dilluns, 2 de setembre de 2019

Connectar punts



No teniu de vegades la sensació que tot està connectat, com relacionat?  Sempre he tingut aquesta sensació. Per exemple, el cas de persones que coneixes de manera fugaç en un moment donat i no els tornes a veure fins quinze o vint anys més tard. I és en aquesta segona trobada quan aquella persona esdevé important. Sembla que ha arribat el “moment”. També els fets, faig allò i agafo un camí que en condueix cap uns fets i la solució d’aquests fets em porten cap un altre entorn i manera de viure.

Potser sembla que faig un gra massa. No, ans al contrari.  Pel que fa als fets: Al 1977 vaig deixar el BUP per una sèrie de raons, la més important tenir diners per marxar ràpid de casa. Això em va servir per veure que el millor camí per marxar de casa amb garanties era precisament acabar el BUP i completar els estudis superiors.  Un altre fet, vaig triar una carrera tècnica d’una feina estressant. Vaig renunciar a les lletres que era el debò m’agradava. Un accident em va fer valorar la vida i el que és més important el que m’agradava fer de debò.
 

I les mostres poden ser inacabables. Si no hagués compartit una publicació d’una locutora de ràdio, no m’hagués entrevistat, si no m’hagués entrevistat, no m’hagués recordat que també m’agradava la ràdio. Sí, al 1980 quan Albert Malla (Cocodrilo Club) estava en Radio Club 25 de Terrassa, jo anava a posar discos els diumenge. El programa era “Discoteca Mágica”.  La diferència és que jo no em veia capaç de poder fer aquella feina, no tenia prou confiança en mi mateix. Havien de passar anys, molts anys.
 

Les connexions són interminables. Abans de decidir-me per Informàtica vaig visitar per una acadèmia de ràdio. No em veia capaç. Anys més tard, el director de l’acadèmia m’entrevistava en el seu programa nocturn… La gent del programa havia col·laborat amb una plataforma de dramàtics (antigues novel·les i serials radiofònics) on vaig acabar coneixent grandíssims professionals.
 

Quan vaig tornar al batxillerat vaig tenir una professora, l’Elisenda Vives que havia estat companya de “pupitre” d’una gran escriptora i bona amiga que coneixeria trenta-cinc anys més tard, la Maria Carme Roca.
 

Controlem la nostra vida. Donem un pas i ens anem en una direcció on gaudim i patim d’uns fets que segons com actuem, ens fan anar a un altre lloc, com diu la cançó de Suzi Quatro , d’aquí cap allà.
 

I no només els fets. També els dic jo, “anuncis”. Als nou o deu anys, col·leccionava segells. Vaig tenir un de l’Illa de Madeira. Anys més tard, una companya de feina va fer un viatge a Madeira i va ser molt pesada. I pocs anys més tard, coneixia l’amor de la meva vida que és precisament, de Madeira.

© Manel Aljama (agost de 2019)
© Imatge "Four geodesic points" Wikipedia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada