dilluns, 4 de novembre de 2019

La única llengua



Durant uns anys he treballat per una companyia italiana de distribució de programari. A la península, teníem oficina a més de Barcelona, en Madrid i en Lisboa.  A Lisboa hi vaig anar des del moment que vam obrir l’oficina. He estat dels pocs que sempre han intentat utilitzar el portuguès o l’anglès per parlar amb ells, mai el castellà.

A diferència de la gent d’origen espanyol que sense entendre un borrall de portuguès (potser “obrigado” i poca cosa més) donen per fet que tots els portuguesos entenen a la perfecció el castellà. Us de ser familiar el cas. Aquesta pràctica és comuna entre turistes que van a comprar tovalloles passant la frontera d’Extremadura o executius representants d’una multinacional americana amb seu a Madrid i que es suposa que dominen també l’anglès. Aquesta gent sempre es dirigeix als portuguesos en castellà, deuen suposar que “tenen el dret i l’obligació de conèixer la llengua”. Ells no ho apliquen mai i després volen vendre els seus productes o serveis en un país sobirà.

Va anar molt bé, perquè es van adonar que jo i la resta de catalans érem diferents. Vaig aprendre molt i els meus clients i alumnes van conèixer que Catalunya i Portugal tenien una història comuna amb un mal veí entre mig. Em van explicar alguna anècdota referent a un paquet comptable fet a Espanya que havia tingut una vida molt breu. Aquell programari venia traduït en portuguès i els usuaris tenien dret a rebre suport també en aquesta llengua. Molts dels clients que van fer servir aquell paquet es van trobar amb la desagradable sorpresa que el suport en portuguès no existia. Van intentar fer servir l’anglès, però sense èxit. Només havia suport en una única llengua: el castellà. I amb tot, el més greu va ser que el propietari últim d’aquell paquet comptable era una multinacional britànica que havia adquirit el programari espanyol per eliminar competència i guanyar mercat.

Com era d’esperar, els usuaris poc a poc van anar substituint el programari estranger per programes en anglès o per un paquet autòcton en portuguès. Portugal no dobla pel·lícules, diuen els espanyols que això és de “país pobre”. A nivell tècnic molts portuguesos estan en un més que acceptable B2 d’anglès i en la televisió pública es reforça la llengua, la gramàtica i l’ortografia del “bom portuguès”.  Només cal comparar les intervencions de cada país en el festival d’Eurovisió per veure el trist i penós “my taylor is rich” dels castellans.

I és que amb una única llengua no es pot anar enlloc.

Manel Aljama (novembre de 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada