dilluns, 31 de desembre de 2018

Sóc. O potser ja no



Despertà en una habitació d'hospital tot envoltat de gent que semblava que coneixia. i tanmateix es va mostrar distant i esquerp, com desconfiat. Eren molts, tants que sentia com si l’hi faltés l’aire.
"No em podia negar. Tots em van incitar que ho fes. Però,  ara no sé què era el que havia de fer. Era un deure ciutadà. Déu meu! No puc recordar res. Ni tan sols no sé què vaig sopar ahir a la nit! No sé qui són tota aquesta gent. D'on han sortit? Per què em miren així? Em fan por! " —Pensà.
Els presents, que envoltaven el seu llit, es movien com de forma coordinada i competien per amanyagar les seves extremitats. L'home va intentar escapolir-se però el tub del sèrum i unes oportunes corretges no li permetien gaire llibertat.
L’enrenou de la gent s’acabà quan un home vestit com si fos un cirurgià entrà per la porta. Anava embotit en un uniforme verd, amb gorra i màscara i era difícil d’identificar. Duia a la mà una carpeta de pinça amb l'informe mèdic. La gent, expectant, va fer un passadís per al nouvingut que es va acostar al llit. Mirà amb duresa a l’esquerra i a la dreta per a què la gent fes encara més espai. Una bafarada d’aire, encara calent, va alleugerar l’home del llit. El metge llambregà l’informe, amb gesticulacions que semblaven part d’un cerimonial. A continuació, va mirar de dalt a baix al pacient que entre expectant i espantat esperava conèixer alguna notícia.
—Tal com havíem previst l'operació ha estat un èxit. Ja és vostè un ciutadà normal. Quan la cicatriu de l'implant estigui curada del tot, podrà tornar a casa seva. L'estat li està molt agraït —digué esbossant-ne una gran somriure de satisfacció.
Tot seguit es dirigí als visitants:
—Doneu-li ànims. Ja és un més entre vosaltres. Ja és un individu integrat a la societat. Ja no recorda cap dolor ni cap plaer. Doneu-li ànims. Sobretot doneu-li ànims pel gran pas que ha realitzat.


© Manel Aljama
Escriptor, Comunicador, Promotor de lectura i Formador de Noves Tecnologies.
© imatge MGM 2001, A Space Odity 

Publicat al núm 73 (desembre 2018) de la revista La Tortuga Avui

divendres, 28 de desembre de 2018

Nit de Santa Llúcia: els premiats



La 68a edició de la Festa de les Lletres Catalanes va tenir lloc el 14 de desembre a Sabadell. Coneix els premiats de la Nit amb aquest resum!

dimecres, 26 de desembre de 2018

Roba tacada a 15 minuts de pensaments


Esperaren durant més de tres hores en aquella estança fosca, freda i amb les parets escrostonades. Les rajoles del terra feia temps que demanaven una substitució. Quatre cadires que volien formar un banc junt a la porta i una bandera de l’estat amb aquell ocell de negre por.  Al fons hi havia una altra porta metàl·lica que amb prou feines es podia distingir de la grisor de les parets. Es va obrir per donar pas a una figura grisa i uniformada que caminava amb passos mecànics cap la gent que s’hi esperava. No gosaren mirar aquell policia. La dona es va fixar en la pistolera que anava oberta. A l’altra mà, duia una bossa de plàstic que els hi va oferir. La dona la va agafar amb certa recança. Dins hi havia una camisa de ratlles i un pantaló negre tacats de sang.
—¿Estas manchas? —va preguntar la mare del detingut fent servir la llengua oficial i obligatòria.  
El policia ignorà la pregunta. I tornar a desaparèixer per la porta metàl·lica. El marrit va agafar la seva dona pel braç amb la intenció de sortir d’allà abans de tenir més problemes per causa del seu fill.

© Manel Aljama (abril 2018)

dilluns, 24 de desembre de 2018

Endeuteu-vos, si us plau


Benvolguts, es
 
Aquest Nadal, no deixeu de regalar tot allò que no podeu comprar. Endeuteu-vos fins les celles. No us atureu. Deixeu les vostres targetes de crèdit ben toves. Tranquils, ja sabeu que nosaltres vivim gràcies als interessos que ens pagueu la resta de l’any. Vivim d’això! 

Bon Nadal Ho Ho Ho.
 
Atentament, Els Vostres Creditors

dissabte, 22 de desembre de 2018

Casanova, un Don Juan ? ... Oui bon un peu. (FH #10)




Imaganitva comparació que fan joves del segle XXI sobre el personatge de Casanova i mite de Don Joan.

Video en francès de 2017 de 12.54 minuts de duració.
Link: https://www.youtube.com/watch?v=sCX6NoEnvi8

dimecres, 19 de desembre de 2018

Avui, Sons de Prop número 8



Marxem de vacances. Avui, en directe, el programa número 8 de Sons de Prop. 

Pots escoltar l'audio del programa número 7 : http://www.montcadaradio.com/#!/programs/sonsdeprop/montcadaradio_podcast_1776
 
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 

Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

dilluns, 17 de desembre de 2018

15 minuts de pensaments


Aquest dilluns 17 de desembre a les 20.45, davant l'estació de FGC de Can Feu-Gràcia, 15 minuts de pensaments per als presos polítics amb veus de diversos autors de Sabadell.

Amb textos del bloc, Que la cultura ho inundi tot!

diumenge, 16 de desembre de 2018

Sons de Prop - programa número 7



Ja pots escoltar l'audio del programa número 7 de Sons de Prop, fins el proper dimecres que emetrem en directe el programa número 8. El darrer de 2018

Escolta o descarrega: http://www.montcadaradio.com/#!/programs/sonsdeprop/montcadaradio_podcast_1776
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 

Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

dimarts, 11 de desembre de 2018

Bilingüisme per Manuel de Pedrolo


El bilingüisme, entre nosaltres vol dir bilingüisme obligatori només per als catalans, i això  és simplement  mortal.
Manuel de Pedrolo.
Revista Alella. Entrevista. Tardor 1984

divendres, 7 de desembre de 2018

Cloenda de l'any Pedrolo


Aquesta tarda (4-12-2018) ha acabat #AnyPedrolo. 
No hi he pogut anar. 
Un desig: que no torni a caure en l'oblit ni al 2019 ni mai.

dimecres, 5 de desembre de 2018

Sons de prop, avui que no hi ha programa, emportate'l




5 de desembre: No tenim programa, però pots escoltar el programa núm 6 si no ho has fet encara!
 
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 

Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

diumenge, 2 de desembre de 2018

Més fals que un duro sevillano



Trobo la ciutat molt més bruta i decadent que quan la vaig visitar allà al 2007 i ancorada en el mateix període de temps que l’Espanya negra .Tots els països endarrerits fan el mateix per dissimular el seu l’endarreriment: promouen el consum de tota mena de ginys electrònics per fer veure que es tracta d’una societat avançada. Res més lluny. El telèfon mòbil és la tele de Franco. I costruir gratacels i centres comercials no fan més que amagar la veritable bellesa d’una ciutat no és ser més modern. 

En Sevilla és on he trobat la barreja més tòxica de feixisme i religió: imatges de verges i sants amb la bandera d’Espanya, fins i tot, rosaris amb la bicolor. Que no en faltin!  No tinc constància d’haver vist verges de Fàtima amb la de Portugal o figuretes de Lourdes amb la tricolor. No.
I posats a parlar de religió, què podem dir de la ciutat de la Setmana Santa, de la ciutat on un espectacle carrincló és considerat exemple d’art i de fe. Personalment opino que el més semblant a la fe és per a una persona, entrar paraplègic en un centre de rehabilitació i sortir-ne amb ganes de viure. Fuetejar-se, emborratxar-se i carregar a les espatlles durant una nit una imatge barroca (o grotesca) i de malt gust, no és fe.

I arribem al punt de la meva visita: impartir un curs de la tecnologia de virtualització que encara em dóna diners. Porto més de setze anys donant cursos d’aquest tipus. No n’hi havia vist res semblant: malbaratament de tecnologia punta i dels diners de l’erari amb què han comprat l’equipament.  Tot ha anat així: una acadèmia de Madrid em contacta per fer el curs. La infraestructura tecnològica la subministra un amic. Sembla perfecte. Però, el lloc és Sevilla i en unes aules que depenen de “La Junta”. Apareixen una tira de fuet d’intermediaris, comissionistes. Sospito que dins de l’aula, també n’hi havia de comissionistes que s’han dedicar a posar pals a les rodes en el desenvolupament normal i avorrit d’un simple curs. 

Res més trist que la pervivència de la dita “Més fals que un duro sevillano”.  Què farem, tot segueix igual a la Cova de Monipodio.

© text i il·lustració Manel Aljama desembre de 2018