divendres, 30 d’agost del 2019

Carta oberta al Sr. Oriol Junqueras - Pere Plans


    El ser humà neix per ser lliure, és per això, que patir la manca de llibertat es un dels castics mes durs que hi ha i si aquesta manca ve donada per les injustícies d’un estat totalitari, vestit amb pàtina democràtica però amb una crosta feixista molt gruixuda, encara es mes greu.
    ¿Es conscient Sr. Junqueras del treball i esforç de desenes de milers de ciutadans de Catalunya, que dia rere dia i des de fa mes d’un any i mig no deixen de lluitar per aconseguir la llibertat dels presos polítics catalans? Som milions de ciutadans amb un ideal i un objectiu comú, la llibertat de Catalunya i això ens uneix i ens fa forts, units organitzaren i votarem el referèndum del 1-O, units plantem els llaços grocs, units ens manifestem setmana rere setmana a les places de viles i ciutats i units viatgen a Bèlgica o a Madrid per demanar el vostre alliberament. ¿Tot això no es suficient com perquè els nostres polítics també treballin units?

    Anant junts i units, es va construir un moviment transversal imparable, va ser Junts pel Sí, arribarem a celebrar un referèndum d’autodeterminació i a proclamar la República de Catalunya, desgraciadament aquella declaració es suspengué, però la realitat es que la proclamació és un fet i la República no ha esta anul•lada pel Parlament de Catalunya.
    A partir de dissoldre Junts pel Si, hem anat pel pedregar:
    1.- No vam disposar de capacitat de resposta en front de l’aplicació del 155.
    2.- A les anteriors eleccions municipals si Junts pel Si hagués tingut continuïtat, l’alcalde actual de Barcelona, seria Alfred Bosch d’ERC. Es podia haver pactat 2 anys en Trias i 2 en Bosch. Perquè ha sacrificat una persona jove i extraordinàriament valuosa com el Sr. Alfred Bosch com alcalde? Incomprensiblement va preferir perdre l’alcaldia abans que fer una llista conjunta i posar en safata d’or, l’alcaldia de Barcelona a la Senyora Colau

    3.- A les passades eleccions del 21 de desembre no anar junts, va suposar que un partit, que fa del odi a Catalunya el seu medi de viure, fos el mes votat de Catalunya. Una vergonya per Catalunya.
    He exposat algunes de les desavantatges d’anar separats, seria tan amable de dir les avantatges, si es que ni ha? Altra cosa es que es doni per finalitzat el procés i ERC torni a l’autonomisme, a les hores res a dir son ben lliures de fer-ho, però aparentment aquesta no sembla la situació, aquests dies de campanya ens pregona als quatre vents que es molt independentista, mes que ningú repeteix, malament quan ho ha de reafirmar una i altra vegada, si de veritat fos independentista i volgués continuar el procés sobiranista, voldria la unitat ¿Recorda el judici de Salomó?, la verdadera mare no vol el nadó partit. Vostè ens divideix i ens allunya, primer de la unilateralitat i després de la independència. Els objectius no tenen data d’arribada, però quan hi son, mai es deixa de fer camí. ¿Quin es el seu actual objectiu Sr. Junqueras?

    Li recordo que La República de Catalunya, està suspesa, però no anul•lada, en qualsevol moment el President de la Generalitat podria aixecar la suspensió i publicar al Diari Oficial de la Generalitat la seva posada en marxa. Això que ara mateix sembla impossible no ho seria si anéssim tots junts i demostréssim la nostra força, però desgraciadament ERC s’ha arronsat i ens ha dit, abans de declarar al independència, primer hem d’ampliar la base. ¿Quina base Sr. Junqueras? ¿No va ser suficient un referèndum vinculant amb 2.300.000 participants i un 90 % de vots en favor de la independència? ¿Hem de tornar enrere? No Sr. Junqueras la República Catalana existeix, només hem d’aixecar la suspensió.

    Les enquestes li somriuen i si com sembla no hi ha un canvi brusc a l’electorat, els diputats d’ERC garantiran l’estabilitat del Govern Central, a canvi, la condemna que li caurà, serà tant petita que li permetrà sortir de la presó en un curt espai de temps, no serà necessari l’indult, el PSC donarà suport a Ernest Maragall per l’alcaldia de Barcelona i vostè mateix serà el proper President de la Generalitat autonòmica amb el suport de PSC i Podemos. Vist des del punt de vista d’ERC es diran ¿Que mes volem?
    ERC ha estat llesta, ha jugat a l’independentisme i en el moment precís, modera la seva posició i pispa l’electorat moderat de Convergència. Una jugada mestre i un cop ben fort allà on fa mes mal, a tots els homes i dones independentistes que confiaren amb qui ara els abandona.
    Llegint la historia d’Esquerra, podem comprendre que vostè vulgui donar-li al partit unes altres perspectives i per això vol emprendre un camí en solitari i abandonar el procés, la història d’Esquerra es la de la inestabilitat, la lluita Macià- Companys, Tarradellas-Joan Sauret, Joan Hortalà- Angel Colom, Angel Colom- Carod Rovira, Puigcercós- Carod Rovira.

    Es una història convulsa, tres secretaris generals que abandonen el partit, Joan Hortalà, Ángel Colom i Carod Rovira, un altre el Sr. Puigcercós persona intel•ligent, eficient i de grans qualitats polítiques, defenestrat per les bases i per acabar-ho d’amanir fan President de la Generalitat a un home del PSOE, en José Montilla que era de la mateixa corda que en Corbacho que ara va amb Ciutadans. Tampoc hem d’oblidar que probablement per culpa de la repressió franquista, però la realitat es que ERC desapareix totalment des de 1940 fins a 1980, mai va ser present en la lluita anti franquista, segurament els seus dirigents estaven exiliats i el partit li va costar molt la recomposició, no son doncs 90 anys de republicanisme 45 per ser exactes i vostè desitja i es comprensible donar una nova dimensió a un partit que mai fins a Junts pel Si, havia estat de bon govern. (Un any d’en Macià, 4 de Companys tres dels quals amb la guerra civil i 6 de tripartit per oblidar)


    Sembla que aquesta vegada va de debò, les enquestes li somriuen i finalment ERC podrà posar en el seu actiu “hem guanyat anant sols” es humà, per vostè es la seva consolidació com a líder indiscutible del seu partit, però no del catalanisme, ha abandonat al menys el 50 % d’homes i dones d’ aquella muralla humana del dia 1-O, Amb la seva decisió, aquella muralla ha començat a esquerdar-se, ara ja no anem junts, ens dividiu i no tenim un objectiu comú, ni una estratègia comuna, érem una muralla, i acabarem sent un munt de pedres soltes. Molt trist.
    Enhorabona Sr. Junqueras vostè guanya, ERC serà un partit fort i unit, venen temps de moltes poltrones i bons sous, Europa, Madrid, Ajuntaments, Diputacions, Generalitat… el país no serà independent però els càrrecs d’Esquerra seran molts i gaudiran de independència econòmica. Sincerament l’haig de felicitar, ha sabut ensarronar a quasi tothom, això de ser una mica capellà es bo per tenir content a les dretes i prometre que repartiran, els hi encanta a les esquerres.

    Com sempre el poble paga i Catalunya perd, però que no diguin que ens barallem, no es veritat, ERC té tot el dret de tornar a l’autonomia i al tripartit, la llibertat ens permet ajuntar o separar i la democràcia ajuda a fer-ho cordialment. Una cosa li haig de dir, el poble seguirà unit en la seva constant lluita per aconseguir la llibertat de tots els presos polítics i sempre hi haurà qui lluitarà per unir allò que vostè vol desunir. Amb tota la meva discrepància però amb tot el meu respecte i desig de que recobri la llibertat que mai hauria d’haver perdut, el saluda cordialment.    


Pere Plans
Carta datada el 25 d'abril de 2019 a https://cataladigital.cat/2019/04/25/carta-oberta-al-sr-oriol-junqueras/
   

dimecres, 28 d’agost del 2019

Sabadell, quatre anys perduts

Carrer de Sant Pere tot gris i sense arbres

És la conclusió després de la patacada electoral del bloc de progrés. Dic patacada perquè tot i què ERC treu pit per haver obtingut un regidor més, la veritat és que ha perdut l’alcaldia. I ha estat culpa, en gran part d’aquesta formació, o més ben dit, de la política d’aparell de partit.

De tot això ja vaig parlar en anteriors articles. Un, abans de les eleccions amb el clar “No sé qui votar” http://www.manelaljama.com/2019/05/sabadell-qui-votar.html i l’altre, just després del pacte interessat entre la força més votada i la candidata de Podemos que esdevenia com a Barcelona, una autèntica grimpadora sense escrúpols. L’article era, Les claus de la victòria ( http://www.manelaljama.com/2019/05/les-claus-de-la-victoria.html ).  Tot ha semblat com si Sabadell fos una presó on els empresonats han triat al botxí.

Tant el Juli com el Maties van pactar per ocupar l’alcaldia, però cap dels dos ha fet res per apropar-se als barris. Així, es van produir casos com el de les escombraries, on ERC explicava molt bé com havia anat tot… En un vídeo a Facebook. A nivell de carrer, tant el personal de SMATSA, com les AAVV i els veïns tenien una versió diferent. La senyora alcaldessa va cridar a l’ordre a les AAVV que li són fidels i dòcils, com els zombis. Així, ja llavors estava alineada amb els veïns. No, no fa quatre dies que ha guanyat, va guanyar llavors.

Un dels defectes del municipalisme és l’excés de “quefes” i la manca de gestors honestos. M’explico. Arriba un senyor que no té ni 9000 vots, però comença a posar carrils bici a tort i a dret, sense analitzar la idoneïtat de posar el carril allà i no pas en una altra banda. O posar una rotonda en la única sortida de la ciutat tot just quan l’alternativa està tancada al trànsit. És clar, deu pensar que els sabadellencs treballem tots a Sabadell. Sí, encara hi ha qui parlar del tèxtil, però vaig treballar en tecnologia i la tecnologia ha anant marxant de Sabadell que en 15 anys de Bustisme ha esdevingut una ciutat dormitori.

I és que els del pacte de progrés han volgut dirigir un creuer amb la tripulació que va contractar  l’anterior capità. I això, no funciona en l’administració i no funciona en el món de l’empresa. La maquinària i el vaixell obeïa la inèrcia del bustisme. L’aparell, diguem-ne. Per vèncer aquest aparell calia unitat. Un altre pacte abans de les eleccions i sobretot, un projecte seriós, no “anar fent a veure què”.  Dues mostres més: els nous autobusos híbrids, els arbres de broma del Passeig i la plaça que els veïns han inaugurat a la Creu Alta. El transport públic segueix sent de pena i ineficaç. Si el valoren bé, són els quatre que l’utilitzen. Del Passeig ni parlo. I de la Plaça, sí, no te formigó ni asfalt, però tampoc té ombra i està tota de sorra. Tant costa posar arbustos i més arbres, i llambordes o pedretes? No sé.  Si hi afegim els bancs del Passeig de la Revolució és de pena.

Ja han arribat. I comencen els enderrocs, el primer el de la Fàbrica Camps de la Carretera de Terrassa. Com diu un periòdic de la ciutat “A Sabadell és possible enderrocar un edifici catalogat”

Per acabar

Aquests quatre anys han estat l’oportunitat perduda pels partits independentistes i de progrés.
Ha faltat un projecte de ciutat, mentre que l’actual alcaldessa en té un, encara que no ens agradi a molts. Arribo a fer-me una pregunta  “Un mico al capdavant de la ciutat ho faria molt millor?” i la propera vegada, votaré la meva rentadora, perquè té uns programes més nets i clars.

© Manel Aljama, agost de 2019
© Foto Carrer de Sant Pere
#Sabadell

dilluns, 26 d’agost del 2019

Fotos no!


La fira de pintors ocupava bona part de la Plaça Vella de Terrassa. Tots havien escampat les seves obres d’art. Hi havia pintures de totes les mida i els estils. Havia vingut amb una bona càmera per intentar fer bones fotos de la ciutat.


Em vaig fixar en un quadre penjat, crec que era d’un paisatge de prat verd, tacat de roselles i amb una muntanya fàcil de reconèixer al fons. Feia una bona composició amb l’Església del Sant Esperit que quedava al fons. Si enfocava l’església, l’obra d’art resultaria una taca verdosa i vermella que contrastaria amb la grisor del temple. 


Quan ja tenia enfocada la catedral (Terrassa és un bisbat i llavors l’Església del Sant Esperit és una catedral, tot s’ha dir), la senyora, castellanoparlant em va cridar: “¡Fotos no, que la gente me copia!


Vaig desistir de fer aquella composició. Em vaig apartar de l’angle de la parada i vaig fotografia l’església. No va quedar com volia. De totes maneres, la senyora malfiava. Pitjor per ella. Em sembla que va ficar la pota, va demostra la seva ignorància. Va confondre un visitant amb una bona càmera que fa proves per buscar un angle i fer una bona foto, amb un qualsevol que pretén copiar el seu “original” quadre. Dic “original” perquè és pretensiós dir que copien un quadre exemple de molts cursos d’iniciació a la pintura: prat verd, roselles vermelles, cel blau, algun núvol i una muntanyeta al fons.


Volia protegir la seva obra i va espantar un blocaire que li hauria fet publicitat de franc. És el que té la ignorància i l’orgull típic dels espanyols. Si no vol que copiïn el seu art, que no el tregui de casa. Mentre em prohibia a mi fer la meva foto, tots els mòbils possibles haurien tingut temps suficient per copiar la seva “original” obra.


(c) Manel Aljama (agost, 2019)

divendres, 23 d’agost del 2019

Són bojos, aquests catalans!?



Aquest vídeo era obert en dos comptes diferents i es va donar de baixa l'altre compte que tenia 90.000 visites. Per tant a les visites que tingui aquest cal sumar-n'hi 90.000.

English subtitles. Deutsche Untertitel. Subtítols en català. Subtítulos en español. Polskie napisy. Frisian subtitles, oersetting en ûndertitles: Geertrui Visser. Sous-titres français.

Aquesta versió de Youtube és per a ús particular. No queda autoritzada la projecció en llocs públics com ara associacions, escoles, biblioteques, cinemes, etc.
- Presentat a Ljouwert (Frísia) amb l’Acadèmia de la Llengua Frisona (Fryske Akademy)
- Mini gira per a diverses universitats Alemanyes on s’imparteix el català.
- 14è Festival Intergalàctic de la Imatge Alternativa (Brest, Bretanya)
– 14e Govel Etregalaktik ar Skeudennoù Dishenvel (Brest, Breizh)
- Projeccions i col•loquis arreu dels Països Catalans.
- DVDs venuts arreu del món.

Video de 2013 que ja havia acumulat 90000 visualitzacions
s Enllaç https://www.youtube.com/watch?v=7-8jwR9Cj68

dijous, 22 d’agost del 2019

El techday


Als llocs de treball que tenen la categoria de «qualificats» acostumen a fer la guitza de manera sistemàtica amb suposats beneficis de la seva categoria i qualificació. Amb l’excusa de crear sinergies entre companys, proveïdors i clients fan estades de cap de setmana en cases rurals o llocs turístics. El suposat esbarjo se’n va en orris perquè l’agenda de cap de setmana està molt atapeïda presentacions, valoracions, plans de treball... I al dinar? Més del mateix: cal pressionar al senyor X o parlar amb Z. En quant a l’oci? L’oci consisteix en totes les formes inimaginables d’esport i beguda: des de billar fins a muntar a cavall o fer tennis. Tot menys descansar o llegir per pensar. Això, cal que no pensem. Aquestes estades s’assemblen tant aquelles trobades de vendes o de multipropietat amb la música a tot drap i el senyor del micròfon que no para de dir: «Vinga vinga, que hem decidit ser rics!»
Amb la crisi i la reducció de marges, aquestes estades han quedat com a un dia especial. Les consultores del sector tecnològic l’anomenen «Techday». Però en realitat és el mateix que les jornades, però concentrat en un sol dia i en comptes de dinar, ens trobem canapès o croissants congelats i begudes gasoses. El que no canvia és el tema de les presentacions i l’adoctrinament que fa el gerent amb els seus discursos.
Tot això ens ha vingut importat dels Estats Units i és calcat a l’adoctrinament que fan les sectes que per cert, també venen d’allà. Allà deuen funcionar, aquí no tant. I és que no hi res pitjor que els imitadors sense rigor. Tot plegat a l’alçada d’una pel·lícula de Berlanga o si més no d’Ozores.
És fàcil de detectar el frau. Sobretot en les paraules en anglès, que esdevenen tecnicismes sense sentit en boca d’aquest directius de pa sucat amb oli. Un exemple: vaig començar fent «hot line» i els contractes per a fer aquest servei s’anomenaven «contractes de manteniment» (finals dels vuitanta fins a mitjan noranta), més tard, «contractes de suport» i ara, el nou invent: «servicios gestionados». És el mateix, però qui inventa metodologies li agrada crear nous conceptes (sic) i així tenir entretinguts als pallussos. El que abans era una «Gestió Integrada» va esdevindre un ERP (acrònim d’Enterprise Resource Planning) i més tard, CRM (Customer Relationship Manager) i demà? Amb l’experiència acumulada durant tots aquests anys (vaig començar al 1989) només puc dir que s’ho confitin, que no m’interessa que ja m’han pres el pèl durant molts anys i que no participaré mai més en aquests techdays o com vulguin dir-los. 
© Manel Aljama (agost de 2019)

dimecres, 21 d’agost del 2019

Com tenir més temps per llegir: 7 estratègies


  1. TBR (Recomanacions de llibres a mida)
  2. Designeu espais de lectura separats per al treball i l'oci
  3. Sí, els audiollibres també compten
  4. Limiteu el temps amb les pantalles
  5. Feu que la lectura sigui part de les vostres rutines
  6. Llegiu en breus ràfegues quan i on sigui
  7. Feu pauses
Article de Rebecca Wei Hsieh publicat a Bookriot (29/4/2019) https://bookriot.com/2019/05/29/how-to-make-time-to-read/

dimecres, 14 d’agost del 2019

Presentació del llibre "Ho tornarem a fer" de Jordi Cuixart



Segueix en directe la presentació del llibre de Jordi Cuixart, 'Ho tornarem a fer'. Un llibre que crida a la desobediència civil, un crit a l’esperança i contra la resignació i la frustració. Perquè quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret.

diumenge, 11 d’agost del 2019

La calorada a ciutat



Es queixa al seu mur de Facebook l’activista literària i negrota Anna Maria Villalonga que no pot més amb la calor. Jo tampoc!  Si bé vivim en un clima mediterrani (bla bla), amb estius càlids i secs i en la meva memòria de la infància recordo estius tòrrids, la calorada dels darrers dies o mesos a les ciutats és insuportable.

Ens queixem i en certa manera, molts han volgut aquesta situació. Ens hem allunyat de la terra i els arbustos que ens mantenen la humitat i regulen les temperatures:

Ens fan places dures amb arbres molt prims, unes pinzellades de gespa i algun que altre arbust. A Sabadell, per exemple, en els darrers anys, a més de tallar arbres i no reposar els que morien, han fet una autèntica persecució de tot allò que tingués a veure amb “terra”. I no és nou. Recordo que entre les famílies de nouvinguts a Catalunya la màxima aspiració era tenir el pati cobert de ciment, sense terra. També, recordo la cara que va posar una d’aquetes senyores vingudes del sud quan una amiga de Texas que havia llogat una d’aquelles cases de planta baixa amb pati de ciment, havia demanat permís per trencar el ciment i plantar cactus. Sigui perquè hi ha qui es queixa de la sorra o que amb les arrels no pot passar la seva cadira de rodes, el que es fa és treure terra i deixar els arbres com si fossin pals filferro, de disseny.

L’altre factor és l’arquitectura més moderna. Ara toca aquest estil tan quadrat i impersonal, sense balcons o amb balcons despullats i sense plantes. Aïllats de l’exterior, però tirant aire calent als carrers amb els sistemes d’aire condicionat.

Fa calor, sí i els nostres representants públics no saben més que repartir grisor a tort i dret.

© Manel Aljama (agost de 2019)
© Fotografia "Places dures" Diari Ara.

divendres, 9 d’agost del 2019

Espanya no sap negociar



Penso  que la capacitat de negociació del que hom s’anomena Espanya, però que en realitat no deu tenir molt més que tres-cents anys. es va establir en temps dels ibers, quan els romans van assetjar Numància. Crec que no hi ha cap exemple al llarg dels segles que indiqui que aquell poble que va preferir llavors la mort, abans que la “Pax Romana”,  que ara sí que vol negociar. 


La història és llarga. D’exemples en tenim per donar i vendre. El rei Carles i els protestants,  els territoris de Flandes, les aliances amb els papes, la mentida de “La invencible”, la decadència sagnant que s’inicia després de la derrota amb Anglaterra i que arriba la punt d’inflexió del 1898 amb el Tractat de París on van enviar funcionaris de tercer nivell.  Pel mig, la independència de les colònies, la pèrdua de “temps” en plena revolució industrial,  l’aïllament durant la I Guerra Mundial o el bàndol equivocat amb la II.  Guinea i el Sàhara són dos bons exemples.


I ja en la Restauració Borbònica 2.0 (la de la “Constitución del 78”), Espanya entra en el Mercat Comú amb un acord humiliant: tancar la indústria siderúrgica, reduir la ramaderia... No, no va ser un bon acord, encara que el PSOE ho va vendre com una gran victòria democràtica.  Cal que el lector sàpiga que el Mercat Comú de llavors, res té a veure amb la Unió Europea Actual, però això és tema d’un altre article.


Equivocar-se en les estratègies no és únic dels espanyols, el que és únic és la incapacitat per rectificar, l’absència d’autocrítica. Els grans imperis com Grècia, Roma o fins i tot Anglaterra han tingut equivocacions durant la seva història però han reeixit com per exemple Anglaterra que en la Commonwealth manté un cert control de l’antic imperi.


La manca d’autocrítica o potser l’orgull sumat a la ignorància deu ser una característica que passa de generació en generació. Per exemple, els canaris nomenen despectivament com “godos” als espanyols. Indica el tarannà dels conqueridors de les illes.  I no és res de classes socials baixes. Al segle XIX, un Borbó moria en un duel per temes de faldilles. L’honor en aquest cas és un altre concepte molt lligat a “Ejpaña”.


Conclusió

Aquest document es va crear al setembre del 2018 i res ha canviat. Ara mateix, a l’agost de 2019 el partit guanyador de les eleccions repetides, no vol negociar ni amb qui l’ha de donar el vot per no haver de repetir les eleccions...

Manel Aljama (11 de setembre de 2018 – 8 d’agost de 2019)