La fira de pintors ocupava bona part de la Plaça Vella de
Terrassa. Tots havien escampat les seves obres d’art. Hi havia pintures de totes
les mida i els estils. Havia vingut amb una bona càmera per intentar fer bones fotos
de la ciutat.
Em vaig fixar en un quadre penjat, crec que era d’un paisatge
de prat verd, tacat de roselles i amb una muntanya fàcil de reconèixer al fons.
Feia una bona composició amb l’Església del Sant Esperit que quedava al fons.
Si enfocava l’església, l’obra d’art resultaria una taca verdosa i vermella que
contrastaria amb la grisor del temple.
Quan ja tenia enfocada la catedral (Terrassa és un bisbat i
llavors l’Església del Sant Esperit és una catedral, tot s’ha dir), la senyora,
castellanoparlant em va cridar: “¡Fotos
no, que la gente me copia!”
Vaig desistir de fer aquella composició. Em vaig apartar de
l’angle de la parada i vaig fotografia l’església. No va quedar com volia. De
totes maneres, la senyora malfiava. Pitjor per ella. Em sembla que va ficar la
pota, va demostra la seva ignorància. Va confondre un visitant amb una bona càmera
que fa proves per buscar un angle i fer una bona foto, amb un qualsevol que
pretén copiar el seu “original” quadre. Dic “original” perquè és pretensiós dir
que copien un quadre exemple de molts cursos d’iniciació a la pintura: prat
verd, roselles vermelles, cel blau, algun núvol i una muntanyeta al fons.
Volia protegir la seva obra i va espantar un blocaire que li
hauria fet publicitat de franc. És el que té la ignorància i l’orgull típic dels
espanyols. Si no vol que copiïn el seu art, que no el tregui de casa. Mentre em
prohibia a mi fer la meva foto, tots els mòbils possibles haurien tingut temps
suficient per copiar la seva “original” obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.