dimarts, 19 de juny de 2012

Metàfora d'una granoteta (Estem mig cuinats o no?)




M'ha arribat per correu electrònic.

Des de l'al·legoria de “La Caverna” de Plató a “Matrix”,  passant per les faules de Jean de La Fontaine, el llenguatge simbòlic és un mitjà privilegiat per induir a la reflexió i transmetre les idees.
Olivier Clerc, escriptor i filòsof, en aquest breu conte seu, a través de la metàfora, posa en evidència les funestes conseqüències de la no consciència del lent canviar, que infecta la nostra salut, les nostres relacions, l’evolució social i l’ambient. Un condensat de vida i de saviesa que cadascú podrà plantar en el seu propi jardí  per gaudir-ne els fruits.

La granoteta que no sabia que s’estava coent…
   Imagina’t una cassola plena d’aigua freda  en la qual neda tranquil·lament una petita granoteta.
   Un petit foc s’encén sota la cassola, i l’aigua s’escalfa lentament.
   L’aigua, a poc a poc, es va posant tèbia,  i la granoteta ho troba més aviat agradable, i continua nedant.
   La temperatura de l’aigua continua pujant...
   Ara l’aigua està calenta, més del que la granoteta pugui fruir, se sent una mica cansada,  no obstant això, no s’espanta.
   Ara l’aigua està veritablement calenta i la granoteta comença a trobar-ho desagradable, però està molt debilitada, per tant ho suporta i no fa res.
   La temperatura continua pujant, fins que la granoteta acaba simplement...  coent-se i morint.
   Si la mateixa granoteta hagués estat posada directament  a l’aigua a 50 graus, amb un cop de pota immediatament hauria saltat fora de la cassola.   Això demostra que, quan un canvi ve d’una manera suficientment lenta escapa a la consciència, i no provoca en la major part dels casos cap reacció, cap oposició, cap revolta…
   Si mirem què passa en la nostra societat des de fa algunes dècades, podem veure que estem sofrint una lenta deriva a la qual ens estem habituant.
   Una quantitat de coses que ens haurien horroritzat 20, 30 o 40 anys enrere han estat a poc a poc banalitzades, i avui gairebé no preocupen, o deixen directament i completament indiferent  la major part de les persones.
   En nom del progrés, de la ciència, i de l’aprofitament, s’efectuen continus atacs a les llibertats individuals, a la dignitat, a la integritat de la naturalesa, a la bellesa i a la felicitat de viure.
   Lentament, però inexorablement, amb la constant complicitat de les víctimes, inconscients, o potser incapaces de defensar-se.
   Les negres previsions per al nostre futur en lloc de suscitar reaccions i mesures preventives,
no fan més que preparar psicològicament  la gent per acceptar les condicions de vida decadents, i també dramàtiques.
   El martelleig continu d’informacions per part dels mitjans satura els cervells, que no estan ja en condicions de distingir les coses.
Quan vaig parlar d’aixòper primera vegada, era pensant en el demà...

Ara és per a AVUI!!!
Consciència o cocció,  hem d’elegir!
Llavors, si no estàs com la granoteta ja mig cuinat, dóna un saludable cop amb les teves potes abans que sigui massa tard!

Editat per Manel Aljama (juny 2012)

6 comentaris:

  1. Hola Manel.
    Mira tens molta raó.
    Pero jo sense ser cap adivina, ja li comentava far anys en el meu marit que la societar estva vivint per sobre els seus mitjos i que no era bo bó tants endeutements..

    Al final dic que Deu i faci més que nosaltres, encare que nosaltres son les seves ferramentas i si no ens movem ens pasará com la granota.

    Una abraçada desde Valencia, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí és cert,hem viscut com si hagués una aixeta d'on ragen els diners... Malauradament la metàfora va més enllà i ens vol dir que han retallat des de fa 30 anys i si haguessin fet totes les retallades de cop la gent s'hagués revoltat. No està tot perdut o en tot cas repetirem la història...
      Una abraçada

      Elimina
  2. Tens raó Montse, però aquest endeutament l'han fet els governs (de tots colors)i ara ens toca a nosaltres els ciutadans pagar la factura.

    "Escalfen l'aigua" poc a poc, amb les retallades de drets que fins ara teníem, de sous que ens ha costat molts anys d'aconseguir amb lluites dels nostres pares, avis, etc. Fan servir la política del "fes que l'inacceptable sembli imprescindible".

    ResponElimina
    Respostes
    1. No era això... deia Lluís Llach, "no era això" i un altre també en deia "no es eso no es eso"

      Elimina
  3. Està molt bé la metàfora i el que has reflexionat.M'ha agradat Manel! Una abraçada,
    Victòria Cardona

    ResponElimina