frontal i posterior del cos de la criatura. Aquestes bosses arribaven a les cames. El braç dret era molt gran i també hi havia bosses de pell. La mà dreta era com el peu d’un home. En canvi, tant el braç com la mà esquerra, eren de pell fina. El doctor es va fixar en els dits de la mà esquerra que eren llargs i bonics, com els d’una jove. Quan el seu amo el va ordenar que s’aixequés, va poder veure que no podia caminar molt bé. Les seves cames eren grosses i tenia mal l’esquena. No aniria pas molt lluny sense l’ajuda d’un bastó.

El segon cop, va ser en aquell circ atrotinat on l’home repetia el ritual de l’espectacle. Es va treure el sac brut i pudent que cobria el seu cap. Alguns crits d'espant es barrejaren amb les riallades de la gentola que havia pagat els dos penics i mig que costava l’entrada. Ell sempre feia el cor fort i no deia ni mitja paraula. Era la seva feina. Malgrat la foscor, es podia percebre la deformació del crani, l'asimetria del cos i la seva pell martiritzada per erupcions, papil·lomes i tumoracions grisenques que ja havia observat a la botiga la primera vegada. Molts espectadors marxaven horroritzats abans d'acabar la funció. I els que es quedaven solien demanar que el cremessin a la foguera o si més no que el tanquessin al zoo.

Agafat per la mà ferma del doctor Treves, abandonà aquell fastigós espectacle. En la fugida deixaren enrere un bon grapat de nans, una nena que es feia passar per tortuga, una dona barbuda i el llardós i mancat d'escrúpols director del teatre. El cotxe de cavalls els va portar a la Societat de Patologia de Londres.  Allà davant de l'elit clínica de la ciutat  i sense l'arpillera va poder explicar la terrible història. Els assistents es van adonar de seguida que la seva manera de parlar era pròpia de gent culta i refinada i no pas la d’habitants dels suburbis. Va respondre amb detall i precisió a totes les preguntes. Fins i tot, hi afegí detalls literaris:

—La meva mare la van empènyer sota les potes d'un elefant quan estava embarassada. Encara que no vaig néixer deformat —els explicà. I afegí que les seves deformacions eren n realitat una col·lecció de turons i valls. Hi va afegir que després de la mort de la mare, la seva infantesa es tornà molt infeliç perquè ella sí que l'havia estimat de debò.

Alguns dels presents haurien posat la mà al foc per defensar que les deformacions d'aquell ésser haurien afectat també el seu cervell. Els va explicar que feia dos anys que, en una intervenció quirúrgica, li havien extirpat la llarga trompa que li creixia sota el nas i que li havia donat el famós sobrenom.

Es va adonar de les expressions de basarda d'algun dels facultatius. Volia marxar però l'amistat de Treves era molt més important i no volia fer-lo quedar malament.

—Sóc un home! —cridà en veu alta—,  em dic Joseph Merrick! Sóc un home! —va repetir. Tot seguit es va vestir i abandonà la sala davant la sorpresa dels presents.    

 

© Manel Aljama (octubre 2020)

© Imatge The elephant man 1980 - (c) Columbia EMI Warner