dimecres, 2 de maig de 2012

El catecisme



Era la primera vegada que hi entrava.  Aquell lloc, de sostre molt alt i dominat per la penombra, feia impressió. Amb els bancs era molt semblant a l'escola. El noi, però, encara no coneixia el nom dels elements que hi havia dins.  Més endavant, va saber que eren columnes que aguantaven el sostre i imatges de sants.  De moment el feien sentir esgarrifança.
   El van acompanyar fins una mena d'armari marró fosc i molt estret. S'hi va haver de ficar. Era molt incòmode i hi feia una pudor que deixava l'ambient pràcticament irrespirable. Una mena de reixat de fusta el separava de l'altre compartiment, on, amb prou feines, es podia distingir algú amb ulleres metàl·liques que reflectien l'escassa llum.
   —De genolls! —sentí una veu rogallosa des de l'altra banda.
   El nen féu com que no havia entès.
   —He dit que de genolls! —hi tornà la veu.
   —És que em fa mal... —respongué la criatura.
   —Agenolla't —cridà la figura fosca amagada darrera l'espirall.
   Es va fer un silenci. No va tenir més remei que prosternar-se.
   —Com et dius? —el van preguntar amb severitat.
   —Miquel —va respondre gairebé amb un fil de veu.
   —Miquel què? —apujà la veu.
   —Miquel Cargol, senyor.
   —Cargol eh? I saps d'on ve el teu cognom?
   —No, no senyor!
   —Ve de molt antic, de quan les terres d'Espanya estaven envaïdes pels moros. Les famílies pobres i sense terres, que portaven “la casa a coll”, ocupaven els terrenys que els musulmans abandonaven en la seva fugida. Com veus, el cognom ens marca la nostra vida...
   Miquel no havia entès ni un borrall de la dissertació.
   —Vegem —va tornar a l'atac—, Hauràs fet coses molt dolentes! Explica-me-les!
   —Jo...  Coses dolentes? No!, no senyor.
   —Com que no? Si jo t'expliqués el que va fer el teu avi a la guerra. Ell ja no hi és, però tinc davant al marrec del seu nét. Pagaràs per ell!
   —Pagar senyor? Si jo no tinc diners. M'han obligat a confessar-me i no sé què vol dir això de confessar-se!  Jo no he fet res dolent...
   —Silenci, marrec insolent! Com t'atreveixes a replicar-me?
   El capellà sortí del seu compartiment del confessionari i sorprengué al nen tot agafant-lo per l'orella dreta.
   —Ai! em fa mal! —es queixà mentre intentava esmunyir-se del seu captor.
   La força d'aquella temible figura negra l'obligava a mantenir-se de genolls. A més, hi va rebre un clatellot.  El noi, tot i el mal que sentia, el fità amb ràbia.  Hi trobà un dimoni vestit de beat amb una enorme sotana de la qual només podia distingir la llarga filera de botons de cap a peus. Li vengueren basques en sentir la fortor fastigosa de la seva indumentària. A més, va rebre un parell de plantofades i una puntada de peu. 
   Així, Miquel que mai havia mentit perquè no en sabia, es va veure obligat a dir que odiava la seva germaneta i que envejava molt als nens de famílies benestants del barri. El membre de la comissió  "Deixeu que els nens s'apropin a mi", es va sentir satisfet perquè havia confessat un altre marrec.
   El noi, confós per haver mentit, per fer tot el contrari del que havia aprés a catequesi, va desitjar créixer i ser molt fort per poder clavar una pallissa a aquell miserable home de negre.
   No es va poder sortir, però, amb la seva. Aquell rector va morir d'un atac d'apoplexia en ple sermó el dia de les primeres eleccions democràtiques.

© Manel Aljama (abril de 2012)
Traducció de “El catecismo”

6 comentaris:

  1. Hola Manel:
    Un relat molt bo.
    I el capellá una mala persona.
    Pobre criatura.
    Pero de capellans i monges com a persones que son ni ha de tot.
    Es veu que cada infant va tenir diferents experiencies.
    Per mi el Catesisme, ha sigut positiu.
    Ls seves ensenyances, i el meu director espiritual va ser com un psicóleg bò, al que li explicaba els meus problemes, i a més a més era gratuit. Ell anys després ens va casar en el meu marit i a mi.
    Ell sempre amb deia Deu t´estima Montserrat, resa. I sortia amb una gran Pau Interior
    Moltes coses qu´ensenyen avui día en ética o psicología les vareig aprendre amb el Catecisme i a més a més amb una gran esperança amb Jesús Ressucitat.
    Actualmen estic a Cárites de la meve Parróquia i soc molt feliç, amb la Fe Cristiana, sempre i respetan les idees dels altres.
    Quan vaig a Missa, mira de vegades amb diuen. Es que no pots resar a casa? i jo contesto sento una Pau tant gran, com si hagués fet yoga i a més a més amb esperança.
    En el clero també hi ha gent molt bona, el que passa que no son noticia.
    Una abraçada, Montserrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb tu Montserrat: N'hi ha de tot. Això és un relat literari i com tal exagero una mica. La catequesi no va anar malament. Em feien fer dibuixos que era el que més m'agradava. La sorpresa desagradable va ser la primera confessió. I si bé, no vaig rebre clatellots, em van donar puntades de peu i em van tirar de les patilles. Molts anys després vaig escriure aquest conte en castellà i ara, l'he reescrit.
      Gràcies per la lectura i pel teu comentari.

      Elimina
  2. Molt ben escrit, aquest episodi, Manel. No es queda en la mera anècdota sinó que mostra la riquesa d'altres connotacions socials, personals i de lloc. Vull dir que no és epidèrmic sinó que aprofundeix i produeix empatia.
    Endavant, que vas bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Olga!
      Aquest text està basat en fets reals. Tot i que exagero, és clar, és literatura, els fets reals van anar més o menys de la mateixa manera. Potser per això, m'ha sortir així, perquè el duia ben endins i l'havia de treure en paper...
      És una manera d'expulsar els dimonis.

      manel

      Elimina
    2. Si Olga, en Manel no tan sols aprofundeix, et transporta en la memòria en un acadèmic exercici d'arqueologia dels sentits.

      Elimina
    3. És una història que per desgràcia encara és vigent. Cada dia veig notícies als mitjans, sento comentaris que em fan sentir com si anéssim com un cranc, cap enrera.

      Elimina