divendres, 29 de novembre del 2019

Cites de Carl Sagan sobre l'univers

(c) BookRiot

Reprodueixo aquí algunes de les cites que va fer sobre l'Univers Carl Sagan.

“One of the saddest lessons of history is this: If we’ve been bamboozled long enough, we tend to reject any evidence of the bamboozle. We’re no longer interested in finding out the truth. The bamboozle has captured us. It’s simply too painful to acknowledge, even to ourselves, that we’ve been taken. Once you give a charlatan power over you, you almost never get it back.” 
The Demon-Haunted World: Science as a Candle in the Dark
- Carl Sagan

"Una de les lliçons més tristes de la història és la següent: si hem estat entabanats prou temps, tendim a rebutjar qualsevol evidència de la mentida. Ja no ens interessa saber la veritat. La confusió ens ha capturat. És massa dolorós reconèixer, fins i tot a nosaltres mateixos, que ens han agafat. Una vegada que dones el poder a un mentider, gairebé mai no el recuperes ”.


Llegir l'article original (anglès): https://bookriot.com/2018/11/01/best-carl-sagan-quotes
© Imatge: BookRiot

dimecres, 27 de novembre del 2019

Bola de Greix de Guy de Maupassant


« –Si, senyora –continuava la dona sense fer cap cas del marit–, aquesta gent només mengen patates i porc, porc i patates. I no penseu pas que siguin nets, de cap manera; deixen anar la porqueria a qualsevol lloc, perdoneu, però ja m’enteneu. Es passen el dia fent exercicis, tots aplegats en un camp: ara endavant, ara endarrere, a la dreta, a l’esquerra. Tot el dia amunt i avall, si almenys cultivessin la terra o fessin carreteres al seu país! Però ca, aquests militars no serveixen per a res! Els pobres els han d’alimentar mentre aprenen a destruir! Jo sóc tan sols una vella inculta, és cert, però quan els veig que s’esllomen anant amunt i avall tot el dia, em pregunto: com pot ser que hi hagi tanta gent que treballa per ser útil, mentre n’hi ha una altra que s’esforça per a ser perjudicial? »



dilluns, 25 de novembre del 2019

J.B. CENDRÓS, EL SENOR FLOÏD, MENCENES DEL CATALANISME



Breu biografia de Joan Baptista Cendrós, el senyor Floïd" que va fer una gran fortuna amb aquest reputat "after shave" a l'època del franquisme. Ensems va ser un gran activista i mecenes de la cultura catalana.

Vídeo de 2018 de 5.08 minuts de durada.
Link: https://www.youtube.com/watch?v=EZU-2Ovjcs4

dijous, 14 de novembre del 2019

Error humà

Chyborg by Markus Spiske on Unsplash


Eren els primers dies d'octubre de 2050 i el simulador d'estacions ja havia acabat la coloració automàtica de totes les plantes artificials, de manera que tot semblava un plàcid bosc de tardor ple d'ocres i granats. Les fulles no queien gràcies a l'excel·lent disseny dels tècnics que van aconseguir una gran semblança amb la natura autèntica, tot amb un pressupost molt ajustat. La vegetació sintètica era capaç de realitzar la funció clorofíl·lica, alhora que provocava al·lèrgies a bona part dels humans que s’hi acostaven.  Quan es va inaugurar el bosc, vint anys enrere, la Corporació Robòtica Internacional estava a punt de fer fallida. Les asseguradores s’havien negat a indemnitzar els afectats dels desperfectes que els androides de la C.R.I havien causat en la tercera revolta de Mart. El projecte de boscos sintètics va salvar la corporació.
Donavan i Powell, els principals enginyers de la corporació caminaven pel passadís de la planta 99 de la seu central de la companyia. Com sempre discutien sobre alguna cosa.
—Saps? —va preguntar Donovan.
—No —Respongué Powell.
—Es rumoreja que els androides volen crear un sindicat. Diuen que volen exigir l’un per cent de les accions de l’empresa com un plus.
—Això em sembla inadmissible! —va exclamar el sempre optimista Powell.
—Doncs resulta que molts congressistes estan en això. Saps? Tothom té ara un androide a casa. Wallas és el seu ideòleg.
—Sí, però Wallas no és ningú en aquesta empresa. Les seves accions tot just són un dos per cent i això no li dóna dret a res.
—No, no li dóna dret, però el molt porc està fent un lobby, i si segueix així, arribarà a la meitat dels accionistes —va insistir Donovan.
Van aturar la seva conversa en apropar-se a la telecàmera de vigilància que havia just davant de la porta. Els havien convocat a una reunió urgent i secreta. Powell de tarannà obert estava ara una mica preocupat per tot allò que el seu company acabava de dir. En canvi, el semblant de Donovan semblava que estava d'allò més feliç i content.
—Fan tard -els va dir la doctora Susan Calvin. Ells es van disculpar amb respecte.
—Senyors —va començar el seu discurs—, els he convocat per un fet molt greu que ha tingut lloc en una de les nostres clíniques. No sabem si es tracta d'un sabotatge més del nostre rival, IA Robots o es tracta de quelcom més greu: els nostres androides són tan defectuosos que mereixen ser retirats de la circulació i incinerats. En tot cas i amb tota probabilitat la nostra societat no serà la mateixa a partir d'ara. Haurem de donar explicacions i ensenyar els nostres laboratoris a tota aquesta caterva de polítics inútils que no saben res de res.
La reunió no es va allargar més d'una hora. En acabar, capitanejats per la professora Calvin van sortir de la sala amb intenció de visitar l'hospital situat a la planta 15.
Pel corredor van veure una infermera humana sortir d’una de les habitacions. L'havien distingit pel seu uniforme blanc i per la còfia que havien estat moda al segle passat. La directora va seguir amb els seus raonaments:
—Davant la gravetat del succés, hem hagut de prendre mesures excepcionals. No sabem encara els termes en què ens demandarà el nostre client.
La doctora els va explicar que la víctima havia acudit a l'hospital amb la intenció de substituir la seva vella i artrítica cama per una de nova, biònica, fabricada en titani. Però el robot encarregat de l'operació li va amputar les dues extremitats i va acabar inutilitzant el costosíssim membre postís. Ningú no es va atrevir a respondre. El silenci de circumstàncies va ensordir els habituals sons del corredor intel·ligent. Van entrar en una habitació espaiosa i sense luxes excessius. Estava plena de panells i sensors connectats al pacient que en veure entrar al seguici es va incorporar i es va presentar.
-Sóc el senador Wallas. No es preocupin —la veu era encara un fil feble—, no penso presentar càrrecs. Ha estat un lamentable i desgraciat error humà. Un error humà. Perdonin l'androide de la meva part, sé que ell no volia fer-me cap mal.

© Manel Aljama (octubre 2011, octubre 2019). Conte homenatge a Asimov

© Photo by Markus Spiske on Unsplash

Publicat al número 83 de la revista La Tortuga Avui

dilluns, 11 de novembre del 2019

Com sempre: ha guanyat UCD


Des del punt de vista sociològic, el mapa electoral obtingut de les eleccions inútils celebrades ahir 10 de novembre de 2019 no ha canviat gaire des de la transició. M’explico:

La Constitució espanyola que tant defensen el bloc PPPSOECSPodemos com els fatxes quan impedien l’accés a la tomba del dictador establia un mapa d’atribució d’escons que no s’ha modificat: d’aquesta manera grans zones despoblades de Castella proporcionen escons barats al PP de la mateixa manera que Andalusia (ara sense una bona part de Catalunya) proporciona escons al PSOE. Si sumem PP+PSOE surten els més de 200 escons que va obtenir el PSOE en solitari al 1982 així com el PCE es va enfonsar en favor del "vot útil".

Ja sé el que penseu, però no. Punt de vista sociològic: Durant l’estiu de 1982 es formaven cues per fer-se militant del PSOE de la mateixa manera que al 1995, les cues eren davant la seu del PP. Ni en això Espanya s’hi assembla a França. Ni en això, ni en l’extrema dreta.

A França quan va guanyar Mitterrand, va rebre molts vots del comunisme. Eren els vots de la gent amb  més nivell econòmic i d’estudis. La petita burgesia si voleu. El vot comunista de classes més baixes i desfavorides va anar cap Le Pen. Si seguiu llegint, i no és llarg, us explico això de Le Pen.

França i Espanya no tenen res a veure més enllà de ser veïns i de les conveniències polítiques al llarg de la història. Si tirem enrere, un altre any acabat en 2: el 1882, Espanya estava amb un sistema molt semblant a l’actual: la Restauració amb dos partits corruptes i amb un 65% d’analfabetisme. Pocs anys després a França s’establia l’escola nacional laica i gratuïta. Res a veure. I al segle anterior, al XVIII, països com Anglaterra i Holanda havien reformat la seva agricultura. Com dic, res a veure. Tornem al França, tornem al fenomen ultra.

El Front Nacional
Un tema que França amaga és l’intent de cop d’estat contra De Gaulle. Sí, just després de la independència d’Algèria. Molts eren terratinents del Midi i amb la independència de la colònia havien perdut diners. En comptes de medalles, alguns van passar per la presó i altres van ser apartats de la carrera militar. No ho havíeu sentit dir? Passen els anys i Mitterrand és el president de França. Indulta als colpistes. Voilà: apareix un nou partit polític Front National de Jean Marie Le Pen que com he dit abans, arreplegà encara més vots dels comunistes francesos.

I a Espanya?
Com he dit, la cosa és diferent. Franco va copiar Salazar pel que fa les bases americanes. Seguint els consells del Vaticà, va obligar a treure l’uniforme dels falangistes a Las Cortes. Van entrar els membres civils d’una secta religiosa que des de llavors controla grans empreses estatals, més de la meitat del sistema educatiu i la justícia. Amb la “Constitució” es va certificar això: La Fundación Francisco Franco sempre ha rebut diners públics, l’església està present, el sistema educatiu s’ha rebaixat i les televisions privades proporcionen oci barat a la plebs. Pa i circ. Si abans hi havia una dictadura amb un militar al capdavant, ara és un rei hereu del dictador i governs que tenen assegurada la seva reelecció gràcies al sistema d’atribució d’escons. Tan sols van maquillar el mínim per a poder picar a la porta del darrere del llavors Mercat Comú:  18 anys, eleccions, partits polítics i aparcada la pena de mort i la perpètua. Recordeu la llei de partits i les revisions de les llibertats dels presos d’ETA? I les tortures?

Clauer d'UCD. Font: todocolección

Res ha canviat. Com deia la trinca, “an al sentro…” Tan sols una capa de maquillatge barat que gràcies al Procés ha caigut per terra.

Manel Aljama, 11 de novembre de 2019
(c) Foto: disc "Pel bloc gros" de la Trinca, Ariola 1979