Els boomers no tenen la culpa | Resposta a Los Ecomonos

 

Imatge corregida amb IA

  

En un vídeo del canal dels Ecomonos es culpa la generació dels boomers (1946-1964) de la mala situació de la generació Z (1995-2009), cosa que em sembla injusta.

Per començar, qui subscriu, pertany a la darrera fornada de la generació boomer, els nascuts just entre 1960 i 1963.

 

La infància i l’escola

Jugàvem al carrer i no vam tenir psicòlegs ni assistents socials per tractar una disputa entre nens. Els diccionaris escolars eren petits, però amb moltes il·lustracions i mapes. No teníem habitació pròpia, ni ordinador, ni connexió a Internet, ni telèfon mòbil, ni una tan sols una biblioteca al barri, ni l’escola tenia instal·lacions esportives decents o una sala d’actes amb cara i ulls. Vaig anar a una mena de guarderia on portava la meva cadira que semblava més gran que jo... (els records se m’amunteguen). Això sí, respectaven el «maestro». Vam aprendre a llegir amb la «Cartilla Palau» i qui s’equivocava molt, rebia algun cop de regle. Res important. Ho vam superar. Vam aprendre a distingir que ho fèiem bé o no ho fèiem tant bé.

Els boomers no tenim la culpa que els funcionaris que han ocupat places de magisteri en els noranta i primers anys del segle XX (els criteris d’admissió són baixíssims comparats amb països com Finlàndia que són el mirall de molts!), tinguin tan poc criteri que diguin «ho fas molt bé» tant si el nen ho fa efectivament bé, com si confon les «o» amb les «a» o té alguna dificultat que necessita un tractament precoç. Després també es queixen que hi ha dislèxics. Tampoc no tot és d’aquests professionals. En els darrers anys hem assistit a una retallada de l’autoritat del mestre fins al punt que no pugui administrar ni el medicament que ha deixat la mare en la bossa amb l’esmorzar.

Nosaltres vam aprendre a estudiar, a fer apunts, a fer servir el llapis, la goma i el bolígraf. El professor ens encarregava redaccions sobre el cap de setmana. Ens feien sortir a la pissarra tant per fer matemàtiques com per a identificar pronoms i adjectius. La meva família era molt pobre i no teníem ni per a un senzill estoig de llapis de colors (sense retoladors). Però teníem la capsa de colors «Alpino» (6 colors), la maquineta, i un bolígraf Bic. Els llibres de lectura eren escadussers, però encara els tinc. I el petit diccionari «Iter Sopena» que encara conservava, el vaig perdre en la darrera mudança. Ara em posa molt trist veure diccionaris molt més ben editats, més complets i fins i tot d’idiomes i no pas petits, deixats al racó d’intercanvi :-(, com una mostra que qui el tenia, no pensa tornar-lo a fer servir.

No teníem festes de graduació (com a les pel·lícules) ni a la guarderia, ni a la primària i ni en acabar l’EGB. En 1986, després d’acabar el COU (modalitat nocturn que jo ja treballava) i després de passar la selectivitat vam fer un soparet i una visita al parc d’atraccions. Res de l’altre món, érem tres noies i jo.

 

Els estudis i la feina

Segons el vídeo, els boomers són culpables que un jove acabat de titular no tingui feina en la branca que ha estudiat. Aquesta és bona. Els nostres mestres ens aconsellaven estudiar «el que t’agradi», no pas el que sigui moda en el moment que acabes el batxillerat amb divuit anys. I això no és tot. He treballat en dos multinacionals del sector tecnològic, una francesa i una altra italiana. A cap director de projectes se l’acudiria donar cap responsabilitat a un noi de vint-i-quatre anys que ha fet una carrera en quatre anys que a més, ha pogut copiar tots els treballs des del primer dia. No és que pensem mal, és que com dic, ni borratxo, deixes els teus millors clients, els teus millors projectes en mans d’un desconegut que no ha demostrat res. Sé que algunes consultores (les lligades a un orde-secta religiosa) s’explota als nous empleats, però això no és pràctica en tot el sector. Per on he passat, el «novell» era enviat a un projecte de poc risc i si tot anava bé, vindria un segon projecte amb un grau més alt de dificultat i quan ja ha passat entre nou i deu mesos, se l’encarregava un projecte per ell solet, a veure com s’ho manegava.

També tinc testimonis dels mitjans audiovisuals que havent contractat un periodista acabat de graduar «cum laude» que després no sap ni fer una trista escaleta per a un programa de ràdio. Jo mateix ho he comprovat quan va morir el cantant italià Toto Cutugno que una TV3 no va fer ni una mínima nota decent amb lloc i data i any de naixement i els principals èxits... També és culpa dels boomers?

Les condicions laborals, la jubilació (que tenen molt lluny) i la feina en si és culpa dels boomers. Bé, aquí puc dir que sí, dels boomers sindicalistes. Els dos principals sindicats van voler que els treballadors tinguessin «seguretat» i per seguretat s’entenia: treball per a tota la vida (mentre existeixi l’empresa), revisió salarial anual amb l’IPC, res d’acomiadament lliure (però sí al divorci!!), paga extra (d’extra res, és el teu sou brut anual dividit per 14), triennis, quinquennis (com els funcionaris) i del sistema de pensions, cap ajust o replantejament realista, i això que han tingut cinquanta anys des de la mort de Franco.

El resultat de tot això és que un jove es troba amb un contracte indefinit (fix), però amb un període de prova d’un any i sense cotitzar l’atur. A la pràctica és pitjor que l’acomiadament lliure. Et poden fer fora després de tres-cents dies a l’empresa i quedar-te sense res de res! Amb els triennis es premia l’antiguitat a l’empresa, però si t’ho mires com a empresari, un bon analista és més valorat si la seva edat és superior als quaranta anys i ja faré tot el que pugui per retenir-lo i, en canvi, un home de seixanta anys en una cadena de muntatge podria ser encarregat, però ja no produeix tant com un jove molt més àgil, és llei de vida. Oblidem-nos de les empreses i anem al que és bàsic. El pagès tenia fills que eren els feien la feina més forta que l’edat et diu que tu ja no pots. No té res a veure amb ideologies, és vida. Una bona empresa valorarà els bons professionals, com una mala empresa, agafarà jovenets i els explotarà (i estafarà de mala manera).

I aquí ho deixo, en un altre moment continuaré amb l’estalvi, l’oci i el rol de la veritable administradora: la dona, mestressa de casa. 

© Manel Aljama (març 2026)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

Imatge: imatge que es pot trobar a la xarxa sense autor identificat, corregida amb IA.

Contingut gratuït. Si vols que continuï creant-lo necessito la teva col·laboració.
Donació puntual a PayPal / Bizum i subscripcions des de 2 € a les plataformes l'Aixeta i Patreon