divendres, 29 d’octubre del 2010

Vull i te vull


Vull dormir en els teus braços
Descansar en els teus llavis i somiar en els teus ulls
Vull pensar en la teva ment
Entrar a la teva vida i viure en el teu cor
Vull aprendre de la teva bogeria
Ensenyar la meva demència i alegrar el teu somriure
Vull recitarte mil versos...

© Inés de Freitas

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Cercava sota les pedres


A la ràdio es sentia la veu de tabac d'un locutor que parlava en to seriós, circumspecte i dogmàtic. Aquests sons, però a ell no li arribaven. Perquè els notés havien de ser molt fins, extremadament aguts. Llavors era molt jove i es dedicava a córrer sense preocupar-se gaire pel soroll, i, ni tan sols per les ordres. El menjar sempre estava a punt. Jugar, dormir i poca cosa més. Era feliç. Què més volia! Si es portava malament es quedava sense jugar i sense sortir. D'allò més normal. Si hi havia estat obedient i fidel tot eren premis. Ara i adés podia jugar i respirar l'aire fresc i pur dels camps que encerclaven la casa.

Al seu voltant tot canviava encara que ell no ho percebia. Els uns i els altres, com en un espectacle de titelles gegant, anaven sortint de l'escena. Quan això succeïa, la resta d'habitants vestia de negre i es passava una nit en blanc. Però després tot tornava a ser com sempre, encara que amb un de menys. Feia el cort fort cada vegada que passava una cosa així. Sense gairebé saber com, havia reduït el ritme de la diversió però seguia tenint la mateixa gana que de petit. Però ell no reparava massa tot això. Era fidel a la seva rutina, com un esclau lligat a la quotidianitat i que per mandra o comoditat ni tan sols intenta trencar el fi i delicat fil que uneix les obligacions amb les satisfaccions. Amb la seva mirada buscava el contacte amb el seu entorn, però poques vegades tenia èxit. Com de naixement no podia parlar, el llenguatge dels gestos va ser sempre el seu mitjà de comunicació. A poc a poc els altres van anar desapareixent fins que un dia es quedà sol i marxà d'aquell lloc. Sense ningú que es fes càrrec la ballà magre vagant desorientat pels carrers. De tant en tant freqüentant la companyia ocasional d'altres com ell fins que un dia com per casualitat ensopegà amb la casa. Amb prou feines hi entrava llum i semblava completament deshabitada.

No sabia quant de temps havia passat des de llavors. No entenia res. Ja era bastant gran i se sentia cansat per poc que fos l'esforç. Fins hi tot una mica de pols li feia esternudar. Però es va posar a buscar i no va parar de donar voltes per tots els racons. No sabia per què però no parava de recórrer tots els passadissos i habitacions. Si hagués pogut hauria tornat a buscar sota les pedres. Al final, esgotat i sense resultat es sentí sol i abandonat i es va estirar a ploriquejar. La infància feliç amb la menjadora plena i les carícies estaven ja en un recòndit racó de la memòria, gairebé perdudes. Tenia els ulls humits i la visió era molt borrosa. Cregué veure com unes llums blanques que sortien de les parets. No tingué por. Remenà la cua i es deixà acaronar No va tenir forces per bordar d'alegria i deixà anar el seu darrer sospir.

Dedicat a en Tupi, el gos de la meva amiga Núria Casajuana. Els millors homenatges s'han de fer en vida i així he fet.


© Manel Aljama (octubre, 2010)
© Foto Marta Aljama (gener 2008), editada electrònicament.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Quina por!


Ja està aquí el 43è Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. Aquest any,homenatge a The shining (horrible doblatge en la seva estrena en 1980) .
Del 7 al 17 d'octubre de 2010.
Publicat amb anterioritat a Calaix de Sastre

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Només jazz (Concert d'Afro Blue al Griffin)


Amb el concert d'Afro Blue, el passat dijous 30 de setembre va arrencar la temporada de dijous de Jazz al veterà (més de 40 anys) i autèntic pub Griffin de Sabadell.  Hen d'estar contents de tenir un lloc que de manera continuada es dedica al Jazz en una ciutat on la cultura sembla ser un eufemisme.  Sense anar més lluny a Cerdanyola del Vallès tenen un festival internacional de Blues, i, és clar, estem a la vora de Terrassa, la capital del Jazz.


Van començar amb el seu clàssic i que els hi serveix de sintonia: Me siento Flex i van demostrar el que són: músics molt experimentats amb currículums de professor, dic de mestre. Van versionar de manera molt digna alguns temes de Michael Jackson. Entre el públic hi havia gent jove (menys de 30), quelcom encoratjador.  El grup porta 10 anys en la carretera i això també és encoratjador. Si en voleu saber més, aquesta és la seva web: Afro Blue


Diuen que el jazz només és per escoltar-lo en directe. Pot ser.  El cert és que al final d’aquest concert en tan entranyable lloc tothom surt content, carregat d’energia i amb un somriure al llavis i és que un bon concert de jazz pot ser molt més bo que qualsevol altra cosa.

© Text i Fotografies Manel Aljama (octubre 2010)