dimarts, 31 de maig de 2011

Cada cop més fort


Les cortines tapaven la finestra. Més que res per fer veure des de fora que a dins no hi havia ningú. Però ho sabien. Sabien que allà s’amagava el seu enemic. No se n’estaven de res. L’havien tolerat nou mesos, potser nou anys de decadència i d’obediència, atemorits per la por. Ja no en quedava de por, havien descobert que no existia i ni tan sols es podia mesurar. El solet de la tarda de maig grapejava les finestres intentant donar ànims i alegria a la gentada mitjançant el seu reflex daurat. La necessitaven, necessitaven l’ajuda, les coses havien arribat a l’extrem d’ara o mai, de caixa o faixa.
Mentre, a dins o més bé darrera de les estors polsoses, la suor havia deixat completament xop a aquell home de pocs cabells i blancs. Tenia l’aspecte d’haver-ne tingut molts pèls, d’haver estat un “melenut”, un hippy. Ara però estava a dalt, a l’altra banda. No gosà apropar-se, a la finestra. Romangué assegut a la gran taula de despatx, quiet com paralitzat. El seu pensament viatjà al passat potser llunyà o potser proper. Li vingué al cap una barreja de frases, proclames, cançons però res més, ni un gest, ni una carícia, ni un somriure. Res que fos alegre. Sense família, sol com un mussol. Girà el cap i trobà una fotografia feta no feia gaire temps amb el president del govern i la resta d’autoritats. La remor es convertí en un brogit on de tant en tant es podia escoltar algun crit i fins i tot aplaudiments. Es clavà a la cadira. Més soroll i més intents. La cridòria era cada cop més forta. Abans però no es podia distingir res. En canvi ara, creia sentir amb total nitidesa que deia quelcom com, “fora la policia de la universitat”, “fora la policia de la universitat”.
Ja estava tot fet. Cagat de por havia fet el cor fort tot just feia quinze minuts. havia premut el botó d’un telèfon prefixat. Era el de la policia on, s’havia identificat com a rector de la universitat i havia demanat l’ajut dels antiavalots, de tots els antiavalots, fins i tot de l’exèrcit si calgués.

© Manel Aljama (maig 2011)
Fotografia feta amb montatge entre la dictadura i la democracia. Autor desconegut

1 comentari:

  1. Davant aquesta situació que estem vivim , he pensat amb tu i he mirat el teu bloc ,com sempre dues imatges molt ben trobades ,llàstima que la violència continuï vigent i vulgui tapar la veu del poble. El relat molt bó.
    Raimunda

    ResponElimina