Aquell matí de dilluns, l'agenda de Víctor va tan atapeïda com tots els començaments de setmana. L'home mira el rellotge. El taxi que va demanar amb quaranta-vuit-hores d'avançament sembla que no arriba. L'acord és que arribin amb deu minuts de marge. Agafa el seu iPhone i enregistra un missatge de veu destinat a la secretària: "Enviar queixa a la companyia de taxis i congelar els pagaments que tinguem pendents fins que no ens donin una resposta satisfactòria". Quan arriba el taxi amb tan sols un minut de retard, en Víctor no s'hi pot estar i blasma el conductor que té pinta de ser un subcontractat:
―Vostè és un incompetent! ―el conductor posa cara de sorpresa―. Fa més de deu minuts que espero! Això no pot continuar així!
―Y si dar bronca, todavía llega tarde ―respon el conductor amb un inconfusible accent asiàtic,
Molt contrariat, en Víctor cedeix i deixa que l’empleat col·loqui l’equipatge al maleter i l’obri la porta del darrere. El conductor arrencar sense dir res més. L’executiu obre el seu telèfon intel·ligent per veure els darrers correus electrònics. Esborra els que són de publicitat i marca els que creu que són importants. El cotxe s’atura. Són al mig d’un embús.
En Víctor tanca el seu aparell i obre els ulls com taronges:
―On som? No li han dit en la companyia que aquest és el pitjor camí per arribar a l’aeroport? —crida ensems es remou empipat al seient.
El taxista remena el GPS per trobar un altre camí. Quan troba el moment oportú, realitza una maniobra prohibida i agafa una altra avinguda, amb molt menys trànsit. En Víctor no para de mirar el rellotge. Ell té el costum d’arribar d’hora a la terminal i facturar les maletes. Això li dóna temps a prendre un cafè sense pressa i arribar a la passarel·la dels primers. Sempre demana els seients més cars, els que també són més amples i van al davant. Té els seus avantatges, pensa, el primer a embarcar-se i el primer a baixar de la nau. El taxi es torna a aturar. Un nou embús! L’executiu ha estat a punt de donar un cop de puny al seient. S’ha aturat perquè ha vist la motllura de plàstic dur.
Quan el cotxe arriba per fi a l’aeroport, l’avió ja fa estona que s’ha enlairat. L’home mira el rellotge i molt enrabiat, baixa del vehicle per engegar a pastar fang al taxista i tota la seva família. Entra en la terminal per veure quines alternatives en té. Cap. El vol següent amb la mateixa destinació no surt fins a la tarda. Decideix tornar a casa.
Surt de la terminal i dirigeix els seus passos cap a la boca del metro, però abans d’arribar-hi, un taxista li ofereix els seus serveis. Dubta per un moment, però el pes del seu equipatge resulta un factor decisiu i accepta l’oferta. Puja al vehicle i dóna instruccions al conductor. Mentre el vehicle fa maniobres per sortir de l’aeroport, en Víctor fa unes quantes trucades per cancel·lar totes les reunions previstes. L’última trucada és a casa. Ningú no respon i ha de tornar a trucar. La segona trucada té més sort i respon la seva dona que es disculpa perquè estava a la terrassa regant les plantes.
Sembla un dilluns negre amb el trànsit. El conductor respon una trucada de la central de taxis. L'informen que eviti tot un seguit de rutes perquè tot està col·lapsat. Hi ha hagut un accident aeri a pocs quilòmetres de l'aeroport i els accessos han estat tallats. El passatger té temps de sentir quin vol ha estat accidentat: el seu. Respira fondo i posa els ulls en el cel. Quin dia!, pensa.
Després de més d'una hora dins del taxi, aconsegueix arribar al seu domicili. Sense cap malhumor dóna una propina al conductor que agraeix aquell gest quan esperava una esbroncada. Es treu les claus de la butxaca, per un cop, no farà servir el timbre de la porta del carrer. Travessa el jardinet privat dels apartaments residencials i obre la porta de l'edifici. Són quatre plantes. L'ascensor està ocupat. Puja per les escales sense recança. De tant en tant, convé fer exercici. Quan arribar a la tercera i última planta. Pica la porta. Li obre la dona que obre la boca tot seguit.
—Què!? Ja has arribat! Què ha passat?
—És una llarga història, estimada —respon mentre fa el gest d'entrar i ella dubta per moments i acaba d'obrir la porta que tanca tot seguit l'home és a dins.
En Víctor es dirigeix cap al saló i seu en la seva chaisse longue, la que dóna a la terrassa. Observa que les plantes fa dies que no es reguen.
© Manel Aljama (abril, 2023)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies
© Photo by Lexi Anderson on Unsplas
També es publicarà al número 119 (maig 2023) de la Revista La Tortuga Avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.