 |
© Imatge de Alireza Jalilian on Unsplash |
Si eres un granger a l'Oest americà, el robatori dels teus cavalls podia significar la teva caiguda en la misèria.
EL COS, encara calent, del reu acabat d’executar es balanceja penjat d’una forca improvisada d’un arbre no massa alt. Minuts abans, les dues partides que havien sortit al seu encalç, l’havien capturat amagat en una balma a les envistes del desert de Chihuahuan, a Texas. El penjat es deia Tom Kruger, un immigrant com ells, però d’origen alemany i protestant. Anava sol i els seus perseguidors sumaven una dotzena d’agricultors i ramaders irlandesos amb rifles que encara estaven per pagar, com els cavalls que Kruger els havia robat.
L’arbre que hi havia més a prop no era prou alt per a penjar-lo. Kruger feia gairebé un metre vuitanta. Amb les mans lligades per darrere i la soga ben ajustada al coll encara els mirava amb menyspreu.
— Si l’arbre no és prou alt, hem de fer-lo nosaltres.
— Sí, sí, ho hem de fer nosaltres! Si no el podem penjar ben alt, amb una dotzena de braços això serà bufar i fer ampolles.
No va ser pas tan fàcil. Sembla que Tom Kruger pesés com una tona. Van haver de deixar els rifles en terra i estirar tots amb força. Kruger semblava enganxat en terra per una misteriosa i potent cola. Amb l’esforç van aconseguir que el lladre de cavalls s’aixequés com un metre del terra, suficient perquè el seu coll es trenqués. El delinqüent es va remoure com una serp mentre expirava. Els botxins ho presenciaren en silenci.
***
EL JUDICI havia estat molt breu. Els més veterans ja «sabien què fer», però alguns, els més nous, tenien alguns dubtes al respecte.
— No hauríem d’avisar al xèrif del comtat?
— Què dius! El xèrif que viu més a prop el tenim a més de trenta milles! — respongué un de l’escamot aixecant el seu rifle enganxat al braç.
— Jo no ho veig del tot clar... — afegí un dels que van quedar hipnotitzats amb la blava i freda llambregada d’odi que el perseguit l’hi havia llençat.
— Escolta tu..., aquest malparit no és qui t’ha robat el cavall que encara no has pagat? —preguntà un altre dels irlandesos. L’interpel·lat assentí amb el cap i deixà de defensar-lo.
— Tenim sort que l’hem enxampat abans d’arribar a la frontera. Hem pogut recuperar els cavalls. Hem d’estar contents i agraïts a «nostro» senyor!
Encara n’hi havia alguns que guardaven silenci, per respecte i per por d’anar contra la majoria. Tots havien arribat a aquella terra de promissió fugint de la fam que els terratinents protestants vinguts a Escòcia havien provocat a Irlanda. El primer lloc del nou món va ser l’Illa d’Ellis on, després d’un llarg viatge per mar. Les autoritats nord-americanes feien esperar els viatgers de tercera una bona estona. Després de l’espera venia una mena d’examen on els preguntaven el nom, si sabien sumar, quina era la seva feina i qüestions per l’estil. Més tard, els feien un reconeixement mèdic i per acabar, es repetien les vint-i-nou preguntes de l’examen per veure la seva capacitat de mentir. Els passatgers de primera i segona classe quedaven exemptes d’aquestes proves.
En Patrick era un dels meus nous. Feia uns deu anys que havia arribat acompanyat de la seva dona i una nena de pocs mesos. Un cop passat el tràngol d’Ellis Island, tenien un llarg viatge fins a les terres que el govern dels Estats Units posava a disposició dels ciutadans, comprar els cavalls per llaurar la terra i desplaçar, un bon cavall podia costar més de cinquanta dòlars i tenir un rifle. Les propietats quedaven allunyades dels entorns urbans i la seguretat no es podia garantir ni de bon tros. Un Winchester 73 en nou podia arribar a valdre més de cinquanta dòlars. Ara, en Patrick tenia dues filles, la a punt de fer deu i la petita que en tenia vuit. Acabava de recuperar els seus cavalls.
***
DE TORNADA a casa, en Patrick rumiava de com podia haver anat la cosa sense els cavalls, era època de llaurar i quedar-se sense les eines era com enviar-lo directament a la fam de què havia fugit una dècada abans. Quan a la taverna on anava cada divendres al vespre es parlava dels robatoris de cavalls, sempre esclatava la discussió entre els partidaris de la justícia directa i exemplar, el linxament i els més tous que defensaven la construcció d’alguna mena de presó. De seguida se sentien les veus contràries que en bona lògica manifestaven:
— Una presó? Amb els nostres diners que no tenim! I quan surti el delinqüent ens tornarà a robar o matar per venjança! Penjar-los ben amunt és el que cal fer!
Relat també publicat a la plataforma de mecenatge l’Aixeta .
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies
© Imatge de Alireza Jalilian on Unsplash
Contingut gratuït. Si vols que continuï creant-lo necessito la teva col·laboració.
Donació puntual
Bizum +34 644 476 163
PayPal: https://www.paypal.com/paypalme/manel863
Visita Elviatgerdeleslletres a Patreon des de 2 €/mes amb regals exclusius: https://www.patreon.com/c/Elviatgerdeleslletres
Visita el-viatger-de-les-lletres a L'Aixeta des de 2 €/mes amb regals exclusius: https://el-viatger-de-les-lletres.aixeta.cat/ca/subscriptions
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.