dimarts, 3 de juliol de 2012

Mai et deixaré



L'home es desvetlla com si sortís d'una embriaguesa. No sap on és. Vol incorporar-se, però amb prou feines pot moure els ulls. Se n'adona que té una careta per respirar, i sent al costat el zum-zum d'una mena d'aparell elèctric. No pot girar el cap. Se sent com paralitzat.  Mira els braços i veu que estan assagetats per incomptables tubs transparents que transporten sang i altres líquids de diferents colors. Sent una forta opressió al pit i és conscient que respira amb dificultat.
   Hi ha poca llum a l'habitació. L'únic que pot mirar sense cansar-se és el sostre gris. Vol cridar i no en té prou forces.
   Vençut, para orella. Creu escoltar com un brum sense vent. Al poc el distingeix millor, és un xiuxiueig recurrent i monòton, com una lletania. Finalment creu reconèixer una veu familiar.
   Per moments dubta si està somiant. Sent la veu que diu:
   —Fillet!, Ai fillet meu! Qui és aquí?  La teva mare, ho veus?  Només, jo la teva mare és la que sempre et fa costat. No em creies?  No arribes a saber quant pot estimar una mare. Què sabeu els joves d'ara!  Una mare és el més important del món. Tu sempre seràs el meu petitó. On volies anar, trapella?
   Es fa un silenci. Torna la veu:
   —Te'n recordes quan t'acotxava al bressol? Oi que sí?  No sé per què els nens han de créixer! Marxeu de casa i després... què?   Una mare, però, ho perdona tot. Ho és tot pel seu fill. Sempre! Per què marxar si és amb la mare amb qui has de viure? 
   La veu s'aturà un moment com per empassar-se saliva.
   —Hem de donar gràcies a Déu. Ara sé, gràcies a Déu, que no m'abandonaràs mai més. És Déu qui em dóna forces per tirar endavant. Sense mi, què serà de tu, fill meu?
   Sospira profundament.
   —Sort de Déu que tot ho veu! Hem de donar gràcies perquè has tornat i perquè no et deixarà marxar del meu costat mai més! I això, per una mare ho és tot!
   L'home, al llit i una mica més conscient de la seva situació, intenta moure els braços sense èxit.
   Pensa que potser somia. Ho deixa córrer i el pànic s'apodera d'ell i creu que si no dorm s'ha tornat boig i ja no toca ni quarts ni hores.
   La dona adverteix la inquietud de l'home. Segueix en to solemne, com si res:
   —No sé què hi veieu en buscar dones per casar-se, si amb la mare ho teniu tot! Si les mares tenim tot el que un fill pot necessitar...
   L'home comença a suar i desitja que tot sigui un malson. Ha reconegut la veu...
   —Fillet meu, si sabessis quant quant quant t'estima la teva mare!

   Des de la petita finestra de la porta dos homes, ben vestits i amb corbata, contemplen l'escena.
   —No puc esperar més. Hem de detenir-la ara mateix —Diu un d'ells.
   —No, encara no. Segons l'informe hem d'esperar pels reforços —respon l'altre i que sembla més gran.  
   —I ara! Si és un velleta inofensiva!
   —No ho saps?  Aquesta iaia té una acusació d'intent d'assassinat!
   —Com dius?
   —El que sents. Les càmeres de vigilància de l'aparcament la van enregistrar ficant-se a sota del cotxe del seu fillet per trencar el cable dels frens. Era ella.
   L'altre posa cara de sorpresa.
   —Sí, la mateixa que ara fa la gara-gara al desgraciat del fill que mai més podrà caminar. I tindrà sort si pot moure els braços.  I encara tindrà sort, la senyora. La tancaran en un psiquiàtric i no trepitjarà mai la presó.
   Es fa un silenci. El més veterà busca el tabac en les butxaques de l'americana.
   —Fem una cigarreta abans d'agafar-la?
   —Fet!
   Els policies abandonen el lloc sense adonar-se que la senyora els observa per l'espirall mentre s'allunyen pel passadís...

© Manel Aljama (abril 2012) adaptació del text d'abril de 2005
© il·lustració de www.photubucket.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada