diumenge, 9 d’agost de 2009

S’ha marxat

Font Internet

La nena, d’uns dos anys juga amb el pare al saló de casa seva. No n’hi ha gaire joguines. La imaginació fa que ells mateixos siguin titella i titellaire. Asseguts a terra, sembla que s’ho passen pipa. Ell fa com que es mor i es deixa caure d’esquena sobre els coixins que estan com caiguts sobre la tova, gegant i gruixuda estora de pèls. En veure això la filla corre a salvar-lo. Primer intentar aixecar-lo agafant-lo per les espatlles. Però quan es fixa que el pare te les cames aixecades, el seu cervell es posa a treballar i li empeny les cames cap a baix. Per la petita és tot un triomf. Mentre les cames baixen, el tronc del papa torna a aixecar-se. Esclata la rialla i li cau la pipa. El pare torna a repetir el gest i obté el mateix resultat. I així, ella, gaudeix del joc. Un cop i un altre, el pare es tomba al terra amb les cames enlaire. La nena tota decidida empeny les cames cap a terra fins que el tronc del pare torna a ser vertical. De sobte descobreix el truc o potser les regles no inventades del joc. Ara és ella mateixa, mig entre rialles que empeny el cos del pare cap a terra al temps que les seves cames pugen cap el cel. Ara, torna a empènyer les cames i el tronc torna a la posició vertical. No cap de goig. Com en una dansa de passos sabuts però mai ensenyats alternen els papers. I així va jugant i jugant mentre passa el temps o potser, com diuen els filòsofs, passen les persones.

La nena segueix jugant. Al poc s’adona de tot. Intenta en va reanimar el seu pare. Però ara no respon. El joc s’ha acabat. El pare s’ha marxat. El pare és mort.

© Manel Aljama, desembre de 2006

1 comentari: