Ens devem a la terra

 

© Photo by Manuel Venturini on Unsplash

 

Esperances

Feia molt fred, era un gèlid gener de 1892. No s’ho podia creure. Tant de temps esperant! Era la segona falta. Va deixar de sargir els mitjons i va córrer cap a les vinyes per comunicar la notícia al Pere que en aquell moment les vallejava.

—Esperem un fill! Pere, esperem un fill! —cridava mentre corria pels passadissos que quedaven entre fileres de peus erms.

Ell va deixar la feina i la va mirar complagut. Tot d’una es va fixar en la panxa, on ell encara no notava res diferent.

—Estàs segura? No havies d’haver vingut corrents! I si caus? —En veure-la contrariada, va rectificar—. És una bona notícia, amor meu! —mentre es contenia d’abraçar-la per por de trencar alguna cosa.

El Pere, l’hereu de Can Canals, era un home amb empenta. Si no hagués nascut pagès, hauria baixat a Barcelona per estudiar o tal vegada s’hauria embarcat cap Amèrica a la recerca de fortuna. Era alt i fort, amb els cabells castanys i els ulls clars. Una raresa per aquella contrada. Malgrat les seves ambicions juvenils, va ser fidel al seu pare que feia de rabassaire. Can Canals pertanyia a Sant Salvador de Guardiola, un poblet de la rodalia de Manresa.

La Roser no era massa alta i el negre dels seus rínxols contrastava amb el blau dels seus ulls i la neu de la seva pell. A pesar del seu fràgil aspecte, era una dona forta, acostumada a la duresa del camp. Va aprendre a llegir gràcies a l’àvia materna que brodava i que també li va ensenyar l’abecedari. El mossèn, que volia que algú l’ajudés a les tasques de la parròquia, va completar la seva formació. Havia estat afortunada. Moltes dones del seu temps ni trepitjaven l’escola. Saber de lletra i tenir la pell blanca, com de ciutat generava moltes enveges entre les dones de pell colrada d’aquell lloc. Era l’única filla supervivent de Can Roqueta. Les desgràcies havien castigat el mas i no va poder portar dot al matrimoni. El Pere la va acceptar perquè l’estimava de debò.

Els de Can Canals s’havien dedicat al blat i l’ordi, però des d’inicis de segle començaren a plantar ull de llebre i picapoll. El vi s’havia posat de moda, deien. La masia que no tenia cap xiprer a l’entrada, resistia dempeus, encara que demanava a crits una reparació de la teulada.

—Repara-la fill meu, repara-la que no et caigui a sobre —havia repetit un cop i un altre el progenitor.

Es van casar a Sant Sadurní de Salelles un mes de maig de 1889. Encara feia fred, però les roselles havien tacat de vermell el verd dels camps. El Pere no era un home de missa, però encara conservava un xic de fe, com «per si de cas», repetia sovint el que havia sentit dir a la mare:

—Es veu Montserrat. Saps? Diuen que la Mare de Déu ens protegeix.

 

Els dos mons

L’any 1891 es presentava conflictiu. Al febrer hi hauria noves eleccions per la VI legislatura de la Restauració Borbònica. Era el tema de conversa als cafès de Manresa on anaven els senyors que vivien de la política, i a les tavernes de poble on anava la gent menys afavorida com els menestrals i els pagesos:

—Si l’amo no surt diputat, patirem —deia un mentre remenava les cartes.

—Això ens ha dit el mossèn a la missa, «cal que voteu pel vostre amo que és qui sap millor el que us convé» —va afegir un altre.

—A més, si no votem, igualment se sabrà en el recompte!

—És un malparit que ens manlleva la sang, però, si en canvi, surt elegit l’hereu de Can Cornet, encara serà pitjor, la ballarem magre!

—Sí, això és el que diu el mossèn, que aquell malparit que es presenta pels conservadors és un mal cristià, un lliberal d’aquells que se'n van amb dones de Barcelona, però que l’amo sí que és un home com cal.

— No es parli més, tothom sap que s’ha de fer!

—Total, si al final faran servir el tupí per arreglar les votacions. Nosaltres que sabem poc de números i encara menys de lletres no ens cal més que doblar l’esquena i treballar la terra...

Quan no es parlava de política es parlava de les collites o més bé dels problemes de les collites, de les gebrades, de la sequera, del temporal o dels preus. Però quan no hi havia cap altre tema, encetaven la conversa parlant mal de qualsevol que fos digne d’enveja, de manera que en privat se n’alegraven de les seves desgràcies, car el mossèn sempre els perdonava. Tocava carregar la parelleta de Can Canals:

—Ja deia sa mare que fer casament amb aquella dona era mal negoci. Té mala peça al teler. Dos anys ja i encara no tenen hereu... —deia algú mirant a banda i banda per si el de Can Canals hi era present.

—Sí, mala peça, una dona que sap llegir! —responia l’altre.

—Si ho diu sovint el mossèn, si no tenen encara l’hereu, és perquè “nostro” senyor ha castigat aquella dona per voler saber més que un home...

La felicitat de la parella no silenciava les enraonies i els rumors. El sogre de la Roser va morir sense veure el naixement del nét. I la sogra no va trigar gaire a acompanyar-lo. Es van quedar tots dos sols al mas.

Dificultats

Quan no hi havia eleccions, la propietat de la terra era un altre dels temes de conversa als cafès. Els més antics com els seus rebesavis en parlaven de remences, de censos, de lleves i de quintes per alguna de les innumerables guerres, sense deixar-s’hi la rabassa morta. La conversa girava al voltant de la rabassa, com si fos el tòtem a qui s’havia de rendir tribut i témer al mateix temps.

A Can Canals, les coses no eren gaire diferents. La climatologia no havia estat favorable els darrers anys. El temps anava passant i el nét trigava a venir. Era una preocupació afegida a l’altra, si els ceps morien, els propietaris de la terra els foragitarien. I les últimes dues veremes havien estat minses i mal pagades.

Els parroquians de les tavernes buscaven justificacions o més ben dit, excuses: que si els gustos dels senyors de Barcelona, que si els costos, que si la competència, que si els de Mas Oller o el de Mas Gibert rebentaven els preus, que si un llamp, que si una gebrada, que si calamarsa, que si fil·loxera...

—Heu sentit el que diuen? La fil·loxera avança sense remei. S’ha menjat els ceps d’Alemanya i França pràcticament s’han quedat sense res.

—La fil·loxera ataca l’arrel del cep, li xucla la saba i fa que les fulles es consumeixin amb les larves que també s’alimenten de la saba. Això és que el diuen els de Sant Isidre... —intentava afegir un que sabia llegir i que ho havia llegit en un diari.

—Aquesta maleïda plaga fa com els amos. Ella xucla la vinya i ells ens xuclen la sang fins a matar-nos! —va respondre un que ja s’havia begut mitja ampolla de la darrera collita.

—Aquests de l’Institut Agrícola no en sabem més que ficar-nos por. Volen quedar-se amb les nostres terres a baix preu i ens fiquen la por al cos... —afegia un altre.

—El mossèn diu que no hi ha perill que això passa a llocs on hi ha pecadors, protestants. Que nosaltres som al peu de Montserrat i la Mare de Déu protegeix els nostres ceps. A més, si cal es traurà la verge en processó...

—Calla! Ja havia de sortir el beat!

I la conversa acabava com sempre, sense un clar guanyador, sense treure l’entrellat de res.

A més, el blat cada cop anava més car i escàs. Havien de portar-lo d’Amèrica. Arribava a Barcelona i abans de convertir-lo en farina a Manresa, ja havia quadruplicat el preu. I per la Roser, cada dia que passava se sentia més trista i desgraciada. Se sentia culpable de les desgràcies i patia per por de perdre el mas, de perdre-ho tot. El Pere ho notava, notava que ella no semblava feliç. No feia gaire, en morir la mare, Can Roqueta va passar a mans del Mas Oller. Can Canals amb les minses veremes era l’únic que tenien. Sovint havia de recórrer a les paraules de l’avi que encara conservava en la memòria.

—El meu avi deia: «Cap camí fàcil et portarà cap a un lloc que valgui la pena, fill» i això és el que ens ha de preocupar.

—Estimat, no fem més que treballar per no res!

—Tot això canviarà, segur, ja ho veuràs com canviarà la sort. La meva família és aquí des de fa segles i les han vist de tots colors...

—Si arriba la fil·loxera, què farem, llavors?

—Si podem, seguirem amb el vi. No tothom pot fer vi. Si vols, pots plantar pebrots, però el vi és diferent, el vi és un do de Déu. No només és el raïm, és la terra, és la llum del sol, és l'aire, l'aigua i el vent.

—La poesia ben poca cosa pot fer davant la fil·loxera...

—Doncs emigrarem a Amèrica! Per acabar a les colònies del Llobregat com molts, m’estimo més anar a Amèrica!

La plaga

Les eleccions de 1891 les va guanyar el bloc conservador. Cap candidat de la Lliga Regionalista va obtenir representació. El capellà que tenia simpaties pels carlins, va carregar contra els resultats. Va fer una terrible predicció: la fil·loxera arribaria a Manresa com un càstig. I la seva «predicció» es va complir. Cap a l’abril de 1892, van caure les vinyes del rodal de Manresa, entre elles, Mas Canals.

En Pere rumiava com i de què manera resistir. Esperaven un fill, però havien perdut els ceps. Amb el contracte de rabassa morta el propietari els podia fer fora en qualsevol moment. Era poc probable perquè que gairebé tota la comarca, tota Catalunya estava igual. Qui havia previst apujar la renda de la terra havia errat. La rabassa morta no tenia sentit en aquell panorama apocalíptic. L’home recordava les paraules que havia sentit des de ben petit: «Així ho hem trobat i així ho deixarem», era la promesa que havia fet al pare i que el pare havia fet a l’avi i així fins a perdre’s en el temps. Fins que va arribar la plaga.

—Potser sí que ho perdrem, tot, Roser...

—I la Roser aquesta vegada, amb la panxa ben gran, intentava agafar les regnes i l’optimisme:

—Hem de ser agraïts. Ara tocar lluitar per conservar el que hem tingut fins ara i el que està de camí —mentre es baixava la mirada i es tocava la panxa.

Quedaven en silenci. Al cap d’una estona, la Roser trenca la quietud.

—Tinc por —va dir acotant el cap, posant la mirada a terra.

—No tinguis por. La por roba els somnis, recordes?

Ella el mirà als ulls i ell entengué la pregunta, com només fan les parelles ben compenetrades i que s’estimen amb sinceritat.

—Ho deia el meu pare.

Va mirar a banda i banda. La va abraçar amb molta delicadesa i li va fer un petó als llavis. Tots dos van tancar els ulls.

Esperaven el fill com qui espera el messies. El nen per venir, l’amor i les comptades hores a Mas Canals era l’únic que els hi quedava. El Pere abraçà i acaronà aquella panxa que començava a baixar. Van decidir esperar el naixement. Després haurien de triar entre dues opcions: marxar com a treballadors de la creixent i lucrativa indústria del Cardener o tornar a començar de nou, com havien fet els del Mas Oller.

Per la verema, la dita «Octubre finit, raïm recollit» esdevindria una trista ironia sense sentit. El part s’acostava.

L’endemà

A finals de setembre de 1892, després de tres anys, havia arribat l’esperat fill. Entre plors es van prometre un futur molt millor que aquella decebedora realitat. En una cosa hi estaven d’acord, farien el possible perquè el seu fill anés a escola.

Malgrat que molts rabassaires van haver de deixar les terres, la magnitud de la tragèdia era tan gran que des de les confraries i els propietaris es va apostar per portar peus del nou continent que fins aleshores s’havia demostrat que eren resistents a la plaga. A les tavernes, els partidaris de l’església romanien ben callats. La ciència, a poc a poc, avançava sobre les supersticions.

Els Canals van ser afortunats i el propietari no va executar la rabassa morta. Van decidir acceptar els ajuts i copiar l’aposta del Mas Oller que el gener del 1893 havien empeltat els ceps americans amb les varietats autòctones. Els empelts de picapoll, de macabeu, de merlot i de cabernet aguantaven, el nen plorava i creixia, la primavera s’acostava i potser aquell any, la terra sí que els donaria una bona collita.

No va anar malament, la collita, però els deutes s’havien acumulat i el preu de tot allò que no produïen s’havia apujat molt. La parella tenia la sensació que mai aconseguiria sortir del pou. Era com una sensació frustrant: molts esforços per pujar fins dalt de tot i quan estàs a punt de tocar la vora que et permet sortir-ne, tornes a caure-hi.

Volien portar el fill a una escola i això significava renunciar. Al mas era ben complicat tot això. Els havien parlat de les colònies. No ho veien del tot clar. Si volien tenir un metge i una escola ben a prop, la colònia era la solució. Però això significava la renúncia al llegat dels seus avantpassats i l’entrada en un món del tot nou i desconegut per ells.

No van esperar la verema del noranta-tres. Van recollir els atuells de i cuina i el reduït aixovar que tenien i ho van carregar en un carro que va remuntar el Llobregat amb esperances i incerteses. El Pere, abans d’abandonar el mas, va treure de la calaixera un vell ganivet rovellat. Tenia restes d’haver estat cadenat a una taula. Ell no sabia quants anys tenia aquell ganivet. El va embolicar en un drap net i el va conservar com un vell tresor familiar. Com el darrer vestigi i memòria dels avantpassats que havien nascut, viscut i mort a Can Canals. A la tardor van estrenar un petit habitacle a la colònia de Cal Berenguer, a Cabrianes. Tots dos hi treballarien a canvi d’un sou i el nen podria anar a escola.

© Manel Aljama (maig 2024)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Photo by Manuel Venturini on Unsplash

Publicat també al número 130 (maig de 2024) de la revista La Tortuga AVUI de Caldes de Montbui.