Aprofitar l'oportunitat

 

Photo by Richard Liu on Unsplash  

 

Hem d'aprofitar les oportunitats que la vida ens dóna. 

L’APOSTÒLIOS regentava un petit restaurant de menjar grec per a turistes, a prop de la plaça Omonia, en un carreró que havia esdevingut per a vianants en una zona molt degradada d’Atenes i poc recomanable pels visitants, sobretot de nit. No era un gran negoci, però li permetia pagar les seves factures. Vivia en el pis de dalt. Al costat dret del seu restaurant, hi havia un kebab, i al costat esquerre, una fruiteria amb tota la mercaderia a l’abast de la gent que passava pel carrer. Un dia, el comerciant de la fruiteria va foragitar un de tants pòtols que aprofitaven l’ocasió per pispar alguna peça de fruita. Era un noi que va acabar a terra amb diverses ferides als braços i cames. El jove, de pell colrada pel sol, la mirada fugissera i els cabells bruts es va arrossegar fins al restaurant de l’Apostòlios. Vestia parracs que després de la caiguda s’havien esquinçat encara més.

L’Apòstolios va dedicar una bona estona a guanyar la confiança del noi i fer-lo entrar a casa. Es va rentar i li va proporcionar roba neta que guardava per ocasions com aquella. Li va donar menjar. Semblava que feia setmanes que no ho havia fet. Aquell vailet li va respondre que es deia Owen. El vell va sentir pena d’aquell noi i el va convèncer perquè li acompanyés a una institució d’acollida. Allà va quedar ingressat. Aquell dia, l’Apostòlios va tornar cap a casa amb la consciència d’haver fet una gran obra, l’obra de la seva vida.

El Giorgios regentava un comerç de souvenirs en el barri atenenc del Pireu. El negoci li funcionava força bé. Els turistes, sobretot els dels creuers, pagaven quantitats exagerades per figuretes en miniatura del Partenó i també per samarretes de futbol d'equips de tota Europa. El seu local disposava de mesures de seguretat per evitar els furts d’alguns visitants estrangers com també la dels pispes locals. Detestava aquells pispes locals. Nens que pidolaven i que només venien a foragitar la respectable clientela, pensava. Un dia va ensopegar amb un d’aquests lladregots quan estava a punt de prendre la cartera d’un despistat turista. El noi es va girar i va treure una navalla que va apropar a la barbeta del Giorgios. L’home, però, va ser més ràpid i li va prendre l’arma amb una mà, mentre el va engrapar pel clatell amb l’altra. Tot seguit, amb una forta empenta i l’ajuda del peu, el va tombar a terra i li va posar la cama a sobre, perquè no s’aixequés. El Giorgios es va disculpar al client que des de la porta, va saludar agraït i va marxar amb una miniatura de l’Acròpolis que havia aconseguit ficar-se a la butxaca. Amb l’aldarull un veí de la botiga del costat va venir a socórrer el Giorgios. Entre tots dos, van interrogar el noi que va dir que es deia Evan. Van trucar la policia.

―Així aprendràs el que és bo!, ―li va dir mirant-lo als ulls―. Espero que aprofitis aquesta oportunitat que et dono. Ja et recordaràs de mi algun dia…, i m’ho agrairàs! I tant que m’ho agrairàs!

La policia es va endur l’Evan emmanillat. Fins llavors, aquell noi que amb aquell ganivet s’havia escapat de totes les dificultats, va aconseguir una condemna de dos anys en una institució per joves com ell.

Aquell dia, el Giorgios va tornar a casa amb la consciència d’haver fet una gran obra, l’obra de la seva vida.

***

Anys més tard, el país passa les penes del rescat bancari. L’Apostòlios havia hagut de tancar el local i vendre l’edifici. Tampoc no ha pogut demanar diners a la família amb qui tenia poca relació. Sovint es preguntava si aquell parentiu era de debò o tan sols una coincidència. Això pensava mentre feia cua en una oficina de correus on recollia la minsa ajuda estatal que rebia cada mes. Aquella estafeta era de les poques que encara continuaven obertes a la ciutat, on totes les operacions bancàries es feien amb mitjans electrònics. Amb el més que previsible tancament, l’administració no havia invertit ni un euro en mesures de seguretat i els empleats, cagats de por, feien la seva tasca diària.

L’home guardava el seu torn. De sobte, va irrompre un noi amb una arma curta amb mecanisme de repetició que ben segur havia estat abans una pistola modificada per fer-la servir com metralladora, amb capacitat per desfer-se de qualsevol problema en pocs segons. El jove volia la recaptació i els empleats van obeir, com autòmats sense criteri propi. L’assaltant llambregà la cua de persones que s’esperava i reconegué la cara de l’Apostòlios entre els presents.

―Ah, guaita’l Tornem a trobar-nos! ―l’Apostòlios no entenia res ni tampoc recordava haver vist el noi.

―T’he de donar les gràcies per l’oportunitat que em vas donar! Quatre anys ―dient això va obrir foc i una ràfega va tombar l’Apostòlios sense que pogués res.

L’Apostòlios, el germà bessó del Giorgios jeia a terra sobre un basal de sang.

―Com veus he aprofitat l’oportunitat que em vas donar i he après la lliçó ―va acabar de dir mentre marxava amb el sac ple de diners i la gent de la cua respirava alleugerida per haver-se deslliurat de la mort.

Quan el Giorgios va saber la notícia va pensar la idea de fundar un partit per a restablir la pena de mort. Amb tanta violència no sabia on anirien a parar!

 

Versió revisada del relat publicat amb anterioritat a la revista La Tortuga AVUI (núm 111 de juliol de 2022) i en aquest bloc: https://www.manelaljama.com/2022/07/aprofitar-loportunitat.html 

© Manel Aljama (juliol 2022, febrer 2026)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

© Imatge: Photo by Richard Liu on Unsplash  

Contingut gratuït. Si vols que continuï creant-lo necessito la teva col·laboració.
Donació puntual a PayPal / Bizum i subscripcions des de 2 € a les plataformes l'Aixeta i Patreon.