dilluns, 7 de setembre de 2020

Gràcies per les flors, fan goig

 

Cops

La Victòria es va rendir. El darrer batzac va ser definitiu. El cap va colpejar el marbre del moble bar. Les mans s'havien aferrat a la barra metàl·lica. Les forces, però, es van esvair amb l'últim hàlit de vida. El seu cos va caure a terra com una nina trencada.

L’Horaci estava convençut que ella era capaç de resistir una pallissa més. Li agradava colpejar-la. Fruïa clavant-li  cops cada dia. Gaudia amb els precs inútils d’ella. Després, es penedia, plorava i demanava perdó. I ella, dissimulava els blaus de la pell i pregava que allò acabés algun dia. Tenia fe en una força superior i redemptora.

Ell no acabava de copsar com havia anat tot plegat. Aquella darrera allisada no tenia res d’especial. Uns quants mastegots i tres o quatre puntades de peu tan sols a les cames. Sempre als mateixos llocs del cos. Evitava els pits i el ventre. I per als ulls de vellut sempre tenia el recurs de dir que s’havia colpejat amb una  porta. L’Horaci necessitava desfogar-se i no ho podia evitar, sentia ràbia, por, tot plegat. Quan clavava gecs, res no el podia aturar.

L'Horaci contemplà el cos encara calent de la seva dona. Malgrat els blaus a les galtes, encara conservava un bri de bellesa. Els cabells rossos contrastaven amb el marró fosc de l’estora. Duia un vestit granat, una mica més fosc que les cortines del saló. Un finíssim fil de sang rajava de l’orella i s'obria pas dibuixant un delicat gargot sobre catifa. «Hauré de canviar l’estora», pensà l’Horaci.

«Ara ja està, no puc fer res més que amagar el cos i denunciar la seva desaparició. Diré a la bòfia que s’ha fugat amb algun dels amants que té i que fa més de dos dies que no sé res». Estava convençut que seria suficient. I va restar una bona estona assegut al sofà, davant del cos.

La Carta

No ho acabava de veure clar. Va obrir el moble bar. Un bon glop de whisky l’ajudaria a prendre la millor decisió. Dubtava de l’eficàcia del seu pla per desfer-se de la Victòria.  Malgrat que vivien en un luxós àtic situat en una zona bulliciosa, la Victòria sempre havia sabut callar i mai no va demanar cap ajut als veïns. No hi havia cap motiu per preocupar-se pel tema.

De sobte, va recordar que no havia buidat la bústia. Deixà el got a la barra i tancà la porta. No volia cap intrús ni per causalitat. Tan sols va trobar una carta adreçada a ell. Era de la Victòria. Es va arrepapar a la butaca i començà la lectura. Mentre llegia, li semblava sentir amb nitidesa la veu de Victòria:

Estimat, com ja saps, no et molestaré mai més. Ja no et faré nosa. Si jo era la causa de tots els teus problemes, ara ja els has ben solucionat. Horaci, quan va canviar tot entre tu i jo? Quan va acabar el viatge de noces? Recordo que a l’avió de tornada ja t’havia mudat el caràcter. O tal vegada quan la teva secretària et va engegar?  Ho sabia, ho sabia que tu t'ho feies amb moltes dones, noies jovenetes fins i tot, i que a mi només em volies per consolidar la teva posició a l'empresa. I quina culpa en tenia jo, Horaci? No en tenies prou de cardar amb elles que m'havies d’apallissar? Tant se val. Ja està fet! 

Ploraràs per mi, encara que sigui una llagrimeta? Portaràs flors al meu enterrament? Les deixaràs sobre la tomba i te n'aniràs plorant?

Sóc ben imbècil pensant tot això. Si no m’has portat flors ni per un aniversari! Tant se val! Ara no n’hi ha res a fer. Horaci, l’has ben cagada. M’has mort. Ja podia dissimular més els blaus. Per això t’he deixat que em matis d’una vegada.

Aquesta és la meva venjança. Sé que et desfaràs fàcilment del meu cos i que carregaràs contra mi. Perquè ets una merda, Horaci, una merda.

Però, els remordiments podran amb tu.

Gràcies per les flors, fan goig

Victòria

Va rellegir la penúltima línia i la veu repetia, com si la llegís: «els remordiments podran amb tu». Va interrompre la lectura. La veu s’esvaí i tornà de nou el silenci. Suava, mentre que el fred omplia l’estança.

Les flors

Va tornar a mirar el cos de la Victòria. La sang s’havia coagulat. Semblava un maniquí que ja no calia utilitzar més. Va deixar la carta a la tauleta del sofà i va fer una llambregada al conjunt, amb el moble bar i el cos de la dona. Va tornar a agafar la carta. L’última línia deia: «Gràcies per les flors, fan goig». 

–Tot això és un muntatge, oi?  Desperta, filla de puta! –va dir mentre clavava una puntada de peu al cos.

S’agenollà sobre ella i intentà agafar-la. No va poder. Duia el pes de la mort. Es va aixecar i va clavar més puntades de peu al llarg del tronc.

–Deixa d’una vegada aquest coi de joc! Ja m’he adonat que vols castigar-me. El càstig el rebràs ara doble, puta!

La ferida del cap tornà a rajar, amb més abundància i amb un color més fosc que al principi. Amb els cops, havia aconseguit canviar la posició del cos. Ja no la trobava tan atractiva. En veure la sang, va llençar el got contra el moble bar. Es va trencar en mil bocins. Va cridar:

–Merda, Merda, Merda!  –I la va emprendre amb les cadires, llums de peu i part del mobiliari que trobava al seu abast. Va tornar a escoltar la veu de la Victòria que repetia de forma mecànica «Gràcies per les flors, fan goig».

Va sortir esperitat, sense tancar la porta.  Va baixar les escales a empentes i rodolons. La veu, però, li perseguia, un cop i un altre «Gràcies per les flors, fan goig!»

Va travessar el carrer tot just quan passava un autobús.

 

© Manel Aljama, març de 2019

© Imatge Photo by Icons8 Team on Unsplash

 Publicat al núm 91 de la revita La Tortuga Avui

Cap comentari:

Publica un comentari