Em dic Iussuf!

 

© Imatge: composició amb la foto de Madrosah Sunnah en Unsplash

I

CARLES OBRE i tanca un darrere de l’altre, tots els calaixos de la seva tauleta de nit comprada a l’Al·likea. Un cop més s’ha adormit després de sentir l’alarma del seu mòbil i com passa sempre, farà tard a la feina.

— On són els mitjons nets?

— Què vols que sàpiga jo! — respon Sílvia.

— Ets tu qui els posa a la rentadora!

— Vam quedar que eres tu qui havia de recollir la roba neta! No sóc la teva criada! — torna Sílvia traient foc pels queixals.

Se sent un fort cop de porta. Carles surt rabent de l’habitació i entra en la cambra de Sílvia sense demanar permís.

— Escolta, Aixa, vols fer el favor de no cridar tant? Els veïns pensaran mal! — diu amb severitat.

— Em dic Sílvia i encara sóc la teva primera esposa, no la teva minyona, Carles!

— Em dic Iussuf!, Aixa. No em tornis a cridar pel nom «Carles» mai més! Ho sents? — fa Iussuf amb mirada amenaçadora —, les coses han canviat. No tens dret a cridar-me! — afegeix.

— Ets un malparit — renega la Sílvia-Aixa.

L’home fa el gest de donar-li una plantofada que ha quedat frenat per la llambregada d’odi i ràbia Sílvia. Si l’hagués fitat, ell hauria marxat!

Iussuf surt cap a la cuina on tenen la rentadora. El pis és vell i les canonades alternatives fan el soroll típic de l’aigua que va cap al bany on Neus es dutxa. Sílvia entra al quarto de bany i de seguida rep la queixa de Neus.

— No pots avisar abans d’entrar?

— Que jo sàpiga no tens res que no tingui jo! — respon Sílvia.

— Vés a la merda!

— Estimada, ja hi som a la merda! Recordo que si no fos pel teu estimat Iussuf, t’haurien fet triar entre fer de meuca o anar a una escola correccional.

— Fora!

Sílvia recull una tovallola per fer veure que tenia un motiu per entrar i es dirigeix cap a la porta.

— No gastis tanta aigua, que la policia de la moral pot venir en qualsevol moment i fer preguntes. I tu no vols crear problemes al teu estimat Iussuf!

— Es diu Carles! Carles! Marxa!

Sílvia surt fent un altre fort cop de porta.

II

CARLES-IUSSUF HA ACONSEGUIT trobar uns mitjons nets i secs. Feia dies que eren a la rentadora. Es vesteix com pot i surt cap a l’escola on fa de mestre. Ocupa la plaça que va deixar lliure Aixa quan va ocórrer la Gran Crisi. Cap dels habitants d’aquell immoble va ser capaç de veure com tot es capgirava. Feia anys que s’alçaven algunes veus crítiques davant de l’arribada de nous migrants. En realitat no de tots els migrants, tan sols els musulmans. Els matrimonis catalans d’abans de la Gran Crisi duraven molt poc; o bé es divorciaven al cap d’un any i escaig, o si duraven més no tenien cap fill, potser un gat castrat com a molt. En canvi, les dones musulmanes solien ser mares de quatre a cinc fills i a més, començaven aviat la seva tasca, als quinze o setze anys. En poc temps, ja dominaven tots els òrgans polítics i administratius. I al final van imposar la xaria.

Les organitzacions polítiques i culturals catalanes hi van estar d’acord. Feia temps que havien canviat els noms per no ofendre els nouvinguts. Els partits es van anomenar Junts per l’Islam, Esquerra Islàmica, i les organitzacions alhora van passar a ser Òmnium Islàmic i ANI (Assemblea Nacional Islàmica). Des del principi, la majoria dels polítics cristians i ateus, van perdre els escrúpols ideològics i es convertiren a l’Islam per tal de mantenir els seus càrrecs i sous. L’escut del Barça va perdre la Creu de Sant Jordi per una mitja lluna, el fuet i la llonganissa havien estat prohibits molt abans d’implantar la xaria, ho van fer els mateixos catalans també per no fer enfadar els nouvinguts, com va passar amb la festa de Sant Jordi que havien substituït pel Ramadà quan ja ningú no comprava llibres en català. La rèplica de la verge de Montserrat va ser cremada per una munió de nous musulmans conversos. El monestir va ser clausurat, no servia per fer cap mesquita. Les biblioteques i els llocs de música en viu van quedar clausurats, les emissores de ràdio privades, també. Les botigues de roba i complements van desaparèixer i la presència de les dones al carrer, també. Només hi havia un tipus de roba autoritzat: gel·labes pels homes i nicabs i burques per a les dones.

III

SÍLVIA ENTRA a la seva habitació i seu davant la seva taula de treball. Abans preparava les classes, ara es limita a engegar l’ordinador, arrencar la VPN per poder saltar-se la censura establerta i poder veure que al món encara hi ha llocs on les dones viuen en llibertat. Sap que és inútil intentar res des de dins. L’enemic compta al suport incondicional de la majoria dels que fins abans de la Gran Crisi negaven el perill de fer concessions als nouvinguts sense fer cap esforç perquè acceptessin els costums occidentals abans.

Tampoc la relació entre les dues dones no ajuda gens. Però han de conviure a la força i entre elles no hi ha ni rivalitat ni odi, sinó el producte de tots dos. A la pantalla apareix el perfil d’una família on les nenes van sense cap drap que les amagui i ella fa volar els somnis. Aterra de cop amb la veu d’Amira que ha entrat a la cambra sense demanar permís.

— Et fa ràbia que el Carles m’estimi a mi? Et fots! Ja érem amants abans que es casés amb tu!

Només va tapada amb una tovallola i desprèn el perfum del caríssim gel de bany perfumat.

— Què és aquesta fortor? — exclama Sílvia sense fer cas al que acaba de sentir.

— És el perfum favorit del Carles! Olora! — respon Neus estenen els braços i desfent-se de la tovallola.

Sense ni donar temps, Sílvia s’aixeca i es gira cap a la intrusa a qui empeny amb tota la força i l’odi acumulat els darrers anys fins que aquesta cau a terra. Abans que Amira pugui dir què ha passat, l’agafada pels cabells i l’arrossega cap a la porta del pis que obre amb decisió. Deixa anar els cabells i l’agafa d’un peu i l’aixeca fins a posar-la cap per avall. Dóna una forta empenta i Amira es veu al passadís i despullada amb la flaire del seu gel perfumat. Sílvia tanca la porta d’un fort cop. Torna cap a la seva cambra com si res. No li cal fer res més. Alguna veïna farà sonar l’alarma de l’edifici i l’encarregat de la moral de l’edifici detindrà la imbècil i la portaran a comisaria acusada de prostituta per passejar-se pel repla sense roba i amb olor de perfum. Faran venir el Carles i en el millor dels casos, haura de ser ell qui la fuetegi en públic per evitar la deshonra del seu bon nom, i en el pitjor...

Sílvia va deixar de pensar en el pitjor escenari per a la seva rival. Desfer-se de la pècora no havia estat tant difícil com imaginava. Ara li cal pensar què li dirà al Carles, o al Iussuf quan arribi.

Relat també publicat a la plataforma de mecenatge l’Aixeta

© Manel Aljama (novembre 2025)

© Imatge: composició amb la foto de Madrosah Sunnah en Unsplash