Alba blanca

by Thonas Chan (Unsplash)

Escrit en castellà en octubre de 2009, refet l’agost de 2011 i traduït el primer dia del confinament a casa, març de 2019

L’home, amagat darrere d’una cortina marronosa, observava des del finestral. L’acompanyava la que devia ser la seva única i última garrafa d’aigua potable. Se sentia inquiet, però sense por o potser ja havia oblidat què era això de la por. Havia viscut la major part de la seva vida refugiat en uns laboratoris de biotecnologia. Mai havia patit per res. Res que fos semblant a la por o l'admiració que pot tenir un nen que encén per primer cop un llumí i cala foc a una cortina. Amb aquesta sensació tensa i alhora hieràtica, mirava de tant en tant l'envàs. Comprovava un cop i un altre que encara estava ple. “Encara puc beure!” —pensava—, “encara puc somiar”.

Va deixar de banda els somnis i es va centrar en les seves possibilitats o més ben dit, en les seves ganes de seguir amb vida. S'obsessionava amb la possibilitat que el seu cas no fos aïllat. Va apartar el drap i es va alçar amb molta cura, tota la que els seus nervis li permetien. El seu rostre va sobrepassar l'ampit de la finestra. Encara que estava en un segon pis no volia córrer més riscos. Aquells éssers de pell pàl·lida, vestits amb granotes fosques, que vagaven pel carrer com autòmats sense rumb, li intimidaven com mai abans ho havien fet.

Lamentar tot allò no serviria per res. Tenia coll avall que ja era massa  tard i que tenia escasses oportunitats de reparar els errors comesos. “Això” —pensava—, “la societat havia d'haver-ho previst molt abans”. Sonava com una indulgència inútil. Havia estat poc exigent amb ell mateix. Era conscient que si li descobrien, amb tota probabilitat seria el final. Acorralat en aquell lloc no tenia molt on triar.

Cada vegada llambregava la garrafa li venien calfreds. Li tornaven les seves obsessions. Intentava escatir què era el milor, si consumir la darrera dosi del líquid o deixar-se capturar.  “Si passés això, millor que no trobin el meu cos, així ningú no sabria mai els detalls escabrosos d'aquella catàtrofe”.

De sobte, una de les figures citrines fità la finestra. Els ulls ametllats d'aquell ésser es van trobar amb els seus. Com un acte reflex, es va ajupir el més ràpid que va poder. La seva cama va colpejar el recipient i l'aigua salvadora es va vessar a terra. Va maleir la seva sort i es va abraonar sobre el toll. De genolls i recolzat sobre les seves mans va començar llepar el líquid com un animal assedegat. La fusta, però, absorbia amb més rapidesa el valuós suc que anava barrejat ja amb la seva suor i les seves inútils llàgrimes.

Llavors va maleir amb tot el seu cor el moment en què li van encomanar el projecte Alba Blanca amb el qual pretenien exterminar totes les races que no fossin occidentals. El pla consistia en contaminar l'aigua corrent. No recordava amb claredat quan es va equivocar amb la pipeta de l'ADN i ni molt menys que aquella errada fos un risc possible. Allò ja no tenia possibilitat de tornar enrerere. Ell havia de ser amb tota probabilitat l'últim home blanc del planeta. Va colpejar el terra amb el seu front mentre sentia que algú pujava les escales. Va repetir el gest amb els punys sense parar de plorar.

 

© Manel Aljama (2009-2011-2020)
Publicat al núm87 de La Tortuga Avui (abril 2020)
© Imatge:  Thomas Chan