foto
COSES DE LA HISTÒRIA – ANY 2022 – DISSABTE 30/07/2022
31-LA SAGNANT TRANSICIÓ ESPANYOLA
Entre
el 1975 i el 1982, 134 persones van perdre la vida, en ple període de
transició, en mans dels cossos de seguretat de l’Estat. Pels que com jo
han vist i patit a la nostra pròpia pell les càrregues dels “grisos”
pels carrers de Barcelona , no ens costa gens ni mica creure aquests
fets, ja que els d’uniforme que anaven contra els ciutadans semblaven
trets d’una pel·lícula de terror.
Aprofitant un article de Sàpiens que citem al final, mirarem de donar algunes dades:
-
Del conjunt de 134 víctimes reconegudes (n’hi poden haver més
ignorades), 91 ho foren a conseqüència de trets amb foc real o de
pilotes de goma, 38 van caure durant manifestacions i 5 per l’ús de
tortures.
- 123 eren homes i 11 dones.
- El registre de víctimes
mortals , per anys, és el següent: Any 1975, finals (4) ; 1976 (22);
1977 (26); 1978 (17); 1979 (21); 1980 (16); 1981 (14); 1982 (14).
- Entre el 1975 i el 1982, es van produir 1,5 víctimes mortals, cada mes.
- D’aquestes víctimes, 17 foren a Catalunya, foren catalans o no.
Alguns dels casos més sagnats, posen els pèls de punta, com els que citem tot seguit:
-
Francisco Javier Núñez, era un professor de matemàtiques que el 15 de
maig del 1977, es va veure immers enmig d’una manifestació a Bilbao,
quan anava a comprar el diari amb la seva filla petita. Tot i no estar
dins de la manifestació va ser durament colpejat per la policia davant
de la seva filla. Però això no va acabar així. Més tard Francisco Javier
va anar a posar una denúncia i quan va sortir de comissaria alguns
agents ja l’esperaven. El van empènyer dins d’una furgoneta, el van
tornar a apallissar i el van obligar a veure una ampolla de conyac i un
litre d’oli de ricí que li van destrossar l’estómac. Va morir quinze
dies més tard a l’hospital, on fins a vint transfusions de sang van
resultar inútils.
- Un altre cas es va produir el 3 de març del 1976,
durant la vaga general que va paralitzar Vitòria. Els manifestants es
van refugiar dins de l’església de Sant Francesc d’Assís, molts d’ells
acompanyats per les seves dones i fills. Sense fer cas d’aquesta
situació, la policia va llençar gasos lacrimògens dins del temple,
trencant els vitralls de les finestres. Quan l’aire de dins es feu
irrespirable, la gent va sortir i allà els esperava un cordó policial.
La brutalitat fou tal que de seguida es van produir tres morts de 17, 19
i 27 anys, fins a vuitanta ferits, dels quals dos més van morir als
hospitals.
- La víctima més jove va tenir lloc el diumenge 4 de març
de 1979, quan els veïns de Parla, una ciutat dormitori que aleshores
estava col·lapsada per l’atur, amb carrers sense asfaltar ni voreres,
havia sortit al carrer als crits de: “¡Queremos agua!”, farts del
carència contínua del preciós element. Els antidisturbis van intentar
aturar l’aldarull amb bales de goma i una d’elles va provocar la mort
instantània de Ursino Gallego, de 14 anys. A la butxaca del noi es va
trobar una entrada per anar al cine aquella mateixa tarda.
-
Bartolomé García de 21 anys, va morir pels trets de la policia quan va
obrir les portes de casa de la seva cosina, on estava convidat i es va
trobar amb un munt de gent que l’apuntaven amb armes de foc. En intentar
tancar espantat, va rebre un munt de trets i va morir a l’hospital. La
policia va al·legar que l’havien confós amb u terrorista molt buscat.
Curiosament, Bartolomé era estudiant de magisteri i ... fill de guàrdia
civil.
- Un mort més a Feria (Badajoz) el 25 d’agost del 1980 i el
terrible cas d’Almeria on tres joves van ser assassinats i cremats dins
d’un cotxe, formen també part d’aquest repertori que no podem estendre
més per falta d’espai. Evidentment, cap d’aquests joves tenia res a
veure ni amb el terrorisme ni amb la delinqüència . Morts pels efectes
del “gatillo fàcil” tan habitual aleshores.
Ara parlarem també una
mica de l’altre bàndol. Quin era el pensament dels agents de seguretat
que executaven (mai millor dit) aquestes ordres? Per tal de fer-nos una
idea transcriurem alguns dels comunicats gravats entre els policies
durant els fets de Vitòria, que ja hem explicat abans. Agafeu-vos fort:
- “Que desalojen la iglesia por las buenas o si no, a palo limpio”
- “¿Cómo está por ahí el asunto?”
- Te puedes imaginar, después de tirar más de mil tiros i romper la iglésia de San Francisco”
- “Muchas gracias, buen servicio. Hemos contribuido a la paliza más grande de la historia.”
Per
altra part, les dades dels membres de seguretat i tal com van acabar
després dels seus actes, demostren clarament la violenta repressió i la
set de venjança de molts càrrecs exfranquistes en observar com el règim
dictatorial s’acabava. Els números canten quan citem els policies i
membres dels cossos de seguretat més directament implicats en la brutal
repressió:
- Policia Armada / Policia Nacional : 61
- Guàrdia civil: 59
- Cos general de policia / cos superior de policia: 11
- Policia Municipal: 3
En
total 134 agents de seguretat dels quals únicament van ser jutjats, 37.
El més trist és que molts d’ells, principalment els comandaments, no
van ser condemnats, sinó condecorats o citats per bona conducta i alguns
també van rebre remuneracions econòmiques per la seva feina “ben feta”.
El canvi de les actuacions policials no va començar a notar-se fins
a l’inici del 1983, després de la gran victòria socialista a les
eleccions i quan era ministre de l’interior José Barrionuevo.
Malauradament aquest canvi, el va provocar la mort d’un nen de dos anys
el 19 de febrer de 1983. El fet va tenir lloc a Valdemojado (Toledo)
quan un cotxe, que segons sembla no va fer cas a un ¡Alto! va ser
metrallat per la guàrdia civil. Dins del cotxe sols hi havia una humil
familia obrera que havia sortit a fer un vol. Com sempre... un trágico
error de las fuerzas del orden.
Coses de la Història
Ramon Gasch, publicat el 30 de juliol del 2022
Text i imatge de la revista Sàpiens, d’un article de David Ballester
Imatge: Vuit contra un
